Sofia Coppola té una personalitat fílmica intransferible i aquesta n’és la seva millor virtut: tan singular com copiada, tan artificiosa com deliciosa, tan paròdica com ben orquestrada. És aquesta corba sinuosa entre l’objecte i el delit allò que l’ha portat a signar films memorables en què l’estètica acaba fusionant-se amb una passió pouada i continguda, sempre explicada amb un pols ferm que acaba convertint aquesta divisa en una aplaudida petjada d’autor. A La seducción, però, això mateix fa que l’obra no trobi mai la raó de ser, amb una devoció per la plasticitat que va a la contra del veritable assumpte.
Després de decebre amb The bling ring: lladres de famosos, en què el no-res és el refugi d’una història que no va enlloc, La seducción semblava l’obra que havia de reconciliar l’autora de Las vírgenes suicidas amb el seu públic, aquell que li aplaudeix la modernitat de postura i safareig, la càrrega etèria de l’elegància, aquell mateix públic que oblida la desídia a l’hora de gratar el dedins dels personatges i que es recrea en la fascinació de saber mostrar, de tenir un gust burgesament impecable, de saber dosificar el neguit que mou les raons de cadascun dels mel·liflus protagonistes que poblen les seves històries. Ningú li podrà negar a Coppola el gruix de mèrits que atresora la seva manera de concebre una pel·lícula, però l’esperat ressorgiment creatiu —i comercial— no podrà arribar amb el remake d’aquest clàssic estrany —i força oblidat— de Don Siegel, malgrat que el jurat del darrer festival de Canes cregués que havia d’endur-se el guardó a la millor direcció. Precisament, és en les decisions demiúrgiques on Coppola patina, començant per la tria dels actors —on és el tèrbol magnetisme que feia irresistible Kirsten Dunst? Quin desori ha convertit Nicole Kidman en una caricatura d’ella mateixa?— i acabant amb el diàleg que el film estableix amb el seu precedent. Ningú negarà que Coppola ha creat una obra digníssima, adequada al seu propi cànon, però sense la consistència per fer oblidar allò que sí que tenia l’obra de Siegel: tenebrosament sexual, estranyament macabra, repulsivament seductora, amb un Clint Eastwood dotant de credibilitat els camins d’un western intimista i pertorbador, amb l’acció focalitzada en una escenografia castradora.
Amb aquest material, la directora de Lost in translation redibuixa la història protagonitzada per un soldat de la guerra civil nord-americana que arriba malferit a una escola femenina de Virgínia. Un punt de partida que va descobrint un cercle de possessions i de males decisions, vehiculades sempre a través de la seducció, aquell esperit juganer que ho acaba potinejant tot sense marxa enrere. Coppola és conscient del joc sinistre que té entre mans, però n’aparta l’esperit lúdic per presentar-nos un asèptic tableau vivant que ens fa ser contemplatius, sense acabar-nos mai d’involucrar en la victòria o en la derrota. I aquesta és la derivada que ens farà passejar, irremeiablement, per una obra d’exclusivitat estètica, de ressò massa eteri, abduïda pel gest i el paisatge, sense furgar en la dolorosa gangrena que tenen uns personatges tan inversemblants i propers al deliri. Això és: com una peça de museu. Però la fórmula de l’èxit que ha fet de la realitzadora un dels grans ídols entre la claca de les transgressions més refinades ja no té recorregut. Perquè és impossible dotar de vida allò que només té la vocació de ser una natura morta, el resultat d’una ambició mutilada.
The Beguiled
Direcció: Sofia Coppola.
Títol estrena: La seducción
Any: 2017
Durada: 91 minuts
Adaptació d’una novel·la de Thomas Cullinan
Repartiment: Colin Farrell, Nicole Kidman, Kirsten Dunst, Elle Fanning, Oona Laurence
Gènere: Drama romàntic. Drama d’època