Poliamor i altres maneres d’estimar

Dius que m’estimes a mi / I que estimes moltes altres / T’entenc i em fa feliç / Que desitgis més persones / Mil maneres d’estimar / Totes seran sempre bones / Quan l’amor no està engabiat / Quan no ets pres ni l’empresones — “Nomada”, Adala

A la consulta de la psicòloga, aquella setmana, hi eren tots tres. Normalment, al petit l’acompanya la mare, que sol entrar a parlar amb la terapeuta una estona, abans que comenci la sessió per tractar l’autisme d’alt funcionament del seu fill. “Passeu tots dos, aprofitem que avui també hi és el pare”, va dir ella. De cop i volta, el nen va esclatar a riure. “No, no, no és el papa, és el Marc!”, va dir el xic, apuntant el que li semblava una obvietat ben còmica.

La psicòloga percebia, com ho faria qualsevol, una energia amorosa entre la Sara i el Marc, i certa complicitat entre el Marc i el nen. Confondre’s, en un món on la monogàmia heterosexual és la norma, era fàcil. Llavors, la Sara va intervenir per aclarir-li la situació. Li explicà que ella i el pare del petit tenen una relació no monògama. Que el Marc és un dels seus altres amors, un vincle amb qui comparteixen espais de policriança —criança compartida— que té molt bona relació amb el seu fill. Per això avui els acompanyava a la consulta mentre en Roger, el pare de les criatures, es quedava cuidant dels altres dos fills que compartien.

La Sara i en Roger, amb el Marc i tots els seus vincles, viuen el poliamor. Comparteixen, de manera simultània, relacions sexuals, afectives i romàntiques amb diverses persones. La seva és un tipus de relació dissident, però les no monogàmies consensuades poden agafar moltes formes. Des dels swingers a les parelles obertes, les relacions de més de dos, el poliamor o l’anarquia relacional, l’espectre d’alternatives a l’exclusivitat sexoafectiva preveu tantes opcions relacionals com persones decideixin escollir-les.

L’amor romàntic

Amo de la indústria cultural, abanderat de l’Església i arma de l’statu quo, l’amor romàntic fa de mestre, inocula al sistema el model relacional normatiu. “Els mites de l’amor romàntic asseguren que l’amor vertader és heterosexual, monògam, una fórmula màgica que et soluciona tots els problemes, que ha de tenir forma de convivència i de criança” —explica el David, dinamitzador d’espais d’activisme per les no monogàmies, que ha volgut mantenir el seu cognom en l’anonimat.

Les no monogàmies ens porten a trencar aquest motlle i ens recorden que hi ha moltes maneres de construir relacions.

Hem encapsulat l’amor en conceptes molt rígids, diu Lídia Manot —@openmandarina—, que es dedica a acompanyar persones en la no monogàmia ètica, “i crec que precisament això fa que moltes vegades no connectem de veritat amb les persones amb qui estem, sinó que estructurem la nostra relació segons aquestes normes socials”. Les no monogàmies, afegeix Manot, ens porten a trencar aquest motlle i ens recorden que hi ha moltes maneres de construir relacions.

Què vols?

“El sistema monògam dictamina com, quan, a qui i de quina manera estimar i desitjar. Quines circumstàncies són motiu de tristesa, quines de ràbia, què ens fa mal i què no”, explica Sandra Bravo, terapeuta especialitzada en relacions no monògames i autora del llibre sobre poliamor, sexe i feminisme Todo eso que no sé cómo explicarle a mi madre: (Poli)amor, sexo y feminismo (Plan B, 2021). Com es fa, però, això de trencar l’únic motlle del prestatge dels referents? El primer pas, segons la terapeuta, és preguntar-te què vols.

“Què vols, què necessites, què desitges? Com t’imagines les relacions interpersonals? Què veus, quan penses en l’amor? Què et fa goig i què et fa por?”, demana Bravo. Sovint, coincideixen els experts consultats, portem l’automàtic posat. No dubtem del motlle, no ens qüestionem si el que tenim ho hem escollit nosaltres o si ho ha escollit el sistema. “Sense això, sense saber qui ets i què vols, és molt difícil saber com anar-ho a buscar i com compartir-ho”, explica la terapeuta.

