Jules Verne va publicar Le Tour du monde en quatre-vingts jours per entregues en el diari Le Temps (1861-1942), un dels més importants de París, entre el 7 de novembre i el 22 de desembre de 1872. O sigui, ara fa cent cinquanta anys. Un segle i mig ha passat d’ençà que Jules Verne, que ja era un escriptor d’èxit, fascinés els seus coetanis amb els escenaris exòtics pels quals es desenvoluparen en cadena les aventures de l’estirat anglès Phileas Fogg i del seu majordom francès Jean Passepartout.
Fogg, solitari, avorrit, ric i anodí gentleman, abandonava la seva metòdica, rutinària i disciplinada vida per mor d’una embogida aposta —més per orgull de cavaller que per diners, naturalment— amb un altre soci del Reform Club, on passava cada dia bona part de les seves ocioses hores. Amb el recentment contractat nou criat, el francès Passepartout, partiren cap a una apassionada i vertiginosa successió d’aventures, mentre feren la volta al món en vuitanta dies, perseguits pel detectiu Fix, que volia arrestar Fogg per, suposadament, haver robat al Banc d’Anglaterra... I així fins al feliç final, per descomptat.
La sinopsi revela una trama que avui pareix ingènua, una mica naïf, però que en aquells moments copsà la societat francesa. Cal entendre que en aquell 1872 el romanticisme literari anava ja de rota batuda i que s’obria pas el realisme. Era fruita del temps, com se sol dir: les màquines i els invents tecnològics estaven canviant la vida quotidiana dels europeus dels països més desenvolupats, com França. L’obra és realista quant al fet que presenta els avenços tècnics en el transport marítim i terrestre que obrien possibilitats que aleshores pareixien infinites. Aquesta és característica constant en l’obra de Verne, cosa que el convertí no només en un autor de gran èxit sinó en el creador de la novel·la d’anticipació o de ciència-ficció. De fet, se’l sol anomenar, juntament amb H. G. Wells, com el “pare” d’aquest gènere.
L’obra i el seu temps
És en La volta al món en vuitanta dies on Verne presenta l’essència de l’esperit de progrés del moment en què li va tocar viure: tecnologia, aventura i viatges a través de paisatges exòtics de llunyans països —que estaven caient en bona part en mans del colonialisme imperialista de les potències—, que captivaven la fantasia popular europea. Una combinació triomfadora.
La història de Fogg i Passepartout encisà els lectors i els va fer volar la imaginació cap a aquells indrets que els protagonistes visitaven, encara que fos contra el rellotge. Cal recordar que era una època en què els viatges s’obrien a un grup social cada cop més nombrós, sense arribar, és clar, a res semblant al turisme massiu que s’inicià durant la dècada de 1950.
En l’últim terç del segle XIX el tourisme —així es deia, en francès— a mitjana i gran distància començava a estar a l’abast de la burgesia mitjana i alta gràcies a uns preus relativament assequibles dels vaixells i dels trens que, per mor del perfeccionament de la tecnologia de les màquines de vapor, permetien fer molta més via que unes poques dècades abans.
Fins aleshores només s’havien pogut permetre els viatges a gran distància les més selectes i riques famílies de l’aristocràcia, que enviaven els seus fills al Grand Tour, un viatge d’uns dos anys de durada, de mitjana, per conèixer la cultura clàssica a Itàlia i Grècia. Un costum que s’inicià a mitjan segle XVII i que es perllongà fins a la dècada de 1830, quan, justament pel progrés de la màquina de vapor, es començaren a obrir nous horitzons de viatges per a la burgesia. El tren, més ràpid, extens i menys car que mai, permetia anar més lluny que mai. Cada cop hi havia més gent que podria fer viatges fabulosos a llocs exòtics, fins i tot més enllà del bressol de la cultura clàssica europea: Egipte, Índia, Xina, Japó, Estats Units... eren noms que encisaven i excitaven la imaginació popular. Sens dubte, el llibre de Verne ajudà a intensificar l’encís cap aquelles destinacions amb les quals no es podia ni somiar poc abans. Aleshores els burgesos de més poder adquisitiu i més agosarats pogueren convertir en realitat la fantasia i, a poc a poc, durant el darrer terç del segle XIX, les anomenades agències de viatges —el primer viatge organitzat el va muntar Thomas Cook el 1841 a Anglaterra— possibilitaren que un nombre creixent, però molt reduït en relació amb el total de la població, del Regne Unit, França i d’altres avançats països europeus comencessin a viatjar als llunyans paratges exòtics.
La volta al món en vuitanta dies... o menys
El famós llibre de Verne excità la fascinació popular pels països exòtics, en una època en què la literatura de viatges començava a tenir prou seguiment. L’èxit de La volta al món en vuitanta dies fou immediat i, a més, es perllongà en el temps, durant dècades. De fet, és una de les novel·les d’aventura i viatges més llegides de la història. I, per descomptat, també ha estat objecte de nombroses adaptacions cinematogràfiques i, més recentment, per a la televisió.
