De vegades, el visionament d’una pel·lícula pot alterar l’estat d’ànim d’un partit polític. O, si més no, provar d’alterar-lo.
Ja fa més d’una dècada, Rafael Blasco, erigit en l’home fort del PPCV de Francisco Camps —conseller i síndic parlamentari alhora, a més de guia espiritual del president—, va reunir els diputats populars en una sala de les Corts, va apagar els llums, va encendre l’aparell de televisió i va prémer el play del comandament a distància perquè tots plegats veieren Invictus, la cinta dirigida per Clint Eastwood en què Morgan Freeman encarna el personatge de Nelson Mandela.
Lluny de generar l’efecte desitjat, aquella jugada fins i tot va ser ridiculitzada per alguns membres del partit. I tenien raó: l’estat de salut de la formació, assetjada pels casos de corrupció, no era el més propici per als cinefòrums.
A Compromís són més de cinefòrums, però no ha calgut convocar-los perquè la majoria d’ells haja vist Alcarràs, la pel·lícula amb què Carla Simon ha obtingut l’Os d’Or del Festival de Berlín. Tant la temàtica en si com l’èxit aconseguit per un film rodat íntegrament en català n’han estat els millors al·licients. I, en aquest cas sí, la pel·lícula ha enfortit la cohesió del grup.
Ni una placa solar sobre un pam d’horta cultivada. La màxima és clara i la coalició valencianista s’ha afanyat a plasmar-la en un web de títol explícit: “Comencem per la teulada”.
Compromís demana “instal·lar plaques solars a les teulades de les cases, finques i indústries per al nostre autoconsum”. Des del seu punt de vista, “les teulades són el millor espai per fer-ho sense afectar cap ecosistema”. Segons les seues dades, això evitaria la construcció de línies de molt alta tensió (conegudes amb l’acrònim MAT), unes “autopistes elèctriques que depreden el territori”.
A més dels sostres, Compromís indica que hi ha 51,7 milions de metres quadrats disponibles en polígons industrials i solars urbans, amb els quals “arribaríem als 2.590 megawatts de potència, el 43% de l’objectiu marcat per la UE per al territori valencià per a 2030”. A parer seu, les macroplantes “depreden el territori i es fan d’esquena als pobles”, raó per la qual cal prioritzar “les plantes xicotetes i democràtiques”.
Amb aquesta iniciativa de títol suggeridor, Compromís apareix com el garant de la preservació del territori davant un PSPV ostatge de les grans empreses del sector energètic, deleroses de fer caixa amb la implantació massiva de plantes eòliques i fotovoltaiques.
Si fa no fa, la mateixa dualitat que ja va presidir la negociació de l’impost a les estades turístiques, en què es va arribar a un acord insuficient per a ambdues parts: els ajuntaments, de manera autònoma, optaran per cobrar-lo o no als seus municipis, però sempre a partir del gener de 2024. És a dir, després d’unes eleccions que significaran, en cas de derrota botànica, l’eliminació d’aquesta figura impositiva.
Així com en la qüestió turística Compromís presentava un PSPV sotmès a la voluntat d’Hosbec, la patronal del sector, el debat energètic repeteix l’esquema d’un Compromís conservacionista enfront d’un PSPV més permissiu.
En aquest cas, a més, hi ha una data marcada amb roig: el 25 de gener de 2023. El dia en què els promotors han de tenir a punt la declaració d’impacte ambiental (DIA) requerida pel Ministeri de Transició Ecològica.
No es tracta de projectes mastodòntics, sinó de plantes de menys de 50 megawatts, el límit de potència que poden decidir les autonomies. Les que superen aquesta xifra màxima dependran, en exclusiva, de la voluntat del Govern espanyol. D’autonomia, les autonomies en tindran ben poca.
Al darrere d’alguns projectes hi ha les grans energètiques i diversos fons, i en d’altres, petits i mitjans inversors. Siga com siga, dels 10.000 megawatts renovables que el País Valencià —ara com ara a la cua de la classificació— ha de ser capaç de generar en 2030, el 60% han de provenir del sol.
Malgrat la proximitat del dia D, l’embús en la tramitació de projectes continua sent considerable. Els socialistes assenyalen Rosa Pardo, la directora general de Política Territorial i Paisatge. Fruit del “mestissatge”, encara que la Conselleria en qüestió està dirigida per Rebeca Torró, del PSPV, la designació d’aquest càrrec va correspondre a Compromís.
