Cada tarda igual

Vull sortir a fora, diu de sobte.

Ja no em sorprèn. Cada tarda igual, a la mateixa hora. Tanco la tablet, la deixo sobre la tauleta de davant del sofà i vaig al passadís, a buscar la cadira de rodes. No sé per què vol tornar-hi un altre cop, però aquesta vegada m’imposo callar. Ja em conec tot el que diríem. Les discussions comencen així: una paraula que du a una altra, com si fos un mecanisme automàtic, i aquesta du a una altra, i sempre acabem allà mateix. Deixo la cadira de rodes vora la butaca i desplego els reposapeus perquè no facin nosa. Estic a punt d’agafar-la quan m’adono de l’aspecte que fa.

¿No et vols arreglar una mica?

¿No estic guapa?

Vas molt d’estar per casa, Glòria.

Em mira.

Vols dir que no estic guapa.

Jo no he dit això, diria, però ja sé què diria ella. Sospiro i baixo cap a la butaca, per agafar-la per les aixelles, com si l’abracés. La incorporo amb compte, giro cap a la dreta i la diposito lentament, amb suavitat, sobre la cadira de rodes. Puc olorar el seu cabell, el seu alè. Potser valdria la pena dutxar-la. En el fons ho entenc: s’està tot el dia aquí, immòbil, passant canals o fullejant novel·les. No hi ha lloc a la discussió. De genolls, col·loco els reposapeus al lloc, sostenint-li cada cama pel genoll. És un pes mort a la meva mà, sense vida. Ajusto el taló, torno a començar amb l’altre peu. La duc cap al dormitori.

Et canviaré de roba, d’acord?, li dic, i mou l’espatlla, aquiescent.

L’aturo davant del mirall. Caldrà pentinar aquests cabells, també, però no li ho dic. L’agafo de nou per les aixelles, l’aixeco, l’ajec sobre el llit. Li trec les espardenyes d’estar per casa. Aparto la cadira una mica, m’assec a la vora del matalàs i començo a apujar-li la samarreta.

Ja ho puc fer jo, això.

¿Quina roba vols?

Qualsevol cosa. Uns texans i una samarreta nets, ja està.

Busco per l’armari mentre ella s’acaba de treure la samarreta, i ho deixo tot damunt la cadira de rodes. Ella es desbotona els pantalons (i el gest no pot deixar de recordar-me altres temps, en què això era part de la imminència, dels preliminars) i se’m queda mirant. Ara ve el moment complicat: cal aixecar-la, fer abaixar els pantalons, tornar-la a asseure sobre el llit, anar estirant els camals. Apareixen les seves cuixes, flàccides, blanques com el ventre d’un peix, cobertes de tot de cicatrius, pell desfeta i tornada a fer que embolcalla una carn morta. Examino, per costum, la part de baix, envermellida. Llenço els pantalons a terra, agafo els nets. Poso un camal en un peu, l’altre camal en l’altre, vaig pujant fins a l’entreforc de les cames. La miro.

Va, amunt.

No sé per què ho dic. No es pot moure. Torno a repetir el moviment d’abans: les mans sota les aixelles, la mitja abraçada. L’aixeco. El mal als ronyons. La meva postura és incòmoda, dolorosa, però no he sabut trobar-ne una altra. Atrapo una trinxa dels pantalons, estiro amunt. Som tan a prop que podria besar-la. Veig les arrugues que envolten els ulls, els cabells blancs. Tot això sempre em sorprèn. S’ha engreixat. Ens hem engreixat, de fet. El meu cap cada dia és més pelat, el front més ampli. La mirada que em torna el mirall ja no és la que era. Ens estem fent vells. D’aquí deu anys, ¿podré fer encara aquest moviment de posar-li els pantalons? L’assec de nou a la cadira.

¿Unes sandàlies van bé?

Sí, fa calor.

