Tot allò que queda de Lenin és una mica de formigó en un pedestal de marbre. Durant 43 anys, va estar en un parc petit de la ciutat costanera de Kotka, al sud de Finlàndia. A vegades la gent tirava pintura a l’estàtua i l’ajuntament sovint debatia sobre si la seva presència banalitzava l’estalinisme. Però Lenin s’hi va quedar. El 1995 un artista polonès li va posar el braç esquerre perquè l’estàtua no en tenia. I des d’aquell moment Lenin portava una cigarreta de bronze a la mà.
No obstant això, durant els darrers mesos s’ha tractat l’assumpte de les estàtues. En primer lloc, la ciutat de Turku va retirar una estàtua de Lenin, després que també retiressin un monument comunista a Hèlsinki. Finalment, l’octubre del 2022 l’ajuntament de Kotka va ordenar que es demolís l’última estàtua del polític soviètic que quedava a l’estat.
Dos terços dels enquestats van afirmar al diari local que no podien tolerar durant més temps la presència de l’estàtua: Rússia envaeix Ucraïna i una estàtua que es va construir per ordre de Moscou encara segueix en peu justament on l’Exèrcit Roig va atacar per primer cop Kotka el 1939? Era massa.
De fet, Lenin va arribar com un amic. El 1979, Moscou va encarregar a un escultor d’Estònia crear l’estàtua com a símbol de la solidaritat entre els soviètics i finlandesos. Però el 2022 els habitants de Kotka i tots els finlandesos van perdre la paciència. Prou Lenin.No molestis, Moscou.
El Mar Bàltic entra a l’OTAN
Fins i tot el Mar Bàltic, que es troba sota el cel gris al darrere del pedestal de Lenin, aviat ja no serà el mateix. Finlàndia espera que sigui admesa a l’OTAN aquest any, juntament amb Suècia. El nord d’Europa diu adeu al concepte de neutralitat. I aviat el mar interior es trobarà sota el control de l’OTAN amb un tros de territori de la Rússia oriental. Durant l’estiu passat, el president estatunidenc Joe Biden va dir: “Putin estava buscant la finlandització d’Europa. Però aconseguirà l’otanització d’Europa”.
El terme “finlandització” es va utilitzar a l’Alemanya Occidental quan existia el teló d’acer per descriure la proximitat forçada amb la qual Moscou va fer de Hèlsinki un veí tolerant. Ja que els finlandesos són gent educada, es van abstenir d’encunyar el terme “berlinització” per descriure el període posterior a la caiguda del mur de Berlín, una fase en la qual Alemanya es comportava com si els problemes de defensa i seguretat fossin preocupacions del passat. És una aptitud que Finlàndia, que comparteix una frontera de 1.340 kilòmetres amb Rússia, mai no es podria permetre.
Conduint per aquesta frontera es pot aprendre que a cada ciutat hi ha sistemes de refugis antiaeris ben cuidats que ara s’utilitzen com a piscines, gimnasos i magatzems. Al cap i a la fi, volen que el present sigui el més normal possible, però descartar un atac rus semblaria desdenyós. També és un estat que, tanmateix, va mantenir un contacte serè i pragmàtic amb el seu veí. Els turistes, empresaris i amics russos es troben a faltar silenciosament, però amb pena, a Finlàndia.
Quan van portar Lenin a Kotka el 1979, Esa Lassi, el representant del poble del Partit Comunista de Finlàndia, va anar a buscar l’escultor de Lenin al ferri que arribava des de Tallinn. Lassi encara té imants de metall de l’estàtua a la cuina. Com l’original, sense el braç esquerre. Quan van retirar l’escultura de Lenin a la tardor, Lassi va envoltar el seu caminador amb una bandera vermella i va començar a protestar. No és tan sols el comunista més conegut de Kotka, sinó que també és un vestigi de la “finlandització”.
