Això era un partit que nasqué amb dos apel·latius, “centreesquerra” i “antinacionalista”, que aspirà a esdevenir la força hegemònica de la dreta abanderant un nacionalisme espanyol exacerbat i que després tractà de refundar-se dient-se de “centre” i “liberal”. Una formació política que guanyà unes eleccions a Catalunya i que arribà a liderar les enquestes a Espanya, però que s’enfonsà en temps rècord. I conte contat, conte acabat.
—Quan neix un partit, pren i no pren vots als altres. Sí que hi ha ciutadans que decideixen modificar el seu vot, però quan neix un partit, ho fa perquè hi ha un nínxol electoral que els altres no cobreixen. Hi havia un espai, el del centreesquerra no nacionalista, i Ciutadans hi ha donat veu.
Va dir-ho Jordi Cañas, un dels progenitors de la criatura, quan Cs a penes comptava tres diputats al Parlament català, al qual va poder accedir (amb el 3,09% dels vots, en 2006, i amb el 3,49%, en 2010) gràcies a una tanca electoral (el 3%) més assequible que a la majoria de llocs.
Llegides amb perspectiva, aquelles paraules condensen les contradiccions d’un partit que acabaria encavalcat amb la dreta i patrimonialitzant el nacionalisme espanyol 2.0. Cs ha passat de detectar un nínxol electoral a detectar que ja té el nínxol a punt en el cementeri. I sense haver complert la majoria d’edat.
“El nostre espai electoral és directament el del votant socialista, amb una frontera clara amb el PP”, afirmava Cañas poc abans dels comicis de 2010, quan Cs tenia quatre anys de vida. “El nostre discurs identitari no és el del PP, nosaltres sí que ens creiem l’Espanya plural”, hi afegia.
Ciutadans ha passat de detectar un nínxol electoral a detectar que ja té el seu nínxol a punt en el cementeri
L’acne no havia irromput encara a les cares dels seus dirigents. Albert Rivera, en un dels seus primers actes a València, es mostrava decidit a defugir de segons quins temes: “Nosaltres no entrarem en debats identitaris de Villarriba contra Villabajo; és a dir, no ens veuran en batalles de nomenclatures, sobre si el nom es diu País Valencià o Comunitat Valenciana, si el valencià i el català... Nosaltres no hi serem”.
Un discurs que també contrasta bastant amb les actituds que molts dels seus càrrecs públics han mantingut després a les Corts Valencianes o a l’Ajuntament de València, on Fernando Giner, com si es tractara d’un component de l’orquestra del Titànic, continua interpretant les melodies de l’anticatalanisme clàssic, pràcticament indissociable del que promovia el difunt Vicente González Lizondo.
Degoteig de baixes
Pel camí van quedar, ja fa temps, persones com Toni Roldán, d’orientació socialdemòcrata, o el reputat economista Luis Garicano, que podria convertir-se en el pròxim cop d’efecte d’Alberto Núñez Feijóo a la recerca d’un PP més moderat, allunyat dels extrems, votable per l’elector socialista desencantat.
Garicano, un liberal de soca-rel, fugia dels debats identitaris i hauria pogut encarnar el Cs centrat, capaç de pactar a esquerra o a dreta. A la manera dels liberals alemanys que ara cogovernen el país amb els socialdemòcrates de l’SPD i els ecologistes de Die Grünen.
Però no. Cs es va preferir transvestir. L’operació va tenir lloc el cap de setmana del 4 i 5 de febrer de 2017, en el marc de la quarta assemblea de la formació, celebrada a Madrid.
En aquell conclave, els estatuts van esborrar les referències a la socialdemocràcia i el progressisme, afermant el tarannà liberal. La premissa ja no era el “ni rojos ni azules”, sinó que el blau passara a dir-se taronja. Substituir el PP en el camp de la dreta.
Alhora que la comissió dels estatuts tombava en una votació secreta —50 vots a favor i 142 en contra— el manteniment de l’esperit socialdemòcrata, a l’immaculat edifici Veles e Vents de València es casaven els dos principals referents del Cs valencià: Carolina Punset i Alexis Marí.
Els contraents i tres parlamentaris més —David de Miguel, Alberto García i Domingo Rojo— van estripar el carnet al·legant que aquell ja no era el partit en què un dia havien demanat l’alta com a militants. I van fer-ho retenint els seus escons, sota l’argument que no havien canviat gens: continuaven defensant, deien, allò per què havien estat elegits.
En la compareixença conjunta, van abocar-hi acusacions molt fortes. “Ens hem envoltat del pitjor de l’extrema dreta”, lamentaven en referència a alguns membres de Cs provinents del PP. Van assegurar la direcció de pràctiques “leninistes” i de comportaments “mafiosos”, amb gravacions secretes “pròpies de la Gestapo”. A Rivera, ras i curt, van qualificar-lo de “fill polític de Rajoy”.
