“Em costa molt l’equilibri entre no voler impactar i no deixar indiferent”

Tinc curiositat de saber d’on sorgeix aquesta història, perquè als agraïments es veu que no respon a una vivència personal.

És veritat que no hi ha cap experiència personal que en sigui el detonant principal. Sí que hi ha vivències més secundàries, com el fet d’haver fet pràctiques a la presó de Brians 2 [la de la novel·la és Brians 1], en un mòdul d’homes, no de dones. I feia temps que em voltava pel cap que això sortís d’alguna manera en una novel·la, però no com a motiu principal. Perquè no vaig ser-hi prou temps per arribar a entendre l’espai, però sí que volia crear un determinat clima. A banda d’això, no hi ha cap experiència personal que m’esperoni, sinó la necessitat d’entendre un altre espai a banda de la presó, les ciutats a l’estil de Castelldefels, Gavà o Viladecans. Llocs pels quals he transitat força però sense acabar d’entrar-hi del tot. Crear una poètica sobre aquells espais era el que em donava l’energia per crear una història que hi transcorregués.

Llacuna Park és una urbanització fictícia, però les descripcions al llibre la fan un lloc molt recognoscible.

Sí, no ho amaga. Tot i que els noms són ficticis, per sentir-me més lliure a l’hora de crear uns personatges i una història. Primer van venir els espais i després va venir la història.

La Clara és una narradora singular. Li passen coses, les conta, però l’eix principal és la història dels fills de Llacuna Park. És un punt de vista interessant.

Sí... [sospira]. Si penso en l’anterior novel·la [Olor de clor sota la roba] o en la primera, que era una novel·la molt petita, tinc tendència a crear narradors que miren uns altres personatges, que són aquells als quals els passen les coses. I no volen involucrar-s’hi o, com en la novel·la anterior, són massa petits per comprendre certes coses. La Clara voldria formar part d’aquella història que intueix, però, en el moment que s’adona que es torna més sòrdida i més trista, se’n va. És covarda.

Més que covarda, trobe que es deixa portar. És algú que no duu les regnes de la seua vida.

Totalment. Es guia per la inèrcia. Com ella diu, hi ha moments que no pensa en res, que té el cap en blanc. En la mesura que anava escrivint, se’m presentava com un personatge molt primari, malgrat que és professora, una persona llegida. Però no pensa gaire en el que fa. I en un cert punt es distancia de les coses quan no vol que l’afectin. No era un personatge que volgués que caigués bé. A mi no em queia bé! [riures].

En un moment de l’obra, la Clara es distancia del que els ha passat als seus companys d’adolescència: “Se suposava que, a una certa edat, el món es tornava més perillós (...) La paraula clau era no: no a les drogues, no a l’alcohol, no sense condó, i sobretot: no és no”.

No li donava tanta importància a aquest paràgraf. Però ara que ho dius, és veritat. El que volia transmetre és que al personatge el món sempre li ha fet por. Quan veu el seu germà gran participar de la vida, li fa por. I quan ella es fica en històries, en el fons sempre té por, sempre està reculant. Per això deia que és una mica covarda. Fins i tot quan fa l’intent i es deixa arrossegar pels esdeveniments.

De tota manera, sense revelar res, tot desemboca en un final una mica ambigu, obert, que fa que la novel·la continue interpel·lant dies després.

És expressament obert. Perquè, alhora, no se m’acudia fer-ho d’una altra manera, ni tinc ni idea de què li passarà a la Clara després. És l’únic final honest i natural que em sortia. I a mi ja m’anava bé així. M’agraden els finals oberts.

Eugènia Broggi, l’editora, parla referint-se a la veu de Maria Guasch com una barreja entre Marta Rojals i Mercè Rodoreda. Una tensió ben resolta entre els nous relats i la tradició catalana.

A mi em costa de veure, això. És curiós que, quan algú escriu i té uns referents, n’apareixen d’altres. I fa moltíssima il·lusió això que em dius. Però quan escrivia aquesta, tenia tota l’estona al cap una novel·la que m’agrada, La bella dorment, de Ross Macdonald. Tenia la sensació que m’anava molt bé una poètica de novel·la negra. Tot i que la meva no és una novel·la negra, pensava en aquella malenconia que impregna aquestes històries que expliquen el Macdonald o el Raymond Chandler de famílies decadents que tenen secrets, de personatges fràgils i torturats... Jo pensava: “El Gabriel ha de ser com la bella dorment de Macdonald, algú que està en un món estrany, una mica adolescent, que no ha evolucionat”.

Pel que fa a l’estil, la prosa és concentrada, continguda, però amb llampegades posades estratègicament perquè el lector desperte.

El que sí que hi ha, perquè m’obsessiona, és un esforç per dosificar les emocions, de no apostar-ho tot a un final, de no crear moments molt contundents. I, al mateix temps, que pugui haver-hi moments més emotius, que poden remoure una mica per dins, però sense emfatitzar-ho gaire. Aquest equilibri entre no voler impactar i no deixar indiferent em costa. M’horroritzaria pecar d’una cosa o d’una altra.

En què diria que ha progressat des d’Olor de clor sota la roba?

Potser sonarà graciós, però per a mi era un repte parlar de personatges adults. Em costa molt tractar de gent de la meva edat, d’allò que és molt immediat. Perquè em costa trobar la distància.