Sota la pluja hivernal que cau sobre la capital russa, els moscovites passegen per l’avinguda Nikolskaia cap a la plaça Roja, on els esperen unes quantes parades i una pista de gel. Al segon pis d’un edifici construït al segle XVIII, lluny de l’enrenou, Lev Gudkov seu darrere l’escriptori i observa gràfics en un monitor. No hi ha ningú que conegui tan bé com ell la manera com pensen els russos. Gudkov té 76 anys i és el director de l’únic institut sondejos d’opinió independent que encara funciona a Rússia, el Centre Levada. Poc després de l’inici del conflicte armat, Gudkov va fer una enquesta d’opinió per veure quina era la situació a Rússia i el resultat va ser un punt d’inflexió, segons explica. El 68% dels enquestats donaven suport a l’ofensiva contra Ucraïna. Gairebé deu mesos més tard, el panorama que ens mostra és encara més llòbrec.
El president Vladímir Putin va anunciar fa poc que l’operació especial seguia el seu curs, que la situació era estable. Fins a quin punt la població russa creu les seves paraules, sobretot tenint en compte les derrotes de l’exèrcit rus a Khàrkiv i a Kherson?
La propaganda estatal continua aconseguint crear un ampli consens social. Fa poc, el 53% dels enquestats —la majoria, doncs—, creien que l’operació militar a Ucraïna avançava amb bon peu. Són sobretot persones que miren la televisió estatal i que gairebé no tenen accés a internet, russos d’edat avançada. Tanmateix, també hi ha un altre sector de la població, més petit, una tercera part dels enquestats, que opina que l’operació ha fracassat.
Amb quins motius ho argumenten?
Diuen que l’operació ja dura massa, que no s’avança. La gent gairebé només tem per la derrota militar del país, pel caos que regna a l’exèrcit, per la incompetència en el lideratge. Durant anys se’ls va dir i repetir que l’exèrcit rus era el més fort, que tenia armes excepcionals i ara el mite ha caigut.
Però no es qüestiona la guerra en si mateixa?
No, els atacs a Ucraïna i les matances no tenen cap importància. Els russos gairebé no tenen cap empatia envers els ucraïnesos. Aquí gairebé ningú no parla del fet que a Ucraïna s’hi estan matant persones.
Podeu posar-hi xifres, si us plau?
Ara mateix parlem d’un 1,5 o un 2% de la població enquestada. I de mitjana només un 10% de la població té sentiment de culpabilitat i es mostra comprensiva. La societat russa és, doncs, amoral. És clar que no vol cap guerra, però la gent es comporta de manera servil, passiva, no volen enfrontar-se obertament a l’estat.
El defugen, vaja.
La guerra ha mostrat uns mecanismes socials que es remunten a l’època soviètica. Per costum, la gent s’identifica amb l’estat i s’apropien de la retòrica que parla de la lluita de la pàtria contra el feixisme i el nazisme, com en temps de la Unió Soviètica, per justificar la situació. Tot això ja fa temps que forma part de l’imaginari de les persones i la propaganda reactiva el patró. Bloquegen qualsevol sentiment de compassió i empatia envers el que passa a Ucraïna. Això s’ho reserven pels seus propis soldats morts i ferits, “els nostres homes”.
Us esperàveu que seria així?
No. Tanta passivitat i conformisme m’han decebut. El 27 de febrer mateix, just després de l’inici de la guerra, vam fer una enquesta telefònica exprés. En aquell moment em pensava que la reacció seria molt crítica, però estava equivocat. El 68% dels enquestats estava a favor del conflicte. Em vaig oposar rotundament a publicar l’enquesta. Els nostres treballadors d’entrada es van indignar, ja que havíem gastat diners per fer-la i com a institut no n’obteníem res. Tanmateix, publicar aquelles dades en una situació com la del moment només hauria sigut com posar més llenya al foc. Vam publicar els resultats més tard, al març, després que els instituts estatals haguessin publicat les seves dades.
Segons els seus estudis, l’opinió favorable a la guerra no ha fet sinó augmentar.
