La cara somrient deu ser una de les emoticones més enviades. És la més simple de totes, perquè es limita a un senzill somriure, però alhora pot dir moltes coses i pot tenir molts matisos. És, de fet, el símbol perfecte per posar a una sèrie com Smiley, que s’ha estrenat recentment a Netflix: perquè es tracta d’una comèdia romàntica, un gènere que sovint s’ha considerat senzill, però que no ho és gens ni mica, i que si s’executa des de la voluntat de dir moltes coses, com és el cas, té molta més profunditat de la que aparenta. Dit d’una altra manera, Smiley ha fet tot el que espero d’una bona comèdia romàntica, que és fer-me riure, emocionar-me i descobrir-me involucrat en la història dels dos protagonistes i esperar que al final acabin junts, però ho ha fet, no des de la superficialitat que massa sovint hi ha al gènere, sinó des de la maduresa, des d’una mirada que traspua coneixement acumulat i on, a més de l’enamorament i la comèdia de confusions, també hi tenen cabuda reflexions sobre els desenganys de l’amor, la solitud no volguda, les dificultats que experimenten les relacions amb el pas del temps i el xoc entre el que volem i el que creiem merèixer. De fet, aquesta darrera distinció és el que es troba al centre de la relació entre els dos protagonistes, l’Àlex i el Bruno, dos homes que creuen que no tenen res a veure, excepte el desig de voler trobar l’amor.
Una trucada feta per error és el que posa en contacte aquests dos personatges, un mecanisme meravellós i molt propi de la comèdia romàntica, que ens permet creure per una estona que un error màgic com aquest podria passar a la vida real, posa en contacte dos personatges que viuen en móns antagònics. Un és un arquitecte aficionat al cinema, l’altre un cambrer que es passa el dia al gimnàs. Estan destinats a menysprear-se mútuament, però també a adonar-se que en realitat són perfectes l’un per l’altre. La química que hi ha entre ells és el motor que els porta a anar reconnectant al llarg de la història i es produeix gràcies a la bona feina que fan Carlos Cuevas i Miki Esparbé, que fan completament creïble la connexió entre els dos personatges, que és pràcticament instantània. La sèrie també es beneficia molt de la capacitat de tots dos actors per moure’s entre la comèdia i el drama de forma fluïda. Les transicions que fan tots dos d’un espai a l’altre permeten a la sèrie moure’s de forma imperceptible de les escenes divertides a les escenes emocionals, generant un bon nus en l’espectador.
Una de les coses que més destaca d’Smiley és l’expertesa amb la que fa servir els mecanismes propis de la comèdia romàntica, que a més posa al servei d’una història d’amor entre dos homes, contribuint a la seva normalització. És molt evident que és el resultat de la feina d’un autor, en Guillem Clua, que s’ha pres el gènere seriosament i que hi creu com a vehicle per apuntar tota una sèrie d’elements que serveixen per enriquir encara més la història central. Que Smiley acabi sent un èxit a Netflix no hauria de ser cap sorpresa. Ja ho va ser l’obra de teatre i, de fet, la sèrie vindria a ser la culminació del recorregut triomfal de la història de l’Àlex i en Bruno. Però els mèrits de l’adaptació no són pocs: s’han sabut triar els actors idonis, s’han incorporat personatges que han ampliat el registre tonal i els temes de la història i a sobre hi ha l’encert d’estrenar-la en les dates perfectes per una història que ha arribat per posar il·lusió i romanticisme a les vacances de Nadal. Tot l’amor que li arribi a Smiley és merescut.
Smiley
Creador: Guillem Clua
Repartiment: Carlos Cuevas, Miki Esparbé
Temporades: 1
Plataforma: Netflix