“M’hauria agradat col·locar la bandera vermella al voltant de les espatlles de Lenin per acomiadar-me, però hi havia obrers que eren més forts que jo”, conta Lassi assegut al seu menjador. El seu respirador està al prestatge a sobre d’un llibre que tracta sobre la democràcia social escandinava al seu darrere. A les parets hi ha fotos de Lenin i de viatges que Lassi va fer amb el Partit Comunista quan era jove. Durant els anys setanta va estudiar durant poc temps a Moscou. Per a ell, Rússia representava la “promesa de la fraternitat i llibertat”. Tot i que volgués una Finlàndia comunista, no volia una Finlàndia russa.
Lassi considera que Finlàndia “és un estat independent que es pot defensar per si sol”. Troba que l’ingrés que es preveu de Finlàndia a l’OTAN és tan trist com la retirada de l’estàtua. Però ni Lassi aconsellaria que Ucraïna es “finlanditzés” per subordinar-se a Rússia. “Putin és un traïdor”, afirma, un traïdor al comunisme i als antics pobles soviètics. I tant que Ucraïna s’hauria de defensar contra els atacs de Putin, explica l’home gran. Segons manera com Lassi veu el món, trauran Putin del poder a causa de la guerra, Lenin seguirà al seu mausoleu de la Plaça Roja i la gent s’adonarà que “són els pensaments de Lenin el que els pot salvar”.
Hi ha una foto a la paret d’un home rient que porta unsrínxols rossos. “Soc jo. Tenia 18 anys i totes les noies anaven al meu darrere”, explica Lassi. També el comunisme va formar part de la seva joventut. Així i tot, Lassi ara és un home gran. I per a Finlàndia, que va pertànyer a l’Imperi Rus fins al 1917, la proximitat forçada amb Moscou ara és un fet que sembla ser d’un passat llunyà.
Els comerços de la frontera
50 kilòmetres a l’est de Kotka hi ha el pas fronterer de Vaalimaa. Les marques de cotxes i camions a la carretera serveixen per recordar que fins a l’estiu milers de turistes i russos, que anaven a treballar a Finlàndia, conduïen fins al país cada dia o anaven cap a Rússia. Des del 30 de setembre, així i tot, la frontera s’ha obert en casos excepcionals, per a gent que vol visitar a familiars o per a gent que té visats de llarga durada.
Fa quatre anys es va construir un centre comercial just al costat del pas fronterer. S’anomena Zsar Outlet Village. Al centre s’hi troba un tron on els visitants es poden fer una foto amb una corona. El capitalisme és tolerant si els russos associen les emocions positives amb el tsar i se’ls ofereix una experiència comercial d’aquest tipus. El centre comercial també s’ha convertit en un escenarid’una era passada. La majoria de les botigues han tancat i l’Outlet Village ha entrat en fallida.
Pekka Aho, que té els cabells grisos i una jaqueta gruixuda, és un dels últims clients. Acaba de comprar sabatilles esportives als seus fills. Aho viu a prop i treballa de guarda a la frontera. Diu que no hi ha gaires treballs al voltant, ja que s’ha convertit en un lloc molt tranquil. Fins a la fi de la Unió Soviètica, el teló d’acer va dividir el món a Vaalimaa, amb un apropament que a poc a poc va començar als anys vuitanta. Vaalimaa va passar de ser un punt mort a un poble transitat. Es va convertir en el pas fronterermés concorregut per anar de Rússia cap a Hèlsinki.
La guerra de Rússia ha fet que Vaalimaa torni a ser un punt mort. “Els últims 20 anys van ser bons”, afirma Aho. La classe mitjana russa va créixer, igual que el nombre de turistes russos. Es van obrir restaurants i botigues a Vaalimaa i Rússia va guanyar més llibertat i democràcia, segons pensava Aho. Aquest any li han tretel “gran optimisme” que Aho afirma tenir. “Ara he d’explicar als meus fills per què Rússia no ens atacarà”. Parla als seus fills sobre el fort exèrcit finlandès i, des de fa poc, sobre l’OTAN.
Com que Aho no vol tenir por, ha decidit que, de totes maneres, Finlàndia és inútil per Rússia. “Si ens conquereixen, només aconseguiran més boscos i més naturalesa prístina. Ja en tenen prou d’això”.
