Nolan Doudy té l’edat en què el somni de viure del futbol encara podria fer-se realitat. «Vull ser futbolista», afirma. El que passa és que, ara mateix, és a punt de posar-se a plorar. Durant la segona part ha sortit del camp coixejant per dolors a la cuixa. Per si no fos prou, el seu equip, el grup sub-13 de l’Union Sportive Roissy-en-Brie, ha perdut 2 a 3 contra els arxirivals de Le Mée-sur-Seine. Gairebé no pot ni aguantar-se les llàgrimes.
El Nolan té només dotze anys, però té tot un llegat futbolístic per defensar. Juga de migcampista central, tal com feu Paul Pogba en aquesta mateixa gespa. El que s’ha convertit en l’as de la selecció francesa va ser descobert precisament aquí quan tenia l’edat del Nolan. El fet que el seu famós predecessor ara també estigui lesionat i s’hagi de perdre el mundial de Qatar, però, no li és cap consol. «El meu ídol és Marcus Rashford, del Manchester United.» El Nolan, més contrariat que no pas trist i amb els cabells recollits en trenes petites, es posa una jaqueta gruixuda per damunt de la samarreta. Al seu costat hi ha el seu pare, Monsieur Doudy, que parla amb aire de disculpa: «Pogba ja no està tan de moda. Allò de l’extorsió ens dona mala fama, a la gent de Roissy.»
Roissy-en-Brie és una ciutat satèl·lit situada a uns vint quilòmetres a l’est de París. La banlieue. Paul Pogba va descriure l’indret que el va veure créixer com «un lloc perillós». I aquest any mateix el jugador de la Juventus de Torí ho va viure en primera persona. El van tenir segrestat durant tota una nit i el van amenaçar amb armes de foc perquè es tragués 13 milions d’euros de la butxaca. La suposada banda d’extorsionadors, de la qual forma part el seu propi germà, ve del barri de La Renardière, la guinardera.
És un barri format per blocs de quinze pisos i alguns altres de més baixos. Paul Pogba i els seus dos germans van créixer al bloc número 13 i una part dels seus presumptes extorsionadors, als blocs número 3 i 4. El govern francès classifica el barri com a «zona amb necessitats especials». Potser els jardins estan ben cuidats, però la taxa de pobresa és del 40%. La Renardière és un barri clàssic d’immigrants: gairebé tothom que hi viu té arrels africanes. Com els Pogba, que van arribar de Guinea, i com la majoria de nens que juguen a l’equip de l’Union Sportive, a cinc minuts d’allà. Qui viu en aquest indret és molt lluny de les capes altes de la societat francesa.
Molt lluny d’allà, al Qatar, la Copa del Món genera els seus propis escàndols, però el cas de Pogba ha topat amb diversos tabús de la societat francesa. Molts futbolistes d’elit del país han crescut en ciutats com Roissy i més d’un té vells amics que han esdevingut delinqüents. Durant els últims mesos, Pogba no va ser l’única presumpta víctima en omplir titulars: el famós davanter Karim Benzema va sortir a la premsa perquè el van declarar culpable en un cas relacionat amb un vell amic d’infantesa. I no fa pas gaire, Aminata Diallo, fins fa poc migcampista de l’equip femení de la selecció francesa, va acabar en presó preventiva.
Aquests casos són els més sonats, però només reflecteixen una petita part d’un problema de magnituds importants. En el futbol francès hi ha centenars de víctimes d’extorsió com Pogba, afirma una persona del diari Le Parisien que coneix bé el sector però vol mantenir-se anònima. Gairebé ningú no s’atreveix a parlar-ne.
Aquests casos gairebé sempre estan vinculats a diners i a enveges, a violència i extorsió, a amistats autèntiques i a mals amics. I reflecteixen el fracàs de la societat francesa. Un societat que s’omple la boca de liberté, égalité i fraternité quan els seus futbolistes de la banlieue tornen a casa amb trofeus, però que, a l’hora de la veritat, es desdiu de les promeses d’igualtat i d’ascens social per als germans, les germanes i les amistats dels esportistes.
El 1998, França va guanyar el mundial de futbol per primera vegada i els polítics van clamar el mite black-blanc-beur —negre-blanc-àrab— mentre milions de conciutadans sortien al carrer a celebrar la victòria. Com si aquell equip tan socialment i ètnicament divers liderat per Zinédine Zidane pogués curar totes les ferides socials.
Fa quatre anys, quan els bleus van guanyar la Copa del Món per segona vegada, la festa a l’avinguda dels Camps Elisis fou, de nou, memorable i francesos de tots els orígens van celebrar la cohesió del país durant tota la nit. El president Emmanuel Macron va deixar-se veure sobradament amb els herois del mundial. Paul Pogba va aparèixer al costat del cap de l’estat tot cridant: «Vive la France! Vive la République!»
Quan duen posada la samarreta tricolor de la selecció, aquells futbolistes dels marges urbans esdevenen la personificació de França. Dins seu, però, duen les profundes divisions del país.
