Els plans de Rússia sobre Ucraïna s’han complicat des del principi de la invasió. El país dirigit per Vladímir Putin s’ha vist obligat a reclutar ciutadans civils per a incorporar-los a l’exèrcit i mirar de fer més exitosa l’ofensiva. Com calia esperar, aquesta decisió no ha sigut benvinguda per tothom. Els últims mesos s’han fet públics vídeos, imatges i notícies de ciutadans que, o bé han fugit de Rússia una vegada han conegut les intencions militaristes del seu govern –la premsa xifra en centenars de milers les persones que han marxat–, o bé han protestat públicament contra aquesta crida malgrat l’amenaça repressiva o bé, fins i tot, han disparat contra militars i han atacat amb explosius casolans els centres de reclutament.
És la imatge contemporània d’un fet que es ve repetint des que existeixen les guerres. La professionalització dels exèrcits feia pensar que aquests episodis acabarien, però a Rússia no ha sigut així. Els reclutaments forçats han sigut una alternativa per a guanyar posicions en el conflicte. Uns reclutaments no exempts de rebuig i de problemes, atesa l’escassa o nul·la preparació de molts dels nous incorporats. Tal com s’ha vist al llarg de la història.
Un dels episodis més sagnants en aquest sentit va ser el de la Setmana Tràgica, també coneguda com a revolució de juliol del 1909, quan tota una sèrie de revoltes populars van posar en escac les autoritats a la ciutat de Barcelona. La motivació d’aquell episodi va ser, precisament, la mobilització de reservistes que havien d’anar a combatre a la Guerra de Melilla, a la coneguda a l’Estat espanyol com a Campanya de 1909, quan l’actual ciutat autònoma va aconseguir ampliar el seu domini territorial de manera efímera. El triomf parcial no compensava les baixes d’un exèrcit integrat per joves que no volien viure de la guerra ni tenien vocació de combatre a l’estranger. Un decret de juliol d’aquell 1909 es traduïa en una lleva de reservistes, bona part dels quals catalans, que ja havien crescut en un context en què el socialisme i l’anarquisme s’havien fet forts amb la industrialització. Aquests ideals, tot i que quedaven lluny d’imposar-se, havien impregnat d’un convenciment antimilitarista i antiimperialista –que no necessàriament pacifista– en una població que trobava alternatives vitals a haver-se de veure submergida en un conflicte armat llunyà, tant en termes geogràfics com en termes polítics.
Tant el periodista catalanista Antoni Rovira i Virgili com l’espanyolista Alejandro Lerroux van convèncer, a través dels seus mitjans, bona part dels possibles reclutats de la injustícia d’haver de morir en aquella guerra. La mort de reservistes els dies anteriors va desembocar en vagues i protestes als carrers contra les lleves, en les quals es van implicar partits i sindicats de manera entusiasta. Aquells actes es convertirien en avalots ben intensos que van servir per a rebatejar Barcelona com La Rosa de Foc, recordada per les barricades, per la crema d’edificis religiosos i per les insurreccions que desafiaven la llei marcial. Aquells episodis van tindre rèplica en altres ciutats de Catalunya, si bé el cap i casal es va convertir en el símbol i en el símptoma d’aquella insurrecció que va cloure amb una crisi política de gran magnitud –el cap del govern espanyol, Antoni Maura, va ser substituït per Segismundo Moret per designació directa d’Alfons XIII– i amb una espiral repressiva contundent: cinc condemnats a mort, entre els quals hi havia el cèlebre pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, a més de dos milers de processos militars que van afectar els revoltats.
Josep Pich, catedràtic d’Història a la Universitat Pompeu Fabra, argumenta que les revoltes s’explicaven, també, per la discriminació social de les lleves. Les famílies benestants se’n podien alliberar pagant l’anomenat “impost de sang”, una quantitat extraordinària que permetia els joves acomodats evitar el reclutament. La tragèdia d’anar a la guerra era tan previsible que bona part de les famílies humils de l’època estalviaven des del naixement dels fills barons per pagar aquell impost en el moment corresponent. Hi havia altra manera d’evitar el desenllaç militar: la dedicació a l’ofici religiós, la qual cosa feia encara més discriminatòria aquesta mesura a ulls d’una població que no veia amb simpatia la perpetuació poderosa del clericalisme. I curiosament, la mort més comuna en les expedicions bèl·liques forçades no era la caiguda en combat, sinó les malalties com ara la malària, tal com indica Pich. “Els cridats a la reserva eren gent humil, generalment recentment casada i amb fills petits, i és per això que es van fer lemes demanant que a la guerra hi anaren també els rics”.
