El 2 de setembre de 1949, Joan Comorera i Soler havia estat destituït com a secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partit que ell mateix havia fundat i encapçalat durant 13 anys. Els seus excamarades del secretariat, entre ells el seu gendre Wenceslau Colomer, l’expulsaren, el perseguiren i el delataran a la policia franquista. D’aquesta manera, Comorera i la seva parella, Rosa Santacana, van ser detinguts per la policia després d’haver estat amagats durant tres anys i cinc mesos al carrer del Consell de Cent, número 248, 4t 2a, al barri de l’Eixample de Barcelona.
La seva filla, Núria Comorera Santacana, va renegar del seu pare i la seva mare en una carta adreçada al Secretariat del PSUC signada a París, que es va fer pública l’1 de març de 1951. El Temps la publica sencera per primera vegada des d’aquell any. Núria Comorera hi deia que «he sentit sempre una profunda estimació i admiració per Dolores Ibárruri, la Passionària [secretaria general d’aleshores del Partit Comunista d’Espanya], l’exemple de dona, mare i comunista». Manuel Comorera i Morell, nebot de Joan Comorera, de 32 anys aleshores, també va renegar del seu oncle des de Moscou, i també va signar un manifest en contra seu amb una cinquantena de militants del PSUC a l’URSS.
L’atac contra el líder destronat va continuar fins i tot després de la seva mort al penal de Burgos, el 7 de maig de 1958, per una broncopneumònia. Haurien de passar quasi trenta anys per ser rehabilitat i perdonat per la direcció del PSUC.
L’operació Joan Comorera torna a casa, promoguda per la Fundació Nous Horitzons del PSUC, va incloure un llibre commemoratiu que tancava Gregorio López Raimundo —secretari general del PSUC entre 1965 i 1977— amb un article que resumia els errors comesos pel seu precedent. Les despulles de Joan Comorera al cementiri San José de Burgos van ser traslladades al cementiri de Sant Andreu de Barcelona el 10 d’abril del 2009. Contràriament al que es diu, les despulles no es troben a cap panteó, sinó en un nínxol on també hi ha les d’Antònia Comorera i Morell, neboda del líder perdonat i germana de Manuel Comorera Morell, que va renegar del seu oncle.
En aquest ambient de confrontació interna contra els comoreristes, Wenceslau Colomer va ordenar cremar una edició sencera d’Elmanifest comunista (1848) de Marx i Engels. Deu anys abans, els estalinistes més recalcitrants ho havien fet amb la revista Catalunya, però no va ser l’única publicació que va ser víctima de les flames purificadores. En una carta manuscrita, l’autor de la crema, el dirigent del PSUC Francesc Perramon, revela tots els detalls del foc purificador, al centre de París, i els motius per haver executat la incineració de la «sagrada escriptura».
Matar el líder traïdor
La picabaralla contra Comorera de 1948 a 1958, afirma l’historiador Gregorio Morán, «va ser una polèmica estalinista entre estalinistes, i, per tant, no es discutien ni idees ni programes, es discutien poders o parcel·les de poder». Per a l’autor del monumental Miseria, grandeza y agonía del PCE, publicat el 1986, el PSUC va deixar de ser un agent polític independent a partir de novembre de 1949. «El Buró Polític del PCE dirigirà la política de tot Espanya, inclòs Catalunya, sense cap resistència ni a l’interior ni a l’exili». Aquella direcció la va exercir l’equip de Santiago Carrillo Solares.
La historiadora del PSUC Carme Cebrián i Serret ho rebla quan escriu que «el PSUC de 1936 mor el 1949, amb la defenestració de Comorera i les purgues que la van seguir», i precedir. L’historiador gironí Josep Clara precisarà que «els vells fundadors s’apartaran o seran apartats del PSUC. La direcció quedarà en mans de dirigents que provenien de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), formats a l’ombra de Santiago Carrillo. Ell va executar l’ajusticiament polític, i de l’execució pràctica se’n va encarregar el gendre de Comorera, Wenceslao Colomer, Margarita Abril González i la seva parella, Josep Serradell i Pérez, conegut com Román.
El pecat original
El problema venia de lluny, des de la mateixa constitució del PSUC el juliol de 1936. La fusió del Partit Comunista de Catalunya, la secció catalana del PCE, amb la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Català Proletari (PCP) i la federació catalana del PSOE era mal vista i observada de reüll per la direcció del PCE. El PSUC va estar federat al PCE i el 1939 la Tercera Internacional reconegué el PSUC com a secció oficial de l’organisme. Al PCE no li feia gens de gràcia tenir un partit «germà» que no controlava i que comptava amb tal reconeixement. La decisió va ser acceptada pel PCE de mala gana, i com a contrapès a la influència dels anarquistes a Catalunya.
