L’any passat vaig tenir ocasió de veure l’exposició Modernitat de Gabriel Casas i Galobardes, a la Fundació Palau i Fabre de Caldes d’Estrac que em va permetre conèixer de prop un dels millors fotoperiodistes catalans de la primera meitat del segle XX. Ara, de nou, la podem veure amb alguns canvis al Palau Robert i més endavant es mostrarà a Igualada. Anteriorment, ja s’havien realitzat altres exposicions, com per exemple les dels anys 1996 i 2002 que formaven part de la Primavera Fotogràfica.
L’exposició està produïda per la Fundació Palau amb la col·laboració de l’Arxiu Nacional de Catalunya, que va adquirir el fons de Casas al 1995 gràcies a un acord amb la seva filla Núria Casas i Formiguera -que també patrocina l’exposició- i Robert Llimós. El comissari és l’escriptor Julià Guillamon, gran coneixedor de la seva obra. En total s’exhibeixen 100 fotografies en gran format. Juntament amb les imatges hi ha una sèrie d’objectes de l’època, cas d’un cotxe Bugatti per a nens, cromos, el llibre Vida Privada de Josep Maria de Segarra, que conté anotacions de Pompeu Fabra, vidres del meublé de Madame Petit i un joc de còctel provinents dels pares de Palau i Fabre. A més, es mostren diversos textos literaris d’autors ben diferents com Luigi Pirandello, Jean Genet o Rem Koolhas, entre altres.
Gabriel Casas. Una trajectòria truncada per la Guerra Civil
Gabriel Casas (Barcelona, 1892-1973) va néixer en un entorn on s’estimava la fotografia, ja que tant el seu pare com el seu avi -que també era impressor i pintor- s’hi van dedicar. Els 21 anys se’n va a Argentina fugint de la guerra del Marroc, ja que no volia participar-hi. Fins al 1917 treballa com a fotògraf a l’Uruguai. Després torna a Barcelona on es dedicarà preferentment al món dels esports des del seu estudi Foto Sport. Col·labora en diversos diaris i revistes com D’Ací i d’Allà, La Rambla, El Mirador, La Publicitat, L’Esport Català, La Jornada Deportiva, La Vanguardia, Barcelona Gràfica… També realitza cartells propagandístics i portades de llibres. Fa retrats d’esportistes i personatges de la cultura i de l’espectacle que passen pel seu estudi.
Durant la Guerra Civil du a terme diverses tasques per a la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Quan acaba la guerra es detingut i condemnat a dos anys de presó, però no arriba a entrar-hi. A partir d’aquell moment ja no podrà exercir la professió de fotoperiodista degut a que no vol sotmetre’s als dictats del Movimiento Nacional. Aquesta circumstància provoca que només exerceixi la fotografia publicitària i industrial, a més del retrat i l’interiorisme. El 1986 se’l reinscriu al Registre Oficial de Periodistes a títol pòstum.
Una exposició plena de recerques periodístiques i culturals
L’exposició segueix un fil narratiu que permet endinsar-se en un període difícil, però alhora apassionant, com va ser el de les entreguerres mundials per a un fotògraf de carrer, ja que el comissari ha dividit l’espai en els ídols de l’esport -futbol, boxa-, la velocitat, la ciutat com a espectacle, els periodistes com a herois del moment, els bars, el music-hall, els inicis del turisme -Sitges i Barcelona, principalment- i el barri Xino. Està considerat com el fotògraf de la modernitat barcelonina o el, que és el mateix, el període que va de l’Exposició Internacional del 1929 a la Guerra Civil.
S’hauria agraït que l’exposició disposés de més sales, ja que la majoria de les obres al ser de grans dimensions, incloent-hi els diferents objectes que també s’exhibeixen, ocupen tot l’espai, circumstància que no permet una visualització correcta. Tanmateix, cal ressaltar que no només és el Palau Robert l’únic edifici d’aquestes característiques que existeix a Barcelona, sinó que també tenen el mateix problema els palaus Moja i La Virreina, ja que es tracta d’espais que tenen una arquitectura molt potent que absorbeix qualsevol proposta que se li presenti.
A Casas se’l considera un dels precursors a Catalunya de la Nova Visió, moviment originat a Alemanya que consistia en transgredir el marc fotogràfic, degut a l’ús que feia dels enquadraments, dels plànols picats i contrapicats, fragmentacions, fotomuntatges, sobreimpressions, així con diversitat de contrastos lumínics. Precisament el periodista Sempronio senyalava que Casas era “un bohemi paradoxalment gran treballador i en extrem seriós. Amb ell es pot dir que em vaig estrenar com a repòrter, en il·lustrar-me els treballs publicats al setmanari”.
