1. Els ducs de Borgonya
Tres estats europeus actuals —Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg— al segle XVI es trobaven sota la sobirania dels ducs de Borgonya. Conformaven, però, un mosaic de 17 “províncies”, cadascuna de les quals gaudia d’una autonomia important, ja que comptava amb uns estats provincials (una mena de parlament), unes lleis i una administració pròpies, formada per un stadhouder o governador auxiliat pels seus consellers.
El 1515, en arribar a la majoria d’edat, Carles d’Habsburg assumí el govern dels Països Baixos. Poc després, a més, heretà també altres regnes, entre els quals les corones de Castella i d’Aragó, i fou elegit emperador germànic. En aquesta vasta monarquia, formada per territoris molt diferents que ara compartien un mateix sobirà, els Països Baixos no van acabar d’encaixar bé.
Durant la primera meitat del segle XVI, encara hi va haver certa estabilitat. Al capdavall, Carles, nascut a Gant i criat a Malines, parlava francès i neerlandès, havia atorgat càrrecs importants als nobles flamencs i es va passar la vida amunt i avall recorrent els seus dominis europeus. Les coses van canviar amb l’abdicació de Carles V, a Brussel·les, el gener de 1556. Felip, el successor, encara va romandre als Països Baixos tres anys, quan va salpar cap a la península Ibèrica, de la qual ja no tornaria a sortir mai més.
El 1561, el rei va decidir fixar la cort a Madrid, una vila de mitjana importància convertida de cop en la capital d’una monarquia gairebé planetària. La imatge que l’historiador Fernand Braudel encunyaria posteriorment ha fet fortuna: Felip II, a Madrid o al monestir d’El Escorial, fundat per ell, controlant-ho tot com una aranya al bell mig de la teranyina. Els seus súbdits borgonyons el percebien cada cop més llunyà i indiferent a la seva sort, i això els va dur a la insurrecció de 1568.
2. Tres causes per a una rebel·lió
Tres són les causes de la rebel·lió dels Països Baixos contra la Monarquia Hispànica. La primera, era econòmica. Al llarg del segle XVI, els Països Baixos s’havien convertit en el centre del comerç europeu. L’economia castellana, de base ramadera, era incapaç de retenir les quantitats mai vistes d’or i, sobretot, plata que arribaven des d’Amèrica. “Somos las Indias de los extranjeros” deien alguns pensadors espanyols, equiparant l’espoli que es perpetrava a Amèrica amb el que ells mateixos patien quan veien com escapaven de les seves mans els millors beneficis del comerç intercontinental.
Menys encara aconseguia participar d’aquesta riquesa una Corona d’Aragó que havia perdut la seva esplendor comercial de temps passats per la duresa de la llarga crisi medieval i pel desplaçament dels grans eixos comercials de la Mediterrània a l’Atlàntic a partir de 1492. Tampoc el petit regne de Portugal podia controlar financerament el comerç de les lucratives espècies provinent de les seves colònies a l’Índia i la Indoxina. Amb aproximadament set milions d’habitants, la península Ibèrica no era un mercat suficient per a tanta opulència.
Així que, a través de l’anomenada ruta de la plata, bona part dels metalls preciosos i les espècies era duta als ports cantàbrics i, des d’allà, en vaixell, al veritable nòdul de l’economia mundial: els Països Baixos, un territori pla, amb més de tres milions d’habitants, ben comunicat, amb una densa xarxa urbana, que redistribuïa tota mena de productes entre el nord i el sud d’Europa.
El segon motiu que va distanciar les elits cada cop més pròsperes dels Països Baixos de la Corona va ser polític: a despit de la seva potència econòmica, ni la burgesia ni la noblesa flamenques treien gaire profit de formar part de la Monarquia Hispànica. No podien comerciar directament amb Amèrica, ja que la Corona havia imposat el monopoli del port de Sevilla en tots els intercanvis transatlàntics. El rei posava traves a la sortida de metalls preciosos de Castella. I els grans càrrecs de la monarquia, com virrei o conseller, estaven pràcticament monopolitzats per la noblesa castellana. La política imperial no tenia en compte els interessos dels seus súbdits flamencs.
