—El títol fa referència a una història —probablement falsa, però ben trobada— sobre un soldat nord-americà al qual, al segle XIX, ordenen vigilar una obra de teatre, concretament Otel·lo, i, quan veu que el protagonista es disposa a matar Desdèmona, decideix intervindre i impedir-ho, tot dient: «Que no pugui ser mai dit que en la meva presència un maleït negre haurà matat una dona blanca».
—És una excusa per veure com, de vegades, la realitat es fica dins de la ficció i, de vegades, la ficció es fica dins de la realitat, i com també, de vegades, hi ha escenes de la vida quotidiana on això passa. En aquest cas (el del soldat que dispara contra el pobre actor) seria un cas extrem, però tots els que tenim fills hem viscut sorpresos la reacció dels nostres fills davant d’un espectacle de titelles. Surt la caputxeta caminant pel bosc i, quan els nens veuen que el llop està amagat darrere d’un arbre comencen tots a cridar: «Ei, vigila, vigila, que t’està esperant». Això em fa gràcia perquè els nens entenen i alhora no entenen que allò és una representació. I és quan es trenca el que en teatre i cinema s’anomena quarta paret. Això ens ho trobem moltíssimes vegades en la ficció.
—La coberta del llibre també juga amb aquesta sortida del marc.
—Sí, fa temps que vaig trobar aquest quadre i em va semblar ideal per a quan fes el llibre sobre l’autoficció, perquè també és un personatge de ficció que surt cap a la realitat. A més a més, el quadre es diu Escapant de la crítica. És obra de Pere Borrell del Caso [Puigcerdà, 1835 - Barcelona, 1910] i propietat del Banc d’Espanya. Em va semblar adient com a coberta sobre un llibre que parla de la literatura aparentment autobiogràfica, que es nodreix de la vida de l’escriptor o de l’escriptora, però que no només n’és testimoni, sinó que és una representació de la vida del personatge. Vivim en un món on cada vegada han anat guanyant espai aquests jocs literaris.
—Fins i tot l’última Premi Nobel, Annie Ernaux, és una de les principals representants d’aquesta autoficció.
—Sí. Igual que quan van premiar Svetlana Aleksiévitx, que era una periodista, cronista i reportera. Llavors era un reconeixement cap a la no-ficció, que també ha anat creixent en espai. Ara, el premi a Annie Ernaux també representa una autora —una altra dona, a més a més—, que renova el pacte entre l’escriptor i els seus lectors. Amb El soldat de Baltimore, el pretext era posar sobre la taula algunes lectures i algunes reflexions sobre autors que m’agraden, però sense voluntat exhaustiva. Alguns m’han dit que falten noms, però...
—Tanmateix, també és cert que parla força d’Annie Ernaux, tot i estar escrit i publicat abans que es coneguera que era l’última Nobel de Literatura. L’autoficció és la característica que més s’encomana en la literatura contemporània més ambiciosa?
—En tot cas, ara hi ha alguns símptomes de salut de l’autoficció que fa trenta o cinquanta anys no existien —o llavors eren minoritaris. Jo m’he fixat per exemple en Mircea Cartarescu, un escriptor romanès molt interessant en aquest sentit, perquè no para de publicar novel·les: novel·les sobre ell mateix, sobre el seu món...
—I, literalment, sobre el seu melic, com fa literalment a Solenoide (Periscopi, 2017). Això és l’autoficció?
—Hi ha gent que es pensa que l’autoficció és escriure mirant-se el melic i jo crec que precisament és el contrari: és conjurar el melic, extirpar part del melic. I ho explica Cartarescu en la primera escena d’aquest apassionant llibre que és Solenoide. Es tracta d’un mestre d’una escola popular de Bucarest que ha agafat polls i decideix fer-se un bany d’aigua calenta. Es despulla, es neteja i es comença a tocar el melic i a reflexionar sobre el melic: és un antic lligam amb la mare; tots els humans tenim melic; se’l mira i es pregunta si és com una berruga, una protuberància, si és rodó o sembla un cuc. Comença una descripció molt detallada, de vegades un pèl sòrdida, sobre què és el melic, de quin color és (si groguenc o lilós) i passa a reflexionar sobre l’omphalos, la paraula grega que vol dir ‘el centre de la vida’. Llavors el personatge explica que la seva mare guardava el seu cordó umbilical sec amb una capseta, amb les dents de llet, i tot això són les parts del seu jo que han quedat seques. I conclou que, per escriure sobre tu mateix, primer has de conjurar el teu melic.
—Que no vol dir mirar-se el melic.
—No. No es tracta de parlar de tu i ja està. No es tracta de donar testimoni de qui ets. Es tracta de construir una representació, de construir-ne una ficció. Aquesta és també una de les lliçons de l’Annie Ernaux. Ella munta la seva novel·lística sobre el primer home que va conèixer, sobre el primer avortament, sobre el seu pare, sobre la seva mare, però no és només això: a mesura que vas llegint els seus llibres, ella incorpora una reflexió sobre com parlar del seu avortament, com fer literatura sobre el seu avortament, com fer que els lectors es reconeguin sobre el seu dolor i la seva pena pel seu avortament. No és només una qüestió de donar testimoni, sinó treballar literàriament, com si fos una novel·la, la teva condició. Per això dic que, a l’autoficció, la matèria és autobiogràfica, però la manera és ficcional.
