El 1874 els subscriptors del Diario de Noticias de Lisboa van poder delectar-se amb la sorprenent història del Macário i del seu enganyós enamorament a Singularidades de uma rapariga loura (Peculiaritats d’una noia rossa), el primer dels contes que obre el present recull i un dels més coneguts de l’escriptor portuguès. Com aquest, els altres sorgits de la ploma apassionada que deixà en morir una part important d’obra inèdita anirien apareixent en diferents capçaleres, al llarg d’una vida cosmopolita i ben aprofitada. No va ser, però, fins al 1902 que van oferir-se al lector aplegats en un llibre, Contos (Porto, Liv. Chardron).
La publicació d’aquesta ficció és considerada com l’inici d’un període molt productiu per a Eça de Queirós (Póvoa de Varzim, 1845 - París, 1900), tant en l’àmbit de la creació literària com pel que fa a la seva carrera de diplomàtic —cònsol a les Antilles espanyoles, a Cuba; més endavant, a Bristol i, finalment, a París. L’escriptor va compaginar sempre ambdues activitats, juntament amb l’exercici de la crònica periodística i de viatge.
Novel·les com El crim de mossèn Amaro (1875; Quaderns Crema, 2001), El cosí Basilio (1878; Quaderns Crema, 2000) o La il·lustre casa de Ramires (1900; Destino, 2006) són prou representatives de l’excel·lència literària que va assolir l’obra de Queirós, però el llibre que tenim a les mans ens brinda ara el goig de poder gaudir de la seva narrativa curta. Les cinc peces, doncs, que conformen aquesta edició —acurada tant en la traducció com en el pròleg— són cinc joies rotundes del relat breu de l’autor, que el 1885 va visitar Zola a París captivat pels nous corrents literaris del realisme i el naturalisme.
Impregnades d’un poderós esperit romàntic, tot i l’estil realista de l’escriptor —sobretot en l’estudi minuciós de la psicologia dels personatges—, totes elles tenen en el sentiment amorós l’element principal que les fa desenvolupar i que mai no es veu plenament satisfet.
El desig d’estimar, de “posseir” l’ésser tan anhelat i fins i tot idealitzat, de ser correspost per l’altre, topa amb un entorn sovint reclòs en costums, prejudicis i malfiances d’origen antic i corromput per la societat. El joc de la seducció esdevé així un intricat ritu on les màscares amaguen la veritable naturalesa de l’amor. Tanmateix, aquest —malgrat les diferents formes que pren, més sinceres o més hipòcrites— sempre acaba provocant una transformació notòria en la vida dels involucrats, com D. Maria da Piedade a “Al molí” (“No moinho”, 1880) o el protagonista absent —magnífic el recurs narratiu que Queirós empra en aquesta narració— de “José Matías” (1897). Aquí l’autor fa fluctuar l’atracció dels enamorats entre dos pols pretesament oposats: espiritualitat i sublimació versus carnalitat.
Però quan es destaca la universalitat de les temàtiques queirosianes es posa l’accent també en la crítica que l’autor va fer de la societat “civilitzada” del seu temps, la qual preconitzava uns valors de suposat benestar que es contradeien amb la realitat. A un estil de vida més sofisticat i materialista, Queirós hi contraposa l’austeritat. És el cas de Jacinto, l’hereu de noble nissaga de “Civilització” (“Civilização”, 1892), conte d’arquitectura argumental impecable que discorre per puntuals digressions filosòfiques, no exemptes d’una refinada i mordaç ironia: “És en el súmmum de la civilització que l’home experimenta el súmmum del tedi”.
Aquesta habilitat satírica forma part de l’escriptura d’Eça de Queirós: en la distància que pren de les situacions dramàtiques, però encara més en el tracte cap als seus personatges, condescendent i fins i tot commiseratiu. Deixa que es desfoguin, especialment quan els cedeix ocasionalment la veu, tot i que tutelats sempre pel narrador omniscient, que es fa càrrec de la seva dissort i els agombola amb la seva atenció conhortadora.
Només un dels contes d’aquest recull,“El finat” (“O defunto”, 1895) s’allunya una mica dels camins més fressats dels altres i s’endinsa en el gènere del relat gòtic o fantàstic, en la línia dels que van escriure grans mestres com Guy de Maupassant. Però també aquí l’imperatiu amorós acaba imposant els seus designis.
