El refranyer diu allò de “març ventós i abril plujós, fan el maig florit i formós”. Quin mes millor que maig, així doncs, per sotmetre a votació la continuïtat o no del Govern del Botànic? Resulta, però, que el mateix refranyer també diu que “maig arribat, hivern acabat”, i aquest és el desig de PP i Vox: que al maig arribe la fi de l’hivern que ha significat, per a ells, les dues legislatures del PSPV, Compromís i Unides Podem a la Generalitat Valenciana.
O el mes de la festa o el mes de les flors. No hi ha cap més opció. O el 5 de març, com a preludi de les Falles a desenes i desenes de poblacions valencianes, o el 28 de maig, el dia en què es votarà a 12 autonomies més i als més de 8.000 municipis de l’Estat. Quina data beneficia el Botànic?
Aquesta és la gran pregunta que deu sobrevolar el cap del president valencià, Ximo Puig. O una data totalment individualitzada, culminant la “singularització” anunciada de manera solemne en 2019, o diluir-se en un cúmul d’eleccions que el PP aspira a convertir en “8.000 plebiscits” sobre Pedro Sánchez. Amb el perill afegit que el president espanyol accepte l’envit i faça coincidir, aquell 28 de maig, els comicis al Congrés i el Senat.
L’escenari és més procliu que no sembla, per al Botànic. Amb els pressupostos de 2023 tot just aprovats —els vuitens en temps i forma— i un executiu de coalició molt estable —els quatre que el PP va acordar en 2019 amb Ciutadans ja han saltat pels aires, i la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, s’ha vist obligada a prorrogar els comptes de 2022—, la sensació de calma que transmet la política valenciana és un element diferencial. Fins i tot la dimissió de la vicepresidenta, Mónica Oltra, ha quedat en segon pla. Hi preval la imatge de govern consistent, encara amb recorregut.
Ni l’alçament recent del sumari del cas Assud, que es remunta al passat però té unes derivacions gens negligibles per al PSPV, no sembla inquietar en excés l’esquerra governant. Si més no, de moment.
En paral·lel s’ha conegut una macroenquesta sobre tendència de vot encarregada pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) a 12 autonomies i les ciutats de Ceuta i Melilla. Les projeccions que fa per a cada partit —amb unes forquetes enormes— no resulten útils, però convé fixar-se, i molt, en la resta de preguntes. El tamany de la mostra és tan considerable —1.196 persones al País Valencià— com les conclusions que se’n poden extraure. Sobretot si comparem aquestes dades amb escenaris preelectorals pretèrits.
Pot perdre unes eleccions un govern en què el 47,7% dels ciutadans li posen una nota del 6 al 10 i tan sols el 34,2% li’n posen una entre l’1 i el 4, amb l’al·licient que el 10,7% el qualifiquen precisament amb un 4, al llindar de l’aprovat?
Per fer-nos una idea, en 2007, l’any de glòria del PP de Francisco Camps, l’estudi preelectoral indicava que el 42,1% dels valencians consideraven bona o molt bona la tasca del Consell. Amb Alberto Fabra, en 2015, eren un ínfim 8,5% i, en 2019, després del primer Botànic, un 28%.
És tan cert que s’ha produït un escorament cap a la dreta —en 2019, l’autoubicació mitjana dels valencians se situava en el 4,7, i avui, en el 4,92— com que la satisfacció amb la gestió és notòria. El 36% opina que el País Valencià està millor que fa quatre anys, una nota superior a la resta de comunitats. Amb Camps, en 2007, el 34,1% pensava que havia millorat respecte als anys anteriors; amb Fabra, en 2015, a penes el 12,7%, i amb Puig, després del primer Botànic, el 34,2%.
El 51,8% dels valencians troben que, en concret, la tasca de Puig és bona o molt bona, superant presidents consolidats com l’asturià Adrián Barbón (50,1%), el murcià Fernando López Miras (45,9%) o la mateixa Ayuso (46,7%).
Pel que fa als serveis públics, els valencians que li posen una nota de 6 a 10 a la sanitat ascendeixen al 47,8%, i a l’educació, el 54,7%. A Astúries, l’autonomia on són més ben valorats, el 53% i el 61,9%, respectivament. A Balears, el 36,1% i el 59,5%, i a Madrid, el 37,9% i el 46,3%.
Ara bé, quan el CIS indaga sobre les motivacions a l’hora d’exercir el vot en uns comicis autonòmics, els valencians són els que presten menys atenció als afers estrictament autonòmics. Només els manxecs voten en clau més espanyola.
Un factor que convida a fer un pensament. Perquè unes eleccions valencianes independents, sense la contaminació de la política estatal, estrictament centrades en la política valenciana, podrien desmobilitzar una part de l’electorat més moderat. Com menys decibels, millor per a Puig i per al Botànic.
Una participació inferior també posaria més a l’abast de Podem —o d’Unides Podem, segons com es presente— el 5% dels sufragis que dona accés a l’hemicicle. A més, una contesa nítidament valenciana traduiria millor la bona imatge de Puig en vots, encara que els valencians (31,8%) són els que afirmen prestar menys atenció al candidat a l’hora de decidir-se. Només els navarresos fan prevaldre més les sigles.
Però, per damunt de tot, signar el decret de convocatòria l’11 de gener per a votar el 5 de març —més endavant, les eleccions ja coincidirien amb les Falles, la Setmana Santa o els moros i cristians— permetria esquivar el “plebiscit” plantejat pel PP i l’amenaça del superdiumenge amb què Sánchez podria unir el seu destí al dels seus presidents autonòmics i milers d’alcaldes.
Passa que Puig tampoc no vol renunciar al plus dels alcaldes. En té de ben forts i poden ser-li de molta ajuda. Potser és això el que no li fa prémer el botó roig.