El mar resplendeix a l’horitzó. El Savaş, un noi de 13 anys, podria gaudir de la vista si no fos perquè no aixeca el nas de terra, rebuscant entre branquillons d’avellaner en uns turons molt a prop de la costa turca del mar Negre. Des d’aquí fins a la platja hi ha pocs quilòmetres, però el Savaş no hi ha posat els peus ni un sol cop en les últimes tres setmanes.
El jove prové d’una regió del sud-est de Turquia, són vacances d’estiu, però no té temps per refrescar-se al mar. Penjat a la llera d’un turó a la vora de la ciutat d’Ordu, es dedica a collir avellanes. S’hi passa deu hores cada dia: doblegat, arrossegant-se i arriant sacs. El seu nom, Savaş, significa “gran esforç”.
Falten pocs minuts per les sis de la tarda i és l’últim diumenge d’agost. El Savaş ha aguantat 22 dies seguits de feina, amb unes sandàlies de plàstic grises als peus, una samarreta suada i una petita ferida a l’avantbraç que li han embolicat. Ara, però, ja no pot més. Amb el rostre pàl·lid, s’ha assegut damunt la gespa davant de la casa atrotinada del pagès per al qual treballa. Observa la lona plena d’avellanes assecant-se al sol i, finalment, vomita.
D’aquí a unes quantes setmanes, el pagès vendrà les avellanes que han recollit el Savaş i els altres 15 temporeres i temporers —la majoria molt joves— a una empresa fundada temps enrere que es dedica a subministrar els fruits a Ferrero.
Ferrero és una enorme corporació de la indústria de l’alimentació, un imperi propietari de diverses marques i especialitzat en productes dolços fets amb xocolata i avellanes. Aquesta empresa italiana, de fet, és la que consumeix més avellanes del món. Compra gairebé una quarta part de la collita mundial i la fa servir per a productes com Hanuta o els populars Ferrero Rocher. Tanmateix, la major part d’avellanes es destinen als més de 400 milions de pots de Nutella que es produeixen cada any. A Turquia es recol·lecten ben bé 700.000 tones d’avellanes cada any i Ferrero n’adquireix aproximadament una tercera part.
Amb tot, el camí que segueixen aquests fruits secs des del pagès fins a la fàbrica són llargs i tortuosos, i plens d’intermediaris. Per això és gairebé impossible determinar fins a quin punt les condicions de treball amb les quals es produeix la crema de xocolata més famosa del món són justes o no.
Ferrero fins i tot ha publicat una declaració pròpia sobre l’obtenció dels tres ingredients principals de la Nutella, les avellanes, el cacau i l’oli de palma. Tot són paraules boniques i bones intencions. El document parla d’obtenció sostenible, de valors, de respecte i de compromís social. Parla de condicions de treball justes i de projectes socials gràcies als quals milers de criatures no han d’anar a treballar al camp.
Ferrero fa grans promeses als seus clients. Així, doncs, casos com el del Savaş deuen ser poc més que una lamentable excepció, oi que sí? O potser la crema de Nutella sí que està empastifada per l’explotació laboral?
Un equip de Der Spiegel ha viatjat allà on s’obté la matèria prima de Nutella i companyia, allà on hi ha els productors que treballen per a Ferrero. A la Costa d’Ivori, a les cooperatives que subministren cacau a Ferrero segons les llistes pròpies de l’empresa. A l’illa indonèsia de Sumatra, on hi ha els productors d’oli de palma que Ferrero declara com a socis. I a la costa turca del mar Negre, el nostre punt de partida.
Avellanes de Turquia
El Savaş és d’una ciutat majoritàriament kurda anomenada Batman. Ara, però, passa les nits lluny d’allà, damunt d’una flassada prima en una casa atrotinada del poble. També s’hi estan els altres temporers. Fins a casa seva hi ha un viatge de 13 hores. En aquest poble, però, no hi són gaire benvinguts. “Som forasters enemics”, explica el capatàs Ibrahim; van tirar-los escopits a l’autobús, que duu una matrícula provinent del sud del país. Quan se li pregunta per l’edat del Savaş, fa l’orni una estona, però al final admet que, per a moltes famílies kurdes, que els seus fills facin de temporers és una mena d’assegurança de vida. El Savaş mateix afirma que vol ajudar els seus pares amb diners. Més endavant, si aprova els exàmens, voldria ser fuster.