“El sistema monògam dictamina com, quan, a qui i de quina manera estimar i desitjar. Quines circumstàncies són motiu de tristesa, quines de ràbia, què ens fa mal i què no”

A falta de referents que declarin obertament què desitgen, li ho hem preguntat a ella. Què vol, Sandra Bravo? “A mi em fa molt de goig la intimitat col·lectiva. M’he adonat que gaudeixo molt i em sento especialment a gust quan estic en col·lectiu. També en la intimitat sexual col·lectiva, en el sexe en grup. Sento que hi ha unes dinàmiques que es donen en allò col·lectiu que no es donen en el dos a dos”. Les relacions que la fan feliç són espais on deixar-se caure. “Espero que siguin espais segurs, de creativitat, de sexualitat, que per a mi és una part molt important…”.

Per altra banda, Bravo també té detectades les seves pors, els seus límits. “M’interessa molt el col·lectiu, però també em fa por que em saturi. Moltes vegades, després d’estar en col·lectiu, acabo esgotada emocionalment. Són molts estímuls i, a vegades, no me n’adono i em saturo. La meva por és potser no veure a temps aquesta saturació i descuidar-me.”

Per què ho vols?

Desitjar altres persones, tenir ganes de construir més vincles o voler experimentar sexualment són alguns dels motius que empenyen moltes persones a sortir de la monogàmia. Va ser el cas de la Carlota —que ha preferit mantenir el seu nom real en l’anonimat i fa servir un pseudònim. Ella explica que es va casar molt jove i que la sexualitat, a la seva relació, va caure en picat. “Al principi em flagel·lava per sentir que necessitava tant allò que la meva parella no em donava: em sentia una bruixa, una guarra”, explica.

La culpa va anar disminuint a mesura que investigava sobre la no monogàmia i s’hi reconeixia. “Llavors vaig demanar d’obrir la nostra relació per donar resposta a una necessitat sexual i afectiva sense que això impedís continuar amb el matrimoni”, relata Carlota. Això no va ser possible i va decidir posar fi a la relació.

Ara viu sola amb el seu fill i té diverses parelles sexuals i afectives. “Aquest any m’he allitat amb divuit homes. A tots els he estimat. Amb tots he construït relacions molt boniques que m’han nodrit”, afegeix. Al petit li ho explica amb honestedat: “La mare es va separar del pare perquè necessitava estimar altres persones”. “Al matí puc llevar-me amb una de les meves parelles, al vespre veure’n un altre i tornar a dormir amb el primer. I llavors parlar-ne, de com ens sentim, de què vivim”, detalla, orgullosa d’allò que ha construït.

Necessitats divergents que conflueixen

Sembla que les relacions s’obrin només per buscar més: més parelles, més experiències, més sexe. A vegades, però, també pot ser per tot el contrari. “Potser tens una libido baixa o ets més asexual o estàs passant per una malaltia i vols reduir la pressió. La teva parella vol tenir més sexe amb tu del que voldries i estàs més tranquil·la si folla amb altres persones, així no t’has de forçar a tenir relacions sexuals que no vols”, explica Bravo.

Si la meva parella li encanta anar a esquiar i a mi no, li dic: ves-te’n a esquiar amb els teus amics i passa-t’ho bé! En canvi, amb la sexualitat i l’afecte, se’ns mouen inseguretats

Hi ha persones que, quan escullen algú, no els interessen els altres. Això vol dir que li han d’exigir a la seva parella que sigui monògama? “No —assegura Manot—. Si la meva parella li encanta anar a esquiar i a mi no, li dic: ves-te’n a esquiar amb els teus amics i passa-t’ho bé! En canvi, amb la sexualitat i l’afecte, se’ns mouen inseguretats”, detalla.

Aquesta gelosia neix en l’amor romàntic —coincideixen els experts—, que valida les inseguretats com a proves d’amor legitimades. “Ens han venut que les persones a qui estimem ens són propietat”, explica el David. Estirant el fil de la possessió, assegura, s’arriba a la influència que té l’amor romàntic sobre el maltractament i les violències de gènere.

Seure i parlar

En la monogàmia tot és implícit. El joc ve amb instruccions i, més o menys, tothom les sap de memòria. Qui escull trencar amb el codi que li ve donat, jugar a un altre joc, ho té tot per escriure, tot per decidir. “Tot està per fer i tot és possible”, diu David citant Miquel Martí i Pol. Per fer-ho, però, cal esmolar una eina: la comunicació.

