Mercè Rodoreda no vol que prengui nota dels seus mots, prefereix una conversa desordenada i amistosa. L'escolto mentre s'arregla per anar plegades a dinar.
—La meva família pertanyia a la petita burgesia. A casa hi havia dues persones genials: la meva mare i el meu avi. El meu pare feia de comptable al carrer de Ferran, i era allò que anomenem amb aquesta paraula tan lletja: un lletraferit. Em llegia en veu alta quan jo era petita i m'havia posat la llengua catalana al cap i al cor. Llegia molta literatura catalana: Guimerà, Víctor Català, Ruyra, que m'entusiasmaven. Després, i per damunt de tots, Carner. Però vaig tenir els mateixos problemes que vosaltres, els joves, per aprendre a escriure en català. De gran vaig haver d'empassar-me tota la gramàtica d'en Fabra. El meu avi, que era l'amo de la torre on vivíem, va fer construir un monument a mossèn Cinto Verdaguer a la part del darrera, a base de pedres amb rams de farigola i d'espígol. Era envoltat per un estany de nenúfars. Damunt de les pedres hi havia el monument, i d'allí sortien cap avall cintes de ciment de color rosa. A les cintes hi havia escrites, en porpra, les obres d'en Verdaguer.
Per la finestra floreixen les acàcies dels extrems del parc de Monteroles, i se sent l'espetec dels cotxes -avui una mica menys, perquè és diumenge- que passen per sota. Busquem un taxi sense resultat. Assegudes a l'elegant Punyalada l'escriptora reprèn, cada vegada amb més calidesa, el monòleg.
—A la façana de la torre, esculpides en pedra, el meu avi va fer posar dues estrofes de l'Oda a la Pàtria, d'Aribau. Allí va ser on vaig aprendre a llegir en català. A casa meva es respirava un ambient catalanista, però abans era així quasi per tot Barcelona. No com ara, que és una ciutat híbrida, en camí de despersonalitzar-se per complet. Ara Barcelona em sembla una ciutat desconeguda, ja no s'hi pot viure. El soroll dels cotxes, el neguit de la gent... Mira, ara tothom va a la seva. I a més és una ciutat bilingüe. La gent parla castellà a tot arreu, als magatzems, als bars, als taxis. I moltes vegades la culpa és nostra, dels catalans, que ens acoquinem i no ens mantenim ferms en la nostra actitud.
La Mercè Rodoreda té el posat d'allò que els nostres pares en diuen "senyora"; l'altivesa, la distància i una equilibrada tendresa es barregen darrera una capa de recel i d'ironia. La pell bronzejada pel sol d'estiu ressalta sota el cabell extremadament blanc. El seu rostre encara és bell, i diuen que de jove era molt bonica. Aquesta figura delicada, que lentament, sota la càrrega de la confidència, em va obrint la memòria de la seva vida, amaga un caràcter ferm i una energia molt poc corrent.
—El meu avi , quan jo tenia nou anys, va tenir una feridura i la meva mare va voler que em quedés a casa per ajudar-la. Ja no vaig anar mai més a escola. I no vaig aprendre a dividir. Tota la vida m'ha sabut greu no haver pogut estudiar. Al costat de casa meva hi havia una residència per a estudiants, i quan tenia catorze 0 quinze anys pujava a la terrassa de casa per veure com llegien o estudiaven mentre passejaven pel jardí. Em feien molta enveja. Jo era filla única i no tenia cap amic. No feia res més que llegir. Vaig començar a tenir contacte amb el món literari gràcies a en Puig i Ferrater, que em va demanar si tenia alguna novel·la. Jo li vaig donar Un dia en la vida d'un home, i va ser llavors quan em va introduir al Club dels Novel·listes, on anàvem en Trabal, en Pere Quart, en Jordana, de qui em va impressionar molt una novel·la, Una mena d'amor. Fèiem tertúlia i parlàvem de literatura. Eren gent molt culta. I és que durant la República es feia una autèntica vida catalana, més brillant. La gent entrava en contacte de seguida. Jo no sé pas què els hauria passat, a tots aquests escriptors, si les coses haguessin anat d'una altra manera... Vull dir en lloc d'exiliar-nos i haver de començar de nou. Llegíem molt i estàvem al dia de les literatures europea i americana. Després, tot això desaparegué. Quan vaig tornar per primera vegada després de la guerra, el 1948, l'aspecte de Barcelona era depriment, sinistre. La gent caminava pel carrer trista i aclaparada...
