La cartellera va una mica de qualsevol manera, i sempre tinc la sensació que hi ha poc temps per fer gola de les obres que s’hi programen. És una llàstima. Per exemple, no fa gaire, només uns quants hi vam poder veure Loco amoris, la segona peça que ha portat a escena La Bella Otero, una companyia de teatre que es va formar l’any 2021 a Barcelona. Potser ara que sabem que l’obra val tant la pena, algun altre espai de València (la Sala Russafa, l’Ultramar o el Teatre Micalet, per exemple) podria tenir-la en compte per a la seva programació del 2023.
Loco amoris (o El lloc de l’amor) és allò que diem una autoficció i, per tant, la seva història té aquell component morbós de la realitat, que agrada tant al públic. L’espectador sap que almenys una bona part del que s’explica a l’escenari és veritat, perquè els personatges diuen que ho han viscut, i és justament la seva experiència el que els ha portat a crear l’obra (encara que nosaltres ja ho sabem: en tota peça teatral, per fidel que vulgui ser a la realitat, sempre hi ha edulcorants). L’obra comença més o menys així:
Hola jo soc l’Emma.
Hola jo soc el Pablo.
I som parella.
Però durant un temps vam deixar de ser-ho.
Els protagonistes, per tant, són els mateixos actors de l’obra: Pablo Macho Otero (que n’és també el dramaturg) i Emma Arquillué. Tots dos ens expliquen com la seva relació sentimental no va funcionar quan ell, Pablo, va marxar un temps a París per estudiar, mentre que ella, Emma, es va quedar a Barcelona.
Com es pot mantenir una relació de parella a distància? N’hi ha prou de fer videotrucades i viatges exprés per veure’s durant les vacances? Es pot estar enamorat d’una persona que no veus gairebé mai? Quina diferència hi ha entre l’amor i el desig? Aquestes són algunes de les preguntes que sorgeixen durant l’obra i que, em sap greu, mai no s’arriben a resoldre.
Però és que tant se val, que es resolguin o no. La gràcia de Loco amoris (o, millor dit, una de les gràcies de Loco amoris) és que no és una comèdia romàntica a l’ús. És una comèdia romàntica del segle xxi, que es burla dels prejudicis sobre l’amor (dels d’ara i dels d’abans) i que aborda temes com ara la solitud, la impotència, les masculinitats fràgils, l’eufòria de l’amor, la gelosia o la idealització dels records, sempre sense pretensions.
La posada en escena de la peça és senzilla, però genial. El terra de l’escenari està ple de petites flors (¿potser és per fer una mica de broma sobre allò que en l’amor tot són flors i violes?), envoltades per un quadre de llums LED que canvien de color. I no cal res més. Tothora són els actors, els seus moviments (ideats per la coreògrafa Alba Sáez), els jocs de paraules, les bromes sobre la llengua de l’amor (perquè encara hi ha aquell tòpic que diu que tot sona més bonic en françois, fins i tot collonades com «je veux des cheveaux!») i el joc de llums, que acaba sent màgic. I encara que en l’obra entenem que els personatges dialoguen suposadament a través de pantalles i pantalletes (recordem que l’un es troba a París i l’altra, a Barcelona), els dissenyadors han evitat en tot moment fer-ne ús. Res de pantalles a l’escena! Per fi! I el resultat? Brutal.
El punt fort. El punt fort és que aquesta obra, de la qual pot gaudir tothom perquè tant la posada en escena com el text són el resultat d’una combinació de poesia, reflexió i humor molt ben trobada, cerca sobretot un públic jove. No juvenil ni adolescent, sinó jove. Això, penso, és una virtut. No hi ha massa obres que ho facin, almenys del nostre teatre. No és cap secret: gairebé ningú acostuma a pensar en un espectador-model que estigui entre els divuit i els trenta (o vinga, va, trenta-cinc!) anys. Sempre es preveu un públic que oscil·la entre els quaranta i els setanta. La resta, bah! Excepcions, pensem. I, després, ens queixem que si les noves generacions no van al teatre, que si no els interessa i bla, bla, bla.
A veure: no crec que aquesta sigui l’única raó per la qual la gent jove no va al teatre (si no hi va, que no estic gaire segura que sigui realment així). En tot cas, és veritat que estaria bé programar més peces pensant en aquest tipus de públic. I igualment caldria potenciar joves talents com els que pertanyen a La Bella Otero, tant si la gent jove va al teatre com si no.