El treball infantil està prohibit a Turquia. A partir dels 14 anys es fa una excepció per tasques lleugeres, però l’Organització Internacional del Treball (OIT) considera que la collita d’avellanes és una de les formes més terribles de treball infantil. Moltes de les criatures que hi ha implicades abandonen prematurament l’escola perquè passen mesos lluny de casa, amb les seves famílies o amb els seus contractants. Segons dades de l’oficina d’estadística de Turquia, el 2019 va haver-hi 720.000 infants d’entre 5 i 17 anys que van treballar al país. La collita d’avellanes ocupa ben bé 400.000 temporers, dels quals l’ONG calcula que com a mínim un 10% són infants.
El Mehmedahif té 19 anys i va començar a recol·lectar avellanes amb 12; des d’aleshores ve cada any. Vol estudiar enginyeria industrial i s’està preparant per un examen, però no té gaires esperances. “En realitat hauria d’estar a la biblioteca estudiant”, afirma. La Nutella? Un “producte de luxe”, gairebé impagable. El jove guanya 280 lires turques (uns 15 euros) cada dia de treball. Si tenim en compte la inflació, és menys del que guanyava un temporer onze anys enrere. El 10% del salari se l’enduu el capatàs Ibrahim i una cinquena part es destina a les despeses del viatge. Quant guanya de veritat ho sap tan poc com la Sena, una jove de 18 anys asseguda al seu costat. Contracte i assegurança mèdica? “Què va, tot això es fa amb tractes de confiança”, conclou la Sena.
Treballadors, capatassos i pagesos. És difícil saber qui és víctima o qui s’ha convertit en victimari, qui explota qui o si tots estan sumits en la mateixa misèria. Tuncay, el pagès per al qual treballen, també considera que està “al caire de l’abisme”. Podrà pagar els treballadors quan hagi venut les avellanes.
Tuncay és un fumador empedreït amb les puntes dels dits esgrogueïdes, igual que la barba que li envolta els llavis. Està assegut a l’ombra d’un arbust amb els genolls arronsats. Unes quantes setmanes més tard, conclou que la collita d’enguany és de 4000 quilos. És un xic menys que altres vegades, ja que no es podia permetre els plaguicides i els fertilitzants, segons explica. Això vol dir que guanyarà l’equivalent a 10.000 euros per les avellanes. Aquests diners li han de servir per pagar els deutes amb els comercials i els jornals dels temporers que comparteix amb altres pagesos de la contrada. El que en quedi servirà perquè ell i la seva família puguin passar l’hivern. “Treballem gairebé passant gana”, afirma Tuncay.
Kutsi Yasar té un petit negoci agrari en un indret entre Giresun i Ordu, i dedica part del seu temps al sindicat de petits pagesos Farmers Union. Gairebé cada dia parla amb agricultors endeutats. “Com voleu que els pagesos es prenguin la qüestió del treball infantil seriosament i no poden ni garantir el futur dels seus propis fills?”, qüestiona. Per Yasar, els projectes socials d’empreses com Ferrero només són una coartada. “En el fons, el que els interessa és que aquests sistema es quedi com està, amb tanta misèria, ja que d’aquesta manera els pagesos es veuen obligats a vendre el producte a qualsevol preu.” Yasar opina que el comerç de les avellanes ha servit per enriquir-ne uns quants, però per empobrir-ne molts més.
Fins fa un parell d’anys, dedicar-se al cultiu d’avellaners semblava un ofici de futur. Hi havia uns preus mínims establerts per l’estat i els pagesos fins i tot podien permetre’s enviar els fills a la universitat. Tanmateix, les garanties posades als preus i a la compra van generar excedent. L’Organització Mundial del Comerç i el Fons Monetari Internacional van pressionar el cap de govern, Recep Tayyip Erdogan, perquè liberalitzés el sector i el 2009 va posar punt i final a les polítiques de suport. El mercat lliure es va imposar. Ara l’únic que hi ha és un preu de referència estatal amb el qual la política afirma lluitar pels seus pagesos, però les agències comercials estatals els compren ben poques avellanes a aquest preu.
El preu determinant és el que estableix Ferrero i que fa circular per tot el sector cada any a principis de setembre. El d’enguany era de 48 lires (2,60 euros) per quilogram, de nou per sota del preu estatal. Un cop els diners han passat per les mans de tots els intermediaris, els pagesos encara en reben menys. El poder que té l’empresa, que gairebé té el monopoli del mercat, és motiu de frustració. “Ferrero és la mort de les avellanes! Fora del poble!”, es podia llegir temps enrere en una paret del poble d’Aydındere.
