Totes les forces polítiques d’Eivissa amb representació al Consell Insular han exigit als polítics de la resta de Balears que acceptin iniciar el debat per canviar la distribució del nombre d’escons que aporta cada illa al Parlament baleàric. La raó és el greuge que al seu entendre pateix la representació eivissenca: a pesar que l’illa té prou més població que Menorca aporta un diputat manco a la cambra. Quelcom que consideren una greu disfunció democràtica. I vists els nombres de la demografia i els escons que cada illa elegeix —vegeu el requadre que s’adjunta—, no pareix una queixa sense fonaments.
En efecte, basta un cop d’ull per adonar-se tot d’una que mentre Menorca, amb uns 100.000 veïnats empadronats —any 2021—, aporta 13 diputats al Parlament, Eivissa, amb el 60% més de residents de dret, es queda un escó per sota, 12. També és cridanera la relació d’habitants per escó. Novament, Menorca és la més afavorida, atès que tria un diputat per cada 7.692 habitants. La més petita de les illes, Formentera, elegeix un diputat a pesar de tenir poc més de 13.000 residents. Eivissa està en el mateix rang, un escó per 13.333. Totes tres circumscripcions estan molt lluny de Mallorca, on la relació és 1/28.788.
La desproporció entre demografia i representació té el seu origen, ara fa quaranta anys, en la recta final de la redacció de l’Estatut d’autonomia. Es tracta d’un problema que aleshores a ningú se li va ocórrer que podria passar, però que ara existeix i que representa una disfunció democràtica prou greu. Cal recordar que, segons l’article 41.1 de la norma estatutària balear «El Parlament serà format pels diputats del territori autònom, elegits per sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, mitjançant un sistema de representació proporcional que assegurarà una adequada representació de totes les zones del territori». A la vista del quadre adjunt, considerar «igual» el vot de cada illenc o pretendre que es compleix l’obligat «sistema de representació proporcional» o l’«adequada representació de totes les zones del territori» és un exercici de fantasia.
Tots els polítics són conscients del problema. I no d’ara. Fa prou anys que l’evolució demogràfica diferent de cada illa el posà en evidència. Però els líders de les diferents formacions sempre han estat conscients de les dificultats que va suposar arribar a l’acord per fer la distribució actual que fixa la Llei electoral i que qualsevol reforma seria força problemàtica. I, així, sense voluntat d’enfrontar-se a la qüestió, no només han passat els anys sinó les dècades. Fins a arribar a la delirant situació d’aquests moments.
L’origen del problema. Després de les primeres eleccions a Corts, el 15 de juny de 1977, es constituí a Palma l’Assemblea de Parlamentaris, formada pels diputats i senadors electes: 4 membres del Congrés d’Unió del Centre Democràtic (UCD) i 2 del PSOE, a més de 3 senadors centristes, 1 socialista i 1 d’Aliança Popular (AP). La missió de l’Assemblea havia de ser negociar amb el Govern de Madrid la instauració d’un règim autonòmic per a l’arxipèlag, a fi de recollir la reivindicació que, d’ençà de la mort (1975) del dictador Francisco Franco, les forces polítiques d’esquerra i nacionalistes havien convertit en un clam. Posteriorment, s’hi sumà UCD, tal com quedà clar a la gran manifestació del 29 d’octubre de 1977, celebrada a Palma, quan una gernació exigí un estatut d’autonomia.
D’acord amb la representació assolida en aquells comicis, UCD i PSOE foren els que manejaren tot el procés inicial de discussió estatuària. Tanmateix, la manca d’acords bàsics amb la resta de forces no permeté cap avanç significatiu. Les discussions venien sobretot en relació amb l’aportació dels partits que no tenien representació, els quals eren ignorats pels grans. Els nacionalistes, que havien estat els primers a exigir l’autonomia política i s’havien quedat sense escons a les Corts, no volien resignar-se a no tenir veu ni vot en tot el procés.
La situació canvià quan el Govern espanyol d’Adolfo Suárez (UCD) acceptà crear el que es van anomenar els «règims preautonòmics». Es decretaren a començaments de 1978, abans de l’aprovació de la Constitució, i si bé inicialment s’havien pensat per a Catalunya, País Basc i Galícia, finalment també foren per a Aragó, Canàries, Andalusia, Extremadura, Castella i Lleó, Astúries, Múrcia, Castella-la Manxa i Balears.
En el cas balear, el decret s’aprovà l’abril de 1978, a través del qual es creaven els consells insulars de Menorca, Mallorca i Eivissa-Formentera, i tots tres units formaven el Consell General Interinsular (CGI) o ens de govern comú de l’arxipèlag. La constitució de les institucions preautonòmiques illenques es va fer el 28 de juliol de 1978 en un acte en el castell de Bellver, amb l’assistència dels presidents dels ens homòlegs del País Valencià i de Catalunya. Les eleccions locals següents, les de 1979, es convertiren, també, en comicis als consells i al CGI.
En el CGI format ja pels representants electes es creà una comissió ad hoc per discutir la redacció de l’Estatut, ara amb representació dels partits minoritaris: els nacionalistes del Partit Socialista de Mallorca i del Partit Socialista de Menorca, dels comunistes del Partit Comunista d’Espanya i d’uns independents de dreta d’Eivissa. Va ser l’anomenada Comissió dels Onze, formalitzada el maig de 1980 amb 4 representants d’UCD, 2 del PSOE i 1 per cada partit minoritari: PS de Mallorca, PS de Menorca, PCE, AP i els independents dretans eivissencs.