Un document de l’arxiu soviètic de la Internacional Comunista, signat per José Díaz, el secretari general del PCE, i Luis, el nom que feia servir Victorio Codovilla Ferrandi, el delegat de la Internacional Comunista al PCE, deia que «contrariamente a las instrucciones enviadas, los camaradas que dirigen nuestro partido en Cataluña han constituido el PSUC. Los camaradas dicen que lo hicieron como un acto simbólico, a fin de que resulte más eficaz la lucha armada contra el fascismo, al presentar un sólido frente contra el comportamiento de los anarquistas y, también, de dar un serio golpe a los trotskistas. Consideramos que su unión fue un serio error, pero a la vista de la crítica situación, lo único que se puede hacer es aceptarla, incrementar el trabajo de formación ideológica en el corazón del nuevo partido y llevar a cabo una preparación concienzuda del congreso. Un camarada saldrá de aquí [Madrid] para obtener mejor información».
Durant la Guerra Civil, les intrigues dels agents de la Internacional Comunista i del PCE varen continuar fins i tot per intentar destituir Comorera i substituir-lo per Pere Aznar Seseres, que posteriorment va caure també en desgràcia. Finalitzada la Guerra Civil a Catalunya, Joan Comorera va passar al territori de l’Estat francès i d’allí va marxar el maig de 1939 a Moscou, on dirigents del PSUC, Miquel Serra i Pàmies i Josep del Barrio, van ser interrogats a la Lubianka, seu central de la NKVD, la policia estalinista. L’any següent, Comorera va col·laborar amb el govern de la República a l’exili desplaçat a Mèxic. El 1944 va ser al casament de la seva filla amb Wenceslau Colomer a Mèxic i després Comorera va tornar al territori de l’Estat francès l’any 1945. Durant aquells anys va participar en l’expulsió i execució de dirigents del PSUC, dins del que es va anomenar el procés de bolxevització del partit.
El Secretariat Restringit del PSUC, format per Joan Comorera, Josep Merlès i Felip Garcia Matas, s’havia ampliat en el curs de 1942 amb Josep Moix, en representació de la UGT catalana sota control estalinista; i amb Wenceslau Colomer, en representació de les JSUC. Es va tornar a reduir a tres per la mort de Felip Garcia el gener de 1944, i Josep Merlès va ser destituït del Secretariat a finals del mateix any. Wenceslau Colomer, Josep Moix, Rafael Vidiella i Pere Ardiaca es van incorporar al Secretariat del PSUC, del corrent diríem ara espanyolista, amb el vistiplau de Comorera.
L’any 1945 es va decidir que el Secretariat del PSUC s’instal·lés al territori de l’Estat francès. El primer a arribar va ser Wenceslau Colomer, procedent de Mèxic, a instàncies del seu valedor, Santiago Carrillo. L’octubre també va arribar d’Amèrica Joan Comorera i al desembre ho va fer Josep Moix. Amb Rafael Vidiella i Ramon Soliva Vidal, que havien estat a Moscou, constituirien l’organisme màxim de direcció del PSUC sota la secretaria general de Comorera.
Al llarg del primer semestre de 1947 una vuitantena de membres del PSUC són detinguts a Barcelona i diverses comarques, i es desmantella l’aparell de propaganda i el front militar del Partit. Una comissió d’investigació interna del PSUC, integrada per Wenceslau Colomer, Josep Moix i Josep Serradell Román,va inculpar Ramon Soliva per negligència, sense responsabilitzar Santiago Carrillo, al capdavall, responsable màxim de la comissió de l’interior, per la qual no semblava que tingués sentit deixar-ne Carillo al marge.
Ramon Soliva, home de Carrillo a la direcció del PSUC, és acusat, a més, de la sostracció de diners de la caixa del Partit per fer front a «les despeses d‘una atabalada vida privada, tant complicada com plural, així com l’interès mutu que tenia amb Carrillo per una mateixa persona». Aquesta recargolada explicació és la que fa l’historiador Miquel Caminal. Soliva és destituït del Secretariat del PSUC a finals de 1948 i enviat a l’URSS. Acabaria la seva vida a Cuba com a assessor de Raúl Castro.
