Jules Verne va néixer el 8 de febrer de 1828 a Nantes. Fou el major dels cinc fills que tingueren l’advocat Pierre Verne i la seva esposa, Sophie Allote de la Fuÿe, filla d’una important família de navegants i armadors d’ascendència escocesa. Quan el jove Jules tenia 12 anys, la família es traslladà a viure a Chantenay, no molt lluny de Nantes. Ja aleshores destacava per les seves inquietuds i ganes d’emprendre aventures, cosa que no agradava gens ni mica als progenitors, típics burgesos que no entenien de cap manera les dèries del fill major.
El jovenet Jules llegia tot el que queia en les seves mans que tingués a veure amb viatges. El fascinava la idea de partir cap a llunyanes terres. La llegenda assegura que ho va intentar: encara vivint a Nantes, quan no havia complert els 12 anys, intentà enrolar-se en un vaixell que partia cap a l’Índia. Son pare, però, el pogué atrapar just abans que embarqués. Li envergà una bona pallissa i el tancà durant dies a pa i aigua. S’atribueix a Verne haver dit al respecte anys després que el que més mal li va fer no foren les fuetejades que li pegà el pare sinó la promesa que l’obligà a fer: “Que mai viatjaria si no era amb la imaginació”. En realitat, segons els investigadors sobre Verne, res permet assegurar que l’anècdota sigui verídica. Més aviat va ser una forma de donar èpica al gust seu per imaginar viatges.
Ben prest es posà a escriure. Petits poemes en prosa van néixer de la seva ploma quan estudià, a partir de 1844, en el Liceu Reial de Nantes. Naturalment, son pare l’obligà a seguir el seu exemple perquè fos un home de profit, un bon burgès. Així que, en acabar l’ensenyament mitjà, l’envià a París a cursar estudis universitaris de dret.
A la capital francesa acabà els estudis i es posà a treballar com a agent de borsa. A pesar d’haver seguit els desitjos familiars, seguia amb el cuc de l’escriptura i els viatges. Aconseguí publicar el 1850 a la revista de Le Musée des familles —que dirigia Alexandre Dumas, el qual es convertí en el seu protector literari— una història titulada “Les palles trencades”, sense gaire èxit. A partir de 1852 decidí trencar amb la tradició professional familiar. Abandonà la feina i es dedicà en cos i ànima a la literatura. Son pare s’enfadà molt i deixà d’enviar-li diners. Entrà aleshores el jove Jules en una època d’estretors econòmiques. Tanmateix, no es rendí. Seguí publicant algunes obres menors i, per sobreviure, aconseguí que el seu amic Dumas el recomanés per fer feina de secretari del Teatre Nacional. El que guanyava s’ho gastava tot en llibres, i un piano.
El 1856, a París conegué Honorine Hebe du Fraysse de Viane, una jove viuda amb dues filles, amb la qual es casà el 1857 i amb qui tingué el seu fill Michel. Reconciliat amb el pare, aquest li donà alguns diners que invertí en borsa, a la vegada que seguia creant les seves obres. El matrimoni no li funciona bé. Se sentia atrapat en una estable realitat burgesa que no desitjava. Volia viatjar. I, en efecte, cada cop que tenia ocasió, partia. Tot allò que s’ha dit sobre ell, que només viatjava amb la imaginació, no és cert. Viatjà molt i per moltes bandes. Així ho recordava el 2013 en declaracions a l’Ara l’historiador de la ciència Pasqual Bernat, coordinador del Primer Congrés Internacional Vernià. Ciència, literatura i imaginació. Jules Verne i l’aventura del coneixement, celebrat a Barcelona en aquell any: “Verne va viatjar molt. Tenia fins i tot tres iots, perquè era un enamorat del mar. Per a ell, el mar era la llibertat”.
El fet que abandonés sovint l’esposa per anar-se’n de viatge ha fet suposar que l’escriptor no tenia gaire interès físic per la seva dona. De fet, s’ha arribat a especular si la relació amb el seu editor, Pierre-Jules Hetzel, fou quelcom més que professional. Segons el citat Bernat, “era com un pare” per a l’autor. No obstant, també reconeix que Verne “tenia un punt de misogin i els seus personatges femenins són molt buits. Crec que es va casar perquè era el que tocava” fer a un jove de bona família com ell. No han faltat suposicions que expliquen la relació amb Hetzel en termes sentimentals i sexuals. Fos com fos, allò cert i segur és que l’editor dominava l’obra del creador. Per exemple, com que ell creia a ulls clucs en el socialisme utòpic i que el futur mecanitzat alliberaria els éssers humans de moltes de les misèries patides en els segles anteriors i els faria molt més feliços, quan Jules li presentà el manuscrit de París en el segle XX, una pessimista visió de com seria el futur cap al 1960, dominat per funcionaris, tecnòcrates i banquers, en el qual la literatura, la música i l’art són menyspreats i tot són números, es negà a publicar-lo. I en efecte, no veié la llum fins al 1994.
Tornant a la família, el poc interès que tenia per la seva dona va fer que ni tan sols fos amb ella quan va néixer l’únic fill de tots dos: Michel, amb el qual va tenir sempre una relació molt difícil, perquè tenia un caràcter prou rebel, i per això el tancà en un correccional. No es pot dir que fos un home molt familiar. Viatjava tot el que podia i, quan no, creava.
