Estan units per una carretereta, més aviat un camí asfaltat d’un quilòmetre. Entre la urbanització Marina d’Or i el poblet de pescadors de la Torre de la Sal només hi ha un càmping i una petita riera, però l’arquitectura, l’entorn i la platja d’un lloc i un altre són a anys llum de distància. La política turística d’Orpesa del Mar (Marina d’Or) i Cabanes hi ha tingut a veure però també la sort de trobar unes restes arqueològiques, que van impedir l’expansió de Marina d’Or, i la dissort de la crisi econòmica.
Marina d’Or ocupa un espai immens que abans eren vinyes de raïm moscatell. I amb peus de fang s’aixequen els blocs d’apartaments i hotels despersonalitzats d’aquesta urbanització vertical. Unes avingudes igualment clòniques separen monòtonament edificis d’apartaments de més edificis d’apartaments i de parcs d’atraccions amb façanes temàtiques. La del parc aquàtic Polinesia encadena tòpics i més tòpics de les illes del Pacífic en parets de cartró pedra: el gran exterior que hauria desitjat el més tronat d’aquells bars de còctels presumptament hawaians dels anys setanta i vuitanta.
Orientar-se no és tan fàcil en aquesta selva d’asfalt però la brisa carregada de cremes solars sempre indica on és la mar. Als urbanistes de Marina d’Or se’ls va acudir la idea de fer un jardí paral·lel a bona part del front marítim i poblar-lo d’escultures de Juan Ripollés, l’autor de la famosa escultura de l’aeroport de Castelló. Un matí d’agost, les cares amples i xates dels seus personatges es moren d’avorriment perquè de tant en tant hi passa alguna família —la majoria amb cotxet, perquè els nadons no es poden passar tot el dia a la platja.
Un home espera la seva muller i el nen, que estan sobre un pontet admirant les perques de mida monstruosa que neden en l’estany artificial del jardí. Diu que és de Barcelona, que s’estima més no donar el seu nom i que no, que no li ha agradat mai Marina d’Or, “però són les dones les que manen”. Assenyala la seva parella, vint anys més jove, i explica a EL TEMPS que no li agrada “l’ostentació” de les instal·lacions, “que no és lògica”. Li sembla una obra gestada quan José María Aznar estiuejava en aquesta zona.
Un bolet de l’època de l’“España va bien” sí que ho és.
José Ángel, de Torrejón de Ardoz (Madrid), està fent fotografies als Jardins Marina d’Or acompanyat de la seva filla Laura, el seu gendre i els fills del matrimoni. Vénen de la platja i ara tornen cap a Madrid, després d’uns dies a l’autoanomenada Ciudad de Vacaciones. “La platja està bé i les piscines també. Crec que és la millor opció si vas amb els néts, perquè pots optar per una cosa o una altra segons la calor i el temps que hi fa. Aquí tot està concentrat i això també està bé per als xiquets, com a mínim fins als 12 o 13 anys”.
No tot és totxo i estètica kitsch a Marina d’Or. A la platja de les Amplàries hi ha una cabana prefabricada. És la Biblioteca de l’Associació de Veïns i Propietaris de les Amplàries. A fora, sota un petit porxo, els estiuejants no llegeixen, però en dues taules de gent gran —tot homes— s’hi juga al dòmino i a les cartes.
La biblioteca està amablement regentada per una noia de Vallibona (Ports), que explica que els estiuejants demanen molts llibres infantils i novel·les fàcils: “Res que me complique la vida, alguna cosa per no pensar, diuen. Els ofereixo llibres d’aventures i novel·les romàntiques”.