Sí, s’ha mantingut constant per damunt del 70%.
Segons algunes anàlisis de mitjans russos independents, en aquesta guerra han mort més de 10.000 homes. Segons dades de mitjans occidentals, desenes de milers. La gent es creu les xifres de morts?
No del tot. Hi ha una censura absoluta: Facebook i Twitter estan bloquejats, igual que molts altres mitjans que es consulten per internet. La proporció de gent que sap com evadir el bloqueig amb l’ús de VPN (serveis que permeten establir connexions xifrades, NdR) ha pujat del 6-8% fins al 23%, però continuen essent poca gent. Són sobretot persones joves que viuen en grans ciutats. La major part de la població continua exposada a la propaganda. L’única font d’informació de la gran majoria —sobretot els russos de més edat— continuen sent les emissores de televisió estatals.
Els joves són més crítics.
Fixeu-vos en les xifres. El 59% del jovent entre 18 i 24 anys dona suport a la guerra; el 34% s’hi mostra en contra. Comparativament, el 79% dels russos en edat de jubilació es mostra a favor de la guerra i el 16%, en contra. Tot i així, al mateix temps el 65% del jovent opina que s’han d’aturar els atacs a Ucraïna per negociar. Això demostra la contradicció que impera en la gent, la seva duplicitat: d’una banda, s’identifiquen amb l’estat; d’altra banda, mostren la seva vessant personal, el temor per la seva pròpia vida. Poden ser potencialment població obligada a prestar servei militar i els poden reclutar. La guerra no els pot agradar de cap manera. No tenen clars els objectius d’una guerra que canvien constantment: un dia es lluita contra els feixistes ucraïnesos i l’endemà, contra l’OTAN. A més, cal tenir en compte el sentiment creixent contra Putin. Just fa cinc anys, en aquest grup d’edat s’hi podien trobar la majoria de partidaris de Putin. En el seu moment vaig parlar de les joventuts putinianes, però ara ja no existeixen com a tals. I l’opinió negativa també augmenta entre la població una mica més gran, els que tenen entre 24 i 30 anys.
I això en què deriva?
(Fa una riallada i després adopta un posat seriós.) Tot i que el jovent no vulgui la guerra i que estiguin millor informats a través d’internet, mantenen una actitud submisa. Molt pocs estan predisposats a assumir responsabilitat per la guerra. Em recorda l’actitud que tenia la gent a la Unió Soviètica quan se’ls enviava als kolkhoz durant la temporada de collita. No hi havia cap estudiant que volgués anar a collir patates, però cedien perquè sabien que mostrar oposició i protestar obertament implicaria que se’ls marginaria totalment a nivell social. Avui dia passa exactament el mateix.
Aquest és el motiu pel qual la gent no protesta? Molts ucraïnesos i gent d’occident es pregunten per què gairebé no hi ha cap rus que es manifesti contra la guerra.
La predisposició a participar en manifestacions ha disminuït molt els últims mesos. La gent té por de la policia, de la repressió. La xifra de presos polítics ja és de centenars. Amb tot, del que té més por la gent és de ser víctimes de l’aïllament si es posicionen en contra de la majoria. Des de fa anys a les enquestes pregunto: “Estaríeu disposat a lluitar si fos necessari?” Més del 50% m’han respost sempre: “Tant si el meu país té raó o no, hi estaria disposat.” És clar que molta d’aquesta gent no vol lluitar, l’únic que fan és mostrar-se conformistes envers l’estat. Prou que ho hem vist: els que podien, han fugit fora del país.
Però també hi ha mares i dones que reclamen obertament que els seus fills i els seus marits rebin roba i equipament més bo quan vagin al front, o que se’ls retiri del conflicte.
Disculpeu la comparació, però quan dono de menjar al meu gos més tard de l’habitual, no em lladra a mi, sinó al racó amb el bol buit. El mateix passa amb aquestes dones. En principi estan en contra de la guerra, però no ho poden dir i per això remuguen pel mal equipament de l’exèrcit.
Putin parla de soldats morts com herois de guerra. Aquest èmfasi militarista funciona de veritat?