Jo tampoc no sé què hauria passat amb la literatura catalana si no s'haguessin mort tants joves al front, si no haguessin hagut de marxar les millors promeses a l'exili, cap al silenci. Tanmateix, s'han reincorporat els que han pogut, enriquits per l'experiència del dolor de l'absència. Són en Pere Quart, en Ferran de Pol, en Riera Llorca, en Calders, l'Artís Gener, etc. I entre la llunyania i una presència matisada, també la Mercè Rodoreda, que ara mira inquisitiva a través d'un tènue somrís mentre s'acaba mig naronger amb sucre.
—Mai no faig projectes. M'he acostumat a no tenir demà. Després d'haver passat fam i misèria, després d'haver viscut la guerra civil i la segona guerra mundial, amb els bombardeigs i la gent morint-se al teu voltant..., sense saber si tu et moriràs l'endemà... M'he acostumat a no aferrar-me enlloc. Visc en un triangle Ginebra-Barcelona-París.
La Mercè Rodoreda es mostra cada vegada més efusiva en la conversa. Desapareix lentament la tristor del seu somrís i la rialla esclatant d'ocell es repeteix amb freqüència. De tant en tant s'atura per reflexionar, i prefereix els temes propers i tangibles més que no pas les parrafades llargues i abstractes. En els seus mots, en els seus gestos, en les seves mirades, concentra tanmateix un apassionant alè poètic. Poesia en ella mateixa i en la seva ombra.
—Escriure em serveix de sedant, d'excitant; és angoixós, és... tot a la vegada. Escriure em cansa molt. Ho necessito perquè una cosa o altra s'ha de fer a la vida. Però el que a mi m'agrada és embadalir- me davant els núvols o llegir novel·les policíaques o anar al cinema a veure westerns, que són les pel·lícules que més m'agraden. Després de la guerra vaig tardar molt de temps a tornar a escriure. Tenia massa feina a sobreviure. I escriure en català a l'estranger és el mateix que esperar que floreixin flors al Pol Nord. Necessitava molta pau i tranquil·litat. Vaig començar a escriure quan era adolescent perquè m'avorria molt. Però ho feia per sortir de la monotonia. Es a dir, que començo a escriure per tal d'animar la situació. Escriure és una fugida. Això tan vulgar que es diu evasió.
La Mercè Rodoreda amaga la fermesa sota la seva feminitat a flor de pell, subtilitat en el parlar i matisos en les opinions. Amb el seu barceloní genuí d'abans de la guerra, amb la seva veu de flauta, amb el seu riure sorprenent, l'adjectivació senzilla i el seu parlar no gens hermètic, amaga amb fúria i recel una enorme càrrega de passió i, sobretot, d'originalitat.
—Sempre es preparen coses... Tinc una novel·la a mig fer, però hi treballo poc. Alguna cosa de teatre en què no hi tinc gaire confiança. Mai no tinc confiança en el que faig. No és massa estimulant, però mira... La novel·la tracta d'una família vista a través d'un mirall. Són tres generacions, com la teva Ramona, adéu. Fa deu anys que la vaig començar. Arrenca de finals del vuit-cents i s'acaba uns quants anys després de la guerra civil.,. Saps què passa? Que com més escrius, més por tens i més exigent et tornes amb tu mateixa. La por et lliga.
