Obituari

Josep Maria Morera: l’escena valenciana que restava per muntar

El director teatral valencià Josep Maria Morera ens ha deixat a 83 anys. Ha mort a Ondara, el poble que l’acollí durant els seus darrers anys de vida. Enrere deixa un impuls imprescindible que ha dotat el teatre valencià d’un vigor inèdit fins a la seua irrupció. De fet, el buit era tal que Morera va haver de marxar a Madrid per fer recorregut. Va tornar-hi, però.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha persones que són víctimes del seu moment. Avançats al seu temps, amb idees i perspectiva, però orfes d’una estructura mínima, capaç de garantir la solvència dels projectes d’avantguarda. Un d’aquests personatges va ser Josep Maria Morera, mort el darrer 28 d’agost a Ondara (Marina Alta). La seua trajectòria, plena de vicissituds, reflecteix l’ímpetu de qui va innovar dins del seu àmbit, superant i ensopegant amb tots els entrebancs que oferia l’escena. No eren pocs a la València fosca dels anys 50, cap i casal d’un país vençut i mancat de referents culturals que, a poc a poc, anirien aixecant el cap. Ell seria un dels qui esborrarien aquest esvoranc catastròfic. I amb ell, molts altres que des de tots els vessants culturals anaren fent feina. I que en algun moment s’encreuaren amb Morera per mancomunar esforços constructius.

Nascut a València, concretament al carrer Russafa, el 1934, va tardar només dues dècades a convertir-se en un dels grans promotors culturals de la seua ciutat natal. Eren els anys 50 quan va muntar els misteris del corpus de València, “un material extraordinari”, recorda el dramaturg Manuel Molins, que titlla aquestes obres com “dels millors misteris que s’han fet”. Aquella dècada encara donaria per a més. Fou llavors quan s’entengué amb els intel·lectuals del moment. Tot i que encara no havien transcendit públicament, l’assagista Joan Fuster i el llavors futur polític Francesc de Paula Burguera impulsaren, amb Morera, la versió de l’Anunciació de Maria, representada al desaparegut teatre Alkázar. També hi havia al darrere la institució Lo Rat Penat, quan encara no havia caigut en el secessionisme lingüístic. Destacava, com es pot comprovar, l’obra religiosa. “Aquell era un món tancat”, precisa Molins. “En aquella València no hi havia moltes més eixides”. És per això que Morera va marxar a Madrid. El també dramaturg Rodolf Sirera, de fet, entén que el director d’escena desaparegut “va tindre la sort de poder marxar”. Tot, després d’haver deixat també la seua empremta teatral en el món universitari.

La valoració de Sirera té un sentit. “Quan Morera va marxar a Madrid era l’època dels canvis substancials en el teatre estatal. Era l’època en què la major part de les coses es concentraven a Madrid i Barcelona. A la resta de l’Estat, molts teatres van ser convertits en cinemes i València es quedà amb el Principal i l’Alkázar, mentre tancaven el Ruzafa o l’Apolo. Les possibilitats de treballar-hi eren molt reduïdes”. De fet, marxar fora li va servir per rebre el Premi de la Crítica de Barcelona l’any 1966. Quinze anys després va rebre el de Madrid. Les seues idees trobaren l’impuls que no hi havia a València, que a finals dels anys 60, amb l’aparició del teatre independent, va obrir la porta als canvis posteriors en l’escena, coetanis a la Transició política. Per a Manuel Molins, fer teatre en aquella època significava “començar des de zero”.

En aquell període, Morera es va consolidar com a director gràcies a “revalorar autors de la història del teatre estatal que havien quedat fora de sintonia, com ara comediants del segle XIX”, relata Rodolf Sirera. A més, va versionar obres emblemàtiques, rescatades de l’estranger, com ara El temps i els Conway, del britànic J. B. Prietsley; o Casa de nines, del danès Henrik Ibsen.

La fallida de la seua companyia teatral per diversos motius el va fer tornar a València als anys 80. És aleshores quan va traslladar la seua tasca a l’àmbit institucional, en el qual també faria un llarg camí. Va assumir, des de l’Ajuntament de València, la direcció de la Mostra de Cinema del Mediterrani, en què va durar pocs anys. Segons Sirera, “Morera va intentar donar ressò a una Mostra que ja estava bastant tocada”. L’any 1991, Rita Barberà va aconseguir l’alcaldia del cap i casal gràcies al suport d’Unió Valenciana, que també ocuparia diverses regidories. De fet, la qüestió lingüística va ser una de les excuses perquè el partit liderat per Vicente González Lizondo es desfera de Morera, que va abandonar el Consistori forçat a fer-ho. Entre altres motius, hi havia el fet que els regionalistes “exigiren posar subtítols a una pel·lícula projectada en català” en un festival impulsat per l’Ajuntament. Així ho recorda Vicent Ortuño, l’amic que el va acollir en sa casa d’Ondara l’any 2011 i on el director teatral es va mantenir fins la desaparició.

L’eixida de l’Ajuntament va fer que el Govern de la Generalitat Valenciana, encara liderat pels socialistes, li oferira una nova ubicació laboral. Era a la Direcció General de Promoció Cultural de la Conselleria de Cultura, des de la qual va promoure la celebració del centenari de la mort del dramaturg valencià Eduard Escalante. Manuel Molins, director artístic d’aquell projecte, recorda l’èxit i la curiositat que “ens van felicitar els sector més reaccionaris valencians, especialment els de l’Opus Dei, els qui més mania ens tenien perquè consideraven que el teatre era un món d’esquerres”. La representació de No n’eren deu, basada en un passatge de l’evangeli, és l’únic llibre en català que llegiren als col·legis valencians de l’Opus, rememora Molins. També va transformar el centre dramàtic valencià IVAEM en Teatres de la Generalitat, una estratègia molt discutida per part dels seus companys de feina.

Després d’això, l’activitat es va reduir. Zaplana guanyà les eleccions valencianes l’any 1995 i, amb els socialistes, Morera va quedar fora de les institucions més opulents. Va desembarcar al Consell Valencià de Cultura, on va desenvolupar un paper menys visible. De fet, la medalla al mèrit cultural la va rebre al 2015, ja amb el PP fora del Govern. El Parkinson el va anar afectant, a poc a poc, i alhora el va apartar lentament del seu ofici.

Això, però, no esborra els reconeixements rebuts a una trajectòria que podria haver estat molt més potent si el seu temps no haguera estat el de la buidor, el de “la generació perduda”, tal com la defineix Molins. Aquella que, com recorda Rodolf Sirera, “va poder treballar quan ja hi havia els instruments, fins que va arribar el PP a la Generalitat Valenciana i va aturar la seua incidència sobre el teatre”. Un, com tants altres, que van contribuir a dotar el país d’uns referents culturals criats al caliu de les idees i de l’ambició. Sense cap altre instrument que el de la voluntat i el talent. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.