“A les relacions no monògames no hi ha guions, no hi ha referents. Si vols obrir una relació, no tens més collons que parlar amb la teva parella, explicar-li què vols, què necessites, escoltar què vol l’altre i arribar a un acord”, explica Bravo. En el procés, relaten experts i testimonis, s’hauran de tenir converses incòmodes. “Hauràs de parlar del desig o de l’estima cap a altres persones que no són la teva parella, i hem après que això va en contra de l’amor”, afegeix la terapeuta.

Els acords, la nova fidelitat

Definir l’acord és el punt de partida de moltes relacions no monògames. La Sara Alcina i en Roger —que ha preferit no compartir el seu cognom—, després de tres criatures i deu anys de relació monògama, van decidir fer el salt al poliamor. “Vam començar fent un acord escrit”, expliquen. “Era més per l’exercici que pel document, però ens va obligar a seure, a conversar, a determinar límits concrets i a arribar a consensos”.

“Pensàvem que, per logística familiar —la criança de tres nens—, no podríem sostenir més de dues quedades a la setmana”

Relaten que, amb el temps i la pràctica, han anat guanyant confiança i eines per gestionar les situacions, i els límits s’han anat diluint i han anat caient. Malgrat això, per entendre’n un exemple, els hem preguntat què hi havia, en aquest primer conveni relacional. Fent memòria, conten que al principi van acordar, per exemple, que no podien quedar més de dues vegades a la setmana amb cap vincle. “Pensàvem que, per logística familiar —la criança de tres nens—, no podríem sostenir més de dues quedades a la setmana”. Un altre límit semblant, que tampoc preserven el dia d’avui, era l’acord de veure els vincles durant el dia, però tornar a casa a dormir.

En canvi, una de les normes que sí que mantenen, però que obren a debats futurs és la que demana que els metamors no es quedin a dormir a l’apartament de la família. També van consensuar no quedar amb gent coneguda per les dues parts, buscar vincles fora dels cercles i les amistats compartides per evitar maldecaps. Destaquen, per sobre de tots, l’acord de salut sexual: “Vam quedar que utilitzaríem barreres amb tothom”, explica la Sara.

Els fills i la xarxa

Al principi, la relació dels metamors amb els fills de la Sara i en Roger era molt restringida. Però ella va començar una relació amb una persona que també és pare “i, d’una manera molt natural, ell va conèixer els nostres fills i jo vaig conèixer-ne el seu”. De mica en mica, relaten, es van anar donant moments de policriança, en què els vincles —o “metamors”, referint-se a les altres persones amb qui interactuen sexoafectivament— coincideixen amb les criatures i s’hi involucren.

Encara que el papa i la mama tinguin altres amors, no vol dir que no s’estimin, que no siguin una família

“Ara, en canvi, fins i tot ens agrada, si surt, que els vincles hi siguin. Dona a les criatures una sensació de normalitat. Encara que el papa i la mama tinguin altres amors, no vol dir que no s’estimin, que no siguin una família”. Des d’una lògica comunitarista, que intenta escapar-se de l’aïllament de la família nuclear, creuen que és molt sa per als seus fills que tinguin més referents adults. A més, sovint són molt útils en moments de logística. “Mentre jo canvio un bolquer, un altre pot estar ajudant a fer un trencaclosques. I així també se sent part d’aquell sistema, se sent estimat”, diu la Sara.

La majoria de metamors que interactuen amb els fills de la Sara i el Roger són vincles, en boca seva, “més nesting, de niuet, amb un element de romanticisme i força estables”. A part dels vincles “nesting”, però, en tenen de “satèl·lits”, amb qui es troben de manera més esporàdica però repetida i els “hookups”, que són relacions bàsicament sexuals.

L’armari i el sistema

Viure la no monogàmia en un món pensat per a dos no és senzill. “La societat, les institucions i la legislació t’empenyen cap a la parella, cap a la parella heterosexual”, explica Uri Mas, director del programa Cel·la Cupido sobre relacions dissidents de Ràdio Tarragona. Quan estàs casat, denuncien els experts, vius un seguit de privilegis: quinze dies extra de vacances, pots agafar-te una baixa per malaltia de la parella, tens dret a heretar els seus béns quan no hi sigui… A més de ser considerat el nucli idoni —i imprescindible— per la criança.