Va escriure i publicar molt sense massa èxit. No va ser fins als 35 anys, quan va sortir al carrer Cinc setmanes en globus, el 1863, que a la fi, aquesta vegada sí, triomfà de bon de veres. Tingué un gran èxit popular. Milers d’exemplars venuts. I la felicitat per al seu editor, que s’adonà que tenia un diamant en forma d’escriptor. Aleshores li oferí —i Jules acceptà— un contracte que assegurava per a Verne 20.000 francs anuals durant vint anys a canvi que publiqués “almenys” dues novel·les a l’any del mateix estil. Durant més de quaranta anys, “Les voyages extraordinaires” aparegueren en capítols mensuals en el Magasin d’éducation et de récréation. El 1864 torna a tenir un gran èxit editorial amb Viatge al centre de la Terra, al cap d’un any amb De la Terra a la Lluna...
Amb els èxits de les obres que publicava, Verne es va fer molt popular. Cada nou títol podia superar els 100.000 exemplars venuts. Una enormitat. A pesar de guanyar prou diners i de la popularitat, fugí de l’agitada vida social que hauria pogut portar a París i es refugià a w, on adquirí una casa que alternava amb la que comprà al poble costaner de Le Crotoy, davant del canal de la Mànega, a la desembocadura del riu Somme. Per ventura, influí en la decisió de viure allunyat de la capital el tracte que li dispensava la crítica literària. Cruel: mai el considerà un autor d’altura, sinó d’obres menors per a adolescents, cosa que el feia patir. Per això mai se l’ha estudiat com a altres grans autors. Segons el citat Bernat, “Verne és molt popular, però se’l coneix poc”.
A Amiens vivia en una tranquil·litat burgesa que li permeté crear sense descans. Convertí casa seva en un enorme arxiu de tota mena de publicacions —diaris, revistes...— que li serviren per documentar-se sobre els avenços científics i tecnològics i, així, poder imaginar naus espacials, submarins, helicòpters, míssils, imatges en moviment... molt abans que fossin realitat.
Va publicar més de 80 obres, de les quals les més conegudes i famoses són Viatge al centre de la terra, de 1864; Vint mil llegües de viatge submarí, de 1870, L’illa misteriosa, de 1870 i, sobretot, aquella meravellosa aventura que va fer volar la fantasia popular cap a indrets exòtics, com fou La volta al món en vuitanta dies, de 1872.
Com diu Bernat, Verne és un personatge ple de llegendes al qual no se’l coneix prou bé. Hi ha encara moltes àrees obscures en la seva biografia i caràcter. Per exemple, no hi ha coincidència sobre el seu pensament polític. Se l’ha volgut fer passar per socialista utòpic, com el seu editor, però és molt dubtós que ho fos. Més aviat va ser un burgès com calia i, per tant, conservador. Un típic fill de la selecció social de l’època. Tanmateix, alhora se sentia compromès amb la ciutat on residia i estimava, Amiens. I per això volgué implicar-se en la política local. Un partit d’esquerra li oferí ser candidat a l’ajuntament i acceptà, essent elegit. “Com que volia incidir en la cultura de la seva ciutat, es va presentar en les llistes d’esquerres” a les eleccions municipals, i va ser elegit regidor, explicava a l’Ara el citat Bernat. “Com a regidor d’Amiens, va inaugurar el Circ Municipal, que encara existeix”, afegia. Era conservador, va fer política per a un partit d’esquerres i també tenia tocs de llibertari: “Estimava la llibertat, i per això li agradava tant el mar”, recordava Bernat, al mateix temps que establia un cert paral·lelisme entre l’autor i el protagonista de la seva novel·la En Magellanie, quan afirma que no vol ni déu, ni pàtria, ni patró: “És un llibertari”.
També s’ha teoritzat sobre el seu compromís anticolonialista. Es mostrava crític amb l’imperialisme britànic i presentava una certa ingenuïtat respecte als pobles colonitzats, però sobretot és cert que sentia admiració —com tants d’altres en aquells moments a la vella Europa— per l’empenta dels Estats Units, un país que rebutjava l’imperialisme i la colonització, si més no formalment i de portes enfora.
Igualment, s’ha debatut força sobre la seva misogínia. Al respecte està clar que, en la majoria de les obres, la dona ocupa un paper anecdòtic i submís a l’home. Res, però, que no fos habitual a l’època. A un dels seus personatges —”La jornada d’un periodista americà en el segle XXIX”, publicada el 1891— el fa dir que “la dona no és més que una qüestió de formes”. Tanmateix, això no es pot jutjar amb ulls d’avui; aleshores era un pensament molt estès socialment. Per contra, a Mistress Branican, de 1891, presenta Dolly Branican, la protagonista, com una aventurera i benefactora dels pobres, de la qual cosa tampoc cal extraure cap conclusió positiva cap als drets de les dones. Senzillament, era una novel·la.
L’obra del gran escriptor de ciència-ficció va decaure de cop i resposta a partir de 1886. Desaparegué aquella capacitat imaginativa i l’originalitat fastuosa que l’havia caracteritzat fins aleshores. Publicava tant com sempre, però baixà molt la qualitat de les obres. Sovint es repetia, pareixia incapaç de tornar a fantasiejar una gran història original. És vera que la mala salut havia de minvar per força la seva capacitat de concentració, i de segur també de creació: patia freqüents atacs de paràlisi, era diabètic, sord d’una oïda i fins i tot fou víctima d’una agressió d’un nebot —li pegà un tir— que el deixà coix. Però no era això el pitjor. Aquell any va passar quelcom terrible en la seva vida, mai no del tot explicat. Com s’ha dit, existiren rumors d’una relació homosexual amb el seu editor. O per ventura era devoció quasi filial, com deia el citat Bernat. En qualsevol cas, el 1886 morí Hetzel, i Verne mai va tornar a ser el mateix d’abans.
A partir de llavors, la fràgil salut que patia des de feia temps s’agreujà progressivament. En els primers anys del seu molt imaginat segle XX, encara empitjorà prou més. Finalment, va morir el 24 de març de 1905 a la seva casa del bulevard Longueville d’Amiens, avui bulevard Jules Verne.