Són dos quarts d’onze de la nit d’un dimarts i a l’entrada d’urgències de l’hospital Anzhen de Pequín s’hi acumulen diverses ambulàncies. Primer són tres, després quatre i, en arribar la cinquena, el conductor engega la sirena com si amb això s’hagués d’alleugerir la situació. Amunt i avall hi ha infermeres i infermers que empenyen les lliteres dels pacients dels vehicles cap a urgències. Són sobretot persones grans de rostre empal·lidit que malden per respirar: duen el virus.
A dins, el personal d’infermeria deixa les lliteres al costat de recepció i corren de nou cap a fora. Hi ha centenars de pacients asseguts, estirats o dempeus. En la majoria de casos s’han d’esperar hores abans no els veu un metge.
Tanmateix, ningú no es queixa, ningú no perd les bones maneres ni tampoc alça la veu. L’únic so que se sent és el de la tos seca i els febles gemecs d’una dona gran. La majoria de pequineses i de pequinesos han entomat l’horror de l’omicron amb estoïcisme.
La situació a la capital xinesa és dantesca. Les autoritats han perdut el control d’una pandèmia contra la qual han lluitat aferrissadament durant anys. Es calcula que en poques setmanes s’ha contagiat una tercera part dels 22 milions d’habitants de la ciutat, sinó ben bé la meitat.
El sistema sanitari funciona al límit de les seves capacitats. Molts metges i auxiliars estan malalts. I parlem de Pequín, on els hospitals estan molt més ben equipats que a la majoria d’altres indrets del país on, ara per ara, l’onada d’omicron encara no ha arribat.
Per als líders polítics xinesos, el moment és delicat. Més enllà de la crisi en la qual està sumit el sistema públic de salut, també s’enfronta a problemes polítics: com poden justificar el gir de 180 graus que ha posat punt i final a la política covid zero que han promogut durant anys sense oferir cap possibilitat d’alternativa? I com reaccionarà la població a mesura que cada cop hi hagi més famílies amb membres que morin de covid?
Quantes persones han mort exactament no ho ha acaba de saber ningú. Oficialment a la Xina va haver-hi tres morts de covid entre el 25 i el 27 de desembre. És una xifra que sembla massa baixa per ser certa, fins i tot partint de la nova definició que s’utilitza a la Xina a l’hora de comptar víctimes de la malaltia: només són morts de covid aquelles persones que han finat per pneumònia o per insuficiència respiratòria i, al mateix temps, havien donat positiu en un test de covid-19. També és qüestionable la xifra d’infectats —que sobre el paper ha disminuït substancialment—, ja que des de fa temps que ja no es fan testos massivament. En un informe intern datat de no fa gaire, la comissió nacional de salut comptava que ja s’han contagiat 248 milions de xinesos.
A Pequín es podrien haver superat les xifres màximes de noves infeccions. A la capital, l’aspecte dels carrers ja sembla completament normal i això facilita la feina a les autoritats a l’hora de maquillar la situació.
Durant gairebé tres anys, l’aparell de l’estat s’ha obstinat a afirmar que l’estricta política covid zero que ha clausurat ciutats de milions d’habitants —parcialment reclosos durant setmanes— era l’única política assenyada per al país.
Si algú es preguntava com ho farien els líders xinesos per desviar-se d’aquesta ideologia unidireccional ha pogut comprovar que els responsables no consideren necessari derivar cap conclusió del canvi. Simplement avui creuen el contrari del que es considerava inqüestionable fins fa pocs dies.
En aquest sentit, el màxim responsable del país en matèria de covid, el pneumòleg Zhong Nanshan, de 86 anys, es manté fidel a la línia del govern: la taxa de mortalitat de la variant omicron és “exactament com la de la grip”. Hu Xijin, antic redactor en cap del mitjà propagandístic Global Times, ha canviat d’opinió i ja no creu que abandonar la lluita contra la pandèmia equivalgui a “trair la humanitat”: “Estic preparat mentalment per contagiar-me de covid al llarg del proper mes”, va publicar Hu al servei de missatgeria Weibo. El lema del moment és, doncs: no n’hi ha per tant.
Degut a la censura es fa difícil valorar què pensa la ciutadania d’aquest canvi de rumb. Moltes de les persones que el veuen de manera crítica en culpen l’auge de l’anomenada revolta A4, és a dir, els manifestants que a finals de novembre utilitzaven fulls DIN-A4 per protestar contra les estrictes mesures anticovid. Moltes de les queixes provenen del personal dels hospitals saturats d’arreu.
Poc abans de mitjanit, al departament d’urgències de l’hospital Chaoyang —un dels més grans de Pequín— hi ha més de 300 pacients esperant-se. Amb tot, tampoc no hi ha ningú que s’enfadi ni que busqui brega. “Mei banfa”, diuen els xinesos: no hi ha res a fer.
A l’entrada, la família Guo ha construït un petit campament. Dues lliteres de campanya per a la mare i la filla, mantes militars encoixinades i un termos amb aigua calenta per fer front al fred que s’escola dins la sala cada cop que algú empeny oberta la porta d’urgències.
Fa tres dies, el pare gairebé no agafava aire. “Sense bombona d’oxigen no podia respirar”, explica la seva dona. Tanmateix, ells viuen a Yongqing, una zona rural a la província de Hebei, al costat de Pequín, i allà no podien fer res per ell. L’hospital local estava totalment saturat i van decidir emprendre el viatge cap a la capital. Eren dues hores i mitja de tren. Un cop a Pequín, van haver d’esperar tres dies fins que es va alliberar un llit al centre sanitari.
Viatjar a Pequín probablement ha servit per salvar-li la vida al pare. “Ara es troba bé”, explica la senyora Guo. Tot i així, no tothom tindrà tanta sort com ell quan la variant omicron assoti a les regions rurals de la Xina.
Traducció de Laura Obradors