La consumació
La consumació de l’estratègia de substitució del PP va tenir el seu zenit en dos moments clau. El primer, l’1 de juny de 2018, durant el debat de la moció de censura que va fer president Pedro Sánchez, en què els taronja van votar-hi en contra. I el segon, en passar els comicis estatals del 28 d’abril de 2019, quan la suma de PSOE (123 diputats) i Cs (57) totalitzava 180 escons, una comodíssima majoria absoluta.
No obstant, Rivera mai no va tenir en compte la possibilitat d’una entesa amb Sánchez. La nit electoral, al carrer de Ferraz, els simpatitzants socialistes havien entonat repetidament el “¡con Rivera no!, ¡con Rivera no!”, però l’aritmètica era capriciosa i el líder socialista no s’hi hauria pogut resistir. Entre l’acord de l’insomni amb Pablo Iglesias i el reguitzell de forces independentistes o un govern estable amb els teòrics liberals, la seua predilecció era clara.
Un bipartit PSOE-Cs li hauria proporcionat a Rivera una vicepresidència amb moltíssima projecció, i al seu partit, un ministeri de cada tres. A més, ja hi havia una preqüela del “pacto del abrazo”, rubricat a començaments de 2016 a la Sala Constitucional del Congrés i que va culminar amb l’encaixada de mans de Sánchez i Rivera davant el famós quadre de Joan Genovés.
Un bipartit PSOE-Cs li hauria proporcionat a Rivera una vicepresidència amb moltíssima projecció, i al seu partit, un ministeri de cada tres
En aquell escenari de bloqueig anterior —quan PSOE i Cs, plegats, distaven 56 diputats de la majoria absoluta— l’acord havia estat possible gràcies a la voluntat regeneradora. Tres anys més tard, en 2019, Rivera no va voler despenjar el telèfon per tractar de desencallar la situació cara a cara amb Sánchez. De fet, va declinar reunir-s’hi, cosa que sí que va fer qui ja havia estat elegit president del PP, Pablo Casado.
En paral·lel, la primavera de 2019, la formació taronja va afermar tres governs autonòmics en què el PP havia quedat lluny de la majoria absoluta: Madrid, Castella i Lleó i Múrcia. Tres comunitats en què els populars encadenaven més de vint anys en el poder —en el cas madrileny, amb episodis de corrupció molt greus—, però en què l’anhel regenerador de Cs també va esvair-se per complet.
En tots els territoris —com a Andalusia uns mesos abans i com a l’Ajuntament de Madrid— Cs va conformar-se a ostentar la vicepresidència en lloc de pressionar el PP per arrapar alguna presidència o l’alcaldia de Madrid, on el marge que els separava dels populars era ben estret.
El procés sobiranista català va situar Cs com a primera força en el Parlament —amb 36 escons— en les eleccions del 21 de desembre de 2017. Les opcions de la marca van repuntar, fins al punt que alguna enquesta va atorgar-los la condició de força més votada al conjunt de l’Estat.
Després de la moció de censura, la gran majoria de sondatges coincidien a situar Cs com el primer partit de la dreta, però la manca de cintura després dels comicis d’abril de 2019 i la irrupció de Vox va significar un trasbals. El suport mediàtic i dels grans poders econòmics també va caure en picat. Havien deixat de resultar útils.
L’abisme
De 57 diputats a 10. I de tenir presència a quatre governs a no tenir-ne en cap ni un. Entre el gener de 2021 i el juny de 2022, Ciutadans va perdre tot el poder autonòmic. A Andalusia van passar de vint-i-un diputats a zero, a Castella i Lleó de dotze a un, i a Madrid, de trenta a zero.
A Andalusia han passat de vint-i-un diputats a zero, a Castella i Lleó de dotze a un, i a Madrid, de trenta a zero.
En els dos últims casos, els populars van avançar les eleccions per xuplar-los la sang, poregosos de l’actuació de Cs després de l’(auto)moció de censura de Múrcia, en què havien previst desfer-se del PP i governar amb els socialistes i el suport extern de Podem. Ara bé, el president murcià, Fernando López Miras, va aconseguir reconduir la voluntat d’alguns diputats, als quals va convertir en membres del seu gabinet.
Edmundo Bal, que va ser-ne el candidat a la comunitat madrilenya, membre de la direcció eixint i que encara ostenta la funció de portaveu adjunt en el Congrés, s’ha erigit en la via alternativa a Arrimadas en el procés de refundació que culmina aquest cap de setmana.
