Leo Messi alçant la Copa del Món amb el bisht posat, la capa reial, és la darrera imatge d’un Mundial que ha tingut tant de geopolítica com de futbol. Certament, esportivament parlant, la competició ens deixa dues grans imatges: la felicitat del Marroc per arribar a les semifinals i la de Messi liderant l’Argentina tricampiona. Messi, al finalitzar la seva carrera, podrà ser reconegut objectivament com a millor jugador de futbol de tots els temps.
No obstant, aquest Mundial ha tingut altres instantànies que em fan témer que, si bé l’Argentina s’ha alçat amb el trofeu, la política s’ha imposat en molts moments per sobre de la pràctica del futbol. La mateixa fotografia del bisht sobre Messi, que el mateix corresponsal del New York Times Tariq Panja insinuava a Twitter que podia anar en contra la reglamentació de la FIFA, no només és la fotografia d’una unió perfecte entre l’Emirat, el jugador i, per extensió el seu club (el PSG), sinó que impedeix a la firma Adidas explotar en exclusiva la millor imatge del Mundial: la del capità, al podi, aixecant la copa. Adidas va guanyar la final de les marques, contra Nike, però la seva victòria va ser pírrica.
En aquesta final, els jugadors argentins i francesos –embriagats de l’eufòria per haver guanyat o aclaparats per la tristor de la dura derrota– és possible que passessin per alt que a l’Iran el seu col·lega de professió, Amir Nasr, està al corredor de la mort per haver donat suport a les reivindicacions de les dones contra les prohibicions dels aiatol·làs. Ni el president Macron hi devia pensar vestit amb mànigues de camisa a la llotja, tancant el cercle de poder que va obrir el suposat pacte entre Sarkozy i l’emirat de Qatar per orquestrar una compra de vots per adjudicar-los el Mundial l’any 2010 a canvi d’una suculenta inversió qatarí en el futbol francès, que ha portat a Neymar i a Messi a compartir vestidor amb Mbappé, el trigolejador de la final, al PSG.
El Mundial, això sí, va deixar-nos la imatge rebel dels jugadors de l’Iran, que sabien més que ningú com les gasten els polítics de casa seva i la feinada que la seva gent està fent per recuperar els drets perduts. Sobretot, els de les dones. I, com no, sobre les relacions Orient-Occident, una fotografia que ha donat la volta al món i s’ha convertit en mural al Raval de Barcelona: la del petó d’una mare al seu fill, la del jugador marroquí Achraf Hakimi. És el petó que homenatge a totes les mares migrants que van deixar els seus països per buscar un futur millor pels seus fills, que van feinejar amargament pels barris baixos de les ciutats europees. Alguns, com Hakimi, ara convertits en herois nacionals i havent-se guanyant amb suor la grandesa del seu futur, podran tornar a la seva mare tot l’amor i suor que aquesta li ha llegat.
Aquest serà el Mundial de Messi, també el del getafense Hakimi i el seu Marroc. La gesta dels africans va ser el triomf, també, d’un país i la seva extensa diàspora a Europa. Més i tot, quan una selecció de marroquins, molts d’ells fills d’aquesta diàspora, van vèncer a les seleccions de Bèlgica, Espanya i Portugal, països d’acollida on, majoritàriament, encara molts dels seus s’han de sentir ciutadans de segona. Guanyar les semifinals contra França, el país de les banlieues que el sociòleg Pierre Bourdieu ja va alertar que eren la representació del fracàs de l’ascensor social francès, hagués pogut culminar una gran gesta. Però, malgrat perdre les semifinals, el Marroc va deixar petja i, també, va retornar l’orgull a tota una comunitat que, quan ha hagut d’emigrar, ha viscut havent d’aguantar prejudicis racials i religiosos que li alenteixen notablement el procés d’integració a la societat europea.
Aquest Mundial, en termes polítics, ha tingut però dos grans guanyadors. En primer lloc, el règim de Qatar. Veurem quina gestió fa del llegat de la cita mundialista: si aconseguirà assentar i ampliar les reformes polítiques que va començar el 2020, si aconseguirà millorar les polítiques de salut pública (sobretot, per evitar les diabetis i obesitat entre els joves) gràcies a la promoció de l’esport o si s’assentarà definitivament com una gran destinació turística, i de turisme esportiu concretament. El temps ho dirà, com bé vam analitzar conjuntament amb el company Adrià Soldevila en un fantàstic tema del Dossier Panenka del diari Sport.