El tercer motiu de la revolta va ser religiós. L’extensió del protestantisme a l’Imperi germànic a partir de 1517, amb la ruptura provocada per Martí Luter, havia constituït un autèntic malson per a Carles V, que durant anys s’havia escarrassat sense èxit per posar-li fi. Més difosa encara resultaria l’obra de Joan Calví, que a la ciutat suïssa de Ginebra volia crear un model de societat cristiana que es pogués contraposar a la corrompuda Roma dels papes. Calví escrivia en llatí i en francès, les llengües més conegudes a l’Europa de l’època, i el seu moviment tenia un fort component proselitista i antimonàrquic.
El calvinisme es va expandir pels Països Baixos i va ser ràpidament adoptat com a religió per bona part de les elits, especialment a les províncies del nord. Felip II, que es presentava arreu com el paladí del catolicisme, intentà impedir-ho amb una activa política confessional: va multiplicar el nombre de bisbats, per vigilar de prop l’ortodòxia dels seus súbdits i va convertir en llei les normes catòliques aprovades pel concili de Trento, la qual cosa equivalia a il·legalitzar els protestants. Però el rei va topar amb un límit: la població va refusar totes les temptatives d’implantar una inquisició “a l’espanyola”.
3. L’esclat de la revolta
La qüestió religiosa va ser, com tantes vegades a l’edat moderna, el detonant de la revolta, però no seria just reduir aquesta a un problema purament confessional. Sense la dissociació que s’havia anat produint a mitjan segle XVI entre la Corona i els Països Baixos per motius econòmics, socials i polítics, la duració i la profunditat del moviment contra la monarquia segurament no haurien estat les mateixes.
El 1566, enmig d’una crisi de proveïment de cereals i altres productes, esclatà la revolta iconoclasta. Els protestants no acceptaven el culte als sants ni a la mare de Déu i consideraven blasfema i idòlatra la profusió d’imatges d’aquests personatges que hi havia a les esglésies catòliques. L’agost de 1566, grups enfurismats de calvinistes van assaltar-les i van destruir els quadres i les escultures dels sants.
Avisat dels fets, Felip II va optar per la mà dura: els terços espanyols, les temudes tropes d’elit que havien guanyat les guerres d’Itàlia, van rebre l’ordre de desplaçar-se als Països Baixos sota el comandament del duc d’Alba, el qual va ser nomenat governador en substitució de Margarida de Parma, germanastra del rei. Hi havia un punt de degradació en la mesura: tot i ser un home de la màxima confiança del monarca i de la més alta noblesa castellana, Alba no era de sang reial.
Assentat a Brussel·les, el duc dugué a terme una repressió ferotge a través de la creació d’un tribunal d’excepció, el Conseil des Troubles, que, a més d’aplicar una repressió sumaríssima, violava tot el sistema judicial flamenc. Fins i tot els líders de la noblesa catòlica van ser executats, però no el príncep d’Orange, Guillem de Nassau, calvinista, que va aconseguir exiliar-se a Alemanya.
La crueltat d’Alba, lluny de sotmetre els indisciplinats, només serví per generalitzar la indignació i atiar el foc. I, per reblar el clau, l’augment dels impostos per sufragar la presència dels soldats sobre el territori va incrementar el descontentament. La revolta de 1568, liderada per Guillem d’Orange i ja amb una motivació clarament política, va ser encara molt més dura i general que els atacs a les esglésies de 1566.
A partir de 1568, els Països Baixos esdevindran, per dir-ho en termes contemporanis, el Vietnam o l’Afganistan de la Monarquia Hispànica, la potència política i militar hegemònica del moment. Durant dècades, Europa veurà desfilar una corrua interminable de tropes —i de cabals per pagar-les— en direcció a Flandes. L’anomenat camí espanyol travessava Catalunya pel camí ral, des de Lleida fins a Barcelona, on els soldats i els diners eren embarcats cap a Gènova, que era un aliat hispànic. A través de Milà, algunes valls alpines segures i el Franc Comtat, els terços arribaven a Flandes.
Per això la historiografia neerlandesa parla de la guerra dels Vuitanta Anys, el període que va de la revolta de 1568 al reconeixement de la independència el 1648. Val a dir, però, que no es tracta d’un període bèl·lic continuat, sinó més aviat d’un ambient constant de tensió i hostilitats, a vegades de perfil baix, a vegades en forma de lluita oberta.
4. Les Províncies Unides
Durant dècades, els millors militars i polítics al servei del rei d’Espanya van ser enviats als Països Baixos, sense èxit. S’hi alternaren moments de repressió militar amb iniciatives conciliadores, però mai s’aconseguí la pacificació del territori. El domini del rei quedava assegurat per la presència constant dels exèrcits. Els seus excessos, en especial el saqueig de la pròspera ciutat d’Anvers el 1576, en l’episodi conegut com “la fúria espanyola”, els van fer particularment odiosos a la població.
