Contrasta, quan un desembarca a la comarca de la Garrotxa, la realitat geomorfològica amb la aparença bondadosa del lloc. La innocència d’aquest, ordenat, serè, dolç, oculta un passat tempestuós, quan la potència tel·lúrica del planeta s’hi manifestà a base d’erupcions i altres fenòmens impulsius d’alt voltatge. Els conreus, les pastures, els boscos i les masies rítmicament disseminades pel territori cobreixen el que avui és una orografia suau, inofensiva i de cota baixa, poc arriscada en la seua expressió. Aquests turons i tossals de perfil arrodonit i les verticals cingleres testimonien un procés d’ebullició que es concretà amb productes volcànics ben diversos. El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa posseeix una riquesa incomparable en aquest aspecte: quaranta volcans catalogats, amb deu cràters d’explosió freatomagmàtica en un estat de conservació excel·lent, com els de Can Tià, la Garrinada, Santa Margarida, el Traiter o el Racó, i vint-i-tres cons d’escòries, fruit de l’activitat estromboliana, entre els quals destaquen el Croscat, el Montsacopa, el Bisaroques o el Rocanegra. Però ací no s’acaba tot: altres expressions volcàniques es donen cita a la comarca. Les colades de lava impressionen per la seua verticalitat. Castellfollit de la Roca va créixer amb gest desafiant al capdamunt d’una d’aquestes. La imatge del poble suspès a sobre d’una muralla vertical, erigida amb columnes de basalt, queda gravada en la retina del visitant quan arriba a la zona volcànica per la carretera provinent de Besalú. L’estampa té efectes d’una indubtable perspectiva catedralícia.
Menys exposades, però amb un valor excepcional, les colades de Sant Joan les Fonts ocupen la cinglera de Fontfreda i altres espais, com el Boscarró, sobre la riera de Bianya i els marges del riu Fluvià. Poc abans de l’aiguabarreig de la riera de Bianya amb el riu Fluvià, i a l’altura del Molí Fondo, s’ha identificat un túnel de lava que la colada va crear en fluir per aquesta zona. El que s’hi pot veure són fragments de les parets de tancament del tub que, a la zona interior, han quedat reomplertes per sediments arrossegats pel riu. La sobrepressió de la gran quantitat de lava que va circular per aquest tub va provocar una deformació, o blíster, en el sostre dels túnels, que va generar petits túmuls a la colada. L’erosió del riu Fluvià va deixar al descobert aquestes formacions als anys vuitanta, però no va ser fins fa un parell d’anys que el consistori i el parc natural van decidir analitzar-les. El fenomen geològic és únic a la península Ibèrica; de formacions d’aquest ordre, se n’han localitzat a Lanzarote, Irlanda i Hawaii. Ara, el patrimoni volcànic del municipi es pot visitar a peu, tot resseguint l’itinerari senyalitzat en groc pel parc natural. Són poc més de cinc quilòmetres fàcilment transitables que ens transportaran a uns centenars de milers d’anys enrere. La visita és d’assignatura obligada per als visitants que s’apleguen al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa moguts per l’interès del vulcanisme.
No cal dir, en aquest sentit, que els volcans per si mateixos són un altre dels principals atractius. El Croscat, el Montsacopa o el de Santa Margarida figuren entre els més visitats. El primer, el més alt de la zona volcànica (786 m), posseeix un cràter en forma de ferradura i el seu con és el més gran de la península Ibèrica, amb 160 metres d’altura. El Croscat també és el més jove de la quarantena que poblen aquesta comarca, tot i que rivalitza en curta edat amb el de Rocanegra, i sembla que de les dues fases que va experimentar la més recent, fa uns 11.500 anys, va produir una colada de lava que va cobrir l’àrea avui dia ocupada per la fageda d’en Jordà. Dissortadament, les ànsies extractives van convertir-lo durant un quart de segle en pedrera per a l’explotació de la greda, o cendra volcànica. Va ser precisament la mobilització popular contra aquesta activitat la que va propiciar la declaració del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa el 1982. Malauradament, les extraccions no van poder aturar-se fins el 10 de maig del 1991, quan el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya va expropiar de manera forçosa les finques incloses dins la Reserva Natural del volcà del Croscat. D’aquesta manera, l’operació es convertiria en el primer cas a Catalunya d’expropiació amb finalitats únicament conservacionistes.
