Assegut a l’hort de préssecs, el granger Shang Ruitai mira la carretera rural, envoltada per una filera de pollancres, que porta a Zanhuang. Connecta els pobles que estan dispersos pel sud-oest de la província de Hebei, al nord-est de la Xina, que és de vital importància per a la regió. No obstant això, fa poques setmanes s’ha convertit en un camí cap a la mort.
Gairebé cada dia hi ha un enterrament en algun lloc de la carretera on es poden veure homes portant pics o excavant tombes al terra, que està gelat. Si és possible, els grangers xinesos enterren a les seves propietats les urnes que contenen les cendres dels seus familiars. S’hi poden veure noves tombes a totala carretera i munts petits de terra que estan decorats amb flors de plàstic de color verd, taronja i violeta.
Mons paral·lels
Molta gent va morir de febre. A mitjan desembre la gent es va sentir sobtadament malalta, quan el coronavirus s’estava estenent a un ritme molt ràpid als pobles veïns. “Fins al 95% dels habitants del nostre poble es van contagiar”, explica Shang al seu hort mentre poda algunes branques i brots de fruits. “Al voltant de 1.800 o 1.900 persones viuen al poble”, conta. “Conec quatre persones del poble que van morir de covid el mes passat. Al poble del costat, que té gairebé la mateixa població, van morir una dotzena de persones”.
Un mes després que el govern de Pequín hagués llençat bruscament per la borda la seva política de covid zero, a la Xina hi conviuen dos mons paral·lels. És probable que a moltes de les ciutats més grans de l’estat, afectades per l’òmicron per primera vegada, l’onada d’infeccions estigui disminuint després d’assolir el punt àlgid.
La normalitat està tornant a ciutats com Pequín, Shanghai i Canton, i els metros, restaurants i centres comercials tornen a estar plens. A Pequín la nit de cap d’any es va celebrar a la zona de Sanlitun d’una manera que mai no s’havia vist des del 2019.
La situació a les unitats de cures intensives és desesperant, però la vida ha tornat als carrers. Si no se surt de les ciutats, es pot tenir la falsa impressió que el pitjor ja ha passat. “Tothom es manté amb ànims i la llum de l’esperança està davant nostre”, va explicar el president Xi Jinping en el discurs d’any nou.
No obstant això, a les zones rurals de la Xina, la catàstrofe està a punt de començar amb la variant òmicron atacant la població que no està gens preparada. La taxa de vacunació a les zones rurals xineses és més baixa que a les ciutats i el sistema sanitari es troba en condicions molt més dolentes. Fa quinze dies la Comissió Nacional de Salut va avisar per la televisió estatal que el virus es podria estendre a totes les zones de l’estat a causa dels desplaçaments ocasionats per l’anynou xinès, que se celebra el 22 de gener.
La companyia britànica Airfinity, que analitza dades sanitàries, creu que cada dia hi ha 16.000 morts per coronavirus a la Xina. El 23 de gener es podria arribar fins a les 25.000 morts per dia, la qual cosa significa que a finals d’abril 1,7 milions de persones hauran mort a l’estat a causa del coronavirus. Les estadístiques oficials xineses, per descomptat, no mostren res d’això. De l’1 de desembre al 4 de gener, les estadístiques tan sols van documentar 25 morts per covid a tot l’estat.
Fins i tot l’Organització Mundial de la Salut (OMS), malgrat la seva reticència habitual sobre aspectes de la Xina, va anunciar que no creu que les dades oficials que Pequín revelareflecteixin la realitat. A causa del brot incontrolat de la República Popular de la Xina, nombrosos països han obligat als viatgers procedents del país asiàtic a presentar un test negatiu. El ministre de Salut alemany Karl Lauterbach va anunciar que Alemanya seguiria l’exemple. El director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha qualificat les mesures com a “comprensibles”.
Per tenir una impressió del que podria passar a l’estat durant les pròximes setmanes, una visita a Hebei, la província veïna de Pequín, o a les zones rurals de la ciutat de Tianjin ho podria descriure. Són zones rurals que es troben molt a prop de grans ciutats i que segurament podrien haver patit la primera onada de l’òmicron, però la seva infraestructura sanitària no és l’adequada per a la situació.
Els grangers del poble de New Delight, que es troba a la província de Hebei, cultiven blat a l’hivern i soja a l’estiu. L’infermer Liang Huibing treballa a la seva consultadel poble amb la seva dona i junts fan tot el que poden per curar constipats, infeccions gripals i lesions de menor importància, però envien els casos més greus a la ciutat.
Així és com funcionaven les coses al poble fins al 12 de novembre, quan van haver de tancar la consulta. Es va culpar la política de covid zero, que en aquell moment encara era vigent, d’haver sigut la causant del tancament. Després que el poble s’hagués declarat “d’alt risc” per un parell de contagis, les autoritats van ordenar el tancament de botigues, escoles, carnisseries i la consulta mèdica, que era la més propera. Liang va poder obrir la consulta de nou el 7 de desembre, el dia que el govern de Pequín va suspendre totes les restriccions del coronavirus.
