Atemptats a Barcelona

Lurdes Vidal: "Les mares musulmanes són les primeres que han de tindre un espai de seguretat suficient"

Lurdes Vidal és la directora de l'àrea de món àrab a l'Institut Europeu de la Mediterrània, un think tank integrat en la Generalitat de Catalunya que estudia les relacions entre Europa i els països del sud de la Mediterrània per tal d'optimitzar-les. A més, Lurdes Vidal també és arabista i experta en els efectes de l'islamisme a Europa. El seu missatge és molt clar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com es reben notícies com la de l’atemptat a Barcelona en una entitat com la seua?

Evidentment, és un cop dur. Com a ciutadans de Barcelona i com a persones que ens dediquem a l’acostament entre diverses cultures. Però al final, els principals afectats són els mateixos musulmans, que com a ciutadans pateixen l’atac però també l’estigmatització, la responsabilitat que els inculpen, els posen al punt de mira... És lamentable però és així. La reacció de les persones és malfiar, tenir por. I hi ha suspicàcies amb els veïns musulmans, que estan apuntats amb el dit i això, evidentment, fa que aquests ciutadans poden ser doblement víctimes. Tot resulta molt complicat. També és veritat que, amb l’atemptat de l’11-M a Madrid de 2004, la reacció ciutadana a Espanya va ser molt destacable perquè no hi va haver una agressivitat cap als musulmans que si hi hagué en uns altres països. Veurem si això es dóna d’una altra manera, perquè vivim en un context d’auge de l’extrema dreta. El divendres van convocar una concentració a Barcelona... Això em fa pensar que les coses seran una mica més complicades aquest cop. I serà més difícil que la societat en general actuï amb seny.

 

Hi ha una extrema dreta que voldrà traure’n profit, però també hi ha una sèrie de personatges públics que fan un discurs similar, sense estar ubicats en el radicalisme. Com afecta això?

Evidentment, la islamofòbia generada en l’àmbit social també té el seu reflex en l’àmbit institucional. Aquesta islamofòbia és molt comuna en les xarxes socials, en discursos estigmatitzadors, culpabilitzadors, terribles contra els musulmans. I els seus efectes augmenten quan els discursos passen a ser pronunciats per polítics, partits, periodistes, etc. És molt perillós. Perquè abans no es deien coses per no superar la frontera d’allò que era políticament correcte. Ara està ben vist parlar de manera políticament incorrecta. Perquè hi ha uns càrrecs institucionals, uns càrrecs polítics o certes figures mediàtiques que utilitzen aquest discurs sense cap mena de problema i el fan extensiu. Per això, ara s’ha d’imposar un discurs molt net, s’han de servir molt les fonts d’informació més fiables, no començar a difondre informació no contrastada, tindre cura de les imatges... Hem d’anar molt amb compte, perquè tot es pot instrumentalitzar molt fàcilment amb la por.

 

L’argument que “als seus països, aquests atemptats són diaris” no funciona.

És molt difícil dir ara “no ploris, perquè el que ha ocorregut aquí és el que ocorre cada dia a Síria”. Amb això no s’identificarà ningú. I hem d’entendre que el ciutadà d’aquí se sentirà més colpit pel que li passa a qui està al seu costat. Però també s’ha de saber per què les coses passen i com passen. I que per exemple, les principals víctimes dels atemptats són els mateixos musulmans. Els grups gihadistes maten més musulmans que no musulmans al món. I que cada dia, en molts països hi ha atemptats civils contra gent innocent. Cal saber-ho. Però intentar ara contrapesar el dolor i la gravetat de la situació és absurd. Perquè el ciutadà d’aquí, el que el mou, és el que ha passat a Barcelona. I n’hem de tindre certa comprensió.

 

Això es pot treballar a llarg termini?

S’ha de treballar a llarg termini. La qüestió és que aquest és un fenomen que existeix, que transcendeix d’unes circumstàncies que van molt més enllà de la política, que s’ha de treballar des de molts àmbits. És molt important el treball policial i polític, evidentment. Però també s’ha de treballar des de l’àmbit social. S’han de donar respostes des de molts àmbits i treballar amb diverses comunitats. I les mateixes comunitats són les que ens poden ajudar a prevenir els extremismes violents. Són les persones que estan dins, les que poden detectar joves vulnerables, persones susceptibles, que poden treballar i donar els senyals d’alerta. S’està veient que una de les principals detectores de la radicalització són les mares.

 

En quin sentit?

Que són les primeres a detectar conductes estranyes, sospitoses. I, per tant, són les primeres que han de tindre un espai de seguretat suficient com per poder posar en alerta sense posar en perill la seva família: si tu saps que vas als Mossos i pots dir que el teu fill està fent coses estranyes i que t’ajudaran, sense l’aclaparament dels mitjans de comunicació ni dels veïns, si saps que t’ajudaran a parar això, doncs segurament actuaràs d’una altra manera. Sentiràs el suport. I són, per tant, els familiars els que han de tindre els mitjans per recórrer abans que això sigui una qüestió estrictament policial. Això és molt important i passa per impulsar mesures socials.

 

Com quedarà la comunitat musulmana a Catalunya després del que ha passat?

Parlem d’una comunitat que està molt poc estructurada. I parlem de comunitat perquè la visualitzem com a tal quan hi ha un atemptat. Realment, els musulmans són molt dispersos. Ara, tindran al davant molts reptes. I també una qüestió molt complicada: superar les derives de rebuig. Estan molt criminalitzats. Hauran de treballar en molts àmbits i en molta col·laboració amb la resta de la societat. La meva aposta es treballar-ho junts i treballar-ho bé i amb sinceritat. I no només propiciar debats quan hi ha un atemptat: s’han de fer en fred i en condicions normals, no quan hi ha una tragèdia al davant.

 

Hi ha una percepció generalitzada que els musulmans no condemnen suficientment aquests atemptats.

És una percepció que es ve repetint constantment. I és infundada. Perquè, què més volem que facin? Tothom pot fer més: els polítics poden fer més, tots podem fer més. I ells? Les seves organitzacions estructurades fan comunicats de rebuig. Tots ells tenen por. Hi ha hagut una crida explícita de grups musulmans per sortir al carrer el divendres passat, per acudir al minut de silenci. Què més volem que facin? Els posem una responsabilitat a sobre i són víctimes, tant com la resta. La seva capacitat també és limitada. I se’ls ha de donar eines perquè, sobretot, puguin fer prevenció i puguin treballar conjuntament.

 

Com valora la reacció del poble de Catalunya?

De moment ha sigut molt bona, amb molta solidaritat, amb molta empatia, malgrat algunes imatges que han circulat per internet i no haurien d’haver circulat. La ciutadania està trista, però manté el seny i la serenor. I ens hem de quedar amb això: som una societat suficientment madura com per passar això el més dignament que puguem. I fent les coses ben fetes. El que voldríem és que els estrangers se sentin acompanyats i ajudats. I que tothom tingui una sortida ràpida d’això.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.