El bosc de boira conegut com Los Cedros, al nord-oest de l’Equador, ara té els seus propis drets. L’ós d’antifaç, la mona aranya de cap bru i les bromèlies van a judici. D’aquest ecosistema situat a la vessant occidental dels Andes i considerat un dels més biodiversos del món, ja no se’n pot extreure coure ni tampoc or.
El novembre de l’any passat, la més alta instància judicial de l’Equador va emetre aital sentència i, així, es van retirar les concessions atorgades a l’empresa estatal Enami EP. El tribunal va determinar que les explotacions mineres de Los Cedros eren inconstitucionals. L’extracció de recursos naturals atemptava en especial contra els “drets de la naturalesa”.
Fou una sentència pionera, i és que el subjecte del dret era el bosc. I es van fer prevaldre les reclamacions dels governs locals i dels habitants de la regió.
Fa catorze anys, l’Equador va ser el primer país del món a consagrar a la constitució el dret de la naturalesa a existir i a regenerar-se. Des d’aleshores, a la “Pachamama” —o la “Mare Terra”— se li garanteix el dret “d’existir, i de mantenir i preservar els seus cicles vitals, les seves estructures, les seves funcions i processos evolutius”.
En el cas del bosc de Los Cedros, el tribunal va basar-se precisament en aquest dret. “El tribunal ha determinat que les explotacions mineres atempten contra els drets de la natura”, explica Alberto Acosta, antic ministre d’Energia i de Mineria de l’Equador i antic president de l’assemblea constitucional que va convertir la naturalesa en un subjecte de dret el 2008. “És una victòria història per a la natura i un precedent important.”
Acosta forma part d’un grup creixent de juristes i d’experts en economia que volen impulsar la protecció de la natura en el dret i en l’economia. Mentre els països membres del Conveni de les Nacions Unides per a la Biodiversitat s’han reunit a Montreal per discutir compromisos en la lluita contra la crisi actual, Acosta i els seus col·legues ja van un pas per endavant.
Reclamen tres coses: en primer lloc, en un futur els drets de la naturalesa han d’equiparar-se als de les persones. S’ha d’entendre l’ésser humà com a part de la natura, no com al seu amo i senyor. En segon lloc, cal redefinir i revalorar el valor de la natura perquè allò que ens aporta també formi part dels balanços i dels informes econòmics. Finalment, reclamen que l’economia no pot continuar creixent a expenses de la naturalesa. Aquest sistema econòmic basat en el creixement perenne no és compatible amb un planeta on els recursos són finits.
“La humanitat no és el súmmum de la creació; avui dia s’ha convertit més aviat en el súmmum de l’extinció”, afirma Acosta. Si es vol preservar la “Mare Terra”, la societat s’ha de repensar de soca-rel. Reclama un “canvi de paradigma cultural i de tota la civilització”, així com “una declaració conjunta dels drets humans i de la natura”.
La idea de conferir drets efectius a la natura rau en la concepció que en tenen els pobles indígenes. Molts es consideren part de la naturalesa que habiten i de la qual depenen. Tanmateix, la industrialització va ser el principal punt de partida de l’alienació de les persones respecte de l’entorn natural. Avui dia, l’augment de la població, de la urbanització i la centralització de la producció alimentària continuen tenint repercussions nefastes en la biodiversitat. Tres quartes parts de les superfícies del planeta “han patit canvis significatius”, segons un informe de la Plataforma Intergovernamental en Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (en anglès, IPBES). Actualment, el ritme amb què desapareixen les espècies és, com a mínim, “entre deu i cent vegades superior a la mitjana dels últims deu milions d’anys”. Segons el document, al voltant d’un milió d’espècies corren risc d’extingir-se.
En el passat ja hi havia hagut aproximacions jurídiques per solucionar-ho. “Els arbres tenen drets?”, va preguntar-se el jurista mediambiental nord-americà Christopher Stone a principis de la dècada dels setanta en la seva publicació més notòria sobre dret mediambiental. A Alemanya, ja fa anys que diversos tribunals s’han dedicat a analitzar els drets dels arbres i dels castors. A finals dels vuitanta, per exemple, al mar del Nord van morir massivament tot de foques arran d’un vessament de substàncies químiques. Arran d’allò, molts ecologistes van impulsar la “querella de les foques” i van exigir al tribunal contenciós-administratiu d’Hamburg que reconegués els animals com a subjectes del dret.
En aquell moment no se’n van sortir, però el cas de les foques va ser un punt d’inflexió. El jurista berlinès especialitzat en medi ambient Hermann Ott explica que hi va haver un “canvi radical en la consciència”. “Crec que va iniciar un moviment gràcies al qual nosaltres tindrem un tracte diferent envers els altres éssers vius i la naturalesa”.
