A l’aguait del descans

Estiu. Cautela. Brisa. Despertar... En el pròleg d’Oh! Dietaris inèdits es justifica aquest llibre afirmant que “una societat literàriament normalitzada hauria d’obrir-se a acollir qualsevol manifestació escrita de qualitat”. Efectivament, aquesta manifestació no és gens convencional perquè és íntima, personal, profunda. Són d’aquelles històries que hom escriu per preservar, per tal d’aprofundir, conscient que allò que redacta no interessa ningú més. O potser sí. Els lectors de la Safor trobaran entre aquestes pàgines un tresor paisatgístic representat per una literatura de patrimoni comarcal, que no és poc.

Perquè potser molts nadius d’aquella zona també anhelaran “la llum de la vesprada encara hivernenca que viu al pati”, que “s’hi mescla amb la penombra tan dolça de la casa” on la mare seu per cosir i des don s’observen “els brots novells de la parra” i els “pardalets que es disputen al pati alguna que altra molleta de pa”. Aquest passatge és ben representatiu, perquè el llibre mescla anècdotes innombrables que adquireixen transcendència, només, per a qui guarda les fotos al calaix mental de la nostàlgia de poble petit. Tot plegat esdevé un tribut merescut, en tant que revela el seu fons més íntim i personal. Si bé, més enllà del seu entorn, potser no resulta especialment interessant.

Uns escrits que conviden a la calma, a la imatge d’un poble contemplat des de la vellesa o des de la immaduresa sobtada, imprevista i resignada. Que guarda imatges d’infantesa, de familiars tendres que ja no hi són, d’escapades romàntiques prohibides, de passeigs contemplatius, de meditacions senzilles i de calma, molta calma. Perquè aquest llibre no genera nusos. Ni tan sols hi ha una història que pronostique un gir inesperat. Tot és poesia, vitalisme contingut, calor, camins, horta, insectes. Camp bressat per la mar. La Safor radiografiada des del descans d’un autòcton que es deixa seduir pel seu propi poble i intenta sorprendre’s per detalls quotidians.

La passió per relatar circumstàncies aparentment insignificants la justifica amb aforismes i nombroses frases que també tenen el seu capítol de memòries. “La literatura és una droga dura. Més o menys permesa, més o menys legal, per bé que no sempre. Arribe a creure, però, que en certes ocasions pot crear molta més addicció que el cavall”. Només això explica el fet de dedicar un text curt a la persecució d’un gat. Efectivament, la literatura —o el simple fet d’escriure— enganxa.

Odes a la sesta, als records banals, a les passions polítiques de la joventut, assenyalades però no explicades... Tot sempre des del descans, des de la distància de qui ho contempla tot absort pel vent marítim que relaxa els músculs, la ment, l’actitud, la percepció i l’expressió escrita. Literatura pausada. Bella per als qui reconeixen els paisatges de la Safor. Cansada per als qui esperen alguna reflexió amb què identificar-se. Tribut a tot un dinamitzador cultural, guardonat per escrits anteriors d’estil similar, però amb inquietuds bastant més motivades. Homenatge, en tot cas, merescut.