El cost del regal havia de ser d’un mínim de 30 euros, i calia lliurar-lo en el dinar dels 12 membres del Consell previst per al 23 de desembre al Palau de la Generalitat.
El Govern valencià va culminar de manera distendida —amb el tradicional amic invisible— l’any en què la seua fesomia va experimentar una transformació inaudita.
Si 2021 havia estat el de l’adeu sobtat del vicepresident Rubén Martínez Dalmau, 2022 va dur el comiat traumàtic de Mónica Oltra, la destitució fulminant de Mireia Mollà, els relleus del veterà Vicent Soler i d’Ana Barceló, la consellera que havia pilotat la gestió de la pandèmia, i l’eixida voluntària de Vicent Marzà, que també integrava el pinyol del Consell.
Cap d’ells no va ser present, per tant, en el dinar de Nadal en què Ximo Puig va regalar-li un llibre i una bufanda a Rafael Climent, en què Arcadi España va rega lar-li un altre llibre i un lot gastronòmic a Raquel Tamarit, en què Isaura Navarro va fer entrega d’un anell i un llibre a Rosa Pérez Garijo, que va regalar una jaqueta a Rebeca Torró, que al seu torn va ofrenar a Puig una caixa de productes d’Ontinyent.
Ben mirat, les eleccions que renovaran les Corts Valencianes —previsiblement, el 28 de maig— també seran les de l’amic invisible. Els cinc candidats no sols competiran entre si, sinó que s’esforçaran per marcar distàncies amb persones properes que poden restar-los suports.
En el cas de Puig, l’aspirant socialista a la reelecció, l’amic que voldria que es fera invisible és Pedro Sánchez. A totes les enquestes es percep amb claredat que el president valencià és millor valorat que no el president espanyol. És per això que el PPCV ja l’associa un dia rere un altre a Sánchez. Diuen que Puig és “el representant del sanchisme a la Comunitat Valenciana”. En l’èxit o no d’aquesta simbiosi rauen les opcions de victòria dels populars.
Si Puig esquiva la mala reputació de Sánchez i aconsegueix emmarcar les eleccions en unes coordenades estrictament valencianes, pot eixir indemne de les urnes. Si, per contra, el País Valencià esdevé el principal camp de batalla entre el PSOE i el PP, conscients com són que és l’autonomia més sucosa en disputa, les possibilitats de reeditar el Botànic es reduiran de manera proporcional.
I la inèrcia, de moment, és tot just aquesta. Els uns i els altres estan escollint la ciutat de València —de manera reiterada— per als seus actes preelectorals de dimensió estatal. És la zona zero del 28M, i una contesa d’aquestes característiques és la menys propícia per al Botànic. La seua tasca, aprovada per la ciutadania, pot veure’s enfosquida pel debat estatal. Si fa no fa, allò que ja li va passar al PSPV en 1995, quan la gestió de Joan Lerma era ben vista, però l’allau de casos de corrupció i l’erosió palpable de Felipe González van convertir-se en una catifa roja per a Eduardo Zaplana. El PP va passar llavors de 31 escons a 42, i el PSPV, de 45 a 32.
Tres dècades després, els socialistes es mouen en unes xifres bastant més modestes —27 diputats— i ni de bon tros no patiran una patacada com aquella. De fet, les enquestes pronostiquen que el PSPV incrementarà el seu grup parlamentari.
Caldrà veure, no obstant, si els seus dos socis —Compromís i Unides Podem— no reculen en excés. En cas contrari, el candidat del PPCV i actual president de la Diputació d’Alacant, Carlos Mazón, en seria el principal beneficiari.
‘El señor del que usted me habla’
Mazón també tractarà d’invisibilitzar la persona a qui l’esquerra no deixa d’identificar-lo: Eduardo Zaplana Hernández-Soro, la persona que va fer-lo director general quan a penes tenia 25 anys i de qui n’és deixeble avantatjat.
El líder del PPCV, doncs, ho té magre per refugiar-se en el clàssic “el señor del que usted me habla”. Zaplana ja ha evidenciat que té la paella pel mànec. En la gala “Valencianos para el siglo XXI”, organitzada pel diari Las Provincias el 28 de novembre de 2021, va moure els fils per tal que el convidaren i, un cop al Palau de les Arts, va fotografiar-se cofoi de bracet del mateix Mazón, de la seua número dos —María José Català— i del també expresident valencià Alberto Fabra. Volia deixar clar el seu estatus.
Amb tot, encara que és probable que el judici del cas Erial —pel qual Zaplana ja ha estat processat— comence al llarg de 2023, està descartat que s’inicie abans dels comicis autonòmics.
Una gran notícia per als populars, que en matèria de corrupció, a més, han rebut un baló d’oxigen gràcies a l’alçament del sumari del cas Assut, que fa referència al presumpte finançament il·legal del PSPV. A la peça en qüestió hi ha implicats destacats exdirigents socialistes i l’antic tresorer, Josep Maria Cataluña, ja ha admès davant la justícia la recepció de diners negres en les campanyes de 2007 i 2008.
Mazón no gaudeix d’un nivell de coneixement elevat, però, si la política estatal focalitza el debat, no li’n caldrà. El mateix Zaplana va ser capaç de descavalcar Lerma sense que el seu nom i la seua cara foren gaire conegudes.
Fet i fet, hi ha inputs positius. L’empresariat es troba més a gust amb ell que no amb la seua antecessora, Isabel Bonig. I n’hi ha prou amb un exemple: en el transcurs de l’esmorzar informatiu que Mazón va protagonitzar recentment a Madrid, el navilier Vicente Boluda —president de l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE)— va prendre la paraula i va donar per fet l’accés de “Carlos” a la Generalitat.