Ben poc. Quan es va anunciar la mobilització, va ser un autèntic xoc. La gent ho va percebre com l’arribada imminent de la derrota. A l’agost, el 48% dels enquestats estaven a favor de continuar lluitant i el 44% d’encetar negociacions de pau. Després de la mobilització, a l’octubre, era al revés: el 57% estava a favor de les negociacions de pau i només un 36% de continuar el conflicte.
Com s’imaginen les negociacions de pau, els russos?
No s’imaginen pràcticament res. El que no entenen és que Ucraïna no vulgui cedir i això il·lustra l’arrogància imperial d’aquesta societat. No entenen el punt de vista de l’altre, no l’accepten. El novembre, la xifra de partidaris de les negociacions de pau va tornar a baixar. Un cop es va declarar acabada la primera fase de la mobilització, els ànims van calmar-se de nou.
I quan arribi la següent tornaran a escalfar-se?
La majoria de la gent parteix de la base que Putin menteix quan parla d’una “mobilització parcial”. El 66% dels enquestats opina que la continuarà la mobilització. No crec que la gent torni a quedar tan esbalaïda. La guerra s’ha passat a formar part de la quotidianitat.
Quin és el sentiment predominant, a nivell social?
La incertesa. La gent té molta por que la situació econòmica empitjori, que la guerra esdevingui una guerra total contra el conjunt d’Occident. Es tracta d’una reacció molt dolorosa a l’amenaça de Putin de fer servir armes nuclears, si cal.
Això significa que aquest temor també té repercussions internes i no només envers els països occidentals com Alemanya?
Aquí ja es temia una guerra abans que comencés. En la consciència col·lectiva, ja feia temps que n’hi havia una. La ciutadania estava preparada: de temps ençà que es deia que faríem volar Nord-Amèrica pels aires i l’esmicolaríem en pols nuclear si passava alguna cosa. La por d’una guerra nuclear s’ha atiat des de l’annexió de Crimea. S’han servit d’estereotips soviètics, com el complex que tenen els russos de viure en una fortalesa assetjada, de ser víctimes, de no caure bé a ningú. Tot plegat són mecanismes molt arrelats que es basen en una ideologia militarista i antioccidental. Sobretot és la població de més edat qui n’està més convençuda; per a aquestes persones no cal cap mena de confirmació ni d’argumentació. Com si sempre haguessin sabut el que hi havia.
Putin ja fa més de 22 anys que dirigeix el país. Què distingeix l’home “putinesc”, tal com vostè el va descriure…
…i per la qual cosa se’m va acusar de russofòbia i de difamació…
…de l’home soviètic?
En la meva opinió, l’home “putinesc” és el succedani de l’home soviètic, però profundament cínic, confós i desorientat. L’home soviètic sabia que no vivia en un entorn ric, que sempre hi mancava alguna cosa, ja fossin productes o diversitat. Tanmateix, l’home soviètic confiava que amb el temps les coses millorarien; un optimisme imposat des de dalt, però essencial. Ara no hi ha cap esperança, el poder està desacreditat, se’l considera corrupte i egoista; se’l percep per damunt del bé i del mal i tracta les persones com si fossin peces intercanviables. Tanmateix, defensa els interessos nacionals i aquesta fita s’ha adjudicat a Putin. És ell qui ha restaurat l’autoritat de Rússia en l’escena internacional. L’home “putinesc” espera, malgrat tots els seus temors, que Putin protegeixi el país enfront d’Occident i que el tregui de la crisi econòmica tal com feu els seus primers anys a la presidència.
Aleshores, l’enemic de veritat sempre fou Occident, no pas Ucraïna.
Es considera que els responsables són els Estats Units, l’OTAN i Europa. No es concep Ucraïna com un estat sobirà.
Aquest sentiment antiucraïnès ja fa anys que es va atiant.
