Entrevista

“La reina era part del problema”

La monarquia ha superat daltabaixos molt pitjors que el cas de Harry i Meghan, segons explica l’historiador britànic Robert Lacey, assessor de la sèrie de Netflix The Crown. Parlem amb ell sobre conflictes familiars i sobre el suposat racisme de la casa Windsor.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Enric, el cinquè membre de la línia de successió al tron de la Gran Bretanya ataca la corona sense treva. Fins a quin punt suposa un perill per a Carles III?

Són pocs els britànics que ho perceben com una amenaça. En veure Enric passar hores i hores explicant a tort i a dret que vol mantenir una vida privada, la majoria l’únic que fa és arronsar-se d’espatlles. Els gats vells com jo recordem prou bé que la casa reial ha viscut tràngols pitjors, com ara el 1936: el rei de veritat, Eduard VIII, va abdicar. Ell i la seva dona nord-americana van viure a l’exili amb menys publicitat que els exiliats reials actuals. En la seva absència, la monarquia britànica bé que va prosperar.

Tanmateix, les acusacions d’abusos sexuals contra Andreu (el germà de Carles), la mort d’Elisabet II i el bombardeig provinent del seu net que arriba en un moment d’inestabilitat política potser seran un xic massa.

Repeteixo: al llarg dels segles d’història de la monarquia britànica hi ha hagut moments pitjors. Van arribar a decapitar un rei i el país es va convertir en una república  —per bé que només durant onze anys. És important recalcar que la monarquia és una institució. És fàcil personificar-la en una família i fer-ho resulta entretingut. Tot i així, la monarquia forma part de la constitució britànica que mai no s’ha redactat i destruir-la no és tan fàcil.

Fins ara, Enric no s’ha atrevit a atacar directament la persona que ha dirigit aquesta institució durant setanta anys.

Per a Enric sempre ha sigut més fàcil atacar la casa reial i no pas la reina, que és una figura gairebé sacrosanta. Tanmateix, en certa manera Elisabet era part del problema perquè tendia a evitar els conflictes. En el cas de Carles i de Diana, no s’hi va voler implicar personalment. I tampoc no va voler enfrontar-se a Enric quan ell i la seva dona, Meghan, feien plans per abandonar parcialment la corona i crear una mena de marca reial amb el nom de Sussex Royal. La reina va ser qui decidí: “O bé et quedes dins o te’n vas del tot”. És clar que ho va comunicar a Enric a través del seu secretari privat.

Diana un cop va dir: “Quan l’Enric sigui gran s’adonarà de la sort que té de no ser el germà gran”. Tenia raó?

Crec que no. El simple fet que Enric hagi titulat el seu llibre Spare (publicat en castellà amb el títol En la sombra, NdT) demostra que no se sent còmode essent el germà petit. No és un problema inaudit en les monarquies representatives modernes. Abans, els segons fills, els “spares”, podien mantenir l’esperança de convertir-se en reis algun dia, però actualment és improbable.

Però gaudeixen de més llibertat.

Ah, sí? A la princesa Margarida li van deixar molt clar el seu estatus de segona categoria quan la seva germana li va prohibir poder-se casar amb l’amor de la seva vida. El príncep Andreu sempre ha sigut una figura dissortada. Enric semblava prou satisfet amb el seu paper de substitut… fins que es va casar.

Entre Enric i Guillem, però, el conflicte ja va sorgir molt abans, quan el més jove, tal com vos escriviu, va reconèixer el seu paper com a “ase dels cops”. A que us referiu?

Recordeu allò que va passar el 2005 una vegada que Enric va aparèixer en una festa de disfresses vestit com un oficial nazi. En aquell moment ningú no va posar el crit al cel perquè Guillem acompanyés el seu germà a buscar la disfressa, perquè clarament trobés divertit que Enric portés un braçal amb la creu gamada i que l’acompanyés a la festa. Ningú no va qüestionar quina mena de mentor fou Guillem per al seu germà si li permeté aquest tipus de relliscades.

Al llibre que ha publicat, sembla que Enric també escriu que Guillem i la seva dona, Caterina, li havien aconsellat posar-se aquella disfressa.

La qual cosa, si és certa, només empitjora la situació. Guillem clarament no va ser capaç de reconèixer el perill que suposava aquella situació.

El paper de Guillem en aquests episodis sempre s’ha minimitzat. Enric té raó quan afirma que la casa reial mai no l’ha protegit de veritat, ni a ell ni tampoc a Meghan?

Sens dubte. Els mitjans de comunicació han atacat Enric amb molta duresa. I, en general, les acusacions del jove són comprensibles, però per poder-ho entendre millor cal fixar-se bé en el funcionament de la maquinària de palau.

Endavant.

L’actual sistema de la monarquia representativa del Regne Unit es va desenvolupar amb la reina Victòria, al segle XIX. En aquell moment les monarquies europees prenien camins molt diferents: les unes avançaven cap a l’autoritarisme i les altres, cap a la irrellevància. En certa manera, al camí que emprengué la monarquia britànica, la cort va tenir un paper més rellevant que la família reial. En aquest context, de fet, “cort” no acaba de ser el terme més adequat. Es tracta d’un grup format per funcionaris ambiciosos, estudiants brillants d’Oxford i de Cambridge que més tard esdevindrien ministres o ambaixadors. Aquesta gent fou qui va perfilar el paper representatiu de la família reial de tal manera que servís la maquinària política d’una manera òptima.