Curiosament, a Marina d’Or, la platja és ben plena però els carrers estan deserts el 4 d’agost a les 12 del migdia. I també les cafeteries. I les terrasses. I a l’hora de dinar, cap allà a les tres, la majoria dels restaurant estaran sospitosament buits. Amb un parell d’excepcions, que no fan ple, les terrasses són un decorat de solitud, amb cambrers que s’ho miren recolzats a la paret i menjant-se les ungles. Els blocs d’apartaments, monstres paradoxalment silenciosos, s’hauran empassat la gentada que omplia la platja i ara, a la sorra, només hi ha un grup d’herois musculats i heroïnes bronzejades que cerquen ambrosia dins la nevera portàtil.
La Torre de la Sal
Un quilòmetre més amunt hi ha l’antic poblat mariner de Cabanes, la Torre de la Sal. Tres carrers. No més de tres alçades. Una relíquia històrica del que podien ser fa 80 anys els barris marítims de molts pobles mediterranis que històricament s’havien arrecerat dels pirates a l’interior i després es van adaptar al turisme.
La Torre de la Sal és alhora la porta d’entrada al Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, un marjal que s’ha conservat verge, i a la zona arqueològica de la Torre de la Sal, una torre de guaita medieval on s’han trobat restes iberes.
Carmen Vives Miret (fotografiada sota un para-sol en aquesta pàgina) és de Cabanes i té més de 90 anys. Ella explica a EL TEMPS que recorda haver-hi vingut amb els seus pares de molt menuda i que algunes cases eren només barraques de canya per als pescadors. “Només hi hauria unes quaranta persones en total. El passeig no hi era, és clar; la platja era més gran, i a la part del davant de les cases s’assecava una part del peix. Una altra part se l’emportaven les dones en cossis fins a Cabanes. A peu!”. Tot i que la Torre de la Sal és la marina de Cabanes, la població està a 15 quilòmetres.
Molts anys després, Carmen —que encara viu a Cabanes— va tornar a la Torre de la Sal com a turista. I aquest any, com cada estiu des de fa trenta o quaranta, ha tornat. Diu que Marina d’Or ho va canviar tot però que la Torre de la Sal continua sent un lloc agradable.
Artemio és el propietari de l’únic restaurant que hi ha a la Torre de la Sal, un local que van obrir els seus pares fa uns 57 anys. “Primer era una tendeta i un baret i a poc a poc va anar creixent”. Artemio, que té 67 anys, va conèixer aquella Torre la Sal de començaments dels seixanta.
“En aquella època hi venien pescadors de Borriana, que portaven 8 o 10 barques. Portaven ací les famílies, s’instal·laven en alguna de les cases i s’hi passaven la temporada. Després, a l’hivern se’n tornaven a Borriana a collir taronges”. De pescadors de Cabanes no n’hi havia, perquè el poble és bàsicament d’interior.
En un dels porxos més fotografiats de la Torre de la Sal —per la varietat de plantes que pengen de les parets—, Sole, de Cabanes, explica que, efectivament, a l’hivern hi venien pescadors de Borriana: “Jo vaig heretar la casa d’un tiet que es va morir sense fills. A la temporada de la pesca deixàvem la casa a una gent de Borriana. Al pati del darrere hi havia un galliner i hi vam fer un pouet —eixia l’aigua una mica salada però pels animals i quatre coses ja anava bé”.
La Sole i en Toni, el seu marit, són l’exemple viu de l’hospitalitat. Han vist que el fotògraf d’EL TEMPS s’acostava i l’han convidat a fer un beure. També hi és la Dori, que és catalana de naixement, tot i que viu de fa anys al Grau de Castelló. Potser perquè el Toni tenia un bar a Cabanes, el Bar Toni que ara regenten els seus fills, presumeix de tenir sempre cervesa ben freda.
A poc a poc van recordant l’antiga Torre de la Sal —“el passeig era un carrer de terra”; “ací feien contraban de tabac, o del que fora, conxavats amb algun Guàrdia Civil”; “la platja era molt més ampla”— i acaba brollant, encara ben viu, l’esperit rialler del barri popular i l’acudit bròfec: “Diu que hi havia tres llauradors allà a les roques —explica el Toni, divertit— i passava una dona amb una cistella carregada de peix. I un dels llauradors s’abaixa els pantalons i diu: ‘Tu que saps dels peixos de la mar; això que em penja què és, polp o calamar?’. La dona s’atura, s’alça les faldilles i li amolla: ‘I tu, que eres de l’horta, aquesta regadora com la tinc? Recta o torta?”’.