Bloqueig sí, bloqueig no
“No hi ha un bloqueig deliberat”, afirmava Pardo dilluns de la setmana passada, en una entrevista publicada a l’edició digital d’EL TEMPS. “L’anàlisi d’aquests expedients comporta un treball rigorós i nosaltres treballem, sempre, des del compliment de la legislació”.
En l’entrevista, Pardo garantia que totes les DIA estaran a punt el 25 de gener, tal com també ha assegurat el cap del Consell, Ximo Puig. Si no, els promotors podrien perdre els avals sol·licitats i el punt de connexió —el node— a la xarxa. Els projectes en estudi sumen un volum global de 2.250 megawatts.
La sensació de bloqueig, però, sí que hi és. Ja fa temps que el neguit s’ha apoderat de l’ala socialista del Consell. Des de l’aprovació del decret llei valencià de les renovables, el 7 d’agost de 2020, no s’ha avançat tan ràpidament com voldrien. I no ha sigut, precisament, per la manca de sintonia amb Mireia Mollà, la consellera anterior d’Agricultura, Desevolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica que el 25 d’octubre va ser destituïda a instàncies d’Aitana Mas, vicepresidenta i companya seua a Compromís.
Després de la seua caiguda, van renunciar el sotssecretari, Alfons Puncel, i la secretària autonòmica, Paula Tuzón. Més tard va cessar el director general Pedro Fresco, que no ha estalviat crítiques a Compromís per la seua manera d’acarar la transició energètica.
Mollà era una ferma partidària d’accelerar la implantació de l’energia fotovoltaica, mentre que la seua successora, Isaura Navarro, s’inclina més pels projectes d’autoconsum. Una pràctica que l’Institut Valencià de Competitivitat Empresarial (Ivace) fomenta des de 2020, com ja va informar l’edició digital d’EL TEMPS, igualment, el 4 de gener de 2021.
El tap es troba, en efecte, a la baula de Pardo. I, per alleugerir-lo, la consellera Torró ha dictat una instrucció d’urgència, amb data de 5 de desembre, que recorda els informes emesos per l’Advocacia de la Generalitat el 4 i el 28 de novembre d’enguany.
La nota especifica que, per a les instal·lacions fotovoltaiques, “no existeix limitació d’ocupació del sòl”, restringeix la capacitat de decisió dels consistoris locals i només preveu “l’afecció a paisatges de rellevància regional o a unitats de paisatge definides prèviament de valor alt o molt alt”.
Els alts càrrecs del PSPV sí que parlen, sense embuts, de “bloqueig a centenars de projectes”. Una opinió compartida per la patronal del sector (Avaesen), que denuncia que fins ara únicament s’hagen resolt 19 projectes dels 452 que van presentar-se dins el termini i en la forma escaient.
Entre les amenaces de l’Associació Valenciana d’Empreses del sector de l’Energia, destaca una possible denúncia a la Generalitat Valenciana amb l’objectiu de cobrar els avals dels projectes que no es materialitzen per la manca de diligència de la Conselleria.
El vistiplau definitiu d’aquests projectes recau sobre la Conselleria d’Economia, també en mans de Compromís. En canvi, el seu titular, Rafael Climent, de moment guarda un silenci monacal.
La vida sense Cofrents
L’horitzó de 2030 no només està determinat per la Unió Europea. El 30 de novembre d’aquell any quedarà clausurada la central nuclear de Cofrents, que genera al voltant del 40% de l’energia que consumeix el País Valencià, amb una incidència notable a l’àrea metropolitana de València.
L’altre gran factor a tenir en compte és el sector tauleller, capdavanter a les comarques de Castelló i que pateix de manera brutal els efectes de la pujada del preu del gas a conseqüència de la guerra a Ucraïna. La capacitat calorífica del gas no pot ser substituïda per l’electricitat convencional.
L’autoconsum que propugna Compromís s’adreça a les llars i a aquelles empreses que puguen disposar de la infraestructura oportuna, però en deixa fora molts altres sectors. Tampoc no està clara la predisposició a instal·lar plaques fotovoltaiques de les comunitats de veïns i dels propietaris d’habitatges unifamiliars. En alguns casos per manca de recursos, en altres per manca de lloc i en altres, fins i tot, per la protecció patrimonial dels edificis.