Aquella gran revolta del 1909, explica el catedràtic, va motivar el cap del Govern espanyol, José Canalejas –que havia substituït l’esmentat Segismundo Moret i que abans havia sigut diputat per Alcoi– a establir l’anomenat Servei Militar Obligatori, que es va perpetuar fins finals del segle XX amb la derogació per part del primer Govern espanyol de José María Aznar després de dècades de lluita del moviment d’objecció de consciència. Aquella nova manera de reclutar civils s’exhibia com un mètode no discriminatori: qualsevol major d’edat havia de fer el servei, exceptuant els religiosos i els estudiants, que podien evitar o suavitzar aquella experiència bèl·lica. “Però feta la llei, feta la trampa”, indica Pich, que explica que els qui pagaven una quantitat determinada podien fer el servei militar en circumstàncies molt més segures. A diferència del sistema de quintes, això sí, el Servei Militar Obligatori cridava tota la població en edat de fer aquest servei, mentre que les quintes havien funcionat per sorteig per reclutar, en moments necessaris, una cinquena part de la població –d’ací el nom– que era elegida per sorteig.
Precisament, aquell sistema de quintes va provocar una revolta anterior –i ben coneguda– a la Vila de Gràcia l’any 1870, quan encara era un municipi independent de Barcelona. L’exèrcit espanyol va voler reclutar forçosament joves d’aquesta vila perquè combateren a la guerra de Cuba. La campana de la plaça central va sonar quan arribaven les tropes de reclutament, cosa que va ser interpretada pels militars com una provocació, i van reaccionar disparant canonades contra aquest campanar. El setge va acabar amb 27 morts, i La Campana de Gràcia va impregnar en l’imaginari local de tal manera que un mitjà satíric, amb vigència durant dècades, va adoptar aquest nom per a combatre, des de les seues pàgines, l’estabilitat i els abusos de les classes dominants.
En aquell mateix context de la Guerra de Cuba van ser moltes les revoltes dels joves que es veien obligats a viatjar al Carib a mantenir per la força l’última colònia d’un imperi espanyol que agonitzava. Abans de la seua desintegració definitiva el 1898, distints candidats a ser reclutats van rebel·lar-se o escapar-se de qualsevol manera. Els catalans que van poder van creuar la frontera amb l’Estat francès. D’altres, com ara molts balears, van emigrar amb motivació econòmica cap a l’Amèrica del Sud, si bé aquesta marxa obeïa també a raons de rebuig militar. Així ho explica Antoni Marimon, professor titular d’Història Contemporània a la Universitat de les Illes Balears, que argumenta que a finals del XIX i principis del XX, amb el cicle de guerres colonials, es va fer notar tot un moviment de persones que, davant la dificultat de generar protestes que impediren el seu reclutament, optaren per la fugida. El professor documenta, per exemple, el cas de la localitat de Felanitx, on al 1910, ja en el context de la Guerra d’Àfrica, s’havien de presentar 129 joves per a ser reclutats i 35 d’ells no hi van aparèixer a la caserna a la qual van ser cridats. Un any després, dels 104 que van ser cridats, 37 es van convertir en pròfugs. Aquella condició incloïa un risc evident, i és que ser capturat com a pròfug implicava la condemna de perpetuar el servei militar.
Marimon explica que “el cas de la Guerra de Cuba va generar una angoixa tan gran que tenim documentats, com a mínim, quatre casos de suïcidi a Mallorca, normalment de gent de l’interior de l’illa que mai no n’havia sortit i semblava ser conscient del perill que suposava aquella guerra”. En aquell moment, socialistes i anarquistes es van implicar clarament en les campanyes antimilitars. La pressió va ser tal que, tal com explica aquest professor, les manifestacions contra les quintes a finals del XIX a Mallorca comptaven, fins i tot, amb suport institucional. L’Ajuntament de Palma, en mans dels republicans, es va comprometre a pagar una part de l’impost de la redempció de quintes per ajudar els qui no volien anar a la guerra. “També hi havia mítings als casinos republicans que exigien la formació d’un exèrcit professional que servís perquè els civils no haguessin d’anar a la guerra”, relata Marimon, qui també detalla “la contradicció total” amb què es va trobar el Govern de la Primera República, que tot i ser partidari d’abolir les quintes va haver de fer front a tres guerres alhora: la carlina, la de Cuba i la de Filipines.