La idea inicial, imbuïda d’una gran ingenuïtat política, era assolir un acord per consens o, si més no, per amplíssima majoria. Però ben aviat es veié que la pretensió resultava quimèrica. Cada partit establia les seves estratègies particulars per sobre de l’objectiu suposadament comú d’assolir l’Estatut. Així, per exemple, AP va fer de la paritat cavall de batalla a l’hora de definir la distribució d’escons que cada illa aportaria al futur Parlament comú. Exigia que cada illa tingués una representació exacta. El PSOE volia la «proporcionalitat» en funció de la demografia general de les Illes. I UCD navegava entre les dues opcions.
Davant l’evidència que no hi hauria acord, el president del CGI, el centrista Jeroni Albertí, va dissoldre la Comissió el maig de 1981. Tot seguit es posaren a negociar PSOE i UCD, que deixaren de banda els altres partits, els quals protestaren fort ferm. L’acord fou immediat: el 15 de juliol d’aquell any s’anuncià que hi havia un pacte entre les dues formacions majoritàries. Les minoritàries protestaren per haver estat excloses, però fou inútil. Fruit del pacte es creà l’Assemblea Mixta de Parlamentaris i Consellers, que havia de ser la que redactaria finalment l’Estatut.
Les eleccions generals de 1982 ho mudaren tot. L’enfonsament d’UCD va permetre a AP convertir-se en el segon partit espanyol i també a Balears, de tal manera que passà a ser l’interlocutor del PSOE per enllestir finalment la redacció estatutària.
Els conservadors reclamaren altra vegada la paritat, però finalment arribaren a un acord amb els socialistes, pel qual el futur Parlament es formaria mitjançant la que s’anomenà la «proporcionalitat corregida», a raó de 30 diputats per Mallorca, 12 per Menorca, 11 per Eivissa i 1 per Formentera. En el cas de l’illa més gran això suposava que un escó per cada 18.700 habitants, a Eivissa un per cada 6.000 i per 4.500 a Formentera, mentre que a Menorca la proporció era 1/5.000. Entre les illes menors no hi havia gaire diferència i la desproporció negativa mallorquina quedava compensada pel seu volum total d’escons que superava la suma de la representació de la resta. Tothom va quedar conhortat menys la dreta eivissenca, la qual amenaçà de recórrer al Tribunal Constitucional (TC), cosa que va fer a la fi a través del Consell Insular quan s’aprovà la Llei electoral (1986) que confirmava la distribució d’escons per illa, perquè al seu entendre era injusta per a Eivissa. El Constitucional va resoldre finalment (1992) que el sistema era acceptable —val a dir que per a les eleccions de 1987 s’elegiren cinc diputats més, però sense alterar l’essència distributiva: 33 per Mallorca, 13 per Menrorca, 12 per Eivissa i 1 per Formentera; i fins ara—, però que també seria possible un sistema alternatiu que quedava a expenses d’un acord polític, si així es considerava necessari.
Finalment. sí que algú ho ha considerat necessari: totes les forces eivissenques representades en el Consell de l’illa. Així ho exigiren el novembre passat. La institució encarregà un informe jurídic al respecte al doctor en Dret Constitucional Josep Maria Castellà, que va concloure que cal reformar la Llei electoral per alterar la distribució d’escons actual. Proposà quatre escenaris alternatius: conservar els 59 escons d’ara del Parlament, però rebaixant-ne un a Menorca, que passaria a Eivissa; conservar els 59 rebaixant-ne dos a Menorca, que passarien a ser eivissencs; incrementar 2 escons de la cambra, de 59 a 61, els quals serien elegits per Eivissa, o, per acabar, augmentar de 59 a 60 el nombre de diputats i que el nou fos electe per Eivissa.
En declaracions al Periódico de Ibiza y Formentera el 17 de novembre passat, Castellà expressava la seva convicció que si ara el Constitucional avalués la situació consideraria «la infrarepresentació eivissenca» com a inconstitucional, atesa la «manifesta desproporció» que existeix entre l’illa i Menorca. Així mateix, explicava que les altres comunitats de l’Estat que havien patit una situació igual, Canàries —Fuerteventura tenia més població i un diputat menys que La Palma— i Castella i Lleó —Cuenca triava un diputat més amb menys gent que Guadalajara—, l’havien resolta, respectivament, el 2018 i el 2007. Mentre que, en el cas d’Eivissa, s’ha deixat passar el temps sense cap voluntat de solucionar el que és una «anomalia» democràtica.
L’exigència eivissenca ha estat rebuda amb comprensió en els consells de Mallorca i de Menorca. Representants de les majories d’esquerres respectives s’hi han mostrat a favor. Però a les cúpules dels partits hi ha certa preocupació, perquè és un tema molt delicat que seria fàcil que fes renàixer greuges comparatius entre illes i que acabés per ser impossible un acord. La presidenta del Govern, Francina Armengol, va rebutjar de pla entrar en qualsevol debat d’aquesta mena abans de les pròximes eleccions: «Serà un tema per a la legislatura següent», va dir, en ser interrogada sobre el particular.