La bona sintonia amb la patronal de què Puig ha pogut presumir tot aquest temps no evita que, en el moment decisiu, així que s’aproxima la cita amb les urnes, comencen a alinear-se del costat de les forces conservadores.
El PSPV, en contra del desig de Puig, ha votat a favor d’un impost a les estades turístiques que entrarà en vigor —als municipis que ho vulguen— l’any 2024, la reforma fiscal que Puig havia dit que no afectaria ningú ha acabat repercutint, ni que siga de manera tímida, en les grans fortunes, la pugna per la instal·lació de les plantes d’energia renovable, l’encariment exorbitat del gas que impacta de ple sobre la indústria ceràmica i la paràlisi del Govern espanyol a l’hora d’acarar la reforma del sistema de finançament autonòmic —de moment, a taula, hi ha un simple esborrany— també hi han passat factura.
Això sí, hi ha elements de pes que juguen a favor de Puig i del Botànic en el seu conjunt. Que la reforma fiscal isquera per unanimitat, n’és un. La gestió de la pandèmia, n’és una altra. L’aprovació, dins el termini i en la forma escaient, de vuit pressupostos, mentre els governs de PP i Ciutadans s’han dissolt en menys de tres anys, resulta paradoxal. I, sobretot, l’elecció de Sagunt (Camp de Morvedre) com a seu de la futura gigafactoria de Volkswagen, que se suma a la continuïtat de Ford (Ribera Baixa) a Almussafes, erigida en la factoria europea de referència de la multinacional.
Així doncs, un hipotètic avançament electoral a febrer o març podria haver circumscrit els comicis als afers estrictament valencians, on el full de serveis del Botànic —segons es desprèn dels estudis demoscòpics— resulta solvent.
Per descomptat, hi haurien desfilat els Sánchez, Núñez Feijóo i Abascal, però, malgrat tot, no hauria existit tanta tensió com la que s’anuncia de cara al 28 de maig. El PP ja planteja aquella data —amb més de 8.000 eleccions municipals i 13 eleccions autonòmiques— com un “plebiscit” massiu sobre Sánchez.
La vida sense tu
Compromís, al seu torn, comprova com és la vida sense Mónica Oltra, que va renunciar a la vicepresidència al juny.
No hi ha hagut picabaralles per determinar-ne el successor, que serà Joan Baldoví. L’antic Bloc —actual Més— recupera el lideratge de la coalició, com ja va passar en 2011. I si aleshores Oltra va conformar ticket electoral amb Enric Morera, ara el paper d’Aitana Mas també serà destacat.
Els valencianistes disposen d’un votant eminentment fidel, però se’n poden ressentir al sud, on la totpoderosa Oltra captivava un tipus d’elector que a Baldoví li costarà més de seduir. Bona notícia per a Unides Podem, que té dipositades moltes expectatives a les comarques meridionals.
Recentment, en declaracions a Les notícies del matí, d’À Punt, Mas deixava anar que Oltra podria prendre part en la campanya. El que és cert és que la reaparició al programa Salvados, de La Sexta, l’11 de desembre, no va despertar l’onada d’adhesions que s’esperava després de l’episodi de lawfare que assegura haver sofert.
El silenci generalitzat —o l’adhesió moderada, sense fervor, en el millor dels casos— és indicatiu de la necessitat de girar full amb vista als comicis valencians. No en queda una altra: ella ja no hi serà.
Compromís podria afluixar pel sud i resistir pel nord, on l’exconseller Marzà fa mesos que treballa intensament per captar talent a les llistes municipals. Comptat i debatut, el principal dubte rau a la circumscripció de València i més en concret al cap i casal, la seua joia de la corona.
Joan Ribó no tenia la intenció d’optar a un tercer mandat, però se n’ha vist obligat per la manca d’una alternativa amb garanties. A Plaza Radio fins i tot va dir que no li agradaven els “debats de persones majors” com el dels EUA entre Donald Trump, de 74 anys, i Joe Biden, de 78. El primer edil de València en té 75.
València ha de ser la locomotora que deixe Compromís per davant de Vox al conjunt del País Valencià. Si el PPCV queda per davant del PSPV i Vox per davant de Compromís, el Botànic podria no sumar ni amb l’entrada d’Unides Podem.
Tret de sorpreses d’última hora, Unides Podem repetirà l’acord de 2019, amb Héctor Illueca com a número 1, escortat per Rosa Pérez Garijo, coordinadora general d’Esquerra Unida. Un matrimoni més de conveniència que mai, atès que la relació no ha estat excelsa en aquests quatre anys. Ella no renuncia a encapçalar la llista, però Podem no està disposat a fer-ho. En unes primàries conjuntes és probable que Podem també poguera imposar el seu candidat.
Illueca, fill polític de Pablo Iglesias, haurà de marcar distàncies amb ell si no vol enfurismar els socis d’EUPV, alineats de manera entusiasta rere Yolanda Díaz.
I és que tothom marcarà distàncies amb l’amic de torn. Tots voldran fer-los amics invisibles. I n’hi haurà que tractaran d’invisibilitzar, també, el seu passat, com el número 1 de Vox, Carlos Flores Juberías, candidat de Fuerza Nueva en 1982 i condemnat a un any de presó, en 2002, per “violència psíquica habitual” contra la seua exdona. Ara té a l’abast la vicepresidència del Govern valencià. •