“Agent estranger” és l’estigma elaborat per Putin que des fa cinc anys plana sobre unes quantes organitzacions humanitàries russes. Qualsevol vincle amb una organització internacional —sobretot si hi ha hagut ajuda econòmica pel mig— fa que el Ministeri de Justícia, sense cap diligència prèvia, policial o judicial, incorpori l’associació “sospitosa” a un registre oficial. El centre d’estudis socials Levada –l’únic independent de Rússia— hi va ser inclòs el setembre passat acusat d’haver acceptat donacions dels Estats Units: un represàlia contra Levada per haver publicat una enquesta —dies abans de les eleccions parlamentàries—que alertava que més de la meitat dels russos temien un frau a les urnes. També ha estat incorporada al registre l’ONG Mares dels Soldats de Sant Petersburg perquè havien exigit una investigació sobre la mort d’un centenar de soldats russos a Ucraïna quan, de fet, Moscou nega cap intervenció en el conflicte.
Hereus del GPU i l’NKVD
El registre dels “Agents estrangers” és, doncs, una autèntica llista negra de la qual no hi ha manera de sortir-ne perquè es, sobretot, política. I està supervisada directament des del Kremlin. “Agent estranger” evoca traïdoria i espionatge a favor de l’enemic exterior encobert per l’enemic interior: l’associació posada sota sospita és vigilada i finalment enxampada. De fet, l’etiqueta “agent estranger” es la versió putinista de l’estalinista “enemic del poble”, que va ser posada a milions de ciutadans soviètics internats i assassinats als camps de concentració. I, com es veia a venir, l’acusació d’“agent estranger” ha començat a planar sobre els investigadors que intenten rescatar la memòria de milions de víctimes del terror. L’associació Memorial, fundada el 1989 a l’empara de la perestroika, va ser incorporada al fatal registre i, finalment, esborrada a canvi del pagament d’una multa de 5.000 dòlars. El càstig del Kremlin contra Memorial ha estat, diguem-ne “veïnal”, potser perquè Putin —sempre pendent dels percentatges de suport dels russos— en algun moment es va aturar a calibrar les repercussions que podia provocar assetjar una associació fundada per Andrei Sàkharov, respectat i venerat més enllà d’ideologies. Amb tot, Putin sap que ell mateix, com a ex-cap del KGB, és hereu del GPU i sobretot de la temuda NKVD, els acrònims policials executors dels crims de Ióssif Stalin. Putin té molt clar que el rescat de la memòria de les víctimes es contraposa a l’imaginari patriòtic que ell vol imposar. L’Stalin cabdill i patriota —el seu— continua sent una icona també molt venerada. Per tant, de l’Stalin dictador i criminal millor no parlar-ne. L’estratègia seria, doncs, desnaturalitzar la història i, si cal, negar-la.
Milions: quants milions?
Una llosa provinent de les pedreres del Gulag, col·locada a pocs metres de la que havia estat porta principal del comitè central del PCUS, i molt a la vora de la Lubianka, la seu del KGB, duu gravat uns mots de reparació que retornen a les víctimes del Gulag la dignitat robada pel poder. Amb quasi tres dècades d’investigació i d’activisme, Memorial ha aconseguit emmarcar la tragèdia que de fet va començar ara fa 100 anys. Però només emmarcar-la. Perquè el que va passar a l’URSS de la guerra civil fins la mort de Stalin continua sent un dels episodis més confusos de la història russa. Amb tot, Memorial ha aconseguit localitzar i incorporar al seu llibre de memòria 2,7 milions de víctimes amb les corresponents sentències. Destaca l’afusellament d’almenys un milió de persones per motius polítics. Molta documentació es va perdre o va ser destruïda, i per això Memorial s’ha vist empès a concloure algunes investigacions aplicant-los el concepte “estimació”. Estima que uns quatre milions de persones van ser enviades als camps de concentració, però no se sap quants hi van morir. Es poden donar xifres clares de la repressió contra els camperols? Potser uns sis milions de pagesos i petits propietaris van ser arrossegats a les col·lectivitzacions forçades: quants hi van sobreviure? Entre el 1932 i el 1933, Stalin va imposar una terrible fam a Ucraïna fent malbaratar i destruir conreus. Hi van morir centenars de milers de persones —milions segons algunes fonts— però no ha estat possible fer un recompte documentat de les víctimes. Hi ha, a més, indicis que Stalin volia esborrar Ucraïna com a societat cohesionada i com a comunitat política. És a dir, com a nació. Aquest episodi és conegut com l’Homodolor, l’holocaust ucraïnès, una catàstrofe humana ignorada durant anys a les societats occidentals i que s’ha començat a conèixer literàriament gràcies al relat El nen 44, de l’escriptor britànic Tom Rob Smith. A totes aquestes víctimes cal afegir-hi les provocades pes les deportacions dels txetxens, dels ingúixos i dels tàrtars de Crimea acusats d’haver col·laborat amb els nazis. I també cal sumar-hi els supervivents dels camps nazis que, pel fet de no haver estat assassinats, van ser posats sota sospita, la majoria internats al Gulag.
