Posem fi a aquesta trilogia italiana de l’estiu 2017 amb la constatació que ben sovint la independència com a ens, en aquest cas d’un museu, és positiva. Parlem de la Galleria Nazionale d’Arte Moderna e Contemporanea, dirigida ara per Cristiana Collu.
Davant el dubte de visitar de nou Piranesi, aquesta vegada a la seu del Museo di Roma a Palazzo Braschi, amb façana posterior a Piazza Navona, i amb un discurs exquisit que tracta temes tan ensopits com la historiografia local, encara que sigui la de Roma, amb plantejaments i tria d’obra singulars. O bé visitar la ben a prop Casa Museu del mestre Mario Praz, al Palazzo Primoli, amb una intervenció de l’IED Roma. O veure l’efecte del contrast entre l’obra del rebel i efímer prodigi dels grafits, Jean-Michel Basquiat, i una de les joies arquitectòniques del Renaixement, el Templet de Bramante a San Pietro in Montorio. Les canòniques visites al MAXXI o al MACRO, ple de Street Art i tapissos triats per Barbara Martusciello. O bé atret pel proper aterratge a la tardor vinent de Picasso a les Scuderie del Quirinale i al Museo Ara Pacis de Roma, empassar-se —allí mateix— una angoixosa disquisició històrica, sobre l’esclavitud, i comprovar que no només és un llegat romà sinó una constant en la història de la humanitat, fins i tot la més recent. I comprovar amb satisfacció que la rehabilitació del Mausuleu d’August segueix en bon camí.
Totes aquestes perspectives i experiències són eclipsades per la curiositat de veure la remodelació d’un dels museus històrics de la ciutat, la Galleria Nazionale d’Arte Moderna e Contemporanea, altrament coneguda com La Galleria Nazionale. Una institució no tant recent com l’esmentat Museo di Roma (1930), i no hereva de les antigues col·leccions papals però que defineix des de la seva fundació, el 1883, el cànon artístic del nou estat italià reunificat. Les últimes tendències més revolucionàries en el seu moment, com el Futurisme i el Dadaisme hi són ben representades. Del Futurisme hi ha un fons memorable, gens d’estranyar en tractar-se d’un moviment genuïnament italià. Del Dadaisme alguna peça identificativa, com el cèlebre urinari de Duchamp.
La novetat, que ha fet vessar molta tinta, i sovint en contra, és la nova rehabilitació i l’ordenament actual del museu, que posa precisament el pixador de Duchamp enmig d’enormes pintures commemoratives de batalles del segle XIX, imatges representatives del nou estat fundacional.
L’enuig que provoca una exhibició sense fil conductor, la manca d’un possible discurs pedagògic, la constatació de l’atemporalitat de l’art i la negació de l’horror al buit dels espais són els factors que els especialistes del sector han trobat més negatius en la recent tasca revolucionària de la directora, la sarda Cristiana Collu.
La Galleria Nazionale, fins a l’arribada de Collu, seguia la normativa més habitual. Una ordenació temporal i per tendències, recolzada en els pares de la historiografia de l’art. Més unes de temporals que sovint eren produccions externes i fins i tot d’altres països. El museu s’havia convertit, malgrat l’espectacular edifici, construït el 1911 a tal fi per l’arquitecte Cesare Bazzani als jardins de Villa Borghese, en una cova de Plató ben fosca, on el coneixement de l’art era a partir de les ombres de la realitat.
Les temporals continuen actives, precisament, i ara en trobem una fins el setembre dedicada a la “Collezione ‘La Caixa’ di Arte Contemporanea”, una conversació entre les obres de la col·lecció. Temàtica que reprèn l’actual criteri de tot el museu. Hernández Pijuan i Tàpies davant d’Agnes Martin i Richard Serra. Un gaudi minimal i suprem enfront de la quincalla religiosa, comprada pels Àustries, que presenta Patrimonio Nacional, a les Scuderie del Quirinale, tret d’algun Ribera i Caravaggio.
Time is Out of Joint és el nou títol de la col·lecció exposada del museu, manllevat d’un dels versos de Hamlet, en la versió immortal de Shakespeare. Presentada fins l’abril del 2018, ofereix una relectura enriquidora de l’art sense temps, en un espai net i diàfan ple de llum estival. Metàfora d’una nova manera d’entendre els museus, de presentar una col·lecció amb més de 20.000 peces. Això sí, Collu ens ho hauria d’explicar millor. Només cita d’amagatotis Derrida i Jabes, però sense catàleg!