El Secretariat, en el transcurs de 1948, s’havia ampliat amb la incorporació de Margarida Abril, Josep Serradell, Román (procedents, com Wenceslau Colomer, de les JSUC) i Pere Ardiaca, malgrat que aquest últim va ser sancionat a la reunió d’Anvers, acusat d’haver incomplert compromisos en fugir a la Catalunya del Nord i de no haver retornat a Barcelona amb fulls de mà impresos destinats a promoure la resistència a l’entrada de l’exèrcit franquista.
El 28 d’agost de 1949 es va celebrar el tretzè aniversari de la creació del PSUC al cinema ABC de Tolosa de Llenguadoc. Dos dies abans, Comorera va enviar la dimissió com a membre del Buró Polític del PCE i va sentenciar que «se está llevando a la práctica una política de liquidación del PSUC y su dirección». Va marxar a París. Allà retiraria 300.000 francs del compte del PSUC a la Banque Comercial de l’URSS per mitjà de Lluís Mas, encarregat de les finances i titular del compte.
El 31 d’agost de 1949, Comorera va redactar l’editorial del numero 220 de Lluita, la publicació del PSUC a París, amb el títol de «Puntualitzem», però l’edició del diari serà aturada el mateix dia. Una setmana després, el 7 de setembre de 1949, el número 220 de Lluita informava detalladament de la celebració del tretzè aniversari del PSUC a Tolosa. El cop d’estat intern contra Comorera havia culminat amb èxit total, si no fos per la resistència de l’expulsat i una petita colla de seguidors.
«Comorera fou declarat traïdor, pervers, megalòman, amb esperit de cabdill i imitador, punt per punt, del camí seguit per la banda feixista de Josip Broz, Tito.» S’ha de recordar que el mariscal Tito de Iugoslàvia va encapçalar el Partit Comunista d’aquest estat després que Milan Gorkic, el seu líder, fos executat a Moscou després d’haver estat acusat de traïdor i trotskista a través d’un informe de Tito. Era la pràctica habitual.
Gregorio Morán explica que els darrers mesos de 1949 foren una tromba antititista i antinacionalista. Dos dies abans de fer-se pública l’expulsió de Comorera, Santiago Carrillo explicava les similituds entre el titisme i el comorerisme: «Quan l’enemic es veu obligat a desemmascarar els seus agents a les nostres files, crema els seus darrers cartutxos... No, camarades, al nostre partit no hi ha lloc per als titos i els titets».
En la mateixa direcció, Lluita, la publicació del PSUC, denunciava els «rèptils titistes emmascarats». Gregorio López Raimundo afirmava que Comorera, per a intentar desprestigiar-lo com a liquidacionista, volia dissoldre el PSUC en un Front de la Pàtria, malgrat que no existeix cap document ni indici que ho acredités.
L’ús d’una retòrica dramàtica va arribar a cotes literàries com les de Fernando Claudín Pontes, dirigent del PCE que escrivia que «casos como el de Hernández, Castro, Monzón y otros [dissidents expulsats] no eran ajenos a los manejos de los agentes del imperialismo. Como tampoco puede serlo el caso Comorera. Justamente gentes de esas características son la presa fácil para ser comprados por el enemigo. Señoritos inmorales y ambiciosos como Hernández. Pequeño-burgueses, nacionalistas y ambiciosos como Comorera. Gentes sin verdadera conciencia comunista, para los cuales el partido no es la causa a la que se entrega la vida, sino el medio para conquistar popularidad, posición y hacer carrera».
Tretze anys després de la fundació, Comorera era expulsat del Partit de què va ser l’artífex de la seva constitució i del seu reconeixement com a organització sobirana de la Internacional Comunista. El PSUC era encara legal al territori de l’Estat francès. El 7 de setembre de 1950, el PSUC i el PCE van ser declarats il·legals després de l’execució de tres membres del PSUC i un cap de la gendarmeria francesa, liquidats presumptament per membres del PCE a Occitània i París. La direcció del PSUC a l’exili va quedar formada per Margarida Abril, Wenceslau Colomer, Josep Moix, Josep Romeu, Josep Sarradell, Román i Rafael Vidiella, tots de confiança de la direcció del PCE.