I el camí que es troba al costat de la frontera porta a boscos infinits. 65 kilòmetres al nord de Vaalimaa els boscos s’ajunten amb l’aigua. Allà comença el Saimaa, el llac més grande Finlàndia, que és l’hàbitat de la foca de Saimaa. Lappeenranta es troba a la costa. Quan la ciutat estava sota domini suec tenia el nom de “Villmanstrand”, la platja de l’home salvatge. Es pot trobar l’home salvatge a l’escut d’armes: un home pelut amb el tors nu que empunya un bastó. “De veritat penso que ens protegirà”, afirma Tuomo Sallinen, el tinent d’alcalde de Lappeenranta.
Finlàndia no necessita millorar l’exèrcit
Fa un any Sallinen no pensava que necessitaria cap mena de protecció especial. Lappeenranta, que té 70.000 habitants, s’ha beneficiat dels intercanvis i del comerç amb Rússia, com gairebé la majoria de ciutats finlandeses. Finlàndia i Rússia eren tan properes que Lappeenranta tenia representació a Sant Petersburg. “Pensava, tan sols en termes econòmics, que estàvem entrellaçats i que la guerra seria impossible”, explica Sallinen. Té amics russos i volia tractar Rússia com un veí normal. “Aquesta confiança s’ha destruït”.
A Finlàndia es percep la mateixa commoció que hi ha a Alemanyaper l’atac rus a Ucraïna. Però hi ha una gran diferència: la invasió no requereix que Finlàndia canviï les relacions amb Rússiade manera radical per declarar el “zeitenwende”, un “punt d’inflexió”, com va fer el canceller alemany Olaf Scholz just després de la invasió. Finlàndia mai no ha eliminat el servei militar obligatori i la despesa en defensa representa el 2% del PIB del país, que és la xifra que l’OTAN demana, però a la qual molts estats com ara Alemanya encara no han arribat. Finlàndia es veia com un estat neutral, però no com un estat que no s’hauria de defensar.
No només la defensa de Finlàndia es basa en l’exèrcit. Cada dos anys, Sallinen i el seu equip de govern han de passar per un entrenament que simula una catàstrofe. Durant dos dies fan un simulacre sobre com haurien d’actuar si la ciutates quedés sense electricitat, si assassinessin els habitants o si les cases es cremessin. “Estar preparat”, diu Sallinen, “forma part de qui som com a nació”.
Per Sallinen és complicat parlar del futur de la ciutat. S’hauran d’adaptar, explica. Però l’ajuntament ha calculat que tenir la frontera tancada cada dia costa 1 milió d’euros a la ciutat. S’havien acostumat a ser l’entrada que porta a l’est.
A prop de l’ajuntament, 10 homes es troben el dimecres a la tarda al soterrani d’una casa per barrejar 200 litres d’amaniments. Són membres del Lions Club del poble i s’estan preparant per al mercat benèfic de Nadal que se celebra al poble. L’elaboració de l’amaniment va bé i han obert les primeres cerveses, però no esperen que siguin unes bones vacances de Nadal. Gairebé tothom del poble s’ha vist afectat pel tancament de la frontera.
Esa exportava tecnologia elèctrica a Rússia; Joel venia formatge car als russos; i Juho va construir cases de luxe a milionaris russos a la costa de Saimaa. “Estaria content si els russos tornessin, però no ho expressaria”, explica Joel. Parla dels turistes i afegeix: “Si els russos venen, sabré el que he de fer. Soc un reservista”. Aquest cop parla dels soldats.
Tothom al soterrani se sent decebut. No pensaven que Rússia fos perillosa, malgrat l’annexió de Crimea el 2014 i malgrat la Guerra del Caucas el 2008. Pensaven que Finlàndia se’n sortiria sense l’ajuda de l’OTAN. “No tenim por”, diu Juho, el mestre de cases. Llavors, per què ara Finlàndia vol ingressar a l’OTAN? “Perquè som realistes i, com a realistes, ens hem d’adaptar a condicions externes”.