La meva sensació, i tal com ja s’ha comprovat en moltes altres ocasions, és que Qatar sí que aprofitarà la cita per millorar la seva oferta turística però tardarà temps en consolidar reformes estructurals que l’acostin a l’ideal polític occidental. Pocs dies després de la final, Nick Ames a The Guardian denunciava com les empreses, al marge de la nova regulació laboral, encara fan i desfan dins l’Emirat sense massa impediments de les autoritats, perllongant un sistema encobert de pseudo-esclavitud dels treballadors migrants. De manera immediata, l’emir de Qatar va tenir la final somiada des que va decidir, a inicis de la dècada passada, fer el salt a Europa de la mà del PSG i l’esponsorització de la samarreta del FC Barcelona. Messi contra Mbappé: les dues estrelles del PSG cara a cara per dirimir quin era el millor del món en un estadi de Qatar.
L’Emir va tenir un Macron entregat al costat, a la final, però la foto que millor pot explicar el futur de la geopolítica del futbol –atenció amb la novetat editorial codirigida per Simon Chadwick, Paul Widdop i Michael M. Goldman, The Geopolitical Economy of Sport (Routledge, 2023)– és la que es va veure a la cerimònia inaugural: Gianni Infantino, president de la FIFA, va seure entre l’Emir de Qatar i el príncep hereu de l’Aràbia Saudita, el totpoderós i obscur Mohamed bin Salman. Que Qatar, en pro d’una neutralitat volguda en relacions internacionals i la seva auto-consideració de potència mediadora, sempre ha jugat a dues bandes tothom ho sap: ara s’aproxima a l’Iran, aquest passat novembre rep amb honors al príncep hereu saudita quan l’Aràbia ha deixat de liderar el bloqueig diplomàtic a l’emirat.
Però, el més preocupant és el triangle de poder que s’orquestra entre els tres homes de la fotografia: la FIFA, que en el proper cicle econòmic passarà de 7.500 milions d’euros de factura a uns 11.000 milions, és una organització àvida de poder i sense escrúpols, capaç de vendre’s al millor postor. L’Aràbia Saudita és, juntament amb Qatar, el gran país de l’Orient Mitjà que més inversions ha fet en el futbol europeu, sobretot en els darrers temps. Des del meu punt de vista, el segon país que surt reforçat i victoriós, en termes geoestratègics, de la cita mundialista.
Conscients de l’èxit que l’esport ha suposat per a reposicionar al món la marca d’aquest petit emirat, en el marc de la seva estratègia 2030, segurament els saudites volen emular-ne el resultat en un futur. La diferència és que, mentre Qatar fa molts anys que treballa per orquestrar una estratègia global de place branding, on l’esport hi té un paper rellevant, els saudites tot just han ensenyat la poteta del seu potencial, malgrat la xifra escandalosa que suposa la inversió que ja han fet en la indústria de l’esport: 3.300 milions d’euros, apuntava El Confidencial. Veurem si, igual que Qatar, darrera hi ha una visió estratègica global de transformació econòmica i social. Qatar va començar a invertir en esport el 1995, però no és des de 2010 que fa un salt qualitatiu i quantitatiu. A l’Aràbia tot és més recent: just el 2018 van començar a invertir en esports de motor (Fòrmula E) per després acabar abraçant la Fòrmula 1, el Golf, la boxa o el futbol. El sector de l’esport va créixer en aquest país un 174%, entre 2018 i 2021. Curiosament, al 2018 també se situa l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi a Estambul, suposadament orquestrat per Bin Salman.
En el món del futbol, a Espanya, van aterrar a l’Almeria i, llavors, van seduir a Luís Rubiales i Gerard Piqué; a Anglaterra van comprar el Newcastle i, ara també, han cooptat a Cristiano Ronaldo després de desvincular-se del United. D’una manera o d’una altra, però, el Mundial de Qatar ha deixat clar que l’Aràbia Saudita serà un nou actor rellevant en el proper cicle econòmic de la FIFA (2023-2026). Només hem vist la punta de l’iceberg, segurament.