“L’amor més amor de tots és la parella reproductora i la seva descendència, el secundari és la resta de la família —de sang— i el terciari, les amistats. La parella és una forma relacional que gaudeix de superioritat administrativa, emocional i ètica”, explica Bravo. “Les lleis estan pensades per protegir la parella com a base del sistema capitalista i el matrimoni com a forma d’institucionalitzar l’amor”, afegeix.

A més d’enfrontar-se a dificultats estructurals, aquells que viuen en dissidències ho fan, sovint, amagats de l’entorn. Moltes persones que escullen la no monogàmia, com les persones del col·lectiu LGTBI+, es queden dins l’armari per por, per evitar violències, pel pes de la norma, per no haver-se de justificar… “Si no vols convertir la teva vida en una lluita, en un activisme constant, l’armari també fa de protector”, explica Mas.

La Carlota és professora d’infantil d’un poble petit de Catalunya. Ella sent que no podria explicar obertament que és poliamorosa perquè se li complicaria massa la vida. És el que li ha passat a Sandra Bravo a Busot (Alacant), que relata que li ha caigut un estigma enorme per haver sortit de l’armari, publicat un llibre i fet activisme. “Per a alguns no soc més que una puta sense escrúpols, indigna d’una reputació decent, addicte al sexe i amb por al compromís”, relata la terapeuta.

Sara Alcina, per exemple, ha sortit de l’armari a la feina, però escull no explicar els detalls de la seva relació a la mare. “A la meva mare no se li pot parlar d’aquest tema. En canvi, a l’institut on treballo ho dic obertament a les meves adolescents”. Quan les adolescents li pregunten, en un joc de xafarderia, si té parella, ella respon amb normalitat: “Doncs sí, tinc quatre nóvios”. Ara, diu, moltes joves saben de què parla i fins i tot algunes de les seves alumnes es consideren no monògames. “Tot i que encara hi ha moltes violències, gràcies al feminisme i a persones que s’han atrevit a sortir de l’armari és més fàcil viure en la normalitat”, assegura. •

Els principals tipus de relacions no monògames, de menor a major obertura, segons els experts consultats, serien els següents:

• Swingers

De cara a la galeria, les parelles swinger són monògames: generalment heterosexuals, estan casades, poden tenir fills… Reprodueixen tot l’estàndard, però, de tant en tant, se’n van a un club o coneixen gent a través d’apps i participen en intercanvis de parella. Normalment, els quatre es troben al mateix espai i tenen relacions sexuals creuades: la dona amb l’home de l’altra parella i viceversa.

• Relació oberta

En una parella lliberal, la part romàntica i afectiva de la seva relació és exclusiva, però sexualment hi ha llibertat d’interacció amb altres persones. Tot i que aquests pactes tenen molts matisos, sovint impliquen una llibertat sexual, però no afectiva.

• Poliamor

En el pas següent cap a l’obertura hi ha les relacions poliamoroses, en què ni l’element romàntic ni el sexual són exclusius. Es pot connectar a escala sexoafectiva amb diverses persones alhora. Sovint, es parla de dos tipus de poliamor: el jeràrquic, en què hi ha una relació principal que té privilegis davant la resta, i l’horitzontal, en què coexisteixen relacions diferents en igualtat de condicions.

• Trielles

Les trielles o les relacions de més de dues persones tenen aquesta particularitat quantitativa. Més enllà d’això, hi poden cabre en gairebé tots els models de relacions: ser exclusives sexualment i afectivament, tenir llibertat sexual però no afectiva, viure en el poliamor o, fins i tot, formar part d’una xarxa d’anarquia relacional.

• Anarquia relacional

En última instància hi hauria l’anarquia relacional, concepte que beu de l’anarquia política i, per tant, fuig de jerarquies i d’eixos de poder i dominació. Desmunta el concepte de parella i construeix relacions autogestionades, que posen el centre a viure’s sense haver d’escalar ni perseguir una Ítaca determinada, a crear una xarxa d’afectes i de suports. Per exemple, no es dona per fet que una persona amb qui mantens relacions sexuals és més important que una amb qui no les tens.