És en aquest context de finals del XIX i principis del XX que al País Valencia hi va haver dos grans moments de protesta social. La Guerra de Cuba “va generar un gran malestar entre la població valenciana”, constata l’historiador i catedràtic de Periodisme Francesc Martínez Gallego, qui destaca que “els reservistes que havien d’anar a Cuba eren conscients que les condicions eren duríssimes, perquè molta gent va morir allà més per la mala salut que per les armes, i això es transmetia”. Tot i així, a València no hi va haver cap revolta generalitzada, però sí motins puntuals. “I el fet que els Estats Units guanyara la guerra relativament prompte va fer que la situació no acabara d’esclatar”, diu Gallego. Alhora, la tendència a reclutar veïns dels poblats marítims, explica l’acadèmic, va contribuir a reforçar la tradició republicana d’aquests barris, clarament contraris a les quintes.
Sí que hi va haver una resposta social més contundent en el context de la guerra per ampliar els dominis espanyols al Marroc. Una “setmana tràgica” de menys dimensió que la de Barcelona, provocada en bona part pels reservistes, que “segons la llei de 1885 podien passar a la reserva activa després d’haver fet quatre anys de servei militar, però que podien casar-se i tindre família. Això volia dir que pares de família que havien deixat enrere el servei militar i que creien haver acabat amb aquella funció l’havien de tornar a fer”. Així, als poblats marítims de València hi va haver “grans enfrontaments amb les autoritats, que hi van haver de portar l’exèrcit per controlar la situació”. Altres localitats com ara Alginet (Ribera Alta), Sueca (Ribera Baixa) o diversos pobles de l’Horta també van experimentar episodis de tensió, amb protestes davant els ajuntaments on s’executava el reclutament. Segons Gallego, la penetració del republicanisme, “sobretot a través del blasquisme”, havia contribuït a l’antimilitarisme gràcies a l’exigència d’aquest corrent polític de democratitzar el servei militar. Una exigència concretada pel mateix Vicent Blasco Ibáñez en un article publicat al seu diari, El Pueblo, en què escrivia “que vayan todos, ricos y pobres”.
Napoleó
Tornant a les Illes, a Menorca també hi va haver episodis contraris al reclutament forçat. Especialment en el context de la Guerra del Francès, a la segona dècada del XIX, menys de deu anys després que l’illa haguera deixat de restar sota domini britànic “i en un context de fort centralisme espanyol que incentivava l’enviament de tropes a la península”, narra Antoni Marimon. Això generaria un malestar generalitzat, incrementat per la crisi econòmica, que va desembocar en un aixecament, al febrer del 1810, a la localitat menorquina d’Alaior, on es van haver d’anul·lar les quintes per decisió del governador de Menorca a través d’un bàndol publicat el 2 de març de 1810. “És una decisió insòlita”, puntualitza Marimon, que explica també com aquell aixecament es va traduir en la destitució d’autoritats i en el control de l’administració per part dels gremis de Menorca. Aquella situació va perdurar uns mesos, i va evidenciar la força que pot arribar a tindre una població revoltada.
Inevitablement, el projecte napoleònic, clarament lligat a l’acció militar, també va causar problemes a la Catalunya Nord, un territori reticent al reclutament. Tal com documenta l’historiador Joan Villanove, “l’exèrcit de Napoleó va arribar a comptar amb 680.000 homes, però encara en va necessitar més. És per això que, a la Catalunya Nord també es van buscar homes per a ser reclutats. A Sant Llorenç de Salanca i al Rosselló la gent s’hi va oposar. Fins al punt que van despenjar la bandera tricolor penjada de l’Arbre de la Llibertat, símbol de la localitat. Com a represàlia, la ciutat va passar a formar part de Ribesaltes. Quan tocava reclutar gent, els interpel·lats fugien”.
Aquest mateix estudiós relata que les amenaces de declarar pròfugs tots aquells que no se sumaren a la causa napoleònica amb la seua incorporació militar “no va servir de res”. I l’amenaça hi era, atès que els parers i les mares dels pròfugs havien d’assumir una multa de 1.500 francs. Els desertors fins i tot van fer propaganda de la seua causa amb cartells en català a Prada de Conflent, on alertaven que sumar-se a l’exèrcit “s’utilitzaria per a alimentar les llebres del comandant francès”. Villanove també assegura que a Cotlliure, els revoltats van arribar a dir que “preferien veure els seus pares caminant cap al turment que no pas sotmetre’s”. La derrota napoleònica a Waterloo el 1815 va permetre molts pròfugs eixir dels seus amagatalls.
L’enfrontament entre la societat civil i el poder militar, davant les obligacions bèl·liques imposades, per tant, és una història que ve de lluny.