Els crítics

El passat és un pes que esclafa el present

Un foraster arriba a un petit poble i, sense pretendre-ho, fa que surtin a la llum molts dels secrets que han guardat durant anys els seus habitants: aquesta és la història, tèrbola i atmosfèrica, que conta Joan Carreras (Barcelona, 1963) a ‘La dona del Cadillac’ (Proa), una novel·la que es mou entre el western i el thriller.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La dona del Cadillac, l’última novel·la de Joan Carreras (Barcelona, 1962), té alguna cosa de western cinematogràfic. La referència val per l’atmosfera —absorbent, feixuga, d’una espessor anímica asfixiant—, pel ritme —pausat, en acceleració progressiva fins a l’explosió final—, per la naturalesa de l’argument —un foraster arriba a un poble i es desencadena la història— i, també, per la tensió dramàtica que recorre l’obra de cap a cap, una tensió d’un laconisme intens, subterràniament crispat, que fatalment esclata i fa destrossa. És cert que, a partir del tram central, la novel·la s’amara a poc a poc d’intriga policíaca i que, en els últims capítols, fins i tot sembla que s’endinsa pels terrenys del thriller amb aires vagament gòtics. L’influx del western, però, hi és estructural.

Ja des de la primera escena, quan el protagonista arriba a la benzinera que hi ha a l’entrada d’un poble petit i aïllat i xoca amb l’animadversió suspicaç del primer vilatà amb qui manté una conversa, Carreras usa alguns recursos i figures habituals del gènere de l’Oest. En el cas concret de la primera escena, és la figura del desconegut misteriós i errant, de passat enigmàtic, que arriba a un indret aparentment recollit i plàcid, en què tothom es coneix i sembla que és bo i es té confiança, i amenaça de fer-ne volar pels aires la tranquil·litat.

Com és natural tractant-se d’una novel·la ambientada en la Catalunya actual —no hi surten ni cowboys, ni indis, ni ranxers, ni duels entre pistolers...—, Carreras agafa els llocs comuns i els codis del gènere i els esquiva, els eixampla, els destil·la o els subverteix a conveniència, sempre segons les necessitats del drama, mai amb la intenció de fabricar una filigrana autoconscient i postmoderna. No abandonem encara l’escena inicial. Tot i que en un primer moment el lector pensa que el foraster desconegut és qui representa una amenaça, aviat comença a dubtar si no serà el nouvingut qui s’està ficant, sense saber-ho, a la gola del llop. Aquesta incertesa, aquest no saber què pensar ni què sentir ni què entendre davant del que s’està llegint, serà una constant durant almenys tres quartes parts de la lectura.

El punt de partida argumental de 'La dona del Cadillac' és força senzill. Un home de Barcelona, Estanislau Guiu, en Lau, arriba al petit poble de Mompuig amb l’encàrrec de visitar una dona i, a instàncies del seu cap, fer-li una oferta de compra d’una cosa extraordinàriament valuosa que ella posseeix. La dona, Helena Bau, regenta un centre de meditació —amb finestrals amplis, pots de vidre amb olis essencials i un gong per marcar el principi i el final de les sessions— que obre només els caps de setmana i on assisteix gent de fora del poble. Tot i que porta una vida solitària i més sofisticada que la dels seus veïns, l’Helena viu agombolada i protegida per qui ella anomena “els meus nois”, com una abella reina envoltada de l’eixam. Ho sabem perquè és una de les primeres informacions que, a la defensiva, dóna a en Lau quan aquest la va a veure al centre de meditació. A la fi, ella només accedeix a parlar amb el desconegut quan ell li explica sense embuts la raó de la visita: li vol comprar el vell i venerable Cadillac Eldorado que té amagat al garatge del costat de casa.

És important recalcar la manera com Carreras estableix la premissa argumental i ens introdueix en la història, perquè defineix amb precisió el to de tota la novel·la i, a més, serveix d’avís al lector perquè s’adoni que aquí no hi ha res clar i que haurà de tenir paciència per començar a aclarir-se. Ho fa amb dos capítols construïts al voltant de dues llargues, ondulants i dilatades converses. La primera és entre en Lau i el gasoliner, en Quico, un dels nois de l’Helena; la segona és entre en Lau i l’Helena mateixa. Són dues converses que funcionen com uns piloteigs plens de tensió, amb intercanvis constants en la posició de força i plens de punxegudes subtileses, d’evasives, de sobreentesos. La sensació d’estar assistint a uns piloteigs saturats de veritats elidides i d’ambigüitats calculades i interessades és reforçat pel fet que l’autor narra les escenes —igual que tota la novel·la— en un estil indirecte lliure que focalitza l’atenció en diversos personatges, amb el que això implica d’augment de la confusió i d’enriquiment de la complexitat.

