L a seva primera llengua fou el sard logudorès, però tan aviat com la seva família arribà a l’Alguer —ell tenia 10 anys— aprengué el català, que llavors era la llengua principal a tota la ciutat. Ha estat sempre un lector empedreït d’autors d’arreu del món, però la seva obra literària començà quan ja havia complert els seixanta anys.
En els seus inicis com a autor, tingué uns estímuls molt principals: la professora i crítica literària Giulia Lanciani i el seu marit, el catalanòfil italià Josep Tavani; diferents persones vinculades amb el món cultural, i l’Escola d’Alguerès Pascual Scanu, que li donà els primers rudiments de llengua escrita.
De llavors ençà, ha bastit una ciutat literària que fa molt de goig, amb uns edificis especialment importants i singulars: Poesies (1995), En l’arc dels dies (2000), Nou cant (2007), Les mies mans (2014) i Ànimes precioses (2019).
La seva poesia presenta temes ben diversos. Sap dignificar la quotidianitat. Mitjançant un vers àgil, curt i precís, aparentment senzill, sap transmetre al lector la seva experiència viscuda.
Conscient que la llengua és un element fonamental per a la singularitat de l’Alguer i, alhora, per a la vertebració, la cohesió i la identitat dels territoris de parla catalana, li preocupa el seu avenir. Tanmateix, és portador d’un actiu solidíssim i immarcescible, que és compartit per molts conciutadans: l’optimisme de la voluntat.
—El 2020, en plena pandèmia, va rebre la Creu de Sant Jordi, que la consellera de Cultura del Govern de la Generalitat de Catalunya, Natàlia Garriga, li lliurà el 30 de desembre passat a l’Alguer mateix. Què significà per a vostè aquest reconeixement?
—Un honor per a mi i per a la comunitat algueresa. Però també una sorpresa, ja que em considero considerat un humil cantor.
—L’Alguer troba a faltar que, en alguna edició, es concedeixi algun Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a algun escriptor de la ciutat?
—Com he ja dit, quan un alguerès rep un premi com aquest, obert a tot el domini lingüístic, és un plaer per a tota la nostra comunitat.
—El 19 de maig passat va complir 93 anys. Com veu la vida des d’aquesta talaia? Què li ha ensenyat la vida, fins ara?
—La vida és una bona mestra i sempre s’hi poden aprendre coses noves. Jo visc els meus 93 anys amb entusiasme, continuant escrivint. Soc una persona curiosa i tinc encara una bona memòria, gràcies a Déu i a la bona sort, i no em canso de la felicitat que em dona el miracle de la vida, amb totes les seves joies i patiments.
—“L’Alguer és el país més petit i perifèric, però sense ell el català no seria tan gran”, deia fa poques setmanes l’exalcalde Carlo Sechi.
—Les paraules de Carles Sechi són veritat: un gran país i una gran llengua són fets també d’àrees perifèriques, grans o petites. Una realitat, la nostra, rica d’energies i d’associacions culturals que treballen per impulsar l’ús de la nostra llengua.
—Quina és —i quina hauria de ser, al seu entendre— la relació de l’Alguer amb la resta de pobles de parla catalana? I viceversa.
—L’Alguer és portadora d’una identitat cultural única. Aquí, la llengua catalana s’insereix dins d’un context cultural sard i obert a l’oest del Mediterrani. Tot això afegeix valor i pluralitat al món de la catalofonia. Al mateix temps, hem de preservar i reforçar la unitat de la nostra llengua i les relacions culturals entre territoris de llengua catalana.
—Vostè —i el món cultural alguerès en general— té una relació fluida amb la resta d’intel· lectuals, escriptors dels pobles de parla catalana o bé el seu àmbit de relació se circumscriu més aviat a l’illa i a la ciutat?
—He estat convidat a Menorca, Palma de Mallorca, Eivissa i Formentera i tinc una amistat fraterna amb la poetessa Olga Xirinacs de Tarragona, Carles Duarte de Barcelona, Pere Mayans de Mataró, i amb moltes altres persones de cultura i molts amics del domini lingüístic. En general, a l’Alguer hi ha molta gent que cultiva relacions d’amistat amb catalanoparlants “de ponent”.
—Va néixer a Ocier el 1929. La seva primera llengua fou el sard logudorès. Va arribar a l’Alguer amb 10 anys. En aquell moment, el català era una llengua omnipresent a la ciutat i, ben aviat, la va aprendre...