El poder de Ferrero ha canviat més aviat poc el preu dels fruits secs i les condicions de treball. Segons un estudi recent, els busos i les habitacions on dormen els temporers estan massa plens, si és que en tenen. Molts passen la nit en barraques o en tendes. Als camps no tenen lavabos ni aigua calenta, i una tercera part dels treballadors ha d’anar a peu a la feina. Aquest estudi, per cert, estava finançat per Ferrero.
El 2012 ja es va publicar una investigació on es denunciaven unes condicions indignes similars. Va fer-se com a reacció a un reportatge televisiu neerlandès sobre una nena de nou anys que ajudava als camps d’avellaners. Als Països Baixos es va posar el crit al cel, la política va haver d’actuar i van anunciar-se boicots a Ferrero. La indústria va reaccionar.
Ferrero va començar a finançar projectes de l’OIT destinats a organitzar escoles per als fills dels temporers. A les imatges de Ferrero s’hi poden veure criatures somrient efusivament i amb els braços enlaire. Ferrero va comprometre’s a deixar “créixer feliços” els infants al llarg de tota la seva cadena de subministrament, segons afirmà. Tot i així, en realitat l’empresa només va arribar a uns 1000 nens i nenes cada any dels gairebé 40.000 que s’arrosseguen pels turons recollint avellanes.
A la vora de la ciutat de Fatsa hi ha un campament a la riba del riu Elekçi. És un dimarts d’agost. Aquí hi vivien 206 criatures, segons explica el director del projecte escolar cofinançat per l’associació Caobisco. Les tendes on viuen les famílies són sovint estructures precàries fetes de lones. A les portes sovint hi ha infants que demanen diners als visitants. Està ple de residus de plàstic; fa poc va haver-hi una batussa per la manca d’aigua potable. El director explica que els infants sovint es quedaven al camp pels avantatges que suposava: “Se’ls donava dinar i material escolar”. Tot i que la collita encara dura, la fase escolar ja s’ha acabat. La temporada ja s’apropa al final, explica.
Si es demanen explicacions sobre l’estudi a Ferrero, no s’obté cap resposta. Si se’ls fan arribar preguntes concretes sobre subvencions dubtoses, l’ús de pesticides tòxics i la xifra d’infants treballant, l’empresa només respon amb declaracions vagues sobre la sostenibilitat del cultiu de cacau, d’avellanes i d’oli de palma, i sobre la voluntat de millorar. Demanen comprensió perquè “no parlen de qüestiones que van més enllà de la informació que consta als documents mencionats”.
Ferrero, però, pot posar-se molt violenta quan es tracta de criatures. A Alemanya, Ferrero va passar-se vuit anys intentant evitar que el fabricant de llaminadures Haribo pogués utilitzar el nom “Kinder Kram” (en català, “Coses de nens”) en un dels seus productes. El tribunal suprem a nivell federal va haver-los d’aturar.
La dinastia Ferrero té la seu empresarial al nord d’Itàlia, a Alba. Fins a dia d’avui, el relat imperant és el d’una família de pastissers que, liderada per Michele Ferrero, es va convertir en el clan més ric del país després de la Segona Guerra Mundial. Avui és una corporació que ingressa ben bé 12 mil milions d’euros l’any. El producte clau: una crema amb gust de xocolata rica en greixos i sucre que s’ha publicitat arreu del món com un “element imprescindible” d’un esmorzar sa. No va ser fins al 2012 que aquest mite va rebre un revés, i és que una mare nord-americana va denunciar Ferrero per fer publicitat enganyosa. Al contrari del que afirmava l’empresa, Nutella no era “un element fonamental d’un esmorzar equilibrat”. L’empresa va declarar-se disposada a pagar 3 milions de dòlars als consumidors com a compensació i a canviar la publicitat.
Oli de palma d’Indonèsia
Sumatra és un paradís desforestat. Dels 16 milions d’hectàrees de selva tropical que hi havia un segle enrere, en queda tan sols un 2%. Aquesta illa indonèsia és gairebé el doble de gran que la Gran Bretanya i, a dia d’avui, està recoberta de palmeres d’oli. Hi ha una plantació al costat de l’altra.