Per ventura, la més coneguda pel·lícula del mateix títol és la producció nord-americana de 1956 que va merèixer un Premi Oscar de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units, protagonitzada per David Niven en el paper de Fogg, el còmic Mario Moreno, Cantinflas, com a Passepartout, i Shirley MacLaine en el paper de la princesa hindú.
La més recent de les adaptacions per a televisió —la primera de les tres que sobre l’obra de Verne ha anunciat la productora de la sèrie, participada per France Télévisions, ZDF d’Alemanya i la RAI italiana— ha estat la sèrie emesa enguany —a través de la plataforma de Movistar — protagonitzada pel britànic David Tennant en el paper de Fogg, el francès Ibrahim Koma com a Passepartout, i que ha convertit el detectiu Fix en una periodista del Daily Telegraph, Abigail Fix, un personatge que s’ha inspirat en una redactora nord-americana de bon de veres que firmava amb el pseudònim Nellie Bly i que el 1890 va fer la volta al món... en 72 dies, pels mateixos llocs que la imaginació de Verne va fer viatjar els seus protagonistes. A la sèrie apareixen personatges històricament certs, com Bass Reeves, un antic esclau que acabà per ser el primer Marshall negre dels Estats Units, o la cosmopolita i polèmica aristòcrata britànica Jane Digby, esposa de nombrosos homes poderosos i amant de molts altres, que acabà vivint i morint a Damasc com a esposa d’un xeic vint anys menor que ella.
Més enllà de les versions de fantasia, també a finals del XIX alguns rics aventurers feren de bon de veres la mateixa volta al món que Fogg i Passepartout. La més important i poc coneguda fou la de la citada periodista estatunidenca Nellie Bly. Nascuda com a Elizabeth Jane Cochran (1846-1922), fou un dona d’empenta. Essent joveneta llegí en el diari Pittsburgh Dispatch una columna que menyspreava les dones i sense pensar-s’ho gaire envià una missiva amb un to d’intensa irritació a l’editor. Tanta virulència tan ben escrita convencé l’home que aquella dona tenia potencial com a periodista. Li oferí feina i la va fer signar com a Nellie Bly, per un personatge d’una cançó. Algun temps després deixà el diari per anar se’n a Nova York, on demanà feina al diari sensacionalista de Joseph Pulitzer, The New York World. Pulitzer la contractà, i s’especialitzà en un peculiar periodisme d’investigació, que es convertí en el seu segell professional: no s’identificava com a periodista, deia el que era necessari per guanyar-se la confiança de qui fos i així obtenia la informació que després publicava. Així per exemple ho va fer amb un dels primers treballs que va signar en el diari, sobre un centre psiquiàtric per a dones a l’illa de Blackwell, que fou un gran èxit. L’estil es va batejar com a “periodisme clandestí” i es convertí en el seu estil particular. El 1888 algú va suggerir a Pulitzer que estaria bé replicar el famós viatge del llibre de Verne, i dit i fet. Li encarregà a Bly, cosa que per ser una dona assegurava més interès popular: el 14 de novembre de l’any següent sortí de Nova York per seguir el rastre de Fogg i Passepartout exactament per allà on ells havien passat setze anys abans. El 25 de gener de 1890, setanta-dos dies, sis hores, onze minuts i catorze segons després de la seva sortida, tornava a Nova York havent viatjat al llarg de 40.100 quilòmetres. Un rècord mundial. Un èxit de vendes per al diari.
Set mesos després, George Francis Train (1829-1904), empresari, ric i autor de relats de viatges, va fer el mateix recorregut en 67 dies. Val a dir que el 1870 aquest personatge va fer una altra volta al món, que, després de publicar-la, sembla que va influir en la inspiració de Verne a l’hora d’escriure la seva famosa obra.
Tornant a Bly, el 1895 es va casar amb un multimilionari i es retirà de l’ofici. Fins que a la mort del marit, el 1904, s’ocupà de les seves empreses i retornà a l’escriptura, fent incursions en el periodisme —per exemple, durant la Primera Guerra Mundial, escrivint des del front oriental europeu — fins que va morir el 1922. Un petit parc d’atraccions de Brooklyn, Nova York, porta el seu nom i està dedicat a... La volta al món en vuitanta dies.
Aquella novel·la de Verne publicada fa un segle i mig excità la imaginació popular sobre els viatges a llocs llunyans i exòtics; va encisar com a llibre d’aventures, però sobretot fou una obra que anuncià la imminència del futur que seria el segle XX, on la tecnologia permetria conèixer el món com mai havia passat.