Per a Katri Anttila, el nou període glacial entre Finlàndia i Rússia és molt dolorós. Anttila és la directora de tres escoles russo-finlandeses de Lappeenranta i dels voltants. Al sud-est de Finlàndia, a Karelia, més del 5% de la població pertany a la minoria russòfona . El 2010 es van fer molts reportatges de televisió sobre les escoles russes de Lappeenranta perquè un gran nombre de persones s’hi volia matricular. La llengua russa estava creixent ràpidament. “Van venir pares que no tenien cap relació amb Rússia. Tan sols volien que els seus fills aprenguessin un idioma útil”, recorda Anttila. “Ara la gent mira de manera estranya als professors russos al supermercat”, afirma.
L’escola russa de Lappeenranta es troba en un edifici ben il·luminat. Des del carrer es pot veure el dibuix d’una matrioixca. No hi ha cap bandera russa. “A l’escola no es parla de política”, diu Anttila. Però no pot negar que la política s’està obrint pas a l’escola. Des del començament de la guerra, cada cop més estudiants estan arribant des de Rússia. “Són famílies que estaven pensant a emigrar des de fa molt temps i no podien resistir més la situació”, explica la directora.
Preparant-se per a un possible atac
Al mateix temps, els primers refugiats ucraïnesos estan arribant a l’escola. És més fàcil per als infants arribar a un ambient russoparlant, conta Anttila. Però també s’adona del que pot passar quan el fet de parlar de política es converteix en un tema tabú. Acaba en un gran silenci. Durant molt temps Anttila anava i tornava de Finlàndia a Rússia. Però des que Rússia va atacar Ucraïna, no ha visitat els seus amics de l’altra banda de la frontera. Té por que puguin dir coses que ella no podria ser capaçd’acceptar.
A la sortida de l’escola, Anttila assenyala dues portes pesades de ferro. Al seu darrere sembla que hi ha un magatzem d’equipament esportiu on es troben esquís de fons que estan als prestatges. En realitat és un refugi antiaeri. Unes grans manetes vermelles sobresurten de la paret. Si els russos utilitzen gas verinós, ells poden posar en funcionament els filtres a l’interior. Es poden fer dues coses a l’escola russa de Lappeenranta: aprendre la llengua i la cultura del seu veí; i preparar-se per un possible atac del mateix veí.
Un poc més lluny, al nord-est, a set kilòmetres del poble rus Svetgorsk, es troba el poble petit d’Imatra. És famós pel seu riu protegiti per la gran presa que es va construir per generar electricitat. Els ràpids d’Iamtra es van convertir en una atracció turística després que la tsarina Caterina ii de Rússia els visités el 1772.
El forat de l’impacte d’un projectil
Alguns dels turistes visiten la casa blanca que es troba al costat del carrer principal d’Imatra. És el lloc on Jarmo Ikävalko guarda les joguines de quan era un nen; fotos de quan els seus pares eren joves; i uniformes militars de la Segona Guerra Mundial. Va anomenar la seva col·lecció la “Casa del Veterà”. Un mural idíl·lic de granges i animals es troba a sobre del sofà del menjador. Al davant la pota esquerra d’un cavall hi ha un forat. El 1944, un projectil de l’Exèrcit Roigva impactar a la casa, i Ikävalko ha deixat la metralla a la paret.
La visita a Ikävalko no tracta tan sols del passat, sinó que també tracta d’un dels capítols més importants de la història nacional de Finlàndia: les batalles de la Guerra d’Hivern. El 1939 l’Exèrcit Roigva atacar Finlàndia i Stalin esperava envair l’estat ràpidament. Els soldats finlandesos, entre els quals es trobava el pare d’Ikävalko, van poder sortir-se’n per plantar cara als soviètics durant tot l’hivern. Finalment Moscou va guanyar sense haver conquerit Finlàndia.