Els camions retronen i recorren d’una banda a l’altra les pistes polsoses que ens envolten. Als remolcs hi duen uns fruits brillants de color roig fosc. De la polpa d’aquests fruits se n’obté un greix d’un taronja marronós conegut com a oli de palma, el lubricant per excel·lència. S’utilitza en els biocombustibles, en les pizzes ultracongelades i en xampús. I la Nutella també en conté. És gràcies a l’oli de palma que és tan cremosa. A més, aquest oli és molt barat. És clar que actualment també una font de controvèrsia. Per aquest motiu, el 2005 Ferrero ja va començar a participar a la Taula Rodona sobre l’Oli de Palma Sostenible (en anglès, RSPO). Des del 2015, les marques de Ferrero només utilitzen oli de palma amb certificació RSPO.
Una de les empreses proveïdores de Ferrero és Musim Mas. Amran Wahyudi fa 13 anys que treballa en una plantació al poble de Pangkalan, a la província de Riau, a l’est de Sumatra. L’emrpesa va ser una de les primeres del país que va fer-se auditar per obtenir el certificat RSPO. La iniciativa, fundada el 2004 amb la col·laboració de WWF, pretén demostrar que el monocultiu d’aquestes plantacions i la protecció de la natura no tenen perquè excloure’s mútuament. Wahyudi hi té una feina fixa. Cobra poc més que el salari mínim de 180 euros, però també obté oli i arròs gratuïts. La seva família s’ha pogut comprar una casa a la vora de la plantació. És una casa gran i a la sala d’estar hi ha una vitrina que la família va guanyar en una competició de l’empresa. “Cada any, Musim Mas organitza una competició entre es famílies. Qui sigui capaç de tenir la casa més neta, guanya un premi”, explica Wahyudi, de 55 anys. En canvi, si es descobreix que algú fa treballar els seus fills o va a treballar sense equipament de seguretat, rep una amonestació i després se l’acomiada.
Així, doncs, podem concloure que l’estàndard RSPO és una mena de garantia contra l’explotació i les violacions de l’entorn? La realitat és que no ha pogut evitar la desforestació, ni la tala ni la crema de boscos. Al contrari, s’ha descobert que diverses empreses membres de l’RSPO —incloent-hi Musim Mas— tenien plantacions il·legals, segons alguns mitjans de comunicació. L’empresa, però, destaca els seus estrictes estàndards de sostenibilitat i el compliment de les disposicions del govern.
Musim Mas ven el producte a Nutella i companyia. La situació és ben diferent amb l’oli del molí Peputra, que, segons Ferrero, no subministra producte per a les seves pròpies marques, sinó que només l’utilitzen per a marques adquirides. Un dels molins Peputra és prop del poble de Gondai.
En una clariana de les plantacions que pertanyen a Peputra, Rudi, un jove de rostre angulós, se serveix d’un pal de quatre metres de llarg amb un ganivet lligat a l’extrem per tallar fruits de les palmeres. La seva dona, Yani, també és a la vora. Aquests no són els seus noms de veritat, que prefereixen no mencionar. El Rudi és un jornaler que només aconsegueix superar el salari mínim les temporades en què no es posa malalt. La Yani fins fa poc també treballava a la plantació. Segons explica, ruixava els camps amb els herbicides Roundup i Gramoxone, una de les barreges químiques més tòxiques del món. De roba de protecció no en duia pas malgrat estar clarament embarassada. Als capatassos tant els feia, explica. Igual que fan els ulls grossos amb les criatures —algunes de les quals no passen dels deu anys— que algunes famílies porten a treballar a les plantacions.
Cacau de la Costa d’Ivori
És 12 d’octubre i arribem a Divo, tres hores en cotxe al nord-oest d’Abidjan. En un carreró lateral fet de fang marronós hi ha la seu de la cooperativa local que Ferrero indica com a proveïdor. A l’entrada hi ha una imatge esgrogueïda d’animals que cal protegir. S’hi pot veure un elefant i un hipopòtam, però ja fa temps que no se’n veuen per aquests topants. Han destruït els seus hàbitats, en part per cultivar cacau. Ferrero en consumeix al voltant de 200.000 tones cada any i la majoria provenen de la Costa d’Ivori.