La Mercè Rodoreda és una dona encara bella a qui la impertorbable força del temps ha desgastat com l'erosió dels vents. Però el que més m'inquieta no és la serenitat de la seva bellesa ni la tristor dels ulls sinó el somrís enigmàtic, distant del temps i de l'espai que l'envolta. La Mercè Rodoreda s'acaba el biscuit i, sense deixar de parlar en català amb els cambrers, deixa La Punyalada i em convida a acabar la conversa a casa seva. Avui és diumenge, plovisqueja, el dia és apagat i Barcelona quasi buida. L'escriptora s'asseu en una punta de la butaca i creua les cames. Espera de nou les meves preguntes; ara per fi podré prendre alguna nota.
—Què és el més important en una novel·la?
—Es molt difícil de contestar, això. Una novel·la ha de reflectir la realitat. Però hi ha d'haver una part de fantàstic, d'irreal. I ha d'ésser poètica. Hi ha novel·les de Dickens que semblen actuals; el principi de David Copperfield, per exemple, jQuanta poesia que té! Té importància l'estil, i no l'anècdota sinó la forma. Jo no crec en el missatge; quan una novel·la és bona no li cal, ja hi és. I els detalls també són importants. S'han de triar els més adients als personatges. Una novel·la no es pot escriure en una tarda. És un procés llarg... I cal saber donar la sensació del temps, una de les meravelles de Proust.
—Com veu la literatura catalana actual?
—Som tan pocs que sembla estrany que existeixi. Però es troba en una fase bastant interessant. Hi ha molts valors joves, encara que quan ets jove necessites molta humilitat i ambició per no creure't un Shakespeare pel simple fet d'haver escrit una pàgina bé. En Moix? És més original que d'altres..., però potser se li hauria de dir el mateix que em va dir a mi el director de La Rambla, allò de "primer visqui i després escrigui". Això de voler-se fer cèlebre parlant malament de la gent, no ho sé... Això es pot fer, com fem tots, en una conversa privada... Tots voldríem que el nostre país, Catalunya, fos el millor del món, i per això sempre ens tirem per terra. Em fa gràcia que aquests nois parlin de problemes lingüístics. Jo, al principi, em vaig afartar de copiar el Fabra. És clar que hi havia més estímuls per publicar, però nosaltres tampoc no sabíem escriure. El gran problema per a l'escriptor català és dominar el seu propi idioma. És molt difícil escriure en una llengua manllevada. Criticaven Conrad perquè havia de fer esforços per escriure bé l'anglès. Dels escriptors catalans actuals m'agrada molt en Perucho, que escriu molt bé. A Catalunya no li tenen consideració, perquè aquí agraden els drames de pares i fills. Coses serioses, vaja. En Pla també m'agrada, però considero que es repeteix molt; de vegades fa a miques un tema. Encara que té moments divins. No és bo que als joves se'ls publiqui de seguida. A França ho llençarien al sac. Papini deia que quan a un pare li surt un fill poeta el millor que pot fer és clavar-li una bufetada, i si a la tercera encara vol ser poeta és que veritablement n'és.
—Anem a la seva obra: deixant de banda la importància simbòlica freudiana que té i els seus elements onírics, penso que vostè demostra un gran coneixement de la fauna i de la flora. On va aprendre tants noms de flors, per exemple?
—Del jardí de casa els pares. El meu avi, que al cel sigui, era un apassionat de les flors. Semple flors estranyes, exemplars estranys que no es tobaven sovint. Ara recordo una fotografia que em van fer quan jo tenia tres anys: anava vestida de nimfa damunt d'un tamboret al costat del monument a mossèn Cinto. Estava envoltat de flors per tot arreu. M'havien pelat al zero i m'havien posat una perruca amb tirabuixons. Quina llàstima que tingui les fotografies a Ginebra!
Llegint la seva narrativa i escoltant-la a ella és fàcil adonar-se que la Mercè Rodoreda és un d'aquests casos on la vida i la literatura estan profundament vinculades. La Mercè Rodoreda passà uns anys molt durs a l'exili; va saber què eren la fam i la mort quan encara no havia paït el desastre de la guerra civil. Són anys soldats amb ferro roent a la memòria, és una mena de tatuatge moral per tota la vida.
—A la seva obra es nota una pugna interna entre l'home i la dona...
—Sí?