Els jugadors de la selecció alemanya provenen gairebé tots d’entorns burgesos. A França, en canvi, el futbol és un esport de la perifèria, també socialment parlant: un esport marginal. Els «barris populars», tal com se solen anomenar aquella mena de barris convertits en guetos, són una mina de talent futbolístic, igual que les faveles del Brasil. Sense anar més lluny, tres jugadors de la plantilla de la selecció francesa per al mundial de Qatar provenen de Bondy, una altra ciutat satèl·lit de 55.000 persones situada al nord-est de París. Allà, una tercera part de la població viu per sota del llindar de la pobresa. Bondy, de fet, és una de les ciutats franceses on es cometen més delictes per habitant.
«Als francesos els agrada mirar el futbol, però les classes mitjana i alta no apunten els seus fills a jugar a futbol; els fa por que s’apropin a males companyies», explica Julien Bertrand. És sociòleg de la universitat de Grenoble i des de fa anys es dedica a investigar com es formen les elits esportives del país. «Les famílies més acomodades duen els seus fills a natació o els apunten a esports que creuen que transmeten valors més nobles, com el judo.»
A la major part de la societat francesa li agrada prou el futbol, però des d’una distància socialment prudencial.
Així, és normal que sovint siguin els fills d’immigrants africans qui tingui més èxit en un esport que mou milions. «L’ascens que se’ls nega als seus amics, ells el viuen multiplicat d’una manera exponencial», continua Bertrand. «Això implica que han de fer uns equilibris brutals. D’una banda continuen units al món que els va veure néixer i créixer; i d’altra banda se’ls catapulta a un món dominat per uns estàndards i un estil de vida radicalment diferents.»
Aquesta realitat té repercussions en els entorns precaris dels quals provenen. Genera enveges i llavors és quan les famílies i els amics els reclamen atenció. «Sovint se’ls demanen diners en nom de la solidaritat. Si una cosa temen els futbolistes és que se’ls acusi d’haver oblidat quins són els seus orígens», explica Bertrand.
El que passa és que aquestes demandes de solidaritat fàcilment poden caure en extorsió. La línia que separa unes de les altres és molt fina. Com en el cas de Pogba.
El fill predilecte de Roissy no només es mostra agraït envers la comunitat de la seva infantesa. És gràcies a ell que tenen un nou camp de futbol (en el qual hi ha la seva silueta dibuixada). Pogba també s’ha mostrat generós envers els seus vells amics de l’escola; els que ara estan acusats. Els va regalar vacances de luxe. També va contractar el seu amic Boubacar C., conegut com Boub’s, com a xofer privat de la seva mare, que es guanyava la vida fregant cases quan Pogba i el seus germans eren petits. Va acollir un altre amic i conegut de la policia, Mamadou M., conegut com Mam’s, al seu pis durant els anys que va estar jugant al Manchester United, segons informà Le Monde després de consultar les actes de les perquisicions policials. Fins i tot sembla que Pogba va pagar perquè el seu germà gran, Mathias, amb menys talent futbolístic que ell, pogués jugar a l’equip de quarta divisió Tours FC.
El 19 de març passat, Paul Pogba va fer una visita als seus vells amics de La Renardière, però aquell dia tenien altres plans per ell: van endur-se el seu amic famós a un pis que havien llogat a la vora de Roissy. Les finestres estaven tapades. Entre els homes que el van retenir hi havia Roushdane K.: segons alguns mitjans de comunicació francesos, el 2017 va estar implicat en una presa d’ostatges.
En aquell pis, llogat per Airbnb, obliguen a Pogba a apagar el mòbil, tal com explica ell mateix posteriorment a la policia. Unes hores més tard, dos homes encaputxats entren a l’habitació. Duen fusells i li reclamen 13 milions d’euros: tres en metàl·lic i 10 que haurà d’ingressar per transferència a un compte de Dubai. Un milió per cada any de carrera professional. Són els diners que, segons els extorsionadors, els deu per serveis de protecció personal durant tot aquest temps. L’alliberen a primera hora del matí. Els segrestadors tenen un element de coacció d’allò més interessant: una memòria USB que suposadament conté proves que Pogba va acudir a un xaman africà perquè fes una maledicció contra un dels seus companys d’equip a la selecció, Kylian Mbappé.
«Tenia por», diu Pogba a la policia. Per això d’entrada va voler cedir a les demandes dels extorsionadors. Quan la banda va tornar-lo a assetjar a l’estiu a Torí, però, va decidir denunciar-ho. Tanmateix, tot plegat surt a la llum perquè el seu germà Mathias publica un vídeo a les xarxes socials on acusa Paul de ser un traïdor. Poc després, al mes de setembre, tanquen Mathias Pogba i els altres sospitosos en presó preventiva. Mathias, però, nega haver «format part d’una banda criminal» ni haver «format part d’una extorsió en grup», tal com afirma la policia.