Les hostilitats van anar dissenyant un mapa més clarament delimitat. La noblesa i el clergat catòlic del sud dels Països Baixos, preocupats per les tendències republicanes i calvinistes que dominaven el moviment rebel, es reagruparen a la unió d’Arras (1579) i aconseguiren el respecte de les llibertats provincials a canvi del reconeixement de Felip II com a sobirà i del manteniment del catolicisme. La resposta calvinista va ser la unió d’Utrecht (1580), formada per les set províncies del nord dels Països Baixos, liderades per Holanda.
L’enfrontament d’un bloc meridional, catòlic i monàrquic contra un altre septentrional, calvinista i republicà, conegut en endavant com les Províncies Unides, tindrà dues conseqüències molt clares: la primera, que el teatre fonamental d’operacions militars serà la franja central dels Països Baixos, és a dir, una zona plana, molt urbanitzada, en la qual l’evolució de grans contingents de tropes en campanya és molt difícil. En resultarà una penosa guerra de desgast i de trinxeres, on els guanys territorials, en extensió, eren reduïts. Els exèrcits d’un bàndol i de l’altre assetjaven ciutats ben fortificades que podien resistir durant mesos. És així com les planes de Flandes esdevingueren banc de proves per a tota mena d’innovacions tècniques i tàctiques, i per formar soldats i mercenaris vinguts de tot arreu.
La segona conseqüència de la clarificació dels bàndols interns és la decantació de les aliances amb els altres estats. Els anglesos —anglicans— donaran suport a les Províncies Unides sobretot per l’afinitat religiosa entre protestants, i això donarà una especial rellevància a la guerra marítima pel control del canal de la Mànega i dels accessos als ports principals. Els francesos també hi enviaran soldats i recursos als rebels, perquè era una forma de desgastar la seva gran enemiga, la casa d’Àustria.
Esgotat financerament i psicològica després d’anys de lluita, a la fi del seu regnat Felip II intenta una operació pacificadora. El 1595 cedeix la sobirania sobre els Països Baixos a la seva filla Isabel Clara Eugènia, que es casa amb l’arxiduc Albert d’Àustria. Aquest, aleshores cardinal i arquebisbe de Toledo, és autoritzat pel Papa a penjar els hàbits i fer-se càrrec d’aquesta nova responsabilitat. Si el nou matrimoni hagués tingut fills, s’hauria creat a Europa una tercera branca regnant dels Habsburg, a més de les de Viena i Madrid. Era una forma de donar independència als Països Baixos sense sostreure’ls de l’òrbita de la dinastia. Tanmateix, el matrimoni no va tenir descendència i, segons les clàusules establertes per Felip II, a la mort dels cònjuges els Països Baixos retornaren a la Monarquia Hispànica.
5. De la treva a la guerra
Aleshores ja era rei Felip III, que, de grat o per força, amb uns regnes ibèrics consumits per la guerra i la crisi econòmica, intentava desplegar una política menys bel·licista que el seu pare. El 1609 el monarca va acordar l’anomenada Treva dels Dotze Anys. Les cessions del sobirà a canvi de la pau eren importants i, en certa manera, humiliants, atès que no es tractava d’un tractat diplomàtic internacional, sinó de la negociació entre un rei absolut i els súbdits que, en teoria, li devien vassallatge. La Monarquia Hispànica reconeixia la personalitat jurídica —però no la independència— de les Províncies Unides, renunciava a demanar que s’autoritzés el culte catòlic a les províncies del nord i, sobretot, no impediria l’expansió comercial neerlandesa a les colònies portugueses, que havia permès a les Províncies Unides controlar el lucratiu comerç de les espècies.
A principis del segle XVII, aquest havia esdevingut un important problema que s’afegia als greuges acumulats per la història. La fi de la dinastia Avis sense descendència havia dut, el 1580, a la proclamació de Felip II com a rei de Portugal. La unió de les tres corones ibèriques sota un mateix ceptre i, el que és més rellevant, de les seves colònies, havia creat una potència política sense parió —si exceptuem, potser, l’Imperi xinès. Dir que als regnes de Felip II no es ponia el sol no era cap exageració. De retop, ara el rei també era responsable de mantenir el monopoli portuguès del comerç europeu amb Àsia.
