Colau, amb quasi tot en contra
L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va anunciar al maig que repetiria com a candidata per tercera vegada consecutiva. Era la prova que els comuns no havien sigut capaços de trobar cap substitut o substituta a la seua figura, que és sens dubte la referencial d’aquest espai a Catalunya. Però si el 2019 va poder ser investida gràcies a una carambola bastant difícil de digerir, tant per als comuns com sobretot pels seus socis potencials —fonamentalment per Esquerra Republicana, partit més votat en aquells comicis locals—, el 2023 sembla ben complicat que Colau es puga tornar a perpetuar gràcies a un desenllaç tan inversemblant.
En primer lloc, perquè la dreta espanyola no compta amb cap candidat que il·lusione el seu electorat. El 2019 tenia Manuel Valls, que liderava aquest espai amb una candidatura àmplia que comptava amb el suport de Ciutadans, que encara vivia un bon moment polític. I, tot i això, l’ex-primer ministre francès va aconseguir sis regidors, i esdevingué la quarta força més votada.
Cal pensar que, a hores d’ara, l’espai de la dreta i de la ultradreta espanyolista quedarà encara més castigat a Barcelona. Vox presentarà l’empresari Gonzalo de Oro-Pulido com a candidat; Valents, el partit de Valls, aposta per Eva Parera; la periodista Anna Grau serà la referent de Ciutadans, i el PP encara no ha triat la persona que lidere el projecte municipal, però les travesses situen Daniel Sirera com a l’elegit. Sirera, que va presidir el PP català entre 2007 i 2008, és ara mateix la mà dreta de Carlos Mazón en la seua carrera per a esdevenir president de la Generalitat Valenciana. És possible que cap d’aquestes candidatures no obtinga representació a l’Ajuntament barceloní, tal com podria tornar a ocórrer amb la CUP, que intentarà recuperar el seu espai al consistori amb la candidata Basha Changue.
Si això fora així, Ada Colau no podria ser investida per cap tercer amb l’argument d’evitar el nomenament d’un alcalde independentista. La líder dels comuns va ser investida amb els vots de Valls i amb els del PSC, amb els quals ha governat aquests anys desenvolupant una relació de calma tensa i de competició interna que s’accentuarà fins a la data de les eleccions. Colau ha comptat també amb la sort de les circumstàncies, que li han permès aprovar pressupostos municipals amb el suport d’ERC en virtut dels pactes establerts entre aquest partit, els socialistes i Unides Podem a escala estatal —i que possiblement es veuran traslladats als pressupostos de la Generalitat de Catalunya.
ERC i PSC també repetiran candidats. Ernest Maragall i Jaume Collboni asseguren tindre opcions de ser els més votats. L’últim baròmetre electoral, del mes de juliol, situava Colau com a la candidata amb més intenció de ser votada (11,9%) en un Ajuntament absolutament dividit i dominat per les forces de centreesquerra. Darrere d’ella hi hauria Maragall (10,9%) i Collboni (7,5%). Tots tres baixarien respecte al 2019: ERC en un 3,2%, comuns en un 1,8% i socialistes en un 4,6%. Fins fa poc semblava clar que l’alcaldia es disputaria entre aquests tres candidats, però ara no és tan evident.
Entre altres coses, perquè Junts ha fet una aposta ferma per Xavier Trias, l’únic alcaldable que sembla donar opcions reals al partit d’aconseguir l’alcaldia. El 2019 Junts, que encara no estava constituït com a partit, va veure el nombre de regidors reduïts a la meitat i va passar de 10 a 5 —si es compara amb el resultat de Convergència el 2015. Ara aspiren a recuperar aquests vots perduts concentrant el vot històric convergent, que tot i ser menor a Barcelona no deixa de ser una bossa important; i, sobretot, concentrant el vot contrari a Colau, que lidera una gestió valorada com a dolenta o molt dolenta per més de la meitat dels barcelonins (50,4%), segons el baròmetre de desembre.
Trias, precisament, abandera un discurs que vol seduir una gran majoria de barcelonins que hi podrien connectar gràcies a la sensació d’empitjorament de la ciutat (65%) i degut, també, als principals problemes que identifiquen Barcelona: la inseguretat i la neteja. Alhora, encara que semble paradoxal, Colau es pot veure beneficiada —en part— de l’efecte Trias en tant que tindrà un contrincant clar contra el qual desenvolupar el seu discurs.