A finals del 2013, quan va esclatar la revolució al Maidan de Kíiv, una majoria del 75% dels russos afirmaven que no calia implicar-se en els afers interns d’Ucraïna, que la qüestió d’integrar-se o no a la Unió Europea era cosa seva. Només el 22% opinava que s’havia d’impedir fos com fos, fins i tot amb una intervenció militar. Quan va fugir el president ucraïnès Víctor Ianukóvitx, fidel al Kremlin, el to va canviar radicalment. La propaganda va començar a parlar d’un cop d’estat propiciat pels Estats Units i d’un poder ocupat per feixistes, un terme que s’utilitza per deshumanitzar totalment l’enemic.
Les sancions tenen efecte sobre l’home “putinesc”?
Les sancions afecten tan sols entre un 18 i un 20% dels russos, la classe mitjana benestant que viu a les ciutats. La majoria afirma que no l’afecten. Els més pobres ja tenen prou feines a sobreviure i per a ells les sancions són una cosa de la televisió.
Les xifres de popularitat de Putin es mantenen altes i estables, i des de l’annexió de Crimea, són de més del 80%.
En aquell moment hi havia una eufòria que s’ha esvaït completament. La propaganda estatal manté aquests valors als de manera artificial: Putin no és l’individu carismàtic que es vol fer creure que és.
Què ha de passar perquè la seva popularitat disminueixi?
Una derrota militar. Els bombardejos afecten les regions properes al conflicte, però també les bases militars i les persones, que senten com el to dels informatius ha canviat quan parlen de la guerra als canals de televisió estatals. S’ha criticat el lideratge militar, Margarita Simonian…
…la redactora en cap del canal estatal RT…
…afirma que tots plegats acabarem davant de la cort penal de La Haia: des dels més alts directius fins als conserges. La certesa de guanyar la guerra s’ha esfumat. Tanmateix, encara n’hi ha molts que tenen l’esperança de vèncer l’exèrcit ucraïnès. Tot plegat són contradiccions que conviuen les unes amb les altres.
A la Unió Soviètica es prometia un futur resplendent a la ciutadania. Quin futur creieu que us espera amb Putin al poder?
El futur ha quedat reduït a un horitzó que no arriba gaire més enllà d’unes poques setmanes. Més de la meitat dels enquestats afirmen no saber què passarà d’aquí un més. No es pot planificar res ni estalviar uns diners que la majoria tampoc no té. La gent s’ha fet a la idea que la guerra durarà temps.
Perfila un panorama llòbrec. Quin efecte té aquest panorama en vos?
Jo ho anomenaria depressió. És una malaltia professional. El que és més difícil de gestionar és la desconfiança absoluta que es té dels mitjans i politòlegs russos independents. Molts es neguen a acceptar les nostres dades i les nostres argumentacions. Cada dos per tres es qüestiona com es poden fer enquestes en un estat totalitari i en temps de guerra si tothom té por i ningú no vol respondre. Fins a quin punt poden ser fiables, les dades.
Són preocupacions justificades?
No. És clar que podem fer enquestes. Treballem molt per comprovar la fiabilitat de les nostres dades. Normalment, en comptes de fer enquestes telefòniques curtes i de només deu minuts, fem enquestes personals que duren ben bé una hora. El primer que fan els nostres enquestadors és guanyar-se la confiança de la gent perquè els enquestats entenguin el sentit de les preguntes. Les repeteixen per aclarir la fiabilitat de la resposta. La gent no té por de respondre. Al llarg dels últims mesos la proporció de gent que respon les nostres enquestes no ha variat excessivament, és d’entre el 24 i el 26%. Perquè us en feu una idea, a Alemanya és un xic més alta, entre el 28 i el 33%.
Vos us heu quedat a Rússia i us expresseu obertament i en termes molt crítics.
Aquest és el sentit de la meva vida, la meva obligació. Jo ja soc gran i és massa tard per marxar a un altre lloc. Al Centre Levada no podem fer planificacions a gaire llarg termini, demà mateix les autoritats poden dir que duem a terme activitats contràries als interessos nacionals i aleshores haurem de tancar.
No teniu por?
Seria insensat no tenir-ne.
Gràcies per l’entrevista, senyor Gudkov.
Traducció de Laura Obradors