Les hi poso. Em poso dret, contemplo la meva obra. Allargo la mà per acaronar-li la galta, ella s’aparta i diu que no està per ximpleries. Vol sortir. Empeny la cadira cap al quarto de bany, indicant-me que ho pot fer sola, agafa una pinta i comença a raspallar-se. Fa temps que va decidir que es tallaria els cabells curts, que no vol complicar-se la vida amb els cabells.

¿On vols anar?

Ja ho saps.

Cada dia igual. Vol anar a aquell parc, a aquell banc.

¿No voldries anar per una altra banda?

No, vull anar allà.

¿Vols dir?

No hi tornem, Josep.

Ho dic perquè podríem variar...

Ara és ella qui calla. Em mira i prou, i em queda clar que tornarem allà. Vaig a agafar el mòbil, i aprofito per apagar la tele i tancar la finestra. El menjador és en penombra, amb la persiana abaixada perquè no hi entri la xafogor. Vagarejo per la casa, esperant que ella acabi. Miro la cuina, intentant decidir si fa falta comprar alguna cosa per sopar o per dinar, faig el ronso pel passadís. Ella surt del quarto de bany, va cap al dormitori, es posa el rellotge. La miro com va cap al menjador i agafa el mòbil. M’adono que estic calculant quines possibilitats tindria d’arreglar-se-les tota sola, com s’ho faria. Esborro aquest pensament. Agafo les claus, obro, la deixo passar. És tot com una mena de dansa, perfectament sincronitzada de tantes vegades que ho hem fet: jo tanco la porta mentre ella crida l’ascensor, jo obro la porta de l’ascensor, ella hi entra i prem el botó de la planta baixa, hi arribem, jo obro la porta de l’ascensor i ella passa, obro la porta del carrer i la deixo passar, ja som al carrer.

¿Em pots empènyer?

Ni contesto; agafo els dos mànecs i la duc endavant. Quatre carrers i ja hi serem. Ara és aquella hora de la tarda, i aquella època de l’any, que tothom surt al carrer. Els nens ja han sortit de l’escola, els bars són plens. Passen grupets de joves, o de jovenetes, concentrats en les seves coses. Les dones passen carregant bosses de la compra, o carrets plens de menjar. Passen cotxes. El nostre itinerari el coneixem amb tal exactitud que ja gairebé sé preveure com estaran els semàfors que m’he de trobar pel camí. Ens creuem amb gent, òbviament, que en veure’ns s’aparta, en la mesura del possible, com si tingués por. Sé que no ho és, no ben bé: recordo abans, quan jo mateix anava pel carrer i em creuava amb algun paralític, la manera com m’apartava, per tal de no ser un obstacle. I sempre hi ha algun despistat que no ens veu fins que no hi som a sobre, naturalment. Em cal anar a poc a poc. No puc saltar-me cap semàfor. Veig el clatell d’ella, que va girant a dreta i esquerra, mirant la vida. Jo encara he anat a la feina, he sortit al matí, he tornat després de dinar, he parlat amb gent. Ella, com a molt, haurà tingut alguna visita. Passa els dies a casa, s’avorreix.

Al principi, quan les visites mèdiques eren més habituals, ens van donar alguns consells. Hi ha el problema físic, ens deien, però també el psicològic, i cal fer-hi front. No és el mateix haver nascut així que trobar-s’hi un dia, després d’haver pogut caminar tota la vida. Però en realitat ja no sé on paren, aquells consells. Tinc la sensació que tot plegat em supera: la feina, cuidar-la a ella. A la nit faig el sopar, i també el dinar de l’endemà, el que jo m’enduré a la feina i el que ella menjarà aquí. La dutxo, la desvesteixo, l’ajudo a aixecar-se al matí, abans de marxar. No he trobat cap altra manera de ser-hi més. La vénen a veure amigues, parents, però el fet és que vivim lluny. I no he sabut decidir-me a canviar de feina. ¿Què trobaria, més a prop de casa (la de la seva família)?