I en aquest sistema els germans de la primera persona en la línia de successió esdevenen una mena de parallamps?

Se’ls deixava abandonats en un dels calaixos de sota i només se’ls en treia en cas de mort o d’accidents —com ara una abdicació. Públicament es convertien en els bufons de la cort, eren una font de diversió. Tanmateix, si estaven disposats a participar del sistema, podien assumir papers importants. En la concepció que Carles tenia d’una monarquia optimitzada, ell, Guillem i Enric havien de ser una tríada. Guillem se centraria en el Regne Unit i Enric en la Commonwealth. Segons Enric, però, Guillem va mostrar-se menys generós envers el seu germà.

Aleshores Meghan entra en escena. En aquesta obra és la dolenta o la víctima?

Diguem-ho així: si Enric s’hagués casat amb una noieta ingènua —potser amb algun títol— sortida de l’Anglaterra rural, tindríem una dona que no concebria el seu paper com el d’una víctima, tal com Catarina no ho feu en casar-se amb Guillem.

És comprensible que no ho volgués si tenim en compte que es considera feminista.

Molts dels problemes rauen en una paraula: jerarquia. Per a Meghan i avui dia també per a Enric, la jerarquia és el seu principal motiu de queixa. Tanmateix, la jerarquia és un element essencial de la monarquia. Hi ha qui diu que Meghan va quedar sorpresa quan no va convertir-se en princesa després d’haver-se casat; va esdevenir duquessa. Una anglesa hauria entès que a ella li esperava un paper de segona categoria. Això, però, no encaixa amb el caràcter de Meghan, no encaixa amb la concepció hollywoodiesca i pròpia d’una diva que té del showbusiness. Els royals i les celebrities són diferents, com a mínim al Regne Unit. Meghan, però, no pot o no vol entendre-ho.

A tot això cal afegir allò que Enric descriu com “l’element del racisme”. Certs mitjans de comunicació britànics cloquejaven sobre “l’ADN exòtic” de Meghan o el seu suposat origen “straight outta Compton”, com si sortís “del ghetto”.

Això va ser indigne, però la majoria de comentaris de la premsa tenien un to molt diferent. Una gran part dels mitjans britànics va celebrar el fet que un país multiètnic i la majoria negra de la Commonwealth finalment també estarien millor representats en el si de casa reial.

Tanmateix, dins de la família reial Enric i Meghan també van percebre racisme. Tenien motius per fer-ho?

No. Si hi ha hagut algú que hagi defensat el multiculturalisme, aquesta persona fou la reina. Encara recordo quan, als anys cinquanta, en el marc d’un acte anomenat Royal Variety Performance va tocar el músic Count Basie. En aquell moment era extremament inusual. En aquest sentit, la reina no feia distincions de color. Hi ha una fotografia molt famosa on hi surt ella ballant amb el president de Ghana del moment, Kwame Nkrumah, el 1961. La imatge va causar un gran enrenou als Estats Units.

Amb tot, la casa reial continua sense pronunciar-se sobre el dubtós paper que va tenir en els crims que es van perpetrar durant l’època colonial.

És cert, però és una qüestió que ha pres més rellevància arreu del país durant els últims anys. Algun dia, els historiadors consideraran la creació de la Commonwealth moderna com la fita més rellevant de l’era d’Elisabet II. Es pot menysprear i dir que no és res més que una campanya de relacions públiques o un imperi 2.0, però és el primer imperi de la història del qual es pot ser membre voluntàriament.

L’any passat, Guillem i Caterina no van fer cap favor a la seva imatge i a la imatge de la corona quan van anar de gira al Carib i van aparèixer damunt d’un cotxe vestits amb uniformes d’un blanc radiant tot desfilant davant dels seus súbdits negres.

Allò no va ser una expressió de racisme, sinó de la inconsciència de l’administració.

Creieu que Enric i Meghan se serveixen del racisme per atacar la casa reial?

Malgrat que sigui una acusació dura, sí, ho crec. I critico la corona perquè ha reaccionat amb massa timidesa davant d’aquestes al·legacions. No creuen que s’hagin d’avergonyir de res i valoren molt la tradicional neutralitat de la institució.

Costa creure que continuaran així després que Enric hagi acusat el seu germà d’haver-lo atacat físicament en una ocasió al palau de Kensington.

Aquesta acusació és realment extraordinària i, en fer-la, Enric està trencant un tabú reial. Aporta una dimensió totalment nova al conflicte.

És creïble?

Malauradament és imaginable. A palau ja fa temps que s’és conscient que el tarannà impulsiu de Guillem és un problema. Els monàrquics lleials ho entomaran com una demostració que Guillem fa el que calgui per protegir la institució. Per als antimonàrquics, en canvi, és una munició molt valuosa.

Aleshores potser sí que comença a ser perillós per a Carles i la resta?

Com a mínim, en el futur ja no serà tan fàcil mostrar Carles i companyia com una família modèlica i això sempre fou un factor decisiu en el desenvolupament de la democràcia i de la monarquia britànica modernes. Tot plegat vela el regnat de Carles III amb un tel de tristesa inesperat.

No hi ha possibilitats de reconciliació?

Això és el que sembla. Enric i Meghan s’han establert definitivament com a crítics de la casa reial. No me’ls puc imaginar assistint a la coronació de Carles.

Traducció de Laura Obradors

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.