En un moment de la seva primera conversa amb l’Helena, quan ja ha constatat la nul·la predisposició d’ella a vendre’s el Cadillac, en Lau ha de replantejar-se l’estratègia i fa la següent reflexió: “No és tan senzill trobar el punt d’equilibri entre el que ha de dir i el que encara no ha de dir. Si va massa de pressa, se n’anirà tot en orris. Si va massa a poc a poc, no arribaran mai enlloc”. És inevitable no veure en aquestes paraules una reflexió del mateix autor respecte de com ha de dosificar la informació i d’organitzar la intriga de la novel·la.

Tenint en compte que Carreras opta per construir la història des d’una multiplicitat de punts de vista, és a dir, a través de personatges que tenen cada un els seus secrets, els seus misteris particulars i la seva part de la veritat de conjunt, un dels reptes era aconseguir que la successió de diàlegs desconfiats i cautelosos, de frases dites a mitges, de pensaments insinuats, de sobreentesos més o menys còmplices o culpables, atrapessin l’interès del lector sense que aquest sentís en cap moment que l’autor li fa trampes o que està jugant al gat i la rata amb ell. Un indici que Carreras se’n surt bé del repte és que sovint no sabem ben bé de què o de qui estan parlant els personatges, però així i tot volem continuar escoltant-los, de vegades amb irritació i impaciència, però la majoria de les ocasions amb una curiositat nerviosa, estirats per una intriga que, si enganxa, no és perquè és trepidant sinó absorbent. En aquest sentit, és intel·ligent per part de l’autor fer que, com s’ha dit abans, cap dels personatges tingui la veritat absoluta de res i encara menys controli tots els ressorts de la trama.

Sigui com sigui, parlar de misteri, així, en singular, és inapropiat. També amb encert, Joan Carreras complementa el misteri inicial i central de la història —per què han manat a en Lau comprar el Cadillac?, què té de tan especial?, de quina manera es va convertir en propietat del pare de l’Helena?, per què ara ella no el vol vendre i per què els seus nois no volen ni que es mogui d’on és?— amb tot un enfilall d’altres misteris, que es ramifiquen i s’entortolliguen configurant una teranyina complicada. Per no desvelar res que pugui desbaratar la lectura, només apuntarem que aquests misteris complementaris —relacionats amb els orígens d’en Lau, amb l’autèntica naturalesa de la relació de l’Helena Bau amb el poble de Mompuig, amb una desaparició esdevinguda fa anys, amb una altra de més recent, amb un home estrany que viu tancat en una cambra i amb un altre foraster que arriba al poble després d’en Lau i que vés a saber què vol o què busca— en general tenen a veure amb el pes del passat i, sobretot, amb com aquest distorsiona o esclafa el present.

Potser perquè la trama que desenvolupa és d’una complexitat notable, en termes d’estil Carreras va per feina. Vull dir que no busca l’adjectiu inopinat, que defuig les frases lapidàries i que renuncia a qualsevol mena d’audàcia més o menys preciosista. Ell té una història per contar i vol contar-la de la manera més efectiva i neta possible. En aquest sentit, és evident que, per a Carreras, la força i l’expressivitat de la novel·la recauen més en l’estructura que no pas en la prosa, sense que això desmereixi un estil clar —potser un pèl massa polit, fins i tot—, fluid i precís.

Arquitectònicament, la novel·la és impecable, potser en ocasions també massa i tot, en el sentit que desprèn una fredor mecànica, d’artifici excessivament controlat, que apaivaga o buida d’intensitat els drames espantosos que bateguen al cor de la trama. Més enllà d’aquesta fredor i d’algun fil argumental que, a falta d’una relectura, sembla que no queda del tot tancat —no queda definit amb prou contundència per quin motiu el poderós superior d’en Lau cobeja el cotxe—, Carreras construeix la història amb un ofici remarcable: planta les informacions necessàries quan cal i on cal per recuperar-les més endavant i que tot vagi tenint sentit, dosifica amb astúcia la intriga, no fa trampes amb els canvis de punts de vista i, sobretot, manté en tot moment ben embridat el ritme del relat. Com en aquells westerns en què tota l’acció transcorre en pocs dies, Carreras sap passar, ordenadament, sense sobresalts abruptes ni brusquedats xocants, de les escenes de tempteig —estàtiques i dilatades del principi— a un final en què, en poques pàgines, tot es precipita en una cascada de revelacions, de misteris desvelats, de veritats desenterrades i de confessions catàrtiques. Una novel·la molt treballada. Una bona novel·la, per tant.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.