—És un punt de partida. No sé si el millor. El 1924, John Haldane va encunyar el terme ectogènesi i ja aleshores creia que això serviria per a triturar la diferència que hi ha entre homes i dones degudes a qüestions parentals. La seua dona, Charlotte Haldane, que era feminista militant, va publicar un llibre de ciència-ficció que es deia Un món d’homes (Man’s World), on les dones estaven separades en castes en funcions del seu deure social: aquelles que eren reproductores tenien un estatus major que aquelles que eren treballadores. Parlem del 1924 i el 1926. El llibre de Charlotte Haldane s’assembla molt a El conte de la serventa d’Atwood [publicat originalment el 1985]. És una idea que els visionaris de la ciència han conreat des de fa temps.
—Li preguntava si és el millor punt de partida, perquè aquesta aposta defineix el gènere de la novel·la (ciència-ficció).
—Però jo mai he cregut en els gèneres. Quan vaig escriure un llibre sobre la societat valenciana que es deia L’assassí que estimava els llibres, em posaren que era una novel·la de lladres i serenos, i abans, quan vaig escriure Les confidències del comte de Buffon, diversos mitjans van titular “Una novel·la històrica guanya l’Andròmina”. Em crida l’atenció aquesta necessitat de qualificar les novel·les i disminuir-les amb aquestes classificacions, com si pertànyer a un gènere fes la novel·la menys novel·la que una novel·la realista o una novel·la social o d’autoficció. Ja sé que de vegades la gent necessita això per entendre’s, però jo sempre he treballat amb la mateixa motivació. He reflexionat sobre la naturalesa humana i tantíssimes coses que afecten la societat. I per això he emprat distintes bastides, diferents modes literaris.
—Per què era tan important divulgar les peculiaritats del part en els humans?
—També hi ha un cert menyspreu cap a aquesta paraula, divulgació. Hi ha unes certes ínfules en el món literari segons les quals la literatura ha de ser un art on no s’explica res amb objectivitat... Però jo soc professor d’universitat. Crec que un dels deures dels intel·lectuals és ensenyar i mostrar. N’hi ha moltes formes de mostrar, però la literària n’és una de molt efectiva. A mi, el que m’interessa és que el lector, quan acabe la novel·la, reflexione sobre la seua naturalesa, i com, en aquesta naturalesa humana, un dels passos que ha estat cabdal —o transcendental, com dic a la novel·la— és la forma que donem a llum. Curiosament, quan es parla del que ens fa humans —potser perquè qui ha escrit aquests llibres són homes—, la maternitat és molt menystinguda. En aquest sentit, he volgut remarcar el que realment ens constitueix com a societat, i la importància dels vincles mares-fills, pares-fills, etc. Si això desapareix, les relacions poden ser molt diferents; es pot desenvolupar una societat distinta de la nostra.
—El preocupa que una societat futura puga tindre aquesta obsessió contra la maternitat, o contra alguna altra peculiaritat humana important?
—El model que la societat ha triat —i, si no es capgira, s’imposarà— és el neoliberalisme. Als Estats Units ja fa temps que s’ha instal·lat. Doncs, des d’un punt de vista neoliberal, resulta molt difícil justificar la maternitat, perquè produeix un daltabaix laboral, unes despeses molt grans i té unes conseqüències postpart també importants. Per tant, l’ectogènesi apareix com un mètode més efectiu i més barat des del punt de vista de sostenibilitat econòmica.
—Està explicant el que creu que seran els arguments del neoliberalisme?
—Sí, jo estic en contra d’aquesta visió, però és la que s’està imposant. Si lluitem contra aquest neoliberalisme, podríem mantenir una societat més justa i igualitària. Però, tal com veig el neoliberalisme, l’ectogènesi no és ciència-ficció. Jo crec que, en uns anys, podria ser una possibilitat: primer, per a dones que pogueren tindre problemes reproductius (una malformació de l’úter, un càncer, etc.) i el pas següent és un neoliberalisme ferotge obrint la maternitat a qui vullga, com es fa amb els ventres de lloguer (cosa que em sembla absolutament menyspreable).
—Vostè ha dit que la novel·la narra la fugida dels protagonistes (que escapen de la ciutat dels posthumans cap als territoris on encara viuen humans) i, per tant, d’aventures. En part és com una road movie, però sense carretera: la cerca d’un lloc llunyà i les experiències que viuen en cada etapa.
—Sí, és una novel·la que vol tenir interès per a un lector, ser atractiva. No és un assaig ni un manifest. La ficció també ha de ser entreteniment; el deler de llegir hi ha de ser. A mi m’agrada que el fons vaja acompanyat per la forma, però que n’hi haja fons. La meua reflexió és molt clara: davant d’un futur imminent i una societat cada vegada més indiferent a la ciència, tot i que es fa un ús enorme de la tecnologia, veurem un canvi espectacular en una generació o dues. I no estarem preparats. Per això és important que reflexionem sobre aquestes qüestions; i també sobre el patrimoni genètic —perquè no estiga en mans de companyies privades—; sobre la possibilitat que puguem conviure amb naturalitats diverses, més o menys humanes. I la història ens recorda que una forma humana sempre ha eliminat l’altra forma humana: des dels sàpiens i els neandertals... L’espècie humana tolera molt malament la diferència: les guerres, els genocidis (a l’oest americà o a l’Alemanya nazi) ho demostren.
—En aquest sentit, aquesta novel·la enllaça també amb la seua anterior, L’esperit del temps.