Tres o quatre cases més enllà, sota una esponerosa buguenvíl·lia, Rafael, un barceloní d’uns seixanta anys, s’eixuga després d’un bany. Fa 25 anys que estiueja a la Torre de la Sal i hi ha viscut tots els canvis: “Abans no hi havia passeig sinó una carretera de grava per on passaven els cotxes i una platja plena d’algues. Molta gent no venia a banyar-s’hi per les algues, però les algues mantenien la sorra més forta. Des que les van treure que la platja s’ha fet més estreta. Cada cop la mar es menja una mica més aquesta platja”.
També insisteix en el canvi profund que ha significat Marina d’Or: “Des que hi ha Marina d’Or està insuportable. Abans a la sorra hi havia eriçons, caragols, algues, i ara, res. La platja era molt més llarga. Hi havia cases i búnquers de la guerra que ja se’ls ha emportat la mar. Els veïns venien préssecs i cada dia, al vespre, passava la camioneta del peix amb peix fresc per vendre”.
No només ha estat Marina d’Or. Darrere de la Torre de la Sal s’ha edificat un monstre que ara ha quedat isolat en una zona urbanitzable (un PAI) de legalitat dubtosa. Es tracta de tres grans blocs d’apartaments. Diuen a la Torre de la Sal que hi va haver qui va comprar pisos per 140.000 euros i ara es venen per 50.000. L’edifici ha quedat palplantat enmig del no-res, trist i amenaçador alhora, embrutant el paisatge i visualitzant un futur apocalíptic de ciment i asfalt.
La “sort” ha estat que, per una banda, han aparegut restes arqueològiques i, per l’altra, la crisi econòmica va aturar un projecte que s’ho volia menjar tot. Com explica el senador de Compromís Carles Mulet, també regidor de Cabanes, quan es va començar a parlar del PAI impulsat per Marina d’Or, també va revifar l’antiga amenaça que la Llei de Costes suposava per a l’antic poblat pescador. Teòricament, l’esmentada llei podria implicar l’enderrocament de les casetes de la Torre de la Sal i el passeig.
“Quan es comença a dir que Costes podria enderrocar això —diu Mulet— s’aixequen totes les alertes. El poblat era una molèstia per al PAI, que no tenia accés directe a primera línia de platja per culpa del que ells consideraven unes casutxes. Curiosament hi va haver una modificació del PAI per enderrocar l’única casa que estava fora d’aquell nucli. Vam haver de mobilitzar-nos per aturar-ho en veure tots aquests moviments tan estranys”.
El poblat, al capdavall, “s’ha salvat, d’una banda, perquè era competència de Costes i, de l’altra, perquè molta gent del poble hi té alguna caseta com a segona residència”.
El PAI també es va semiaturar per la crisi econòmica i perquè “s’hi han trobat —explica Mulet— un jaciment ibèric, una necròpolis islàmica i restes romanes: en les primeres prospeccions s’hi va trobar una calçada i un forn, entre altres coses”. La Conselleria de Cultura “ja sabia que era una zona molt sensible i ha tingut un equip d’arqueòlegs que han estat pendents d’això”.
Sota la mar, al davant mateix de la Torre de la Sal, hi ha també restes arqueològiques. En una esquerda entre les roques, ben a prop de les praderies de posidònia que encara sobreviuen, s’hi van trobar una vintena d’àmfores de vi romanes, concretament de l’època tardorepublicana. Un altre tresor que es va conservar en un entorn que la sort, la natura i la gent ha salvat miraculosament del turisme clònic.