—El que dius és correcte, i per això la meva llengua materna és la varietat sarda parlada a Ocier. Quan la meva mare, vídua, es va casar per segona vegada, vam venir a l’Alguer, per motius de treball. En aquest lloc tots parlaven català, llengua que vaig aprendre de seguida per poder jugar al carrer. Durant la Segona Guerra Mundial, els anglesos van bombardejar la ciutat, incloent-hi la nostra casa, i per això vam tornar a Ocier. Allà vaig treballar com a pagès, amb els meus avis, fins que vaig tenir l’ocasió de tornar a l’Alguer.
—L’alguerès s’hi parla des del segle XIV. Per què als anys seixanta del segle passat moltes famílies deixaren de transmetre’l als fills? Quines en foren les causes?
—A partir d’aquell període la ciutat comença a no integrar lingüísticament els nouvinguts, i l’italià és emprat com a llengua franca entre sectors sempre més amplis de la ciutat. Aquesta llengua es presentava com a idioma de la modernitat, de l’economia, del turisme, de l’escolarització. Si afegim a tot això el rol dels mitjans de comunicació de masses, tots en italià, i la pressió que l’escola feia a les famílies per convèncer els pares de transmetre italià als fills, les conseqüències són aquelles que són.
—Vostè i la seva muller, Maria Musso, sí que van tenir clar que l’havien de transmetre als seus fills...
—Jo en família parlo sempre alguerès, amb tots, grans i petits. És una manera concreta d’estimar la nostra llengua.
—Quina és, al vostre entendre, la situació actual de l’alguerès? Hi ha espurnes d’esperança? Com veieu el futur?
—La situació és molt complicada, començant per la transmissió lingüística, quasi tota en italià. Tanmateix, tenim l’optimisme de la voluntat, com deia Gramsci, i moltes persones que treballen per la nostra llengua.
—Per què és tan important una llengua per a un poble? Què aporta el català a l’Alguer? Què passaria si la ciutat perdés la llengua catalana?
—La unicitat de la nostra comunitat és la seva llengua. En teoria, en som tots conscients, i parlo també dels italians. Quan en conviden al “continent” per participar en recitals de poesia, veig que hi ha curiositat i entusiasme per la nostra llengua. Això ho he pogut comprovar en molts llocs rics de cultura, com Florència, Roma, Pàdua...
—Què li diríeu a un jove de ciutat perquè l’aprengués?
—En primer lloc, l’escoltaria. Molts joves tenen bones idees i ganes de fer.
—Quina és la relació entre l’italià, el sard i l’alguerès a l’illa de Sardenya? Itàlia és sensible a la realitat plurilingüe existent?
—L’Estat italià tracta les llengües locals amb paternalisme. Les tutela parcialment, com representacions folklòriques d’alguns territoris determinats. Tot i això, crec que la responsabilitat més gran de l’afebliment dels nostres idiomes històrics és la nostra, dels parlants i de les institucions locals. Som nosaltres els que hem de fer alguna cosa més.
—Un tema de debat viu a la ciutat és la relació que ha d’haver-hi entre el català estàndard i les variants de la llengua. Quina ha de ser segons a parer seu?
—Els algueresos que parlem encara català ho fem emprant la nostra varietat dialectal. Quan escrivim, adaptem normalment l’ortografia catalana a les nostres particularitats més genuïnes. Jo per exemple escric mia, tua, sua en lloc de meva, teva, seva, però, a les meves poesies, és possible trobar també lèxic del català general.
—Justament, des del punt de vista lingüístic s’ha esforçat per trobar, en la seva obra, una llengua literària que permeti arribar al conjunt de la comunitat lingüística catalana...
—És clar, he volgut anar més enllà de les muralles de l’Alguer, i adoptar també formes del català literari. Aquesta és la manera més natural per arribar a tot el conjunt lingüístic català.
—Quines són les característiques principals de la seva poesia i d’on es nodreix?
—El meu univers poètic neix de la terra, que he treballat quan feia de pagès. De les entranyes de la terra surten les paraules, i de la terra jo em nodreixo. És una bíblia oberta amb pàgines divines, i jo visc en la seua essència sagrada.
—Vostè sap dignificar allò que és quotidià amb un ritme poètic personal, altament intu - ïtiu...
—He crescut amb les arrels de la pagesia, i la meva experiència de pagès ha estat sublim. M’ha fet comprendre que la terra és la taula de la humanitat. L’he treballada com els meus avis, amb suor i fatiga. Tot això tenia una sacralitat també espiritual, que flueix encara per les meves venes.
