“Tot el que una persona pot imaginar, altres poden fer-ho realitat”, va dir en certa ocasió el prolífic escriptor francès. I, si més no, és cert que la prodigiosa fantasia que tenia el va dur a imaginar invents que avui en dia són, en essència, realitats quotidianes, cosa que sempre ha atret una gran curiositat sobre com pogué arribar a endevinar que en el futur serien realitat tants d’avenços tecnològics. Ara bé, s’ha de tenir present que, en la majoria dels casos, els seus invents no són només producte de la fantasia, sinó que els imaginava a partir d’una base de realisme científic i tecnològic. No al detall, sens dubte, però sí en essència. Per exemple, el famós submarí que ell fantasiejà, en realitat es basava en un invent que ja existia. Era un enginy encara en proves, rudimentari, prou perillós i que, de segur, no feia viatges per tots els oceans, com el del capità Nemo, tot i que l’enginy tecnològic ja existia i Verne el coneixia. Sobre aquest bessó real, després posava a funcionar l’exuberant imaginació.
Els encerts que tingué a l’hora d’imaginar futurs invents es basaven en una alta capacitat de feina que el feia documentar-se exhaustivament sobre els avenços tecnològics, les noves teories que feien pensar que existirien determinats aparells revolucionaris a curt o mitjà termini i en tot allò que seria possible en el futur. Verne no era un cas aïllat. Per exemple, el també francès Jean-Marc Côté publicà en l’última dècada del XIX dibuixos sobre com creia ell que seria l’any 2000: màquines que acceleraven el naixement dels pollastres, una altra que permetia a un sol home fer música com si toqués tota una orquestra, màquines voladores... Als Estats Units un altre dibuixant, C. A. Smith publicà moltes imatges del futur que imaginava, com la que aparegué el 1896 en el diari Saint Francisco Call, una mena de llapis gegant que volava cap al cel, talment un coet. Això d’imaginar futurs enginys voladors era una constant tant a Europa com a Amèrica: la possibilitat de volar fascinava per tot arreu. També els edificis en altura excitaven la fantasia. El primer gratacel —de 10 altures— es va construir a Chicago entre 1884 i 1885, però moltes publicacions ja havien publicat abans relats i dibuixos sobre els grans edificis del futur, com els apareguts a la revista setmanal Harper’s Weekly el 1881, que presentaven una Nova York plena de gratacels, talment el que passà prou temps després. En resum: Verne no era únic, ni prop fer-hi. Allò d’especular sobre com seria el futur estava prou estès entre els creadors decimonònics finiseculars.
Per descomptat, Verne, igual que la resta de creadors que en aquells moments fantasiejaven amb el futur, tingué encerts, però també fracassos: alguns dels seus invents que foren fruit exclusivament de la seva fantasia eren i són físicament impossibles. Encerts i fracassos han portat a un debat intens sobre la rigorositat científica de l’obra de Verne. Molt s’ha discutit sobre el particular. És un exercici inútil, tanmateix. Era un escriptor de ficció. Un creador, igual que ho eren, entre molts d’altres, els dibuixants d’aparells voladors o gratacels. No se’ls ha de jutjar pels seus hipotètics coneixements científics, sinó per les creacions que desplegaren a partir d’una fèrtil imaginació, a vegades més ben documentada i en altres ocasions no tant.
El context en què van viure a finals del XIX era de les màquines considerades com els enginys revolucionaris que estaven canviant i canviarien molt més en el XX la vida quotidiana de la gent, si més no en els països més desenvolupats. Segons la majoria per a bé, i d’altres pensaven que per a mal. El debat era continu entre les persones més cultivades culturalment. Verne no era excepció.
El segle de les màquines
En efecte, per a la immensa majoria de la gent amb estudis, el segle XX havia de ser el de les màquines. I la creença general era que portarien la humanitat a la felicitat. “Algun dia, les creacions de la ciència superaran les de la imaginació, com tot el que jo invento”, digué Verne. La maquinària havia d’alliberar l’ésser humà de les feines més feixugues, difícils i perilloses, si bé és cert que existien d’altres veus més crítiques, tant des del socialisme sindical com de l’ultraconservadorisme cristià, per als quals tanta mecanització era intrínsecament maligna. Tanmateix, la majoria esperava l’arcàdia feliç que arribaria gràcies a la tecnologia. Poca gens sospitava que els avenços sobretot s’estaven fent amb les màquines bèl·liques que omplirien Europa de sang a partir de 1914.
