La fi de la fi (de la Història)

El missatge de Donald Trump ha convençut molts electors nord-americans que han fugit de l'establishment que representa Hillary Clinton.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges



El 9 de novembre el sol ens eixia per Mallorca amb noves estranyes per al ciutadà responsable i d'ordre, aquella gran majoria silenciosa de la nostra societat que s'havia gitat enjorn confiant en la previsibilitat de l'ordre establert: en un altre indret del món, i segons un guió que es repeteix molt sovint en els últims anys, la democràcia ha eixit de mare i ha triat l'opció contrària a la prescrita per tots els mitjans, opinadors, intel·lectuals i premis Nobel de referència. Si abans havia estat la democràcia directa i els referèndums la problemàtica -i més abans encara el populisme o la legislació electoral-, ara és a la primera democràcia del món -si més no, ho és cronològicament- on falla un sistema majoritari de democràcia representativa considerat extraordinàriament fiable i que compta teòricament amb tots els pesos i contrapesos possibles contra l'avanç d'idees extravagants i vel·leïtats de canvi.

Sense fer agosarats judicis de valor o prediccions de l'estil de les que s'han demostrat fallides al llarg dels processos electorals dels darrers anys no és possible saber si realment Donald Trump complirà els seus compromisos o resultarà ser un cínic sense contemplacions; hi ha indicis per a totes dues opcions, i segurament és molt més probable que la realitat acabe en una escala de grisos intermèdia. Però sí que podem intentar posar més llum a com hem arribat aquí: respon Trump a una mobilització sense precedents de la dreta rural contra les elits urbanes, una veritable revolta anti-establishment? Dibuixa aquesta victòria un mapa per a una nova època o es tracta d'un fenomen conjuntural?

En primer lloc hi ha el tema de la participació. S'ha parlat i molt de la mobilització de l'electorat blanc de l'Amèrica profunda en contrast amb les minories i en especial negres i llatins: en alguns estats com Florida, al centre de la disputa, la participació ha augmentat en tots dos blocs. Però s'ha ignorat el paper del qui no vota: en termes generals la participació i el registre previ per votar continua sent una barrera de classe, raça i gènere ben formidable, segons que explica l'analista nord-americà Sean McElwee. D'acord amb les seues dades, més d'un terç dels ciutadans nord-americans amb dret a vot menors de 35 anys no estan registrats al cens; la xifra es redueix al 13% entre majors de 55 anys. El problema es fa més acusat si passem a grups ètnics: mentre només el 19% del total dels blancs està fora del cens, la xifra puja al 24% entre negres, 40% a latinos i passa del 50% entre ciutadans d'origen asiàtic. Introduint, a més dades de renda, gairebé un terç dels qui guanyen menys de 40.000 dòlars l'any està fora del cens de votants. Creuant algunes de les variables, el problema s'acusa: el negre, jove i pobre -per exemple- és quasibé el retrat robot de l'abstencionista estructural. Tampoc no és cap misteri l'orientació ideològica d'aquests abstencionistes: més d'un 50% es declaren demòcrates  -per menys d'un quart de republicans- i més d'un 40% demanen pujades del salari mínim i retallar despesa militar.

En segon lloc, pesa la distribució territorial del vot: a falta de xifres definitives els demòcrates i Clinton semblen haver guanyat en vot popular total per perdre en el col·legi electoral, segons el peculiar sistema d'elecció del president nord-americà. Les enquestes i projeccions havien plantejat que Trump pogués arribar a guanyar en grans estats del sud com Florida o Carolina del Nord: al capdavall des de la guerra civil nord-americana el deep south ha estat tradicionalment conservador, i des de la Civil Rights Act de 1968 de Johnson, sòlidament republicà.