En una imatge penjada a l’estreta oficina de la cooperativa, amb l’ajuda de Ferrero s’han pogut reparar tres bombes d’aigua en els pobles de la cooperativa. Ferrero duu a terme diversos d’aquest tipus de projecte: construeix escoles, les renova o bé reparteix material escolar. El director del centre, Zoukou Bassery explica que es bombes es van reparar per un altre motiu: l’ús de pesticides en el cultiu de cacau ha contaminat les aigües freàtiques per sota de les plantacions. “És millor no beure’n, d’aquesta aigua.”
La cooperativa es va fundar el 2015 i compta amb certificació de comerç just. Ferrero coopera amb aquesta organització i amb unes altres nou que adjudiquen els segells que suposadament identifiquen el cacau com a sostenible. Tanmateix, malgrat totes aquestes certificacions, els pagesos malden per arribar a final de mes. Fins i tot els pagesos de la cooperativa amb segell de comerç just Fairtrade reben just 25 francs (4 cèntims d’euro) addicionals al preu estatal garantit per quilogram, 900 francs CFA (1,37 euros). En una renda mitjana, això seria una bonificació de 60 euros. La resta de la bonificació va a parar a la cooperativa o bé es destina a projectes socials. A la Costa d’Ivori, un agricultor que es dediqui al cultiu del cacau té uns ingressos mitjans anuals de just 3000 dòlars; per poder viure amb garanties, en caldrien gairebé el doble.
Amb tot, Ferrero creu que va pel bon camí a l’Àfrica occidental: parla de silvicultura sostenible i de promoure una producció que revalori les persones i l’entorn.
Tanmateix, segons una presentació interna confidencial de Ferrero del mes de juny, la situació no acaba de ser tal com la pinten. Segons el document, els tres problemes principals continuen sent la pobresa de la pagesia, el treball infantil i la desforestació. Des del punt de vista del màrketing, és tota una confessió. A la Costa d’Ivori i a Ghana s’hi produeix aproximadament el 60% del cacau que es consumeix arreu del planeta i durant els últims trenta anys s’ha talat més del 70% de la massa forestal. Ferrero, però, no confessa quant cacau prové de terrenys talats. El gegant suïs de la xocolata, Barry Callebaut, ha publicat les seves xifres i ha admès públicament que els anys 2021 i 2022, només el 24,5% de les matèries primes que havia consumit no havien propiciat la desforestació. Mirades al detall, les xifres cada cop tenien més mala pinta: l’any anterior, la quota de productes no problemàtics mesurada amb altres mètodes de càlcul era del 28,7%.
En el cas del treball infantil, la situació és encara pitjor. Ja fa vint anys que les principals empreses xocolateres del món van prometre que abandonarien “les formes més dolentes de treball infantil”. Des d’aleshores, han invertit en tot tipus de mesures de neteja de cara, han ampliat terminis, han relaxat els objectius i se n’han desdit. Ferrero afirma que no tolera el treball infantil. Tot i així, les grans corporacions fan els ulls grossos. Segons estudis recents, la xifra d’infants que treballen en l’obtenció de cacau a Ghana i a la Costa d’Ivori és d’1,6 milions. A diferència de Barry Callebaut, que ja compta les criatures que treballen en la seva cadena de subministrament (25.000 a l’últim recompte), Ferrero parla d’una ofensiva “múltiple” per lluitar contra el treball infantil.
Ismael Soro acaba de fer 13 anys i a ell no li consta res de tot això. Duu la samarreta de la selecció francesa de futbol i és, amb el seu pare, al costat d’unes llavors de cacau que s’estan assecant damunt d’una làmina de plàstic. Siriki Soro té 53 anys i és pare d’onze criatures. Viu amb la seva família en un dels carrers principals de Méagui, al sud-oest del país. És un dels “ambaixadors contra el treball infantil”, possiblement perquè l’any passat el van enxampar enduent-se el seu fill com a ajudant a la plantació. En investigar-ho, l’any passat van identificar 211 nens i nenes treballadors, explica la presidenta de la cooperativa, Assata Koné. L’Ismael era un d’ells. “Feien servir matxets, ruixaven pesticides i traginaven càrregues pesades”, explica. Les famílies reben ajuda, “però mentre es pagui tan malament el cacau, les coses no canviaran”.
Siriki, el pare, ho minimitza. L’Ismael només havia recollit llavors i ho havia fet fora d’horari escolar. “Quan treballo a la plantació, sovint em canso i vull asseure’m una estona”, explica l’Ismael. Viu amb un dels seus germans en un petit cobert de pedra. Com que l’entorn li sembla insegur i hi ha lladres, l’Ismael vol ser militar. El seu somni seria viatjar a França.