Ott dirigeix la seu alemanya de la organització ClientEarth. “Treballem per a la Terra”, afirma la organització. Són un grup de juristes que es dediquen a impedir la construcció de noves centrals tèrmiques de carbó a escala europea, a denunciar els nivells de mercuri dels rius quan són massa elevats i a assessorar altres organitzacions mediambientals. El seu principal objectiu és aconseguir que el delicte de “l’ecocidi” quedi consagrat al dret penal. D’aquesta manera, esperen poder dur a judici polítics com l’expresident del Brasil Jair Bolsonaro per destrucció massiva de l’Amazones.
Fins ara, les lleis de protecció de la natura gairebé sempre han quedat subordinades als drets humans, explica Ott. “Els drets de la natura han de constar com a drets fonamentals i com a part de les constitucions.”
El docent de dret polític Jens Kersten, de Munich, reclama que la naturalesa i les persones puguin “enfrontar-se jurídicament en peu d’igualtat”. “En el dret alemany, les empreses de responsabilitat limitada, les accionarials i les fundacions es consideren persones jurídiques”, explica Kersten; per aquest motiu, se’ls garanteixen uns drets fonamentals. Ell opina que en el cas dels animals, de les plantes o dels ecosistemes en conjunt s’hauria de seguir el mateix principi i reconèixer-los com a “persones ecològiques” amb drets.
Kersten reclama que s’estableixin “mecanismes de contenció contra la destrucció” a nivell constitucional. Ha publicat un llibre on explica “la transformació ecològica de la constitució alemanya, la Llei Fonamental”. En aquest sentit, impulsar els drets de la natura podria ser un autèntic “canvi de paradigma”.
D’exemples ja n’hi ha diversos. A l’Equador, l’article corresponent a la naturalesa que hi ha a la constitució ja s’ha utilitzat en seixanta casos, segons l’economista Alberto Acosta. A Colòmbia, el Canadà, Bolívia i Uganda també hi ha casos similars. A Nova Zelanda, el 2017 es van conferir drets propis al riu Whanganui i a l’Índia van conferir-se als rius Yamuna i Ganges. A Espanya, l’albufera del mar Menor fou el primer ecosistema europeu a adquirir personalitat jurídica. A Alemanya, el riu Isar hauria de convertir-se en un precedent.
La iniciativa “Drets de la natura” (en alemany, “Rechte der Natur”) té per objectiu que la constitució regional de Baviera reconegui el dret a l’existència del riu i d’altres espais naturals. Fins ara ja s’han aconseguit 18.000 firmes per a una iniciativa legislativa popular, explica l’impulsor del moviment, Hans Bader. Espera poder dirigir-se aviat al ministeri de l’Interior de Baviera. “El dret vigent actualment no té els mecanismes per protegir els nostres entorns adequadament”, explica, “i nosaltres volem que es reconegui la personalitat jurídica de la natura.”
Bader i els seus companys també es lamenten de la relació que tenen els alemanys amb l’entorn. El 2019, el ministeri federal de Medi Ambient va publicar un estudi sobre la consciència ecològica de la població on el 91% dels enquestats van manifestar estar enfadats amb el maltractament dispensat a la naturalesa. “Tot i així, només el 3% dels enquestats van declarar que les persones també som part de la naturalesa”, explica Bader. Així, doncs, estem disposats a conferir-li drets més sòlids?
“Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la”, resa l’Antic Testament, una afirmació que ha determinat la concepció de la natura que es té, fins a dia d’avui, en molts països de tradició cristiana. Per aquest motiu, molts ecologistes creuen que no n’hi ha prou d’adjudicar-li drets propis. Cal un canvi de paradigma profund a nivell social i econòmic per poder preservar el llegat biològic del planeta a llarg termini.
“La manera de valorar la natura en les decisions polítiques i econòmiques és una de les principals causes de la crisi mundial que viu la biodiversitat, però també és una oportunitat per canviar les coses”, van determinar un grup de 82 científiques i científics de l’IPBES en un informe publicat a meitats d’any. La naturalesa no només ens aporta aliments, materials de construcció i aigua potable, sinó que té una rellevància social, cultural i espiritual que fins ara pràcticament no s’ha valorat.
“No només vivim de la naturalesa, sinó que vivim amb ella i en ella”, afirma l’economista mediambiental Unai Pascual, un dels autors de l’estudi. Cal redefinir urgentment quin és el valor de la natura i com es calcula.