El comissari hi veu una relació amb Brassaï, sobretot quan s’endinsava al París de nit, emprant diverses maneres de representar la il·luminació com si fos una mena de plató cinematogràfic. Per això “va introduir punts de vista atrevits, que posaven en relleu la paradoxa del viure modern”. De Casas hi ha diverses fotografies que reflecteixen perfectament l’ambient quotidià del barri Xino, amb les prostitutes assegudes o a peu dret al carrer esperant els clients, i dels interiors dels bars plens de gent. Com a complement a aquest àmbit s’exposen dos vitralls que decoraven l’interior del bordell de Madame Petit, provinents del Museu d’Història de la Ciutat.
El recorregut de l’exposició s’inicia a partir del món de l’esport, concretament el dels futbolistes, en aquest cas jugadors del Barça i de l’Espanyol, a través dels retrats dels seus protagonistes, però també hi apareixen uns altres personatges que actuen com a testimonis del que succeeix al camp, es tracta dels guàrdies civils, tots ells asseguts davant del públic mentre observen el partit. Hi ha una imatge en un diari esportiu que mostra perfectament aquesta situació. També hi ha retrats dels porters Ricardo Zamora i de Ferenc Plattkó, mític porter del Barça, que va acompanyat d’un poema que li va dedicar Rafael Alberti. Aquest és un fragment d’ell:
“¡Oh, Platko, Platko
Tú tan lejos de Hungria!
¿Qué mar hubiera sido capaz de no llorarte?
Nadie, nadie se olvida,
No, nadie, nadie, nadie”
Si el futbol als anys 20 tenia cada vegada més importància; la boxa, el ciclisme i els esports de motor també tenien més protagonisme. En el cas de la boxa, Casas fotografia els millors boxadors del moment, com Primo Carnera i Paulino Uzcudum quan es van enfrontar a l’Estadi de Montjuic davant de 70.000 persones que, en aquell moment, va ser el combat que més espectadors va reunir a Espanya. També hi ha retrats de Josep Gironès, el més famós boxador català que va arribar a ser campió d’Europa. De fet, els grans combats solien omplir estadis i places de braus, “i generaven una atenció inusitada. Tot el que envoltava els boxadors interessava al públic”.
El món de la velocitat és present a l’exposició a través de diverses imatges de l’Autòdrom de Terramar, a Sant Pere de Ribes, considerat el tercer circuit permanent d’Europa. A Casas li interessava “l’espectacle de la velocitat, entre l’esnobisme i l’exaltació del progrés mecànic”. Al costat d’aquesta localitat d’El Garraf hi ha Sitges d’on va fotografiar les seves platges, així com l’ambient que s’albirava a través d’un turisme que començava a arribar a les costes catalanes gràcies al mar. S’exposen algunes imatges on es veuen els turistes baixant les escales d’un vaixell. Un dels turistes més famosos va ser Buster Keaton amb la seva família a la platja de Sitges. El curiós és que l’actor nordamericà només s’hi va estar un dia, ja que de seguida se’n va anar a París. De fet, “Sitges es postulava com un balneari de moda, a la manera de Deauville, Biarritz, Canes o Niça.
La ciutat com a espectacle, i principalment el music-hall eren un dels temes preferits per Casas, sobretot la nit barcelonina. Va reflectir amb tota naturalitat la presència de la ballarina i cantant francesa d’origen afroamericà Josephine Baker, que va actuar diferents vegades a la ciutat. Juntament amb els espectacles de revista, el jazz, la dansa, el tango i el cabaret li serveixen per endinsar-se en aquest món de disbauxa i joia que, durant els anys 30, va tenir un gran protagonisme a la Ciutat Comtal sense desmerèixer el que es feia en altres localitats europees.
Un altre tema destacat és el dedicat a Delirous Barcelona, que consisteix en mostrar escenes de Montjuïc, concretament del desaparegut parc d’atraccions mitjançant imatges d’algunes de les seves atraccions com era l’espectacular muntanya russa considerada la més gran d’Europa, així com dels diferents escenaris que hi havien al parc que servien de mirador de la ciutat. També va dedicar una especial atenció a la presència del funicular, a partir d’una sèrie de fotografies de les seves instal·lacions i del personal que hi treballava.
Modernitat de Gabriel Casas i Galobardes
Comissari Julià Guillamon
Palau Robert. Barcelona
Fins al 29 de gener de 2023