És impossible estar mirant The White Lotus i no meravellar-te pels paisatges idíl·lics que hi apareixen i no desitjar poder anar-hi de vacances. Però aquest paradís està reservat només a uns pocs privilegiats. No als que tinguin més bon cor, sinó més aviat als que tinguin més diners al banc. I no és que les persones que no tinguin ni un duro siguin automàticament bona gent, però sí que ho és que les persones que acumulen tants diners no poden ser per força bona gent, argumenta la sèrie. Perquè el privilegi i el poder que els confereixen els diners els porta, en siguin conscients o no, sigui intencionat o no, a tenir moments en què donen per fet que el món ha de girar al seu voltant i moments en què fan que el món giri al seu voltant. Moments en que el privilegi és un dret o un fet natural i que els altres són allà per servir-los, per ajustar-se als seus desitjos, també els més foscos, amorals i secrets. Perquè a The White Lotus el sexe està íntimament lligat amb el poder i el privilegi, tal i com exemplifica el magnífic opening de la segona temporada de la sèrie, que retrata els diferents personatges a través de pintures on es veuen personatges moguts pel desig barrejat amb agressivitat, humiliació, empoderament, submissió i altres formes de desesperació humana. Que és en el fons el que són aquests personatges: individus desesperats per ser feliços al paradís.
Però seria un error creure que aquesta sèrie és una sàtira dels més privilegiats. De fet, un dels encerts de The White Lotus és la manera com aconsegueix que podem arribar a identificar-nos amb ells, molt a desgrat nostre. Hi ha alguna cosa de molts d’aquests personatges en els que no ens podem permetre aquestes vacances i quan la sèrie aconsegueix que passis d’estar contemplant unes vides que penses que no tenen res a veure amb tu per posar-te un mirall a la cara és quan la seva fiblada és més potent, quan hi ha més mala llet. La segona temporada s’assegura especialment de deixar clar que no cal ser privilegiat per ser un cretí, si no simplement tenir una posició una mica millor que la del persona del costat per fer-la servir com a palanca per aconseguir el que volem. D’aquí personatges com la directora de l’hotel, que a través del seu càrrec fa anar d’un lloc a l’altre als seus treballadors per mirar d’assolir els seus desitjos més íntims. I de vegades, el poder no prové del compte bancari, sinó del fet de posseir un atractiu suficient com per fer-lo servir per al teu benefici, un paper que s’aborda a través de les dues prostitutes que són les úniques que entenen les regles del joc.
L’altre element en comú de tots els personatges és que tenen molt present la percepció de si mateixos i la percepció que pensen que en tenen els altres. Això alimenta sovint els jocs de poder, els xocs d’ego i els retrets, i afecta també les decisions dels personatges que porten la sèrie a la tragicomèdia molt sovint, però també al drama. El repartiment de la segona temporada és esplèndid, al nivell del de la primera, i totes les trames aconsegueixen tenir interès en aconseguir posar els personatges en lluita contra si mateixos i contra els altres. Visualment, la sèrie ha continuat oferint imatges belles però també pertorbadores, i traspassar la foscor de les trames als objectes i als paisatges que hi apareixen. La sèrie és, per com de cuidada està en tots els aspectes i per l’exquisidesa amb la que s’exploren els personatges, un paradís en si mateixa. Un fast per als sentits que voldries que no acabés mai.
The White Lotus
Creador: Mike White
Repartiment: Jennifer Coolidge, Michael Imperioli
Temporades: 2
Plataforma: HBO Max