“La nostra economia gairebé només es basa en la idea de viure de la naturalesa com si fos la cornucòpia, inacabable”, explica l’investigador. Els indicadors econòmics actuals només contemplen valors que es calculen directament, com ara el preu de compra de la fusta, del cafè o del blat. “Els altres valors essencials de la natura no queden reflectits”, afegeix Pascual.
La lògica sembla evident: allò que no té preu, no té cap valor. Altres funcions que ens aporta la naturalesa, com l’estabilització del clima del planeta o el benestar individual, costen massa poc i, per tant, no se’ls té en consideració.
Ens trobem davant d’allò conegut com la tragèdia dels comuns, descrita per primera vegada per l’economista nord-americà Garrett Hardin el 1968. Els comuns, en aquest cas, són els béns col·lectius i públics, com ara moltes de les coses que ens aporta la natura: aire net, aigua potable, els peixos del mar o la fertilitat de la terra. La tragèdia dels comuns explica que tots aquests recursos són objecte d’explotació —sovint per part d’uns pocs usuaris— fins que ja no en queda res. El cost de la destrucció, però, ha d’assumir-lo la col·lectivitat i les generacions futures.
Com es pot frenar aquesta inèrcia? Augmentant el valor de totes aquestes aportacions de la natura en les decisions econòmiques. El comerç amb els drets de les emissions de CO2 és un primer pas en aquesta direcció. Actualment també s’estan creant certificats similars amb l’objectiu de posar preu a la destrucció de l’entorn. Tanmateix, cada cop són més els que reclamen un canvi molt més radical: redefinir el producte interior brut (PIB) com a indicador de benestar.
Durant dècades, el PIB ha sigut la vara de mesura per excel·lència a l’hora de valorar el rendiment de les economies nacionals. El problema, però, rau aquí: a mesura que augmenta el PIB, la natura pateix cada cop més. “És absurd que el PIB augmenti quan hi hagi sobrepesca, o quan es talin els boscos o es cremin combustibles fòssils”, va declarar el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres el 2021 en un informe sobre l’“Agenda comuna” de l’ONU: “Destruïm la natura i ho calculem com si fos un augment del benestar”.
Per aquest motiu, Guterres vol complementar el PIB amb diversos indicadors perquè convergeixi millor amb els objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides, que pretenen garantir la protecció del clima i acabar amb la pobresa i la desigualtat abans del 2030.
El secretari general no és l’únic que ho reclama. La Xina ja ha posat breument a prova plans per establir un PIB ecològic. Es va ordenar a les administracions locals que calculessin els costos dels danys mediambientals i els contemplessin en els seus objectius de creixement. A França, Itàlia i Costa Rica hi ha hagut iniciatives similars. A l’agost, el govern dels Estats Units va anunciar un programa a quinze anys vista amb l’objectiu de saber l’efecte de la disponibilitat de recursos naturals en el PIB.
“Si es vol aconseguir un desenvolupament sostenible, ens cal alguna cosa més que els valors econòmics que s’han fet servir fins ara”, explica Ian Bateman, economista de la Universitat d’Exeter, al Regne Unit. Forma part d’un equip internacional que vol proposar una alternativa al PIB: el producte ecosistèmic brut. A més del PIB, contemplen altres recursos i serveis que ens aporta la natura, com ara l’aigua per a la producció agrícola, la capacitat dels boscos de capturar diòxid de carboni o bé el valor de les zones on les persones anem a relaxar-nos.
Aquest tipus de producte interior brut ampliat i ecològic podria convertir-se en un nou indicador de benestar? Actualment, molts experts estan treballant en els models de càlcul econòmic. L’ONU, la Comissió Europea, l’FMI, el Banc Mundial i l’OCDE també hi treballen. I el procés de redefinició hauria d’acabar el 2025.
El que encara no se sap és fins a quin punt s’incorporaran els valors de la natura als fulls de balanç. En qualsevol cas, només s’aconseguiran fer valdre els drets de la naturalesa i tenir una nova concepció de benestar si s’aconsegueix canviar la brúixola ètica de les societats occidentals.
“Al nord global hem de comprar menys, malbaratar menys i, al mateix temps, invertir més en la relació que tenim amb la naturalesa en tant que part d’ella”, explica l’economista Unai Pascual. Les escoles, les universitats, els mitjans de comunicació i la justícia han normalitzat un cànon de valors que fomenta la destrucció de la natura.
Els motius subjacents a la crisi ecològica rauen en la pressuposició que el creixement és imprescindible per garantir el benestar de tothom. Cal redefinir, doncs, conceptes com “desenvolupament”, “felicitat” o “bona qualitat de vida”.
Pascual ho té clar: “Crec que seríem més feliços si desenvolupéssim una relació més diversa amb la naturalesa.”
Traducció de Laura Obradors