«El futbol i la delinqüència tenen un mateix origen», afirma Frédéric Guerra. Es dedica a assessorar jugadors de futbol i és qui ha descobert alguns dels futbolistes més exitosos del present, com ara Karim Bemzema, el davanter estrella del Reial Madrid. Guerra és dels pocs que s’atreveixen a parlar del tabú que envolta el futbol francès. Ha treballat amb jugadors que li han arribat a demanar que els busqués un equip a l’estranger, explica. «No perquè allà volguessin guanyar més diners, sinó perquè volien allunyar-se de les males companyies que havien tingut aquí.»
«Sovint conec joves futbolistes que tenen amics delinqüents.» Sempre és el mateix: quan són joves, només els demanen uns quants milers d’euros. «Amb el temps, les quantitats cada vegada són més grosses i les intimidacions, més serioses», continua Guerra. Un dels seus protegits, de qui no vol mencionar el nom, al principi va mantenir fins a deu persones amb el seu salari. Després gairebé n’eren 500; entre altres, un poble sencer de l’Àfrica. Dels 25 milions d’euros que l’home ha guanyat al llarg de la seva carrera no en queda res.
«D’una banda, els jugadors s’avergonyeixen de l’èxit. I utilitzen els diners per no sentir-se culpables», explica. «D’altra banda, avui dia molts d’ells també presumeixen de les seves riqueses a les xarxes socials. I això només fa que atiar les enveges.»
Karim Benzema, que tampoc no ha pogut participar al mundial per una lesió, es dedica a mostrar la seva col·lecció de cotxes de luxe per Instagram. Al mateix temps, però, aquest jugador fill d’immigrants algerians recalca la seva fidelitat a Bron, una banlieue de la ciutat de Lió.
A Bron, Karim Benzema vivia al mateix bloc de pisos que Karim Z. El 2015, el seu amic va implicar el futbolista en un cas de “sextape”: Benzema va deixar-se enredar per Z. i va extorsionar un company de la selecció amb un vídeo pornogràfic que li havien robat. Benzema va ser condemnat a un any de presó, però la pena va ser suspesa. En dictar sentència, el jutge va destacar “l’amistat incondicional” de Benzema envers Karim Z. com a motiu del delicte.
Benzema, però, té sort. Mentre continuï jugant bé, els francesos li passaran per alt aquesta mena d’afers. De fet, abans que es resolgués el cas, se li va permetre tornar a formar part de la selecció nacional, cosa que havia tingut vetada temporalment. I aquesta tardor mateixa França va celebrar el seu premi com a futbolista de l’any 2022; a Bron es va fer públic un enorme mural en honor seu.
Les futbolistes franceses també han estat implicades en casos similars. La jugadora de la selecció Aminata Diallo, per exemple, que va créixer en un barri d’immigrants a Grenoble, sembla ser que no podia suportar que algú li fes ombra al mig camp dins del seu mateix equip, el Paris Saint-Germain (PSG). La policia sospita que la tardor del 2021va fer caure la seva rival Kheira Hamraoui en una emboscada. Un grup d’homes encaputxats van atacar Hamraoui amb barres de ferro amb el suposat objectiu de trencar-li les ròtules. Sembla ser que Diallo va recórrer a un pres i a diversos delinqüents de la regió de París per executar el seu pla. Ella, però, ho desmenteix.
El futbol francès també està tacat per altres tipus de delictes. Dels que solen perpetrar-se en els salons més distingits de París. La justícia, per exemple, investiga si la venda del PSG a Qatar va ser una compensació a canvi que França votés a favor del Qatar com a país amfitrió del mundial del 2022. El president de la federació francesa de futbol, Noël Le Graët, està acusat d’assetjar sexualment diverses treballadores, però ell ho nega. En qualsevol cas, el problema dels jugadors és un altre: la bretxa social entre el món de la seva infantesa i l’actual.
A Roissy-en-Brie, on juga l’equip sub-13 de l’Union Sportive, el pare del Nolan Doudy està dempeus a la línia lateral i brama contra l’àrbitre: «Vigila que no et calem foc a la casa que tens a Nigèria!» Se suposa que és una broma que es poden fer entre africans. I perquè al Nolan li deixi de fer mal la cuixa li dona una pastilla de Paracetamol. «Amb això li passarà.»
Monsieur Doudy creu que el seu fill té potencial per ser futbolista. «Però hi ha altres coses a la vida», afirma. Està content que el Nolan sigui bon estudiant. No es deixa intimidar pel fet que França tingui especials dificultats per ajudar els nens i nenes d’entorns desafavorits. A l’estudi PISA, de fet, França és dels països on el rendiment escolar dels infants depèn més del nivell formatiu dels pares. Per a moltes famílies de les banlieue franceses, tenir un fill amb dots futbolístiques és la millor manera per poder pujar en l’escala social.
La família del Nolan Doudy intenta fugir de la banlieue. Va marxar del barri conflictiu on vivien tan bon punt van tenir-ne l’oportunitat. Ara viuen en un poble a la vora de Roissy. És clar que no volen renunciar al futbol de cap manera. Tanmateix, Monsieur Doudy continua: «Però per a nosaltres és important que els nostres fills creixin en un entorn adequat.»
En un entorn que no els continuï suposant un perill d’aquí a deu o vint anys.
Traducció de Laura Obradors