Tombem la cantonada i ja hi som. Si el banc està ocupat, esperarem, mentre ella maleeix. Farem un volt o dos pel petit parc, esperant que qui sigui abandoni el banc. O, si hi ha prou espai, ens hi acomodarem. Però avui és buit. No puc evitar accelerar el pas, com si tingués por que ens el prenguin. Ella es queixa; he trepitjat un clot. Li demano perdó. Aturo la cadira vora el banc, m’hi assec. Intento agafar-li la mà. Aparta la seva. Mirem tots dos la foto.

No sé quant de temps fa que és aquí. Sembla que sigui una campanya turística: “Vine al Delta”, diu el cartell. En primer pla, el rostre d’una noia, amb ulleres de sol, tot i que es veuen clarament els seus ulls tancats mentre gira el cap enrere, amb abandó. Al fons hi ha un horitzó pla, una mica tort, flors, canyissos, un llac. El cartell, gegant, penja d’un edifici proper al parc, i és aquí, des d’aquest banc, que la combinació de les branques dels arbres i les clarianes permet veure’l millor. El devíem veure per primera vegada farà dos mesos, quan les passejades a la tarda no estaven tan prefixades; Glòria va dir que era bonic, i em va fer aturar per mirar-lo llargament. L’endemà em va demanar que tornéssim allà, i va estar mirant-se’l durant mitja hora. Durant un grapat de dies vam estar tornant al parc; el passeig de la tarda s’havia reduït a venir aquí i mirar aquesta imatge. Va arribar el dissabte i vaig protestar: ¿per què no variàvem? No va servir de res: no volia anar a altres parcs, volia que la deixés tranquil·la, si li havia donat per anar allà a mi què m’hi feia. Vam cridar una bona estona, i finalment vam acabar sopant en silenci. I l’endemà vam tornar a venir aquí. Com cada tarda.

Ara el mira fixament, com si hi busqués alguna diferència, algun canvi respecte a la imatge d’ahir. Alguna vegada li he preguntat si espera que es mogui. No sabria descriure l’expressió amb què la mira. No és felicitat; és una forma de l’atenció, una intensitat. No somriu (però és que Glòria ja no somriu mai); de vegades m’ha semblat que era a punt de plorar. Jo també he acabat mirant-la. Al cap i a la fi, és un rostre bell, agradable de veure. El d’una noia bruna, rodona de galtes, de boca petita i llavis com una maduixa prima, petonejables. I deixa caure el coll enrere com amb plaer, amb una mena de plaer serè, calmós, en pau. Sempre he tingut la sensació d’haver vist aquesta cara en algun lloc.

Al més sovint, però, i sobretot després de dies acudint aquí, acabo mirant pel voltant. Avui mateix, al banc del davant, quatre jovenets miren els mòbils. S’envien coses, dedueixo, riuen. Un li ensenya una cosa a un altre. Un tercer encén un cigarret, i em demano quina edat tenen. M’esforço a recordar quan vaig començar a fumar jo. Quan vaig començar a beure. Em demano si el meu pentinat, la meva vestimenta, també li semblava ridícula a la gent de la meva edat. Passa una dona que passeja un gos. L’animal va olorant, s’apropa als jovenets, la dona fa una estrebada al collar, passa de llarg. Ells riuen. La segueixo amb la mirada. Deu tenir la nostra edat, si fa no fa.

Glòria segueix absorta en el cartell publicitari, com si mirés de resoldre un jeroglífic. M’hi fixo. No és una bona foto: l’horitzó tort, la imprecisió del rostre de la noia, una mica desenfocat, el fons anodí... Sembla una foto d’aficionat, i potser aquesta és la gràcia: una foto massa perfecta no serviria. Aquesta et diu que si tu vas al Delta, tu faràs aquesta foto a la teva companya. El gest d’ella té gràcia, i aquí rau tota la fortuna del fotògraf en qüestió: haver atrapat aquest mig somriure, aquest vinclar el coll, aquests ulls tancats rere unes ulleres que signifiquen, sobretot, vacances. Una imatge millor seria massa evidentment fabricada. Aquesta, imperfecta, la podria fer qualsevol que hagués tingut la sort de ser allà. Però, al cap i a la fi, si puc apreciar això és perquè m’hi dedico professionalment; no sé què deu pensar, la meva dona. Fa temps, de fet, que no sé llegir el seu rostre, més enllà de l’enuig constant davant de tot el que no troba ben fet, del sopar que no li agrada, dels moviments massa bruscos quan la moc. Esclar que tampoc estic segur de recordar com era abans de l’accident.