Una situació preelectoral que pot tindre diversos desenllaços, però que suggereix tres tendències. En primer lloc, l’aposta decidida de Junts per un candidat que, al contrari que el conjunt del partit, s’entesta a reivindicar de manera desacomplexada el llegat de l’antiga Convergència, cosa que podria ressituar ideològicament el partit fundat pel president Puigdemont. En segon lloc, la disputa entre quatre partits per l’alcaldia —comuns, ERC, PSC i Junts— obligarà a formular pactes d’investidura que implicaran contradiccions inevitables, i que alhora podrien ser la consolidació de futures enteses al Parlament, tenint en compte que la incògnita dels pressupostos catalans ja s’haurà resolt. En tercer lloc, els comuns es disputen la seua fortalesa, que dependrà en gran part de mantenir-se o no a l’alcaldia de Barcelona. La seua força a la capital dibuixarà un futur de solvència o de camí a la marginalitat. Per acabar, serà a partir del resultat d’aquestes eleccions que ERC s’atrevirà o no a polsar el botó de la convocatòria electoral anticipada. El partit que governa la Generalitat en estricta minoria disposarà, a partir del 28 de maig, d’elements per a saber si li convenen o no unes noves eleccions per a mirar de reforçar el seu pes al Parlament.
València, una moneda a l’aire
Abans de marxar de vacances, al PSPV es felicitaven pels resultats de l’últim baròmetre municipal encarregat per l’Ajuntament de València, que els assigna una intenció directa de vot del 15,8%. Sumada a l’11,6% de Compromís i el 3,4% d’Unides Podem, l’esquerra tindria assegurats el 30,8% dels sufragis i Sandra Gómez, segons proclamaven els del puny i la rosa, esdevindria la nova alcaldessa del cap i casal. Perquè, per l’altra banda, el 19,5% del PP, el 7,2% de Vox i el 2% de Ciutadans totalitzen una intenció directa de vot del 28,7%. Si hi afegim el factor de la simpatia envers les diverses forces en disputa, l’esquerra estaria en el 36,2%, i la dreta, en el 31%.
En realitat, però, tot està bastant més obert. Filant prim observem que el mateix baròmetre dibuixa una fidelitat dels electors més alta en el cas de Compromís que no en el dels socialistes. Dels 2.354 enquestats, a penes l’11,4% afirmen haver votat la coalició valencianista en 2019, malgrat que en aquelles eleccions van aconseguir el 27,5% de les paperetes. Una xifra inferior a l’11,6% d’intenció directa de vot que reflecteix el baròmetre en qüestió.
En canvi, el record de vot al PSPV és del 17,1% —a l’urna, en 2019, van reunir el 19,4% dels sufragis—, per sota de l’actual 15,8% en intenció directa de vot. És a dir, hi ha més gent que recorda haver votat Sandra Gómez de la que ara té clar que ho farà. Pel que fa als populars, el record —17,4%— també se situa lluny del 21,9% que van obtenir-hi, mentre que la seua intenció directa de vot queda fixada en el 19,5%.
Al marge d’això, el baròmetre indica que la percepció ciutadana ha variat. I aquest és el fet més substancial. Si l’octubre de 2020, en l’anterior estudi demoscòpic municipal, el 47,7% dels veïns consideraven bona o molt bona l’acció de govern de Compromís i PSPV, avui en són el 30,8%. Per contra, si aleshores només el 19,1% qualificava de dolenta o molt dolenta la tasca de l’equip municipal, ara en són el 29,9%.
Així doncs, l’alcalde, Joan Ribó, s’ha vist obligat a repetir com a cap de cartell de Compromís. N’és el gran actiu i no hi havia cap successor amb garanties. Igual com Ximo Puig a la Generalitat, per bé que va anunciar que no ho faria, optarà a un tercer mandat.
L’adversària principal és María José Català, l’omnipotent número 2 del PPCV, que ha compatibilitzat el seu càrrec orgànic amb el de portaveu popular al consistori i síndica parlamentària a les Corts Valencianes. En els comicis anteriors, en què ja fou alcaldable, Català no va aturar la sagnia del PP, i perdé més de 20.000 vots i dos regidors amb relació al pobre resultat de Rita Barberà en 2015.
Català se n’ha declarat seguidora. Ha demanat que siga designada alcaldessa honorària, que el pont de les Flors porte el seu nom i fins i tot compta amb una de les nebodes de Barberà com a assessora del grup, tot i que en el partit n’hi ha que no obliden el seu vot afirmatiu —en setembre de 2016, amb la resta del grup de les Corts— a la sol·licitud de renúncia del seu escó de senadora per a “salvaguardar la dignitat dels ciutadans”.