—Clar. Jo seguesc fent ús de la literatura per, d’alguna manera, fer reflexionar sobre els grans moviments ideològics del món contemporani.
—Els personatges parlen molt de l’extinció dels neandertals per culpa dels sapiens.
—Tots els europeus tenim gens neandertals. Abans de provocar-ne l’extinció, els sàpiens es van hibridar amb ells, varen conservar una part del seu bagatge genètic (cosa que els africans no tenen perquè allà no hi va haver hibridació).
—En una de les etapes de la fugida, els protagonistes s’aturen en un poble d’humans que, per oposició als posthumans, se centren en la religió i consideren ofensiu, fins i tot blasfèmia, tot allò que vulgui dir progrés (des de les màquines fins als avenços genètics per evitar malalties). Volia ensenyar les versions més oposades de la mateixa moneda?
—Volia mostrar que el fet religiós, fins i tot l’espiritualitat és una gran força que permet a les persones sobreviure. I que, en una societat purament tecnològica, l’espiritualitat podria ser totalment innecessària i fins i tot desconeguda: és a dir, l’espiritualitat és un sentiment que s’ensenya de pares a fills. Si no, quin sentit té creure en el més enllà? Menys encara quan el més enllà pràcticament el tens dominat. Quin sentit tindria aquesta espiritualitat en una societat on la teua persona no desapareix quan mors, sinó que és possible tenir un suport tecnològic sobre el qual conservar la individualitat? L’espiritualitat es basa molt en les incerteses del més enllà, però en una societat tecnològica potser això no existeix. I quan els personatges que venen d’aquesta societat arriben a una societat humana més primitiva, que viu frec a frec amb la natura i fortament relligada pel sentiment religiós, és una descoberta per a ells: els sorprèn que creguen en tot això.
—A mi també em sorprèn.
—El fet religiós és una de les coses que ens fa humans i ens dota d’una gran resistència social i una gran capacitat de sacrifici per a la comunitat. Una societat poc religiosa és una societat molt més individualista, que busca molt més l’interès personal exclusivament.
—No entrem en la polèmica sobre l’existència d’un gen que afavoreix el pensament religiós?
—No existeix aquest gen. Al meu parer, és un fet purament cultural. Una altra cosa és que totes les societats tinguin alguna religió, però la religiositat com a element cultural ha estat afavorida perquè els primers homínids que tingueren aquesta creença van tindre una major capacitat de resistència davant d’altres clans. Per això aquest pensament màgic ha anat guanyant terreny i creant cohesió social. Religió ve de religare, unir. La religió és un gran element cohesionador de grups socials, sobretot davant daltabaixos.
—Cita vostè Thoreau, Pascal i altres científics i filòsofs, però hi ha una altra cita que no està atribuïda i té un paper important: “Què hi fa si sabem cap on anem? És que algú sap on va? Sempre caminem a les palpentes, sobretot quan ens pensem que sabem on anem”.
—És de Diderot, de Jacques el fatalista. És una frase que m’agrada particularment. Fixa’t que la novel·la bascula sobre dos grans personatges. La frase del proemi és també de Diderot, d’El somni de D’Alembert: “Després de veure passar la matèria de l’estat inert al sensible, ja res no em pot sorprendre”. Després que nasca la vida en un món mineral, tot és versemblant. I després hi ha una frase de Pascal, que viu en aquesta angoixa existencial: “L’home és un punt perdut entre dos infinits”. Diderot és el materialisme pur i dur, i Pascal és el dubte.
—L’estil Martí Domínguez continua sent sobri en les narracions, però sempre esclata en les descripcions de la natura: “Vaig aprofitar per a ficar els peus masegats en l’aigua fresca d’un rierol: les merles varen sortir esperitades dels matolls, alliberant el seu cant alarmat, com espurnes elèctriques. I una merla ala-roja es va posar al capciró d’un arbre i també va entonar el seu, com si fos un timbre insistent, mentre estarrufava les plomes vermelles de les ales, com dos punts d’exclamació sobre un fons fosc”.
—Sí, aquesta novel·la és una fugida per boscos atapeïts. Hi ha aquesta visió de la vida. Tot Mater és un cant a la vida, a la biodiversitat, al fet biològic en sí, a la manera com els progenitors defensen la seua progènie i els alimenten. Tot això apareix. I també l’embat de la vida, la lluita per la supervivència; els mateixos humans que es riuen de Thoreau i diuen: “Si Thoreau haguera hagut d’alimentar tota una família, no hauria estat tan somiatruites. Quan ve un talp i et fot totes les collites, s’acaben les visions oníriques de la natura”. Crec que l’estil ha de buscar com traslladar el lector a aquests ambients i fer-lo sentir enmig del bosc, i això és el més difícil. Moltes vegades, els escriptors que desconeixen els elements del paisatge, els fan de cartó pedra. Introdueixen elements naturals que són inversemblants i, a partir d’aquí, tot cau com un castell de cartes. És important descriure amb els termes exactes els elements del paisatge.
—Si cada planta i cada ocell tenen un nom, per què no els fem servir?
—Sí. Per cert que Guilleries, de Ferran Garcia, és un llibre molt ben treballat a nivell de lèxic. És admirable. I no és habitual. Ara hi ha qui et posa un abellerol a Anglaterra... o un bedoll en un clima mediterrani. Això no pot ser. I això no li passava ni a Víctor Català ni a Sagarra ni a Verdaguer. Canigó està ple de referències botàniques. El coneixement de la natura de Verdaguer és de primera magnitud. Això s’ha perdut completament en la nostra literatura. Per això és tan importants que isquen llibres com Guilleries. •