Els crítics

Miquel Alenyà: «Quan jo era petit, se sabia que els nazis havien demanat llistes de xuetes»

Miquel Alenyà i Fuster (Palma, 1939) ha destacat com a economista, estudiós de l’art i activista per la llengua catalana. Ha estat director de l’Obra Social de Sa Nostra i president de l’Obra Cultural Balear i la Creu Roja de les Balears. Acaba de publicar les seves memòries: ‘Del meu record. Memòries 1939-2017’, a Lleonard Muntaner Editor.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per a una persona de tants interessos, escriure les memòries deu ser una manera de posar ordre a la pròpia vida.

Una mica, però sobretot ha estat una revenja contra els estudis d’economia. Per molt que investiguis, en economia no arribes mai al final de res: has de continuar investigant. Per fer les memòries, en canvi, només he hagut de recordar i escriure, sense ni aixecar-me de la cadira!

Els tres puntals de la seva vida han estat l’economia, l’art i la defensa de la llengua catalana, oi?

Més enllà dels fets més personals, aquests són els tres motors, sí. Vénen de molt lluny, a més. L’economia va començar a interessar-me quan estudiava al Col·legi Espanyol de Roma i vaig assistir a una conferència sobre el Pla d’Estabilització del 1959. Si avui la sentís, hi trobaria errors pertot arreu, segurament, però aleshores l’explicació em deixà captivat. Que la relació entre ocupació, productivitat, exportacions, importacions i altres variables servís per explicar el món em va deixar enlluernat.

I de l’art, què me’n diu?

Jo he tengut moltes fonts de felicitat a la meva vida. Una de les més importants ha estat l’art: la pintura de Velázquez, de Rothko, de Ricard Anckermann... Impagable!

Els seus pares, que eren mallorquins, li parlaven en castellà, però de ben petit vostè ja va exigir que ells li parlessin en català.

Ho vaig fer pel prestigi. Qui parlava en català durant la meva infantesa? La padrina, la tia rica, mon pare amb la padrina... En canvi, a l’al·lot petit que jo era tothom li parlava en castellà. M’hi vaig negar, vaig deixar de contestar-los, fins que ells em començaren a parlar en el nostre català de Mallorca. Des d’aleshores, la llengua ha estat sempre important per mi.

Vostè és, per part de mare, descendent de jueus conversos. Com ha afectat això la seva vida?

No som jueus conversos sinó xuetes; és a dir, som un dels quinze llinatges identificats com a jueus conversos. De llinatges jueus, però, a Mallorca, n’hi havia un centenar. El que passa és que no s’identifiquen com a tals i, per tant, no han dut l’estigma. La veritat és que m’ha afectat molt poc, tot i que d’adolescent no em deixaren entrar al Col·legi de la Sapiència per ser de “família infame”. Els que en parlaven, i amb preocupació, eren els meus padrins. Una de les fonts més grans d’inquietud eren els rumors que circulaven sobre les llistes de xuetes mallorquins que els nazis havien manat de fer per deportar-los a camps d’extermini. Tot i que no s’han trobat mai, la gent sabia que s’estaven fent llistes. Les feien els falangistes de l’illa, en contacte amb els consolats d’Alemanya i d’Itàlia, i una part del clergat. Qui més va impedir-les va ser el bisbe Miralles, que va ordenar —això es diu— que la llista s’ampliés amb tants noms fins al punt de fer inviable la deportació.

Ha treballat molts anys al sector bancari, que avui està molt desacreditat.

La causa de la crisi financera ve de canviar la font dels recursos que capten les entitats bancàries. Es va passar de captar els recursos dels estalvis dels particulars a captar-los dels préstecs. La incompetència i la temeritat dels directius de moltes entitats bancàries va fer que no entenguessin que aquests canvis afectaven l’arrel del sistema.

Està molt orgullós dels prop de deu anys que va estar al capdavant de l’Obra Social de Sa Nostra.

És que estava molt ben pensada i molt ben realitzada. La desaparició de Sa Nostra ha implicat la desaparició d’un impuls enorme per a la cultura de les Illes Balears. Cada setmana es feien una cinquantena actes dins el conjunt de les illes, tant en pobles com en ciutats: concerts, projeccions de pel·lícules, conferències, cursos... Hi dedicàvem uns 700 milions de pessetes, que animaven i sacsejaven la indústria cultural. Què ha substituït aquells cinquanta actes? Res.

Del meu record. 
Memòries 1939-2017

Miquel Alenyà i Fuster
Lleonard Muntaner, Editor
Palma, 2017
215 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.