L’expulsió de Comorera i els seus lleials camarades era percebuda com una sentència de mort. Veien la seva vida en perill, en especial la de Comorera. Anteriors atemptats, patits durant la Guerra, vertaders o engrandits per l’aparell de propaganda del líder, no li havien produït tant de temor com l’amenaça dels seus excamarades del PSUC i el PCE. Així, Comorera deixarà escrit: «Heu esgotat el diccionari dels baixos fons, heu esgotat el magatzem d’injúries i calumnies, heu fet servir el punyal verinós de la ferida incurable dels sentiments familiars més íntims i profunds, ho heu intentat tot sense escrúpols de cap classe. Ho heu intentat tot... Ara, què us queda per fer? Un Protocol M. És possible ja que els elements tècnics no són difícils de trobar.» L’anomenat Protocol M era la sigla per anunciar la sentència de pena de mort sense sentència judicial, que feien servir els membres de l’aparell repressiu de l’URSS i els serveis d’espionatge de la Komintern, la Internacional Comunista.
Comorera tenia previst passar la frontera el darrer dia de desembre de 1950.
Sabia que estava sota un risc extrem de ser executat durant la travessia, com havia passat amb altres membres del Comitè Central del PSUC i el PCE, com ara Pere Canals i Cambrisses, i compartia la mateixa por que el màxim dirigent del PCE a l’interior, Jesús Monzón Reparaz, que va salvar la vida ajornant el pas de la frontera.
Acorralat i expulsat del PSUC, Comorera va decidir entrar clandestinamenta Catalunya, el dilluns 29 de gener de 1951. Després de tres anys i cinc mesos de vida d’amagat, Comorera i Rosa Santacana, la seva parella, van ser detinguts a Barcelona el 9 de juny de 1954 per la Brigada Político Social de la Policia Nacional i condemnat a 30 anys de presó en un consell de guerra. Aquesta nova entrada a la presó va acabar amb la seva salut.
Havia posposat la data i la ruta prevista inicialment, i va aconseguir passar la frontera, evitant ser executat durant el trajecte del pas fronterer. El dirigent del PCE Enrique Líster Forján, també expulsat del PCE, va afirmar haver parlat amb cinc dels sis membres de l’esquadró de la mort enviat al lloc en què suposava que Comorera havia de creuar la frontera. El març de 1953, l’edició clandestina de Barcelona de Treball incloïa un suplement especial, editat en català i castellà, denunciant que s’havia enviat un nou esquadró per caçar-lo.
Joan Comorera es dedicava a traduir les novel·les de Georges Simenon de la sèrie del comissari Jules Maigret a l’Eixample de Barcelona per sobreviure. Rafael Vidiella l’acusà en un article de la delació a la policia espanyola i de la detenció de Gregorio López Raimundo i els seus companys. Raimundo, com a responsable del PSUC a l’interior, havia estat detingut el maig de 1950 en una pensió al carrer de Muntaner, a tres illes d’habitatges on vivia amagat Comorera.
La policia franquista va voler imputar a López Raimundo l’organització de la vaga dels tramvies de 1951, acusació falsa que va afavorir la propaganda del PCE, que s’atribuïa el protagonisme d’una mobilització espontània que ni havien previst i de la qual van ser únicament uns observadors. Aquells dies de març, López Raimundo era a París. Radio España Independiente, del PCE, va iniciar una campanya de desprestigi de Comorera afirmant que havia tornat a Barcelona per indicació dels seus patrons nord-americans. Es tractava de blocar qualsevol contacte amb militants a l’interior que haguessin conegut el líder estalinista esdevingut «rèptil titista».
Està clarament documentat que l’emissora va actuar com a delatora de la ubicació de Comorera. «La labor de La Pirenaica com a emissora de delació és un dels episodis més obscurs i indignes d’una trajectòria marcada per tantes contribucions a la resistència antifranquista i tantes actituds d’abnegació i sacrifici». És l’opinió de Luis Zaragoza Fernández, autor de Radio Pirenaica: La voz de la esperanza antifranquista. Afirma que l’emissora de Bucarest va acusar Comorera de ser l’autor del lliurament de López Raimundo a la policia. L’emissora va afirmar que «Comorera no ha sido detenido. Se ha entregado a la policía». La sentència judicial el va condemnar a 30 anys de presó i a Gregorio López a quatre. En complir-ne el tercer, va ser expulsat a Mèxic. D’allí va marxar a l’URSS, on va fer diferents cursos per ser dirigent del PSUC.
Núria Comorera renega dels pares
Enmig de tots aquests atacs contra el que havia estat el màxim líder del PSUC durant els tretze primers anys, Núria Comorera Santacana, casada amb Wenceslau Colomer, s’adreça el 21 de març de 1950 al Secretariat del PSUC on hi ha el seu marit, amb una carta en la qual diu: «Per a mi, el mateix dia que va néixer el traïdor Comorera va morir el meu pare».