De qualsevol manera, la València del 2023 no té gaire a veure amb la que governava el PP. Compromís no quedarà lluny dels 100.000 vots de 2019, si és que no torna a superar-los. És gairebé segur que el PP hi quedarà per davant, però els socialistes també avantatjaran còmodament Vox, que rumia presentar com a candidat el fins ara síndic adjunt a les Corts, José María Llanos. La presència de Ciutadans es dona per impossible, encara més després que la formació taronja reincidisca amb Fernando Giner com a aspirant a l’alcaldia.
En un escenari tan ajustat, el resultat d’Unides Podem pot ser determinant. La secretària general al País Valencià i síndica parlamentària, Pilar Lima, malda per arribar a una entesa amb Compromís i ocupar el número 11 d’una llista conjunta, però ni Ribó ni els partits de la coalició no es mostren entusiasmats.
De fet, l’alcalde, per tal de repetir, va posar la condició de sentir-se còmode amb la llista, cosa que no va passar en 2015 ni en 2019. I en gran manera ho ha aconseguit: la seua bona amiga Papi Robles, líder de Més —l’antic Bloc— al cap i casal i que ara mateix també és síndica de Compromís, figurarà en el número dos. Els comicis de València, per tant, poden enfrontar quatre dels sis síndics a les Corts. Poca broma.
Un regidor que balla a Palma
Les eleccions municipals a l’Ajuntament de Palma, el mes de maig vinent, podrien ser les que donassin com a resultat una nova majoria, conservadora, que posés fi al govern esquerrà (PSIB, Unides Podem i Més per Mallorca) que comanda la ciutat des de 2015.
L’única enquesta d’intenció de vot a l’Ajuntament que s’ha publicat —del passat mes de març, en el diari Última Hora— va ser feta per l’institut demoscòpic IBES (Instituto Balear de Estudios Sociales) i preveia que l’esquerra en el seu conjunt perdria, en cas de ser aleshores els comicis, tres escons: passaria dels 15 que va obtenir el 2019 amb la suma del PSOE (9), Unides Podem (3) i Més (3) a només 12 (6, 3 i 3, respectivament), mentre que la dreta augmentaria dels 14 d’aleshores que sumaren PP (6), Vox (4) i Ciutadans (4) a 17 actualment (9, 7 i 1, respectivament).
Des de llavors la situació s’ha alterat. Tant la política electoral com la demoscòpica. Un nou partit d’esquerra concorrerà als comicis i, per tant, competirà amb els altres tres. En efecte, segons va anunciar recentment, la CUP presentarà candidatura a l’Ajuntament de la capital mallorquina, cosa que en teoria complica encara més la possibilitat que la suma dels progressistes repeteixi la majoria absoluta. No obstant, les coses no són tan clares. El director del citat IBES, Gonzalo Adán, així ho explica per a aquest setmanari: “En aquests moments no hi ha una majoria tan clara com la de fa nou mesos, i pareix que les forces entre els blocs de dreta i esquerra estan molt igualades”. A parer seu, hi ha hagut una lleugera modificació de la distribució de regidors i no tant dels vots excepte pel que fa a Ciutadans, que baixaria una mica i perdria la representació; i pel que fa a Vox, que no creix tant com abans a costa del PP. De manera que, de la petita redistribució de la força d’aquests partits, en surt beneficiada l’esquerra en escons. Tanmateix, això no vol dir que tingui res assegurat. De fet, diu Adán que, “a hores d’ara, la dreta segueix forta”, i la suma de PP i Vox té a l’abast assolir el govern municipal: “Jo diria que la cosa està en què la dreta pot treure 14 o 15 regidors, i serà un nombre o l’altre per molt pocs vots”. La majoria absoluta s’aconsegueix amb 15 edils sobre els 29 amb què compta la corporació municipal. Per tant, la primera opció suposaria que l’esquerra governaria i la segona que ho faria PP-Vox.
A l’Ajuntament de Palma, en efecte, es trien 29 regidors, que són pocs perquè el PI hi pugui entrar: cap enquesta li ha donat possibilitat de representació. Per tant, l’esquerra es queda sense el potencial aliat que sí que pot tenir al Consell de Mallorca al Parlament, on la presència del PI és més probable perquè Mallorca tria a les dues institucions més escons (33) que no els que s’elegeixen a Palma. A més, el fet que Vox hi concentri la major part del seu vot (el 57% el 2019) fa que la força ultradretana a la capital sigui més intensa que al conjunt de Mallorca.