Però la penetració de la burgesia dels Països Baixos en les rutes de les espècies esdevé un domini gairebé absolut a partir de la creació de la Companyia de les Índies Orientals el 1602. La VOC, com era coneguda per les seves sigles en neerlandès, va oferir el model més acabat de combinació entre capital privat i poder polític. D’una banda, era una societat anònima amb una àmplia participació de la població. Els dividends generats, distribuïts amb gran capil·laritat social, eren la causa de la prosperitat i de l’estabilitat social d’aquell incipient capitalisme. D’altra banda, les autoritats i els vaixells de guerra holandesos garantien a la VOC el monopoli del comerç amb les seves factories a l’Índic.
Tanmateix, les Províncies Unides presentaven també algunes esquerdes. La nova entitat política republicana no havia aconseguit una completa estabilitat institucional. En una Europa on la monarquia absoluta era la norma, la influència de l’stadhouder, el cap de l’exèrcit, era molt gran, més encara en un context bèl·lic. Aquest havia estat el càrrec de Guillem d’Orange, que després s’havia mantingut en la seva família. Els Orange i els seus seguidors cercaven una centralització més gran i agilitat executiva. Així i tot, els sectors més tradicionalistes volien mantenir la preeminència com a centre de decisió dels estats generals, en els quals estaven representats els governs de totes les províncies, controlats per les classes dirigents urbanes. A cada província, la tensió es reproduïa entre els Estats Provincials i el corresponent stadhouder provincial.
A inicis del segle XVII, aquesta tensió política es doblava, un cop més, d’una seriosa discrepància religiosa. El calvinisme holandès estava dividit en dos grups, els gomaristes i els arminians, que interpretaven de manera diferent els dogmes. En una societat tan profundament confessional com la neerlandesa, la disputa tenia un profund impacte social. Políticament, els gomaristes estaven encapçalats per Johan van Oldenbarnevelt, des de 1586 advocat dels Estats Provincials d’Holanda, la província més important de la Unió. La Casa d’Orange-Nassau, en canvi, era arminiana.
El 1618, l’stadhouder Maurici d’Orange-Nassau va donar un autèntic cop d’estat. Va aconseguir la prohibició del gomarisme, l’expulsió dels seus adeptes de les institucions i l’execució d’Oldenbarnevelt, acusat de traïció. El bel·licisme de Maurici seria determinant perquè el 1621 no es renovés la Treva dels Dotze Anys. De l’altre costat, el comte duc d’Olivares, favorit del nou monarca Felip IV, coronat el 1621, també era partidari d’una política hispànica molt més agressiva. Per a ell, la Treva de 1609 era un signe de feblesa que perjudicava la reputació internacional del rei en una Europa que juxtaposava diversos litigis internacionals i s’encaminava cap a una guerra dolorosa, llarga i generalitzada. Ni Olivares ni Orange ni tants altres responsables del desencadenament d’aquella conflagració podien pensar que tot el continent viuria trenta anys de destrucció i desolació. Catalunya, amb la guerra dels Segadors, no en restà exclosa.
6. Vuitanta anys després, la independència
Així, la represa de les hostilitats als Països Baixos el 1621 es va afegir a la contesa que havia començat entre catòlics i protestants a Bohèmia el 1618. Tanmateix, dintre d’aquesta “guerra de guerres”, com ha estat sovint qualificada la guerra dels Trenta Anys, el conflicte dels Països Baixos mantindria la seva singularitat. I, finalment, la disputa per l’hegemonia política europea entre Lluís XIV de França i Felip IV conduiria aquest a reconèixer jurídicament la independència de les Províncies Unides a la Pau de Westfàlia el 1648. El rei, però, es negaria a acceptar la independència de Portugal, que, com Catalunya, s’havia aixecat contra la política centralista d’Olivares el 1640. Resignant-se als fets consumats, ho faria el seu successor, Carles II, al Tractat de Lisboa (1660).
En canvi, el Principat de Catalunya tornaria a la Monarquia Hispànica per la força de les armes, al preu de cedir a França el comtat de Rosselló i mitja Cerdanya, segons el Tractat dels Pirineus (1659). També serien franceses la província d’Artois i part de l’Hainaut, als Països Baixos del sud, els que havien romàs sota l’obediència hispànica i que, des d’aleshores, esdevindrien l’objecte continu i indissimulat del desig expansionista de Lluís XIV durant tota la segona meitat del segle XVII.