Transició espanyola: de debò desclassificada?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan al 18 de novembre de 1976, just després de l'aparent suïcidi de les Corts franquistes, l'emoció li trenca a Adolfo Suárez l'aparent rigidesa facial, algú podria haver deixat anar un sospir de satisfacció a l'altra banda de l'Atlàntic. El president dels EUA Gerald Ford i el seu secretari d'Estat Henry Kissinger restaven tranquils en veure Espanya sortint del franquisme pilotada per un jove primer ministre i un també jove rei. Tot això mentre a Grècia el conservador Konstandinos Karamanlis es consolidava com a cap del Govern un cop desapareguts els coronels. I alhora Portugal estrenava un Govern moderat, una vegada conjurat el cop d'Estat que a final de 1975 preparaven els militars més pròxims als comunistes. Washington, doncs, contemplava esperançat com en aquella tardor de 1976 s'anaven omplint d'estabilitat els tres forats europeus més negres que havien suportat -i alhora preservat- els aliats occidentals pràcticament des del final de la Segona Guerra Mundial.

Res a veure amb la intranquil·litat que es vivia a la Casa Blanca el novembre de 1973 exactament tres anys abans. Dels tres forats negres emergien senyals inquietants. A Portugal el prestigiós general Antonio de Spínola s'ensuma que el salazarisme agonitza i rebutja el Ministeri d'Ultramar que li ofereix el règim. Spínola s'estima més preparar la democràcia i la fi de la guerra colonial. Nixon i Kissinger saben que hauran d'esperar i veure: no poden menystenir un possible recanvi, però tampoc deixar el salazarisme en caiguda lliure, perquè és l'únic que frena el moviment dels joves oficials que prepara la Revolució dels Clavells. A Grècia també el novembre de 1973 va ser un mes per recordar: la matança de desenes d'estudiants a l'Institut Politècnic d'Atenes provoca el final del règim dels coronels i posa el poder en mans del general Dimitris Ioannidis, que aplanarà el camí al retorn de Karamanlis l'estiu de 1974. I què passa a Espanya el novembre de 1973? Doncs que la direcció d'ETA decideix matar Carrero Blanco. Quan el 18 de desembre Kissinger visita oficialment Madrid, i l'endemà 19 es reuneix amb el primer ministre franquista, el túnel excavat des del soterrani del número 104 del carrer de Claudio Coello està enllestit. Aquesta realitat pot haver estat el detonant de les suposicions sobre la complicitat dels EUA en l'atemptat. És la tesi de la periodista Pilar Urbano exposada el 2011 en el llibre El precio del trono. En canvi, la també periodista Anna Grau, havent tingut accés a documents desclassificats a Washington, assegura rotundament en el seu llibre De cómo la CIA eliminó a Carrero Blanco y nos metió en Irak que "els americans no van matar Carrero". Argument compartit per l'historiador britànic Charles Powell qui, també a la vista de documents desclassificats, creu que Kissinger tenia Carrero com un bon aliat. Formulació davant la qual els experts i estudiosos resten força dividits.

Al cap de vuit anys de l'atemptat, l'agència soviètica Tass emetia un despatx en què gairebé assegurava que els EUA haurien mirat cap a una altra banda durant aquella tardor de1973 mentre ETA excavava. Motius? Per als analistes soviètics l'ultraconservador Carrero era massa rígid per negociar una transició que servís als interessos dels EUA i de l'OTAN. Documents a Moscou sobre la qüestió? N'hi ha, però cap de desclassificat ni llegible. Només vaig tenir accés, el 1993, a l'enunciat de l'informe de data 26 de desembre de 1973, dipositat a l'arxiu del Comitè Central del PCUS amb codi: 5-op-67-827-4-5 i titulat: "Resum de la conversa mantinguda pel secretari de la Delegació Comercial de l'URSS a Espanya I.S. Ivànov amb P. Uber, segon secretari de l'ambaixada de Canadà a Madrid, sobre la situació espanyola després de l'assassinat del primer ministre Carrero Blanco". Només un enunciat. Ben pensat, si algú va detectar res dels plans per eliminar Carrero, el poc marge de temps no el convidava a escriure informes. Posat a intuir, més aviat intueixo gestos, mirades, mitges paraules, preguntes a mig fer i respostes a mig acabar que, per naturalesa, són difícilment classificables.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.