Hi ha obtingut el 39% dels vots, lluny del 53% rebut pel tàndem de la balear Patricia Guasp i el madrileny —d’arrels gallegues— Adrián Vázquez, apadrinats per Arrimadas, i que esdevindran, respectivament, secretària general i portaveu polític de la formació.
Guasp i Vázquez són perfils amb experiència a les institucions. Ella és la portaveu del grup parlamentari a les Illes Balears i ell ocupa un escó d’eurodiputat. Tanmateix, fins al moment han passat del tot desapercebuts. Per damunt de tot plana la condició de candidatura avalada per Arrimadas, que continuarà com a portaveu a l’hemicicle del Congrés i no deixarà de ser l’autèntica cara visible de l’organització. I tot indica que el nom i el color corporatiu del partit, que semblaven amortitzats, es mantindran inalterables.
Un moviment lampedusià, canviar alguna cosa perquè res no canvie, que tampoc no és nou. Aprofitant l’excepcionalitat de la pandèmia, la mateixa Arrimadas va protagonitzar un acostament al PSOE a l’hora de negociar les pròrrogues de l’estat d’alarma.
A més, va instar els grups parlamentaris de les cambres autonòmiques que feien oposició a cercar acords en benefici de tothom. A escala valenciana, això es va traduir en una abstenció als pressupostos botànics de 2021. I de ben poc no van votar-hi a favor.
L’adeu de Merino
Abans que es coneguera el resultat de les primàries que han donat pas a la nova direcció, Ruth Merino, la síndica de Cs a les Corts Valencianes comunicava la seua decisió d’abandonar la política.
Se’n va sense ni tan sols haver exercit el seu vot a les primàries en qüestió, convençuda que les expectatives de millora són nul·les i sense tenir clar a qui votarà quan arriben les eleccions valencianes del 28 de maig.
Merino encarna el perfil de professional de mitjana edat que va sentir-se atret pel projecte de Cs fins al punt d’involucrar-se en l’activitat política, cosa que mai no havien imaginat. Tècnica d’Hisenda, els seus coneixements en economia li van permetre guanyar-s’hi un espai. Primerament, en els grups de treball intern, i més endavant, a la llista de les Corts. La marxa de Toni Cantó, en març de 2021, li va obrir la porta de la sindicatura del grup.
En el seu comiat ha apuntat que l’única refundació possible implicava una desaparició del mapa polític durant una temporada i renàixer —amb denominació nova i una visió netament centrista— al cap d’un parell d’anys, després del cicle electoral que és a la cantonada.
Només tres dels tretze integrants del grup —els altres cinc, fins a completar-ne els divuit obtinguts a les eleccions de 2019, ja van emigrar al grup de no adscrits en maig de 2021— van acompanyar la síndica en l’acte de premsa: Carlos Gracia, Fernando Llopis i Tony Woodward.
La solitud evident i les llàgrimes que no va poder esquivar en la part final de la seua compareixença testimoniaven la fi d’un projecte al qual ella no atorga cap esperança de vida. Ni amb la continuïtat d’Arrimadas ni en cas que s’haguera produït la victòria de Bal, no sembla tenir remei Ciutadans.
El nou Cs proclama que ja no hi haurà “socis preferents”, però no són pocs els que preveuen un intent d’absorció per part del PP. Amb Arrimadas al capdavant de la nau serà més senzill que no ho hauria sigut amb Bal, d’orientació més progressista.
El nou Cs proclama que ja no hi haurà “socis preferents”, però no són pocs els que preveuen un intent d’absorció per part del PP
Les autonòmiques i municipals de maig podrien servir com a experiment. No és descartable que els populars busquen un acostament en segons quins llocs, a la recerca de candidatures unitàries que concentren el vot de la dreta per tal de descavalcar els socialistes i els seus socis en aquells territoris en què la pugna es preveu més renyida. L’equip d’Arrimadas ho nega de ple, però lligar alguna entesa d’aquest tipus amb vista a les eleccions de maig aplanaria el camí a una absorció total als comicis estatals, els quals, tret de sorpreses, se celebraran entre novembre d’enguany i gener de 2024.
En realitat, la fagocitació de Cs per part del PP ja s’ha materialitzat. A penes hi queda un reducte que prova de sobreviure contra vent i marea, però ben conscient de la impossibilitat de surar en un escenari tan polaritzat.
“A Espanya no hi ha cultura d’un partit de centre de veritat ni s’alimenta la necessitat de tenir-lo”, sosté Merino mentre tanca la porta. Potser perquè el partit de centre que pretesament aspirava a ser Cs va esdevenir una extremitat més de la dreta radical espanyola.