—La professora Giulia Lanciani, en relació amb la seva poesia, destaca que és un poeta de la continuïtat, més que no pas un poeta de la metamorfosi. Com les hem d’interpretar, aquestes paraules?
—Aquesta coherència depèn en part de mi, i en part de la meva poètica, que no em demana grans canvis formals quan ve a picar-me al cor i a l’ànima.
—Hi tracta molts temes i ben diversos. La poesia “Vibracions”, per exemple, és una mag - nífica descripció poètica d’una rentadora...
—Vaig escriure aquest poema quan treballava a la indústria Zanussi com a tècnic reparant ren - tadores i neveres. Ha estat publicat al Diari de la indústria, en italià i en català, i se n’han fet vuit mil còpies.
—Joan Elies Adell ens insta a conèixer la seva poesia perquè ha trobat la llengua per parlar de la vida. Hi deu estar d’acord?
—Tornem sempre al punt de partida: la meva formació està lligada a la terra, i a les coses con - cretes de la vida. És allà que on cerco el que és sublim. Aprofito per dir que les belles paraules de l’amic Joan Elies, que estimo com a home i com a poeta, m’encoratgen a continuar escri - vint.
—Una persona que volgués conèixer la seva obra, quin itinerari li recomanaria que fes?
—Hauria de començar per la meva biografia. És indispensable per donar significat als versos.
—El seu estil i la seva sensibilitat han fet que alguns dels vostres poemes siguin musicats...
—Sí, hi ha diversos poemes meus que han estat musicats i cantats, tant en terres de llengua catalana com a Itàlia. Per exemple, la cantant sarda Marisa Sannia, molt coneguda, ha musicat la meva poesia “Solament l’Amor”, i l’ha cantada al tercer canal italià, Rai 3, en català.
Sé
que no té alfabet
la llengua
que parla la dolor.
Però
les ferides
que incideixen
el cos
i l’ànima
són síl·labes
que solament
l’amor
sap desxifrar
—Ens criden l’atenció els títols dels seus po - emaris... En l’arc dels dies, Les mies mans, Ànimes precioses...
—Els títols es refereixen a poemes més significatius que són al llibre.
—Com definiria la poesia?
—Fatiga i plaer.
—Va participar, d’una manera o altra, en el Retrobament de Catalunya amb l’Alguer de 1960?
—Jo aquell dia era al port, ple de gent, per rebre amb entusiasme i afecte els germans catalans. Un encontre molt emocionant. En tinc un bell record.
—Arriba a l’Alguer l’obra dels grans autors dels altres pobles de parla catalana? I viceversa, hauria de ser més coneguda l’obra dels autors algueresos en els altres territoris?
—La part més dinàmica de la societat són els joves. Si sabem transmetre’ls l’amor per la nostra llengua, els intercanvis augmentaran.
—Com ha seguit el procés polític que ha viscut —i que viu— Catalunya aquests darrers anys? I en general, com s’ha seguit des de l’Alguer?
—Amb curiositat, simpatia, preocupació.
—Digueu-nos un poema seu que hauríem de saber de memòria...
—Jo suggeriria “Versos”, que és també el primer poema que vaig escriure. És del 1991.
No vull los meus versos
tancats dins de un calaix.
Vull que vagin
pels carrers,
pels patis,
entre la roba
estesa al sol,
a desfer el gel
al cor de la gent.
M’han fet renàixer
i vull viure,
gaudir també
los dies de pluja
lo tedi de l’hivern
quan la llum
se fa més avara
i saber que vindrà
encara el sol
i altres versos muntaran
dels abismes
que bullin de paraules.
Quan los meus ossos
seran arrels amagades,
los meus cants
seran encara pels carrers?
Algú los escoltarà,
altres no,
però viuran com la mia ànima.
—Ens agradaria que acabi l’entrevista de la manera que li sembli més adient. Això sí, d’una manera optimista.
—Gràcies de cor per l’entrevista. Una salutació des de l’Alguer a vosaltres, lectors, i que els déus us siguin propicis amb aquestes paraules:
TE PORTARÉ
Te portaré la llum
al clot de les mies mans,
te portaré l’amor
al pelló del cor meu,
te portaré l’esperança
entre els meus braços,
te portaré la pau
a la barca de la mia ànima
que rellisca sobre petites
ondes blaves
fins a la profunda visió
de cel i de mar.
—Com dieu a l’Alguer, “A mos veure!”, benvolgut Antoni!