CARTA NÚRIA COMORERA
«Fins avui no havia cregut necessari adreçar-vos una carta sobre la traïció de Comorera, ja que des del primer dia coneixeu la meva posició totalment al costat del vostre partit, al costat del PC d’Espanya i de l’estimada camarada Dolores [Ibárruri]. Com sigui, però, que està especulant amb hipòcrita sentimentalisme, amb la seva qualitat de pare meu, vull deixar constància de la meva posició, cada dia més ferma, fidel al Partit i els seus principis i caràcter comunista.
No fa molts anys que soc militant del Partit, però el poc temps que porto en els seus rengles ha estat suficient per comprendre el que és servir al Partit i el que és trair-lo. Voler dividir el Partit, voler enfrontar-lo amb el Comunista d’Espanya, i més encara en els moments actuals, què és sinó una miserable traïció?
Precisament perquè us conec personalment i perquè conec també els camarades del Buró Polític, mai no podria acceptar els miserables atacs que contra vosaltres i ells ha fet i fa Comorera, amb l’afany de servir l’enemic. Precisament perquè conec a Comorera, la seva conducta moral i familiar burgesa m’ha facilitat comprendre la raó que teniu a desemmascarar-lo com un rabiós anticomunista i antisoviètic. Moltes coses que abans no comprenia, sobretot en un dirigent, avui em són clares. La seva hipocresia per encobrir la traïció comesa no m’ha impressionat. Més que mai comprenc la raó del Partit quan no es cansa de dir que la conducta personal d’un militant i encara més d’un dirigent no pot separar-se de la seva conducta política. Qui en la vida privada i familiar té concepcions burgeses en la vida política també les té.
Per mi, per damunt de tot, està el Partit i quan Comorera l’ha traït, entre ell i el Partit, el camí a escollir era clar.
Si des del primer dia vaig condemnar la seva traïció, després cada dia que passa m’afermo més en la justesa de l’actitud del nostre volgut PSUC en esbandir-lo dels seus rengles i desemmascarar-lo com el que és: un agent de la reacció i l’imperialisme.
L’especulació que fa amb mi, plena d’infàmies, és una demostració més dels baixos procediments utilitzats per ell i tota la seva tropa. A més, he conegut de molt a prop una provocació feta amb els familiars d’un de vosaltres, familiars que es troben a Catalunya i que precisament per ser-ho han estat estretament vigilats per la policia franquista. També he conegut de prop la delació i provocació contra un de vosaltres. Només amb això sol n’hi ha prou per veure clarament l’element que és Comorera i sentir contra ell la repugnància i l’odi sagrat que sent tot comunista contra els agents policials de l’enemic reaccionari i imperialista.
Com a dona i com a comunista em revolto contra els atacs dels quals aquest grupet de degenerats fan objecte a la camarada Dolores Ibárruri, vers qui sempre he sentit una profunda estimació i admiració, i l’exemple de la qual com a dona, mare i comunista és per a nosaltres el tresor més preuat. La traïció de Comorera no ha fet més que reforçar I’estima i l’admiració que sento envers tan gran dirigent de les dones antifeixistes, el cap volgut dels comunistes de tot Espanya. Per a mi, el mateix dia que va néixer el traïdor Comorera va morir el meu pare.
Rebeu de nou, estimats companys del Secretariat, la meva total adhesió i una abraçada.
Núria Comorera. París, 21 de març de 1950»
Dies després, la carta va sortir a les publicacions del PSUC i el PCE. Núria tenia aleshores 24 anys i en portava set de matrimoni amb Wenceslau Colomer, que en tenia 31. Aquesta reacció de la filla del líder destronat s’ha d’entendre dins del context en què es trobava Núria: per una part, era la dona de Colomer, un dels membres del Secretariat que estava en contra de la política de Joan Comorera. En aquella època d’estalinisme ningú no s’arriscava a anar en contra el corrent oficial, ja que es quedava totalment marginat, en especial els polítics professionals a sou com era el cas de Wenceslau Colomer.
Un cas semblant l’havia protagonitzat Santiago Carrillo, que va fer pública una carta oberta després de la Guerra en la qual adjurava del seu pare Wenceslao Carrillo Alonso-Tejedor (1889-1963), socialista que va fer costat el colp d’estat de Segismundo Casado López al final de la Guerra.