Després de la invasió de Rússia a Ucraïna fa quasi un any, una vegada es va parlar de la Guerra d’Hivern. Fins i tot fora de Finlàndia. Un estat petit és atacat pel seu veí rus i mostra ser un adversari amb determinació que aconsegueix simpatia internacional. Així és com va ser en el 1939 i 1940 durant la Guerra d’Hivern, i així és com va començar en el 2022 a Ucraïna. És complicat trobar altres semblances. Per a Finlàndia, la Guerra d’Hivern és un record que els finlandesos sovint utilitzen.Quan els homes estaven preparant l’amaniment al soterrani, a Lappeenranta, un d’ells va mencionar la guerra: “Hem sabut des del 1939 que un soldat finlandès és tan fort com 10 soldats russos”.
Ikävalko no vol donar la impressió que anhela el passat. Diu que li agradava viure a la frontera. “Sempre veiem els focs artificials dues vegades a la nit de Cap d’Any, primer a la part russa i una hora més tard a la nostra part”. Per a ell, Rússia sempre ha estat un “amic”. El fet que això deixi de ser així, l’espanta. Considera que l’ingrés de Finlàndia a l’OTAN és “raonable”, però bastant desagradable. Aviat el seu museu petit recordarà una època quan Finlàndia esperava navegar en temps de pau.
A principis de desembre de 2022, la primera ministra Sanna Marin va afirmar un altre cop que aquells dies de paus’han acabat. “Seré cruelment honesta amb vosaltres, Europa no és prou forta”, va explicar en un discurs a Sydney, Austràlia, el 2 de desembre. Va dir que la guerra ha mostrat que Europa necessita els Estats Units i que la indústria de defensa europea necessita fer-se més forta. Sembla que la població finlandesa està d’acord amb Marin: en una enquesta que es va fer al novembre, el 78% dels finlandesos estava a favor d’ingressar a l’OTAN. En canvi, el 2017 tan sols el 21% estava a favor.
Hi ha un edifici modernista a 10 passes del museu d’Ikävalko. És un antic hotel de luxe que està decorat amb animals dissecats i té una xemeneia. És el lloc on l’alcalde d’Imatre va acordar reunir-se per fer una entrevista. Quan governava el predecessor de Hilden, Imatra encara tenia relacions estretes amb la ciutat russa de Svetogorsk. Competien junts en tornejos esportius, mantenien contactes empresarials i a vegades les administracions locals treballaven conjuntament. Hilden, de 35 anys, ha estat al càrrec només set mesos i ja no està familiaritzat amb aquell temps. Svetogorsk tan sols està a 20 minuts en cotxe, però avui és el principi d’un món totalment diferent.
Fins al juliol i l’agost, turistes russos encara visitaven Imatra, com de costum. “Però aquest cop això molestava als habitants del poble”, explica Hilden. Per tant, van pensar com podrien mostrar als convidats russos el que pensen.
Durant el període de vacances cada dia obren les comportes de la presa a les sis de la tarda. El llit del riu es converteix en unes cascades durant 16 minuts. Perquè l’espectacle arribi a tothom, la ciutat col·loca uns altaveus que fan sonar una peça del compositor finlandès Jean Sibelius. L’aigua que corre s’ajunta amb els violins que van in crescendo. A l’estiu del 2022 a Imatra van posar l’himne nacional d’Ucraïna en lloc de les cançons de Sibelius. “Volíem fer saber als russos que Ucraïna compta amb tot el nostre suport”, diu l’alcalde Hilden. Diu que no sap si els russos ho van escoltar o van fer cas omís.
De totes maneres ningú ja no els visita. Els grans altaveus es prenen un descans durant l’hivern. Al segle xix fins a 14 trens per dia hi arribaven des de Sant Petersburg amb turistes, però Finlàndia construirà la primera tanca fronterera. Farà tres metres d’alçada i a dalt hi haurà filferro de pues i càmeres de visió nocturna.
Finlàndia pretén assegurar un total de 200 kilòmetres dels 1.340 kilòmetres de frontera, la qual cosa costarà al voltant de 380 milions d’euros. L’alcalde d’Imatra diu que amb el teló d’acer només hi havia cartells de fusta als boscos. L’era de les tanques tan sols acaba de començar.
Traducció d'Antoni Vidal Gomila