El maleït cens del 1937
Memorial calcula que, en general, uns 13 milions de ciutadans soviètics van ser víctimes del terror estalinista, una xifra que concorda amb la de les investigacions d’Anne Applebaum. La historiadora nord-americana —Premi Pulitzer 2004 per la seva investigació sobre el Gulag— no gosa donar xifres de morts, però assegura que les detencions van afectar 18 milions de persones a tota la Unió Soviètica. Com en el cas de la Guerra Civil espanyola, els autors de les millors recerques sobre el totalitarisme rus són historiadors estrangers, la majoria anglosaxons. Abans d’Anne Applebaum, l’historiador britànic Robert Conquest també n’havia publicat estimacions: entre el 1921 i el 1953 haurien estat assassinats uns set milions de persones. Però Conquest anava més enllà i apuntava que el 1952, un any abans de la mort de Stalin, la població internada al Gulag era d’uns 12 milions de persones. I que en l’etapa més intensa del terror, entre el 1937 i el 1938, va haver-hi uns dos milions d’execucions. Un període estudiat recentment per Karl Schlögel i exposat al llibre Terror y utopía. Impressionat el capítol en què Schlögel dissecciona el laberint social i polític que va envoltar el cens soviètic del 1937, els documents del qual va ser desclassificats per Gorbatxov el 1987. Stalin frisava amb la idea d’una URSS que segons ell hauria passat dels 147 milions d’habitants del 1926 a 172 milions el 1937. Però un cop enllestit el cens les xifres no quadraven: a l’URSS hi havia 162 milions d’habitants. On eren els altres 10? Doncs estaven morts. Formaven part de l’extermini de camperols i petits propietaris. Morts en les deportacions i en els treballs forçats. Víctimes d’un experiment social i econòmic dirigit per un règim de “col·lectivisme oligàrquic”, en paraules de George Orwell. Stalin va decidir no publicar els cens, i detenir i executar-ne els responsables.
En la historiografia russa més de primera hora, Olga Xatunòvskaia se situa en una posició contundent i fa una estimació semblant a la de Robert Conquest: set milions de morts. En l’extrem més moderat Víktor Zemskov, comissionat nomenat per Gorbatxov per a la investigació els crims, assegura que entre el 1921 i el 1953 hi va haver quatre milions de detinguts, dels quals 799.455 van ser afusellats o van morir al camps. A les dades de Zemskov els falta credibilitat perquè, tot i haver tingut accés a documents oficials, l’investigador no va tenir prou temps per endinsar-se en totes les ramificacions de la catàstrofe soviètica. El règim va morir abans. La de Zemskov és l’única xifra oficial publicada per l’URSS, però ni de bon tros pot ser considerada la xifra final.
Memòria contra el silenci
L’objectiu de Memorial ha estat investigar i treballar en el recompte de víctimes i, alhora, barrar el pas a la negació, l’oblit i el silenci. Tracta de difondre la memòria per tots els mitjans, especialment els pedagògics. Ho va començar a fer Andrei Sàkhakov, ho va continuar Iuri Afanàssiev des de l’Institut Històric d’Arxius i ara, en un moment difícil per a la memòria de les víctimes, ho estan fent una nova generació d’investigadors i activistes en què sobresurt la historiadora Irina Xerbakova, responsable dels programes educatius de Memorial. És l’encarregada, doncs, de l’estratègia per mantenir l’interès per tot el que envolta el Gulag i el terror. I per evitar que es torni a repetir. Per això la historiadora alerta de la popularitat que torna a tenir la figura de Stalin en la societat russa, i assenyala la propaganda antioccidental del règim de Putin i del nacionalisme rus com a responsables i inductors. En la majoria d’estudis socials elaborats a Rússia durant l’any 2016, més del 50% dels enquestats creuen que Stalin va tenir un paper positiu en la història del país i el valoren com una icona patriòtica. Molts d’aquests enquestats —assenyala Xerbakova— provenen de sectors socials que no van conèixer la repressió dels temps soviètics i que s’han format com a adults en l’etapa de capitalisme desbocat. A més, la veneració a Stalin s’ha reforçat a partir del 2014 arran de la guerra civil d’Ucraïna i de l’annexió de Crimea. La historiadora Irina Xerbakova fa la síntesi de la situació: “Hi ha la necessitat psicològica en sectors de la societat russa de sentir-se orgullós d’un passat de gran potència i, alhora, de conjurar la por d’una nova involució. Perquè el daltabaix dels anys 90 encara està present en la memòria de la gent”. I ara com ara molta gent a Rússia sembla disposada a renunciar a la llibertat a canvi d’estabilitat econòmica. Una actitud que es va gestar especialment durant el mandat de Borís Ieltsin, quan la propietat estatal va ser subhastada a preu de saldo, i els valors morals i cívics van ser equiparats amb la feblesa.
