El 2022 ja està acabant i la recta final de l’any és sinònim de les inevitables llistes i rànquings que intenten classificar, endreçar i sobretot filtrar allò que ha valgut la pena de debò i allò que, ben mirat, potser tampoc mereix passar a la posteritat. És molt propi dels temps que vivim, especialment en el món de les sèries, quan s’estrenen tantíssimes novetats cada setmana, la necessitat de jerarquitzar i voler quedar-nos només amb la que mereix l’adjectiu d’imprescindible (de vegades, les millors experiències de la vida no són les imprescindibles). I no deixa de ser curiós que intentem acotar-ho en 10 sèries. La xifra rodona. Queda molt bé als titulars. Però també implica una línia vermella. Què separa la sèrie número 10 de la número 11. La distància entre totes dues no és tan gran. Però una entra a les llistes i l’altre sembla condemnada a l’oblit. Aquests dies hi penso molt en aquestes sèries que es quedaran fora per molt poc. En les que tens anotades al paper per considerar i que acabes ratllant a l’últim moment. Les candidates a sèrie número 11 són sovint sèries que valen molt la pena però que no entren al rànquing no tant per demèrit propi, perquè són sèries bones, sinó pel mèrit de les altres, que són millors.
Moltes vegades, la sèrie número 11 també és una sèrie més senzilla, lluny de conceptes ambiciosos com el de Severance, que segurament té garantida una posició a totes les llistes que es facin el 2022 (merescudament). Em ve al cap The English, un western que presenta una història de venjança que porta dos personatges a fer un viatge en el que entendran que tenen molt en comú. És una sèrie amb escenes molt potents, com no podia ser d’una altra manera tenint en compte que té al darrere a Hugo Blick, guionista molt hàbil creant imatges que no s’esborren fàcilment de la retina, i dos actors sòlids al capdavant com Emily Blunt i Chaske Spencer. Però el fet de ser un western segurament la penalitzarà molt de cara a aparèixer a llistes. D’altres sèries sí que són conceptualment molt complexes però és l’execució la que no acaba de funcionar del tot i acaben sent irregulars o caòtiques. És el cas de The Sandman, a Netflix, que pel conjunt no entraria a la meva llista, i no ho farà, però té episodis individuals que són del millor que s’ha fet enguany. Una d’aquelles sèries número 11 que requeriria un asterisc per avisar l’espectador que tenir paciència amb aquesta sèrie té premi de tant en tant.
La sèrie número 11 no és, per definició, la millor sèrie, per suposat. Però de vegades pot ser una sèrie que recomani molt a les persones properes. Fins i tot més que les sèries en posicions més altes. Per exemple si els elements que conté no abunden en altres sèries i són dels que ve de gust compartir. Estic pensant en la comèdia No me gusta conducir, de Borja Cobeaga, estrenada fa poc a Movistar+ sobre un home que als 40 anys intenta treure’s el carnet de conduir. És una comèdia amb una premissa senzilla que fa servir recursos clàssics com el xoc de personalitats eficaçment. El protagonista, que està interpretat per Juan Diego Botto, és un home malcarat i esnob, i el posen de costat de personatges amb els que no encaixa, com un professor d’autoescola molt peculiar. Potser no serà la millor sèrie, però és molt recomanable si busques una comèdia que et faci riure i a més tingui moments emotius. I com aquestes sèries, sortirien uns quants exemples més. Són a la frontera, però això no vol dir que no valguin la pena.