La història del cinema n’és plena, de pel·lícules amb pares que intenten comprendre els fills. La descoberta d’una personalitat sovint emmirallada en la dels progenitors, l’esclat i l’acceptació, el viatge iniciàtic que suposa recordar, com a pare, que tu també vas passar pel tràngol de fer-te gran. Però n’hi ha ben poques —i cap com Aftersun, el debut en llargmetratge de la cineasta escocesa Charlotte Wells— que se centrin en el procés invers: els fills que, un cop passats els anys, intenten comprendre els pares, amb una mirada que vagi molt més enllà del vincle sanguini, que els despulli per mirar-los com a persones amb les frustracions, pors, sacseigs i alegries de tothom, més o menys.
Sophie (Celia Rowlson-Hall en la versió adulta i Francesca Corio, en la versió d’infant) recorda les vacances que va fer amb el seu pare (Paul Mescal, enorme en la sensibilitat indeturable) just quan recupera les cintes de vídeo que van gravar del viatge. Som en un ressort turístic a Turquia a finals dels 90 —sona Tender de Blur a la piscina, del 1999—, entre piscines i mar, entre converses i descobertes. Sophie recorda. Qui era el pare quan no podies entendre-ho? Ara que ella té una edat semblant a ell en aquell viatge, tot pren una nova dimensió que, com en tot mecanisme memorístic, conté records impol·luts, d’altres que hem arreglat amb el temps i fragments de vida que hem enviat a la brossa de l’oblit. Així, un film que és essencialment poètic, com ho són els viaranys de la memòria i de la reconciliació, com ho és l’alegria que roman i que volem perpetuar, convertida ara, amb el pas del temps, en una melancolia que no sabem si ens abriga o ens despulla, si ens fa plorar o riure.
Dirigida amb una mestria inhabitual en una òpera prima, Wells equilibra l’amor i la fatalitat, sense caure a l’abisme de l’afectivitat indecent. Sempre continguda, però feridora. Una història que és un somieig, lírica des de la concepció a l’execució, que ens agafa de la mà sense fer-nos cap promesa grandiloqüent. I que ens porta on la vida fa mal de veritat. Aquell moment en què ja tens l’edat en què tenien els pares a la majoria de bons records. Quan comences a entendre qui eren. Imaginació i veritat, abraçada i ball. I música, enllaçada a la perfecció amb el clam de cada línia de guió, amb uns deu darrers minuts inoblidables, mentre sona Under pressure, Queen i David Bowie, en un ball on passat i present es donen la mà. La tristesa lluminosa de la vida.
Aftersun
Direcció i guió: Charlotte Wells
Regne Unit, 2022
Durada: 98 minuts
Música: Oliver Coates
Fotografia: Gregory Oke
Repartiment: Paul Mescal, Francesca Corio.
Drama