—La literatura testimonial no seria autoficció, per tant?
—Hi ha gent que creu que l’autoficció és una variant de l’autobiografia, però no: l’autoficció és una variant de la novel·la. Per tant, una autoficció és una novel·la. En la literatura catalana, i espanyola i europea, hi ha potser un excés de literatura testimonial. Ho dic amb tot el respecte. Una persona a qui se li ha mort un fill o una filla, o s’ha quedat vidu, t’expliquen això. Això està molt bé, però és autobiografia. L’autoficció és una novel·la. Per això jo poso l’exemple d’El cor del senglar...
—La novel·la de Baltasar Porcel. En parla molt bé.
—Per mi seria el millor exemple d’autoficció en català. Primer de tot: és una novel·la; no són les seves memòries. És una novel·la escrita en primera persona on el personatge és Baltasar Porcel. Hi ha personatges reals (Josep Pla, Joan March, Camilo José Cela...), però hi ha una voluntat literària. En primer lloc, a partir del títol. L’escriptor que es diu Porcel (porcell) és el senglar i mostrarà el seu cor. És un autoretrat molt bèstia, molt negre, sobre ell mateix. El Porcel es mostra egoista, interessat, arribista, li agraden els diners, envejós... Ni els seus pitjors enemics no haurien previst una novel·la així contra ell mateix. És a dir, hi ha matèria autobiogràfica, però ell mateix es ficciona —i ficciona els seus llinatges, els seus orígens familiars, etc.— amb els instruments de la novel·la. Per mi, seria l’exemple més rodó. Genera una tensió en la identitat de l’escriptor. No és autocomplaent.
—Per fixar els límits de l’autoficció, també és molt útil l’anàlisi que fa d’aquella narració de Josep Pla, «Records de Florència», que comença com un relat autobiogràfic, però acaba sent un relat on el personatge Josep Pla es troba amb el pintor Pierre-Auguste Renoir —cosa impossible en la data que ell esmenta— i explica el que passa pel cap del mateix pintor.
—Sí, és impossible que es trobessin, perquè Renoir ja era mort. S’ho està inventant, està fingint una possible trobada amb Renoir precisament en el moment que el pintor pateix una mena de síndrome de Stendhal, aclaparat per totes les obres de la Galeria dels Uffizi. El que era un relat autobiogràfic de Pla passa a ser un relat ficcional, però en primera persona i persones reals. De tota manera, també dic que no podem posar portes al camp: proposem una definició de l’autoficció, però sempre trobarem alguna cosa que no compleix els requisits. La voluntat del llibre és, modestament, generar una mica de debat sobre això.
—Ha volgut escriure aquest llibre perquè l’autoficció és omnipresent en la literatura d’avui dia o perquè a vostè li ha interessat especialment?
—M’interessa el tema i alhora hi ha una insatisfacció, perquè el terme autoficció s’ha convertit en un calaix de sastre on hi cap tot. I no.
—Vostè hi dedica uns quants capítols a Marcel Proust en aquest llibre. La recerca del tempsperdut ja era autoficció?
—És clar.
—És la primera autoficció?
—Fa de mal dir. És igual si és la primera o no. El que és important és que el narrador de La recerca..., al principi, tenia nom i es deia Marcel. I, a mesura que es van publicant volums i va corregint les proves, Proust va eliminant el nom de Marcel, de manera que el narrador sigui anònim, o no tingui nom, perquè no l’associïn massa amb l’autor. Perquè, en realitat, el que vol explicar és el naixement d’un escriptor, però per la banda de la novel·la, no de l’autobiografia. A mi em sembla molt interessant aquest gest de Proust, abans de morir —diuen—, corregint galerades i guixant el nom de Marcel (que va eliminar de manera pràcticament total i només se li van passar cinc Marcels). Tanmateix, no sé si és el primer, perquè en el Quixot de Cervantes també hi ha un joc d’aquests —i d’allà ve tota la història de la novel·la.
—En un dels articles cita la filòsofa francesa Annie LeBrun, que el 2000 va publicar Du trop de réalité, on «es declarava cansada d’una realitat desbordant que ens assetja fins en el més íntim de nosaltres mateixos». Tanta autoficció també pot atipar?
—També l’historiador Enzo Traverso ha publicat Passats singulars (Afers, 2021), on critica Javier Cercas, Jonathan Littell i tota aquesta fornada de narradors europeus que, en comptes de deixar anar la seva imaginació i explicar històries estrictament inventades, «abusen», diu ell, del component d’incorporar la història dins de la novel·la. És clar que aquí qui parla és un historiador i ell considera que no tot és lícit. De fet, critica molt en Cercas, perquè això s’està fent servir per fer revisionisme històric (per aquella novel·la on parla del seu oncle falangista). També hi pot haver una moda i caure en els excessos. Però crec que en la literatura catalana això no ha arribat a passar.