A diferència d’un pintor o d’un escultor, l’art dels quals els sobrevivia, l’actor no deixava res. I tanmateix, segons Xirgu, la vanitat de l’actor és monstruosa i no es resigna a la precarietat: viu amb la vestimenta que li ha prestat el geni i només gaudeix de la incerta glòria d’uns moments.
Un dels millors actors de l’escena catalana actual, Lluís Homar, fa balanç de quatre dècades d’intensíssima dedicació al teatre a Ara comença tot. Nascut a Barcelona el 1957, Homar inicià la seva singladura, a 6 anys, als Lluïsos d’Horta, com a comparsa de La Passió. S’integrà, de petit, en els grups infantil i juvenil d’aquesta entitat centenària, on interpretà un dels primers papers importants: el Manelic de Terra baixa, d’Àngel Guimerà, una peça cabdal en el seu periple.
De ben jove, també formà part de tres col·lectius del teatre independent més alternatiu: La Pipironda d’Àngel Carmona i, sota el lideratge de Josep Montanyès, el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta i la companyia Teatre de l’Escorpí. Poc després, el 1976, a 19 anys, començà la seva aventura amb el Teatre Lliure de Gràcia. Abandonà els estudis de Dret a la UAB, trencà amb el món anterior i, de bracet sobretot de Fabià Puigserver i Lluís Pasqual, emprengué una etapa decisiva de la seva carrera artística. Hi estigué vinculat durant més de vint anys i fins n’arribà a ser el director artístic.
Enamorat amb deler del teatre, entès com un servei públic i epicentre vital, Homar revela a Ara comença tot dèries, amistats, referents, interioritats, vivències i anècdotes. Tot a flor de pell. Hi admet que es féu actor perquè, actuant, destacava i s’enduia molts elogis, necessaris per alimentar l’autoestima. Malgrat sentir-se afortunat d’haver viscut vetllades teatrals memorables, el camí no ha estat gens fàcil. Al teatre, com a la vida, ha patit l’angoixa, la por i el fracàs. Algunes de les seves confessions ho abonen amb escreix.
Durant la seva carrera, Homar ha protagonitzat papers antològics en un repertori amplíssim que va de Shakespeare a Bernhard, tot passant per Molière, Goldoni, Ibsen, Guimerà, Txèkhov, Rusiñol, Pirandello, Brecht, Williams, Pinter... En cinema, ha intervingut en La plaça del Diamant, La mala educación, Los Borgia, Los abrazos rotos, Eva, etc. També ha dirigit teatre i ha fet televisió. Amb tota aquesta experiència acumulada, trenada d’èxits i fracassos, arriba al corol·lari, a 60 anys, que allò més important no és pas ser el millor actor del món o emular Marlon Brando, sinó, simplement, l’art de la vida.
De la mà del periodista Jordi Portals, Homar detalla la seva trajectòria artística i vital amb serenor, generositat i franquesa. En són una mostra les pàgines dedicades a Puigserver o a determinats episodis providencials o difícils. Valuoses com a testimoni obstinat d’una època de l’escena contemporània, les seves memòries prenen el to d’una conversa íntima amb el lector. Hi plana, de cap a cap, una certa epifania “terapèutica”: la revelació que, més que l’èxit, l’important és sentir-se viu, gaudir de la feina i l’existència, trobar-hi sentit. Sense por. Vehement i fascinant, l’extens monòleg homarià es llegeix com un examen de consciència d’una vida, desficiosa i fràgil, abocada en cos i ànima al teatre.