“Abans mirava la temperatura dels meus pacients i immediatament informava els casos positius perquè els poguessin posar en quarantena”, explica l’infermer. “Ara els tractem”. O és el que intenten. A la consulta hi ha quatre persones grans que estan assegudes a bancs de metall, com els que es troben a les estacions de tren o als aeroports. Els han administrat sèrum fisiològic.
Liang recorda bé el seu primer pacient amb covid. “Va succeir al matí del 10 de desembre. Una dona d’uns 50 anys tenia febre, diarrea i nàusees. Li vaig fer un test i va donar positiu. Li vaig donar medicina perquè li baixés la temperatura. Pocs dies després el seu home i el seu fill van venir a la consulta perquè tots s’havien contagiat”. I un poc més tard tot el poble ja s’havia contagiat. “Més del 90% dels habitants s’han infectat”, calcula Liang. Va poder fer un test als primers pacients i els va donaribuprofè.Però ja no té més medecina i no pot fer res més que administrar herbes xineses i sèrum fisiològic.
“El 17 de desembre tenia mal de coll, i per tant em vaig fer un test i vaig donar positiu. Immediatament vam tancar la consulta per evitar contagiar la gent”. Pocs dies després van tornar a obrir. Quan li van preguntar quantes persones del poble havien mort durant les últimes setmanes va contestar: “No tenim una xifra, però en aquest any hi ha hagut un nombre de morts més gran de l’habitual”.
Tianjin és una ciutat que es troba al sud-est de la Xina i té una població de 13 milions de persones. Al costat dels gratacels i els centres comercials de la ciutat, es troba un poble que té un paisatge pla, típic d’hivern, i que està envoltat d’aerogeneradors i pous petrolífers. El poble forma part de la regió administrativa de la ciutat, però és com si fos un món completament diferent. És el lloc on Zhang Baoli té la seva consulta mèdica rural. El seu nom s’ha canviat per mantenir l’anonimat i poder narrar dels fets.
A milers de pobles xinesos les autoritats han demolit algunes granges antigues per poder construir apartaments. Sembla que en aquest poble, aquesta remodelació va passar fa dècades. Els edificis residencials de quatre plantes estan deteriorats, com les botigues que es troben al voltant.
La consulta de Zhang Baoli es troba en un garatge. A dins hi ha un sofà, una butaca reclinable de pell i tamborets de plàstic, on els pacients i els seus familiars s’asseuen. També quatre dones es prenen infusions, la més gran té 94 anys. Zhang està barrejant en un bol petit una pols de color marró i un líquid, per després untar-ho a una bena i aferrar-ho al maluc d’una dona jove.
Un sistema sanitari rural feble
“Sent clars, aquest lloc és il·legal”, diu Zhang. El permís oficial tan sols s’aplicava a la seva antiga clínica, en la qual va treballar gairebé 20 anys, però la van tancar l’any passat. Mentre la política de covid zero fos vigent, Zhang no podia donar als seus pacients aspirines o xarop per la tos, que podrien haver alleugerit els símptomes de la covid. Les autoritats van dir que a l’edifici no hi podia haver més d’una persona alhora, la qual cosa significava que continuar treballant en la clínica no tenia cap sentit. “Vaig tancar la clínica perquè eren molt estrictes”, explica Zhang. No obstant això, va trobar una feina a la ciutat que consistia a fer tests PCRs. Després que traguessin la política de covid zero, va obrir la clínica provisional on encara continua treballant.
“A l’antiga clínica podia donar oxigen als pacients, però això no és possible en aquest garatge”, conta Zhang. Diu que encara té accés a clínica, però “no hi ha ni electricitat ni calefacció. No hi puc tractar els pacients d’edat avançada”.
És absurd perquè en lloc d’aprofitar el temps guanyat de la política de covid zero per reforçar les infraestructures sanitàries subdesenvolupades de les zones rurals, el govern va aconseguir debilitar-les més amb la seva política estrica. L’experiència que Zhang Baoli va adquirir durant la pandèmia no és única. Molts doctors de pobles van tenir experiències similars, ja que són les persones a qui els habitants de les zones rurals acudeixen quan tenen problemes de salut i, a les zones remotes, solen ser l’única opció.
Poca preparació per afrontar l’onada d’òmicron
Els ajuntaments solen oferir gratuïtament els edificis on s’estableixen les clíniques, però a molts llocs l’estat no paga als doctors. No se’ls permet cobrar molt per realitzar exàmens o diagnòstics. No obstant això, en general els metges dels pobles solen cobrar una sobrecàrrega del 15% al 30% pels medicaments que compren a l’engròs i venen als pacients. A la fi solen cobrar 30 renminbis per pacient, que equivalen a 4 euros.