El projecte de restauració d’aquesta ferida en el paisatge va guanyar l’any 1994 un premi FAD en la categoria d’espais exteriors. El projecte, a càrrec de l’equip d’arquitectes olotins RCR, va quedar inaugurat el 8 d’abril del 1995, que el va convertir en un veritable museu a l’aire lliure i un dels espais més emblemàtics i amb sentit pedagògic del parc natural. No dubteu, doncs, a visitar-lo i a deixar-vos portar per una visita guiada. A peu, podreu iniciar l’itinerari número quinze, corresponent a la xarxa de recorreguts del parc natural, que, des de l’àrea de Santa Margarida, us portarà en poc més d’un quilòmetre fins als voltants del volcà. Es tracta d’una passejada apta per a tots les edats i sense gaires desnivells.
I ja que hi sou i amb el permís de les vostres cames, arribats al punt d’on heu sortit, enfileu-vos al volcà de Santa Margarida. Es tracta, junt amb el Croscat, d’un dels més emblemàtics de la zona. Al bell mig, el seu cràter característic conforma una àmplia planúria, un prat enfonsat en una clariana de bosc. Allà desafia al pas del temps l’ermita dedicada a Santa Margarida. A l’origen fou d’estil romànic, però va ser destruïda pels moviments sísmics que tingueren lloc a Catalunya el primer terç del segle XV. Va ser reconstruïda a mitjan segle XIX respectant, això sí, la sobrietat estètica i constructiva primigènia. El lloc transmet un magnetisme especial, i s’hi estableix una simbiosi profunda i estreta entre els elements natural i religiós. Mireu d’escollir el bon moment del dia per connectar amb aquest lloc, habitualment freqüentat, i per viure’l en solitud.
El Montsacopa, per la seua banda, és de tota la munió de volcans el més urbà. Ha quedat incorporat al nucli d’Olot; flanquejat pel de la Garrinada i el de Montolivet conforma una alineació que protegeix la ciutat a ponent. El seu cràter descriu una circumferència d’una cuidadíssima regularitat, que no va ser afectada ni deformada per cap colada de lava durant el període d’activitat i que reforça així la imatge arquetípica d’aquestes estructures geològiques.
En un dels extrems del cràter hi perviu l’ermita de Sant Francesc (segle XVII), cercant com en el cas de Santa Margarida el punt de màxima intensitat espiritual. Igual que el del Croscat, el volcà de Montsacopa va ser víctima de la febre d’extracció de greda, material que va servir per a la construcció d’una part de la ciutat. Les grederes es van aturar a la dècada dels seixanta del segle passat i avui el Montsacopa ha esdevingut Reserva Natural, inclosa dins del parc que ens ocupa. La seua ascensió val la pena. En poc més de mitja hora des del centre d’Olot, concretament des de l’Oficina d’Informació Turística, assolirem el cràter que avui conforma un mirador excepcional sobre la ciutat, el parc natural i les muntanyes pirinenques més pròximes.
Ja que sou a Olot, al Museu dels Volcans trobareu la clau per entendre el medi físic de la comarca. El museu forma part del Museu de la Garrotxa i es troba ubicat a la Torre Castanys, un palauet d’inspiració indiana de mitjan segle XIX, encarregat a Josep Fontserè, autor del parc de la Ciutadella i del mercat del Born de Barcelona. Si teniu possibilitat d’assistir-hi, apunteu a l’agenda el 29 de setembre: el Museu dels Volcans i el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa organitzen la Nit dels Volcans, que s’emmarca dins la Nit Europea de la Recerca i que se celebra a centenars de ciutats europees. La Nit dels Volcans, que actualment té lloc a diversos parcs de les illes Canàries, en el cas de la Garrotxa constarà d’una mostra de documents i materials sobre els volcans, així com recorreguts relacionats per dins de la ciutat d’Olot.