—Sí, com una agressivitat latent de la femella contra el mascle.
—No ho sé, no ho sé... Deu ser involuntària per part meva. I això és més perillós, perquè deu ser una cosa profunda que jo mateixa no conec. Però no, no, a La Plaça del Diamant, per exemple, les relacions entre home i dona... Bé, sí, el personatge d'en Quimet és molt fastiguejant, quasi insuportable.
Més enllà de les petites i quotidianes frustracions dels personatges rodoredians llisca un desencís general: la majoria de les seves narracions i novel·les comencen de manera feliç, com si es tractés d'una prometedora novel·la rosa... Després, aquests personatges es descomponen, es clivellen, algunes vegades s'anorreen, mai no se salven. L'actitud que roman és el desengany.
—Sí, estic desenganyada de la vida en general. I, tanmateix, m'estimo molt la vida, eh? La prova és que he passat èpoques molt difícils i no m'han proporcionat cap moment d'amargor.
—Està d'acord amb la idea romàntica que cal sofrir per escriure bé?
—Sempre és millor haver sofert per poder escriure. Una persona feliç no té història. Encara que això de sofrir és molt relatiu. Jo m'ho passo molt malament, la veritat és que suo tinta xina. Quan escric em tanco. Després quedo esgotada físicament. Em poso malalta i
he de ficar-me al llit.
—Què prefereix, els seus contes o les seves novel·les?
—No ho sé... M'agradaria haver escrit una novel·la que tingués el to dels meus millors contes, com Una fulla de gerani blanca. De La plaça del Diamant me n'agraden alguns i sobretot el final, que és tan bo com El senyor i la lluna o El riu i la barca.
—Passem a un terreny més íntim. Li fa por la mort?
—És una pregunta molt greu. En principi, si un té coneixement, tanta por li fa néixer com morir. El que passa és que quan neixes no te n'adones. I el sol fet de néixer ja és tràgic. La mort, què et diré, filla, és alguna cosa tan fatal com una tempesta d'estiu en ple agost. Tant si et fa por com si no, te'n vas.
—I envellir?
—No, el fet d'envellir em preocupava quan tenia quaranta anys. Llavors vaig passar una crisi. Després la vaig superar i ara tant me fa que em surtin amigues com tornar-me vella. A mesura que et vas fent gran et vas allunyant dels problemes de bellesa personal i et dediques a mirar, no a tu sinó a fora de tu mateixa.
—Se sent religiosa?
—No, em sento cristiana, no catòlica; encara que sigui al paper, com tothom a Espanya. Però no practico.
—Però creu en Déu?
—Sí, i en moments difícils m'hi he adreçat i sempre m'ha ajudat.
—Com són les seves relacions amb la gent?
—Difícils perquè la gent em fa por. Aquest fet explica el mau tarannà solitari. Però malgrat tot crec que el món és ple de bones persones.
—Com es veu a vostè mateixa?
—Quina pregunta més capciosa. No em veig de cap manera. Els hindús, amb l'assumpte del viatge astral, es desdoblen i es veuen. I deu ser esglaiadora la sorpresa que deuen tenir!
—Però quin concepte té de vostè mateixa?
—Més aviat pessimista. Però la veritat no te la diré... Ja veus que surto per la tangent.
—Si, ja m'adono que és difícil entrar en alguns terrenys amb vostè... L'apassiona la solitud, oi?
—M'agrada molt. És quan veritablement em trobo a mi mateixa. Si no, et dilueixes en els altres. Però de tant en tant cal el contacte humà per no convertir-te en un zero.
—Com veu l'esdevenidor de Catalunya?
—No, no t'ho vull explicar. No... no... No el veig de cap manera.
—Hi ha alguna sortida positiva per al món actual?
—L'única sortida positiva és aquella tan vulgar d'anar tirant. Simplement anar vivint, no fer projectes. Això solament ja té el seu mèrit. Sempre, malgrat tot, resta alguna esperança.
Montserrat Roig
(Fragments d'una entrevista publicada a Retrats paral·lels, Publicacions de l'Abadia de Montserrat)