El terme “metge” és, en molts casos, un poc ampli. Al voltant del 42% dels professionals de la salut que actualment treballen a la Xina no tenen el títol universitari. En el millor dels casos, la majoria dels metges que es troben a les zones rurals han realitzat un curs d’infermeria o han treballat com assistent d’un metge que treballava en un poble. La majoria estava molt poc preparada per afrontar l’onada d’òmicron.
La porta del garatge s’obre de cop i un home amb barba blanca que porta una mascareta entra corrents a l’habitació. “Feu-me un test!”, exigeix, sense haver-se presentat. “Em costa molt respirar!”. Zhang Baoli li assenyala un tamboret i a poc a poc l’home comença a respirar amb tranquil·litat.
En la nova situació provocada per la pandèmia, Zhang ràpidament va crear una rutina. Al desembre quan va obrir la consulta del garatge, la gent va començar a fer cua des de les set del matí. Diu que sovint treballava fins a les onze de la nit i que cada dia tractava 200 pacients, d’un poble que només té 2.000 habitants. Els seus assistents també van emmalaltir. “Els metges de poble estem fets d’una altra pasta”, afirma Zhang, i diuque va seguir treballant fins i tot quan es va contagiar.
Explica que la gent encara continua anant a la consulta perquè té febre, però a Tianjin l’onada està començant a aplanar-se. Zhang no sap la quantitat exacta de gent que va emmalaltir o morir, però és clar que “ha mort més gent gran que en els últims anys”.
La vetlla de l’avi
Al pati que es troba al costat de la cínica hi ha dues estufes de ferro i una dona amb un mocador al cap que cuina amb woks. Homes que porten casquets es passegenamb bosses de plàstic. És la cuina d’un restaurant? De fet, és part d’una vetlla. Els homes porten faixes blanques als malucs, que formen part del vestit tradicional de dol propi dels hui, una minoria musulmana.
A la taula hi ha plats amb pa, gambes amb api i anacards, i un estofat de xai que avui han sacrificat. Ha passat una setmana des que van incinerar el seu avi de 93 anys. Seguint la tradició, al sèptim dia la família s’ha ajuntat per expressar el seu dol.
De què va morir? “De covid”, explica el nebot de 62 anys. “Tenia bona salut, però va tenir febre i passats 20 dies va morir”. La dona del mocador el contradiu: diu que va morir per l’edat que tenia. Mai no ho esbrinaran amb certesa perquè no li van fer un test per comprovar si tenia covid. Tan sols saben que tots van tenir febre al desembre.
La gent que mor a la Xina és incinerada en crematoris de l’estat, que s’han creat per tot el país durant els últims anys. La Xina està molt poblada, diuen les autoritats amb desànims, i no hi ha prou espai per construir grans cementiris. Tan sols es fan excepcions amb els musulmans, si ho demanen expressament, o a zones on encara no s’han construït crematoris.
Les cerimònies es fan a les sales adjuntes,on també es fan discursos i es toca música pel dol.Al pati es dispara un canó per evitar la presència d’esperits malignes. Els convidats, tots plegats, fan tres reverències al mort i després cremen diners per l’altre món. Aquestes cerimònies a la República Popular de la Xina solen durar al voltant de 45 minuts. A Hong Kong, on encara se celebren les antigues cerimònies xineses, la gent sol pensar que les pràctiques xineses són molt curtes.
No obstant això, el coronavirus ha accelerat encara més el procés. En lloc de 45 minuts, només es permet a les famílies que es quedin cinc minuts al crematori abans que s’incineri el taüt. No es disparen canons i no hi ha discursos. En alguns llocs les famílies han d’agafar un número i esperar.
“Ràpid i convenient”
Hi ha un centenar de cotxes aparcats fora del crematori on s’incineren a les persones que van morir a New Delight, ala província Hebei. Per la xemeneia surt aire calent. Un home amb el cabells curts està a l’entrada. “No es poden fer fotos”, diu enfadat. Porta una llibreta i un walkie-talkie.
És el porter, i decideix quan les famílies poden entrar al crematori. Dotzenes de persones amb vestits blancs esperen a fora, on la temperatura és de -5 °C, per poder entrar a l’edifici.
Algú, probablement abans que comencessin els brots de covid, va col·locar un cartell a les portes del crematori que posava en lletres grans de color blau: “Ràpid i convenient”. De segur que es refereix al servei que s’ofereix a l’edifici, però es veu que ningú no s’ha vist obligat a treure aquesta mostra de crueltat.
Un pòster de propaganda ja fa dies que penja a les parets del crematori. “L’epidèmia és el nostre mandat. Som responsables de prevenir i controlar”. Controlar i prevenir? Van deixar de banda a la població no fa molt temps, però sembla com si fos una eternitat.