El pensament de Verne estava farcit de la creença que la mecanització canviaria de dalt a baix la vida de la gent en el segle XX. El més famós dels seus invents és segurament, com s’ha dit abans, el submarí. En el famós Vint mil llegües de viatge submarí —publicada per fascicles entre març de 1869 i juny de 1870— el capità Nemo dirigia una nau que es podia submergir, el Nautilus. Com en tot el que imaginava l’escriptor, procurava assessorar-se amb la màxima quantitat de documentació i informació que podia adquirir a través de la consulta de diaris i revistes. En aquest cas concret, en les dues dècades anteriors s’havien fet prou intents d’immersió de vaixells, una de les quals es va dur a terme el 1858 en el Sena, en el seu pas per París. Un esdeveniment que fou recollit per, entre altres diaris i periòdics, per la revista de Le Musée des familles, amb la qual col·laborava Verne des del 1851. Per tant, coneixia prou bé l’existència d’aquell estrany vaixell que podia navegar —molt pocs minuts en aquell temps— sota l’aigua.
A la mateixa obra es menciona l’ús d’armes que disparaven càrregues elèctriques. Alguns hi han volgut veure un antecedent de les actuals Taser. Les primeres armes d’aquest tipus daten dels anys de la Primera Guerra Mundial (1914 -1918), si bé ja s’havia teoritzat sobre les quals des de prou abans, i és plausible que el novel·lista conegués les especulacions al respecte.
En relació amb els helicòpters, un antecedent dels quals podria ser —segons algunes interpretacions— la nau voladora amb hèlixs que Verne descriu a la novel·la de 1886 Robur el conqueridor, existien a finals del XIX nombroses teories —no exemptes també de fantasia— que s’hi referien, i era una idea que rondava la ment de molts enamorats de la idea de volar.
També s’ha volgut suposar que Verne avançà l’existència de la comunicació a distància com la coneixem ara; fins i tot que imaginà la informació per ràdio i televisió quan va descriure —en diverses històries curtes publicades entre 1889 i 1890— que “l’any 2889” existirien diaris “parlats cada matí per als subscriptors”. És vera que la primera transmissió de notícies per ràdio va ser el 1920 i per televisió el 1948, però també és cert que entre el que es coneixia aleshores del telèfon —inventat per Antonio Meucci el 1854 i popularitzat per Alexander Graham Bell a partir de 1876—, la ràdio —les teories sobre la propagació de les ones electromagnètiques de la dècada de 1860 s’havien portat a la pràctica el 1888 per Heinrich Rudolf Hertz— i fins i tot la televisió —la teoria que permetria la seva creació data de 1884, a partir del que s’anomenà el “disc de Nipkow”: un aparell que consistia en un disc metàl·lic i una font de llum que servia per projectar sobre làmines de seleni el llum projectat per altres objectes— permeten suposar que la fantasia de Verne sobre el particular no estava òrfena de documentació científica.
El que sens dubte va ser totalment fruit de la seva fantasia fou l’arribada a la Lluna que imaginà a De la Terra a la Lluna. Però en realitat no va ser el primer a tenir la idea. Molts d’altres la tingueren abans, alguns molt abans. L’escriptor grec Llucià de Samòsata encunyà en el segle II el terme selenites per definir els habitants de la Lluna, a la qual imaginava que arribaven els éssers humans amb una nau impulsada per una enorme tempesta. El poeta italià del XVI Ludovic Ariosto feu del viatge al satèl·lit el motiu d’un poema de 1516. El matemàtic i astrònom alemany Johannes Kepler publicà el 1634 El somni o l’astronomia de la Lluna. L’historiador i clergue britànic Francis Godwin fantasiejà el 1638 amb l’aventura de viatjar al satèl·lit de la Terra a la novel·la L’home a la Lluna. Cyrano de Bergerac va escriure el 1657 la Història còmica dels estats i imperis de la lluna...
En el cas de Verne resulta certament notable que imaginés —a la mateixa novel·la— naus propulsades per veles que recollien la llum solar, que per a molts enamorats de l’obra del creador no era altra cosa que l’avanç de la futura propulsió a través de panells solars. També resulta destacable que la seva fantasia el portés a imaginar com tornaria la nau espacial: caient a la mar i surant. Abans del transbordador espacial, es tornava en efecte d’aquesta manera, amb paracaigudes. No menys cridaner és el “telègraf fotogràfic” que imaginà en un manuscrit, París en el segle XX, de 1863, un invent que permetia enviar escrits, autògrafs, dibuixos, contractes, lletres de canvi... a tot el món, que tant s’assembla a la comunicació per internet d’avui.
Per descomptat, Verne també desplegà la seva magnífica fantasia projectant invents absurds, com és ara la invisibilització de les persones a través d’ingerir unes substàncies químiques; o enginys impossibles per a la física, com impulsar el coet que arriba a la Lluna amb un enorme canó...
Tanmateix, la imaginació del gran escriptor francès està molt per sobre del vulgar exercici de passar els seus invents pel sedàs de la ciència o del realisme obsessiu. Fou un brillant escriptor de novel·les de ciència-ficció. Res més, però també res menys. Un dels grans. Segons molts, el més gran d’aquest gènere.