A les famílies com la de l’Ismael se les ajuda amb préstecs, explica Assata Koné; d’aquesta manera es garanteix que tinguin diners per l’escola i hi vagin. Aquesta cooperativa de 2800 membres és exemplar, però també s’enfronta a molts problemes, com ara el “cacau secret”, tal com l’anomena Koné amb diplomàcia. Aquest cacau no consta als informes de sostenibilitat de les empreses. És el que es cultiva il·legalment a la vora del parc nacional, a la frontera amb Libèria, i s’introdueix a la cadena de subministrament. El 2019, la cadena francès France 2 va mostrar criatures de Burkina Faso treballant com esclaus al parc, durant anys i sense poder veure els seus pares. El cacau que obtenien s’introduïa a la cadena de subministrament d’una corporació nord-americana a través d’una cooperativa. Koné explica que alguns petits productors de la vora del parc havien ofert 3000 quilos enmig de la collita i “això era gairebé impossible per la magnitud de la seva explotació”. Ara es mesura l’extensió dels camps dels membres de la cooperativa amb GPS.
Koné s’enfronta a la paradoxa del cacau: és una de les matèries primes més anhelades del planeta, però el valor afegit, més enllà de petits fabricants locals de sabó fet amb mantega de cacau, es genera lluny de l’origen. La seva cooperativa també es troba enmig de la trampa postcolonial: els pares i els avis van talar boscos pels monocultius dels senyors d’antany. Amb la producció en massa, però, primer es van esvair els beneficis i després, els ingressos. Ara els venedors com Ferrero proporcionen grans arbres d’ombra necessaris perquè els pagesos puguin dur a terme bé un cultiu que havien abandonat en benefici dels monocultius per a les grans corporacions.
Koné no vol parlar malament de les empreses. Només afirma que “amb les seves bonificacions no n’hi ha prou per viure decentment”.
Amb uns ingressos diaris de només 1,68 dòlars —una xifra que consta a la presentació interna de Ferrero— molts pagesos viuen per sota del llinda de la pobresa. Institut Südwind, amb seu a Bonn, calcula que Ferrero destina anualment uns 450 milions d’euros al cacau, notòriament menys del que destina a les campanyes publicitàries d’Alemanya, que del gener al novembre del 2022 han sigut uns 674 milions d’euros. Només amb els 642 milions d’euros en dividends que va obtenir la família Ferrero a principis del 2020 hauria bastat per duplicar el minso preu que paga pel cacau als 90.000 pagesos que el cultiven, segons Friedel Hütz-Adams, especialista de l’Institut Südwind.
“Amb l’objectiu d’amagar l’explotació laboral, les empreses com Ferrero han retorçat i desfigurat el concepte de la sostenibilitat”, continua Hütz-Adams. Ara, el cultiu, la selecció i la traçabilitat s’han convertit en criteris decisius, no pas el preu. És clar que l’informe Brundtland que per primera vegada va definir el desenvolupament sostenible el 1987 feia èmfasi en prioritzar les necessitats més elementals de les generacions actuals i futures, centrant-se en les comunitats més pobres del planera.
Tanmateix, els pagesos fins i tot han d’assumir pèrdues amb els productes de comerç just, ja que se’n produeix molta més quantitat de la que compren les empreses. El segell Fairtrade mateix confirma el problema: de les 512.000 tones de cacau fair trade ivorià, el 2020/21 només se’n van vendre 170.000 amb bonificació. Així, doncs, corporacions com Ferrero haurien pogut adquirir 324.000 tones de cacau certificat sense pagar ni un cèntim de bonificació. L’empresa no es pronuncia al respecte.
En el cas de les avellanes, la situació no sembla que hagi de millorar. Segons l’OIT, la xifra d’infants que treballen en la collita sembla haver tornat a augmentar. Zekai Sayra, un sindicalista d’Ordu, explica d’unes trobades on es van reunir diversos agents del sector i a les quals Ferrero el va convidar. Recorda especialment una de les reunions. Uns gerents de Ferrero van presentar-hi una proposta d’embalatge on s’hi podia llegir “obtingut sense treball infantil”.
És clar que no n’ha tornat a sentir a parlar mai més. Deu ser que Ferrero ha descartat el projecte.
Traducció de Laura Obradors