Compromís desitja incrementar la capacitat de decisió dels ajuntaments, confiant —a l’estil Alcarràs o As bestas— en la negativa de molts d’ells a la instal·lació de macroplantes. No obstant, cada comarca és un món i n’hi ha que, sense un terreny gaire apte per a l’energia fotovoltaica, rebrien amb els braços oberts megaprojectes d’aquesta mena. El cas de la Vall de Cofrents-Aiora n’és el més simptomàtic. El miler de persones que —de manera directa o indirecta— viuen de la central nuclear no hi albiren cap substitutiu.
Fet i fet, el País Valencià presenta tres grans àrees diferenciades: una zona costanera massivament urbanitzada i productiva, una zona de transició productiva però menys urbanitzada i una zona d’interior poc productiva i força despoblada. Aquesta última podria veure amb més bons ulls el desenvolupament de les energies renovables, en molts casos econòmicament més atractiva que no les ajudes de la política agrària comuna (PAC).
El problema de segons quines zones és la mala connectivitat als nodes —gestionats per Red Eléctrica de España mitjançant les grans companyies; en el cas valencià, principalment Iberdrola— que han de propiciar el transport de l’energia, encara més tenint en compte que l’energia solar és força ineficient en aquest sentit.
La complexitat de la gestió
Com ha quedat dit, Fresco no ha estalviat crítiques a Compromís a causa de la seua posició davant la transició energètica. Ha rebut l’escalf d’altres divulgadors que no han dubtat a defensar-lo aferrissadament a les xarxes socials i en alguns articles de premsa. L’atac desbocat contra la força política que —sense carnet de partit— va fer-lo director general ha provocat un malestar lògic al si de la coalició.
El seu cas ha evidenciat la complexitat de la transició energètica. I en sentit doble. D’una banda, l’expert amb una visió de “túnel de carboni”, tal com va qualificar-la l’ambientòleg Andreu Escrivà —columnista d’EL TEMPS— en un article publicat l’1 d’octubre passat a El País: “Veure la realitat, únicament, a través de les emissions de carboni”. I, de l’altra, inclinar-se per un monocultiu —l’autoconsum solar— incapaç de donar resposta al repte enorme que té al davant el País Valencià.
Les posicions contraposades de socialistes i Compromís —Unides Podem, desapareguda en combat, està alineada amb la coalició valencianista— s’estan traduint en l’absència d’un model clar de política energètica.
La disparitat de criteris és notòria i res no indica que canvie en les pròximes setmanes i mesos. L’horitzó electoral convida a prendre posicions maximalistes i tractar de seduir, així, l’elector més indecís. Sobretot en el cas de Compromís, delerós com està de captivar els exvotants desanimats d’Unides Podem.
Compromís té la paella pel mànec. La paràlisi que ha transmès la Direcció General del Paisatge i els dubtes que la coalició ha deixat anar en relació amb la instal·lació de la megaplanta que ha de subministrar l’energia fotovoltaica a la futura gigafactoria de bateries de Volkswagen —a Sagunt (Camp de Morvedre)— xoca amb la sensació de normalitat que tracten d’enviar els responsables del PSPV, començant per Puig.
Al rerefons, la creació de l’Agència Valenciana de l’Energia (AVEN), que ha de materialitzar-se en la darrera llei d’acompanyament de la legislatura i que naixerà descafeïnada —com l’impost turístic— per les competències tan diferents que volen atorgar-li els uns i els altres. La intenció de Compromís era que algunes esmenes d’aquesta llei entraren en vigor amb efecte retroactiu per aturar algunes plantes en procés d’execució, cosa que han rebutjat els socialistes.
En canvi, les dues forces principals del Botànic sí que han acordat instar el Govern estatal a aturar en sec el projecte Magda, una megaplanta d’energia solar de capital francès i xinès que té previst ocupar prop de cinc milions de metres quadrats entre els termes municipals de les Coves de Vinromà, Cabanes i Benlloch, a la Plana Alta. La proposició no de llei, presentada en comissió per Compromís, ha rebut l’adhesió dels socialistes i d’Unides Podem.
Un raig d’esperança en favor d’una entesa que, malgrat tot, no serà senzilla. Com Alcarràs, el debat energètic del Botànic ha agafat un tint dramàtic.