El territori que ha marcat, però, la diferència ha estat l'anomenat Rust Belt -literalment 'cinturó de rovell'-, una franja d'estats a la riba dels Grans Llacs i de les muntanyes Apalatxes. Allí, la forta base industrial i la presència de sindicats ha garantit als demòcrates uns bons resultats durant el segle XX; i certament quasi totes les enquestes comptaven que s'inclinarien a favor de Hillary Clinton el 8 de novembre. Fins i tot si Trump hagués guanyat Carolina del Nord, Florida i Ohio -un dels estats del cinturó de rovell que té la consideració de penell d'Amèrica perquè constitueix una mostra bastant representativa dels Estats Units- Clinton en tenia prou mantenint Michigan, Wisconsin i Pennsylvània, que se li donaven pràcticament per segurs i on a penes havia fet campanya, per guanyar la presidència. Però -com sabem- no va succeir així, i aquí és on va decidir-se el futur del país.

De fet, anant al detall i segons les dades provisionals, els demòcrates es deixen una mica més d'un milió de vots en aquests quatre estats decisius mentre l'avanç dels republicans no és massa significatiu i fins i tot hi ha retrocessos: en definitiva, l'abstenció hi juga una vegada més un paper important. Més que d'una conversió massiva de la classe treballadora ex-industrial nord-americana a posicions d'extrema dreta -que en realitat és consistent amb tot allò que està passant amb les diferents forces populistes a Europa: els millors resultats de UKIP són a les castigades Midlands angleses, i el FN de Le Pen obté els millors resultats als districtes industrials més castigats.

El missatge de Donald Trump per a Amèrica del Nord té aquesta descomposició del teixit social de blancs sense estudis superiors com a fil conductor, i Hillary Clinton n'és l'adversària perfecta per diversos motius. No sols que com a advocada urbana, primera dama, senadora i secretària d'Estat represente perfectament l'establishment amb què les classes treballadores i mitjanes identifiquen els seus problemes, és que ho porta al cognom. El 1994, enmig del primer mandat de Bill Clinton i quan els demòcrates tenien majoria en totes dues cambres legislatives del Congrés nord-americà, entrava en vigor el tractat NAFTA de lliure comerç de l'Amèrica del Nord, obrint el mercat a Canadà i especialment a Mèxic. A les files de l'esquerra és conegut per un altre esdeveniment: seria el detonant de la insurrecció zapatista a Chiapas en el que els sectors més avantguardistes de l'esquerra mexicana entenien com un tractat de submissió als Estats Units, que convertiria Mèxic en poc més que un apèndix o colònia per pur pes econòmic. I així ha estat.

De 1994 ençà, bona part de les empreses i indústries de manufactura del Mitjà Oest nord-americà han estat deslocalitzades precisament a Mèxic. L'acceleració de la industrialització i l'establiment d'empreses manufactureres especialment nord-americanes a Mèxic ha destruït en les darreres dècades tot el teixit econòmic tradicional, especialment l'agrari, i ha empès milions i milions de persones a buscar-se la vida nord enllà. Deslocalització i atur i migració massiva de mexicans són, doncs, cares de la mateixa moneda, la globalització i en particular el tractat de lliure comerç que va impulsar l'administració Clinton. Trump s'ha limitat a focalitzar el problema: parlant d'indústria al nord, migració al sud, el discurs proteccionista s'estructura al voltant d'aquella decisió dels anys 90 i la voluntat de Clinton -seguint la política d'Obama- de continuar la línia amb el TPP al Pacífic i el TTIP a l'Atlàntic Nord.

Més que mobilitzar milions, Trump identifica un tema que les bases blanques demòcrates -no s'explica si no el fenomen Sanders- comparteixen i que els distancia de les seues elits urbanes de classe mitjana i alta que veuen el lliure comerç i la globalització capitalista com a fenòmens inevitables. Posant la desigualtat i els salaris al centre de l'agenda, Trump genera -o potser només visualitza- un problema formidable per als seus adversaris, que abans o després hauran de triar entre el continuisme socioliberal com fins ara o algun tipus de reforma profunda -o, valga'ns Déu, ruptura!- per sobreviure. Tot s'acaba: potser és que "El final de la Història" que pronosticava Fukuyama també a l'inici del mandat de Bill Clinton, s'ha acabat també.

Si vols gaudir de les millors anàlisis abans que ningú, subscriu-t'hi!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.