Tinc la sensació que va passar tot fa segles. Hi ha dies que ni hi penso. Com si me n’oblidés. De cop torna, i només aleshores m’adono de l’alleujament en què he viscut mentre no hi pensava. I torna tot: la carretera, els arbres a banda i banda, aquella oscil·lació de les línies blanques que jo maldava per centrar, la certesa que aquella nit havia begut massa, els fars d’un cotxe venint de cara, la topada, l’hospital. Tot passa ràpid, molt ràpid. La meva cama trencada, el guix. Ella, a la unitat de cures intensives. La lenta reconstrucció de què havia passat. Les visites dels familiars, els informes dels metges. I de cop tot s’alenteix i tornem a ser a casa, arriben els dies en què em cal aprendre a ajudar-la, a buscar una cadira i fer-la anar. Però sobretot he d’aprendre a digerir aquella nova Glòria que no m’ho perdonarà mai. Seguim vivint junts. O més aviat vivim a la mateixa casa.

Faig el sopar, faig el dinar, estenc la roba. Escombro, frego. No em sap pas greu: ja ho feia abans. Però ara la tinc allà, examinant-me. Troba l’arròs poc cuit, la verdura poc salada, troba racons de pols que m’he oblidat. Li ha canviat el caràcter. De vegades arribo a pensar que, per a ella, aquesta convivència només és un càstig: vol tenir-me a prop, obligar-me a cuidar-la, per recordar-me que vaig ser jo, que tot va ser culpa meva, que no hauria d’haver begut. En realitat, sembla més aviat una ràbia contra el món; asseguda a la butaca davant la tele, va passant canals i criticant-ho tot.

La vida és ara més lenta, sí. Passen menys coses. La limitació de Glòria ho redueix tota una sèrie d’esdeveniments fixos, un programa inamovible. Ens ho pensem força abans d’agafar el cotxe: a l’altra banda, on sigui que anem, podríem trobar-hi escales inexpugnables o pendents pronunciades. A banda que, naturalment, cada trajecte és una agonia, sobretot per a ella. No sortim mai de la llisor segura de l’asfalt i el ciment, per no arriscar-nos a les irregularitats de la terra i la sorra. Hi ha amics que no hem anat a veure perquè no tenen ascensor. Acabem anant sempre als mateixos llocs. Igual que cada tarda, des de fa setmanes, venim aquí, a mirar aquesta foto. Ni tan sols sé si el que mira és la noia o l’espai al seu darrere, l’Albufera o el que sigui (hi ha imatges d’aquestes idíl·liques que són falses, bé que ho sabem), aquest lloc on ja no anirà.

¿La trobes guapa?, va preguntar-me un dia.

Sí.

¿Te la follaries?

No vaig contestar. Em vaig limitar a mirar cap a una altra banda. Ella tampoc va insistir. Tampoc vaig contestar quan em va preguntar si era més guapa que ella. He fet la comparació, esclar. No em sembla elegant, ni tampoc justa, però l’he fet. La noia de la foto, al cap i a la fi, té la joventut. Fins i tot si no tingués les cicatrius de la cara, Glòria seria una dona de mitjana edat, amb bosses sota la barbeta i sota els ulls. Igual que jo, suposo. En una altra època, per tocar el botet, hauria contestat que la noia del cartell evidentment és més maca. Llavors hauria pogut fer aquestes bromes. Ara no, perquè ara és veritat. No és que el desig hagi desaparegut per això. És que senzillament ja no té espai entre nosaltres. És impossible. Ella no sent res de cintura per avall. Ni tan sols no ha aparegut en la conversa. És inconcebible. No existeix.