En aquesta etapa de la història russa recent, l’enfonsament de la sanitat, de l’escola i dels serveis bàsics ha provocat que més de 40 milions de persones hagin travessat el llindar de la pobresa i uns 100 milions hagin quedat atrapats en la precarietat. No hi va haver cap Pla Marshall per a Rússia, sinó l’escenificació d’una capitulació, d’una rendició incondicional: una inflació acumulada del 2.500% i una contracció del PIB de gairebé el 70%. El 1999, en complir-se deu anys de l’esclat de la gran crisi, l’Oficina per a Europa i l’antiga URSS del Programa de l’ONU per al Desenvolupament va fer públic un informe esfereïdor: 9,7 milions de persones, la majoria homes, haurien d’estar, però no hi són, en les estadístiques de l’antiga Unió Soviètica i d’alguns països de l’Est. Les Nacions Unides en donen fe, defugen del terme morts, però insisteixen en els mots desapareguts i víctimes atribuïbles a la teràpia de xoc capitalista dels primers anys 90. Es vinculen sobretot a la fam i a la desnutrició, a malalties, epidèmies, suïcidis, comportaments autodestructius, i a tota mena de violència, especialment la provocada pels enfrontaments ètnics. Són els diguem-ne “danys col·laterals” de l’experiment neoliberal, impulsat per personatges vinculats a l’Institut de Harvard per al Desenvolupament Internacional i a l’FMI: Jeffrey Sachs i Anders Aslund. Aquests, sí, autèntics “agents estrangers” dels poders econòmics. Qui no es va estar d’alertar sobre les conseqüències previsibles de l’experiment va ser el premi Nobel i ex-vice-president del Banc Mundial Joseph Stiglitz, que va acusar els reformistes radicals d’aplicar estratègies tan expeditives com les que van fer servir els bolxevics el 1917. “Els que defensaven l’enfocament bolxevic —insistiria Joseph Stiglitz—no tan sols semblaven desconèixer la història d’aquelles reformes radicals, sinó que a més donaven per fet que els processos polítics funcionarien”. Els neoliberals que Stiglitz titllava de bolxevics estaven instal·lats en el nucli dur de l’antiga nomenklatura soviètica, eren casta administradora que aspirava a esdevenir classe propietària. El balanç final de l’experiment és de quasi 10 milions de víctimes, la memòria de les quals només ha estat reivindicada de tant en tant, i per pur tacticisme, pel Partit Comunista rus i fins i tot pel règim de Putin, en aquests moments el principal beneficiari del sistema. Per a molts demòcrates russos beneficiaris del sistema neoliberal, el recompte de l’ONU de quasi 10 milions de “desapareguts” a causa de la teràpia capitalista és tan incòmoda com ho és per al règim de Putin el recompte de Memorial sobre el Gulag.
1941-1945 contra 1917
Però més enllà de les víctimes del terror estalinista i dels de la teràpia de xoc capitalista, els més venerats per la immensa majoria dels russos són els milions de soldats i civils morts enfrontant-se a Hitler. El putinisme ha col·locat la Gran Guerra Pàtria (1941-1945), amb el cabdill Stalin traient el cap, al bell mig del nou imaginari històric de Rússia, contraposant-la a la revolució del 1917. La propaganda del règim té la missió d’escampar mots com heroisme i abnegació. Fins al punt que alguns analistes alerten de com el règim intenta influir els nens i els joves amb retòrica i iconografia militarista, mentre que dels camps, dels assassinats i del terror no se’n parla. Amb tot, la realitat tossuda s’imposa. I no falta qui demana que s’expliqui bé com Stalin, per guanyar aquella guerra, va haver de matar tanta gent. Tanta, que encara no hi ha una xifra final perquè els recomptes no paren de mutar. Tant és així que l’escriptor recentment desaparegut Daniil Granin, als 98 anys, es preguntava fins a quan es mantindrà la censura i la propaganda que no ha deixat d’acompanyar les commemoracions del 9 de Maig de la Gran Guerra Pàtria i els seus recomptes de morts. I deia Granin: “Tenim por. Sempre hem buscat dissimular la veritat: 7 milions, 15, 22, 27, 30 milions.... Avui ja ens acostem als 42 milions. Però, segur que aquesta xifra serà la definitiva?”.