La fageda d’en Jordà, el producte estrella
Malgrat l’atracció que genera la realitat volcànica, la majoria de visitants que s’apleguen al parc natural ho fan amb l’objectiu de captar l’encant de la fageda d’en Jordà. Aquest bosc excepcional s’ha tornat el producte estrella per la seua bellesa i harmonia. La fageda ha crescut sobre la colada de lava del volcà Croscat. El perfil és suau, pla, només alterat per alguns promontoris subtils. Són els tossols, unes formacions originades per la petrificació d’una bombolla de lava en entrar en contacte amb l’aigua d’uns suposats aiguamolls preexistents. Tot plegat, atorga al bosc una aparença gairebé màgica, de literatura fantàstica.
Però l’encant del lloc ha acabat alterada per la presència constant de caminants, carruatges turístics i altres productes sorgits de la fascinació per l’indret. El pelegrinatge és constant, perquè sempre resulta un bon moment per perdre-s’hi. Durant la primavera i l’estiu, la fageda vesteix el seu mantell verd, però és la tardor el moment de màxima esplendor, quan la paleta d’ocres tenyeix el fullam i filtra la llum obliqua, que atorga al conjunt una freda calidesa. Aleshores, a l’excursionista i al caminant s’hi afegeix el fotògraf de natura i el pintor de cavallet. Són nombrosos els grups que poden donar-se cita als camins de la fageda, equipats amb càmeres pesades i trípodes, o amb pinzells i aquarel·les, a l’espera de l’instant màgic. Són caçadors d’imatges, en el sentit retinià del terme. Així doncs, serà difícil que passegeu en completa solitud, però almenys una incursió és de factura obligada en el que és el producte estrella del parc natural.
El paisatge, mesura de totes les coses
La consciència del paisatge, des d’una aproxinació contemplativa i pictòrica, va quedar incrustada en l’ADN de la Garrotxa quan durant la segona meitat del segle XIX es va fundar l’Escola Paisatgística d’Olot. L’elegància dels paisatges olotins i, per extensió, de la comarca, la seua imatge bondadosa, com també la riquesa de matisos, van representar els fonaments d’un estil pictòric contingut i assenyat, de perfil burgès i amb clares connotacions polítiques quant a enaltiment del sentiment identitari. Renaixença, prosperitat econòmica i burgesia propiciarien la gestació de diverses escoles pictòriques, entre els quals l’olotina. L’alma mater, Joaquim Vayreda, va plasmar les múltiples realitats del paisatge d’Olot, basat en dos pilars fonamentals: la llum i les variacions cromàtiques segons l’estació de l’any. Les seues teles van atraure l’atenció d’altres artistes com Urgell, Casas, Rusiñol.
Com no podia ser de cap altra manera, quan el 2004 es va constituir l’Observatori del Paisatge de Catalunya, el nou ens va escollir Olot per ubicar-hi la seu. L’Observatori del Paisatge ocupa l’Hospici d’Olot, igual que el Museu de la Garrotxa, on hi ha les col·leccions dels principals pintors paisatgistes. L’Observatori té funcions d’assessorament de l’Administració catalana i de conscienciació de la societat en matèria de paisatge, no com a estampa contemplativa i estètica sinó des d’una perspectiva complexa dels canvis i transformacions profunds que s’operen al territori. Un dels principals objectius de l’Observatori del Paisatge és incrementar el coneixement que té la societat catalana dels seus paisatges i donar suport a l’aplicació a Catalunya del Conveni Europeu del Paisatge. D’altra banda, una de les seues activitats més destacables ha estat definir uns objectius de qualitat i unes directrius de paisatge per al conjunt de Catalunya. En compliment de la Llei del paisatge, s’elaboren els catàlegs de paisatge, que han acabat definint 135 paisatges, com a eina per incorporar aquest element en el planejament territorial. Aquesta diversitat i riquesa ha quedat plasmada al mapa dels paisatges de Catalunya.