¿Per què continuo amb ella? M’he donat mil respostes a aquesta pregunta. Cap d’elles té a veure amb el plaer, ni amb la felicitat. Potser sí, però, amb alguna mena d’amor. Hi ha dies que m’irrita, que em fa perdre els estreps. He arribat a marxar de casa quan em veia a punt de petar; baixava al bar, feia una llarga passejada. Un dia fins i tot vaig agafar el cotxe, vaig anar a conduir. Passava rotondes, entrava a l’autopista, en sortia, m’endinsava en petites carreteres comarcals. Van ser un parell d’hores conduint, sempre amb la temptació de sortir del carril, d’accelerar; cada corba era una brega per agafar-la tan ràpid que no tingués temps de girar el volant, però cada cop el peu afluixava, els braços responien a temps. Vaig tornar a casa que es feia fosc, i ella era on l’havia deixat. No va dir res, com si ja no recordés el motiu de la discussió.

No crec que sigui compassió. Ella odiaria que ho digués, odia que la compadeixin. Si estic amb ella, però, és per una cosa que no és compassió, però s’hi assembla. És com una obligació. Com una responsabilitat. Com si em veiés compel·lit a reparar el que jo vaig fer. No puc deixar-la perquè jo l’he feta així. No és fàcil. El pis és massa petit, ensopeguem l’un amb l’altra tota l’estona. Sempre et demana alguna cosa, o es queixa d’alguna cosa que has fet. S’avorreix. Dorm malament.

De sobte percebo que algú s’apropa. És un ancià, que ve cap a nosaltres a passes curtes, ajudat per un bastó. Ens mira directament, somriu. Passa pel davant i s’asseu al meu costat, fatigosament. Ens saludem.

Fa bon temps, oi?

Sí.

He de dir que odio aquestes converses. No sempre havia estat així, però ara odio el seu encadenament automàtic, la seva manera d’esquivar el silenci. Al banc del davant els jovenets han marxat, i em demano per què no s’hi ha assegut. Passa un home arrossegant un gos, saluda l’ancià. Aquest es gira cap a mi, sostenint el bastó amb les dues mans.

És policia, aquest. Sempre ha viscut aquí, al barri. Recordo quan va arribar, fet un pipioli. Acabes coneixent a tothom, no troba?

Assenteixo amb el cap.

Només cal fixar-s’hi. Observar. A la meva edat tampoc no pots fer gaire cosa més.

Silenci.

Pensi que, en certa manera, això és un poble. No som com Barcelona, que mai no veus les mateixes cares. O sí, qui sap, segons quins carrers... Però aquí no som gaire gent. Tampoc som un poble! Però coneixes la gent del barri, oi?

Sí, suposo que sí.

A vostès els he vist sovint a la carnisseria. Perdoni que m’hi hagi fixat. Però bé... la...

Assenyala la cadira de rodes. Glòria mira cap a una altra banda, després mira cap a terra.

... és ben visible, m’entén? Deu ser dur, oi?

Faig un gest de paciència amb les celles. Ell avança, mira la meva dona amb atenció. Després mira el cartell. Continua.

Ha de ser dur, sí. ¿Tenen fills, vostès?

El miro.

No vull ser impertinent, perdoni. Ni em va ni em ve.

Silenci. Torna a mirar el cartell, somriu.

Era maca, veritat?

El miro interrogativament.

Ella!

Assenyala el cartell.

És la seva dona, oi?

Glòria m’agafa la mà.

Marxem, Josep.

Resto confús. Miro la meva dona, miro el cartell, miro l’ancià.

És ella. Més jove, però és ella. ¿Veritat que la noia de la foto és ella?

M’incorporo i faig la volta al voltant de la cadira per començar a empènyer-la, mentre l’home aixeca el braç, demanant excuses, insistint que no marxem. Li dono l’esquena, sortim de pressa. Torno a enxampar un clot, però ara ella no es queixa. No em giro a mirar el vell. Arribem a la vorera, passem semàfors. Intento calmar el pas.

Fins que no arribem a casa, no veuré que ha estat plorant.