Mort Joan Comorera l’any 1958, Rosa Santacana va enviar dues cartes a la seva filla explicant que el seu pare havia mort a la presó. Núria Comorera va contestar amb una resposta molt colpidora. Tant que a l’arxiu del Pavelló de la República de Barcelona, on es guarda la carta manuscrita, està «exclosa de préstec».La seva transcripció diu: «No pots imaginar-te fins a quin punt he sentit la mort del papà. Pensava haver-li escrit. Sabia que això li donaria alegria. Malauradament, és massa tard. Voldria demanar-te, si tens l’ocasió, d’enviar-me alguna cosa del papà com a record. T’ho agrairia moltíssim. El que m’estranya, i és de poc seny, ho dic mamà perquè les dues lletres que he rebut, malgrat el que tu dius... tenien un caràcter polític quasi insultants per al meu marit. Aprofitar la lletra anunciant la mort del papà per retraure coses que en aquest moment són doloroses, ho vaig trobar bastant groller. Per educació hauria callat. Si no he contestat ha sigut pel to en què estan escrites aquestes lletres. Et demano que em diguis el que et va dir el papà, malgrat com de dolorós pugui ésser per a mi».
El nebot de Joan Comorera, Manuel Comorera i Morell, va signar una carta oberta des de Moscou contra el seu oncle on afirmava que «els homes deixen de ser-ho quan vergonyosament traeixen allò més preuat per cada comunista; el Partit». També figura com a signant d’una carta sotasignada per una cinquantena de militants del PSUC a l’URSS, que afirmava que Joan Comorera era «un traïdor repugnant».
El gendre de Comorera, Wenceslau Colomer
El paper de Wenceslau Colomer contrasta amb la manca de dades de la seva vida i trajectòria que El Temps ofereix per primera vegada. Wenceslau Colomer i Colomer va néixer el 12 de juny de 1918 a Sabadell. Era fill de Melcior Colomer Triadó, originari de Ripoll, i de Joaquima Colomer Bartolí, de Sabadell, segons les dades de l’Arxiu Històric de Sabadell. La família Colomer va viure al carrer de Clavé, número 36, (1930), i al carrer del Comte Jofre, número 19, (1936), per bé que en aquest darrer any els pares no convivien junts. Wenceslau tenia una germana anomenada Concepció, nascuda l’any 1924.
Wenceslau Colomer tenia nocions de comptabilitat, però era, de fet, un revolucionari professional a sou des de ben jove. L’abril de 1936 es va integrar a les Joventuts Socialistes Unificades, procedent del Partit Comunista Català, la secció catalana del PCE. Abans d’haver fet els 20 anys va substituir Celestí Martí i Salvat, que va dimitir de la secretaria de les JSU per les seves diferències amb l’actuació del PCE-PSUC-JSU arran dels Fets de maig de 1937 a Barcelona. Celestí Martí va ser l’únic dirigent que va deixar el seu càrrec per aquest motiu, com va explicar molts anys després en abandonar el PSUC per donar suport a Joan Comorera. Wenceslau Colomer va participar en la I Conferència Nacional del PSUC celebrada a Barcelona l’abril de 1937. Cal recordar que les JSU eren una organització d’àmbit estatal, a diferència del PSUC.
«Durant la Guerra vaig tenir molts enfrontaments amb Comorera», va explicar a l’historiador Miquel Caminal a l’entrevista que li va fer a París el 5 de gener 1982. «Les JSUC estaven federades amb les JSU d’Espanya. Les relacions que s’establien eren, doncs, molt diferents que les existents entre el PSUC i el PCE. El PSUC era independent. Les JSU de Catalunya, no. Una de les topades més fortes que vaig tenir amb Comorera va ser quan vam decidir editar la darrera pàgina de la Rambla en castellà».
En acabar la guerra a Catalunya, Wenceslau Colomer va marxar a l’exili, a Occitània. No va ser convidat a participar en la reunió del Comitè Central a l’anomenada Conferència d’Anvers —amb el nom de la ciutat de Flandes—, celebrada el dijous 2 i el divendres 3 de març 1939, que en realitat va tenir lloc als afores de París, a Le Château de Glatigny, on van participar 28 dirigents del PSUC, Victorio Codovilla de la Internacional Comunista i Francisco Antón i Antonio Mije, del Comitè Central del PCE, en substitució de Dolores Ibárruri i José Díaz. A la reunió van cessar com a membre del Comitè Central Pere Ardiaca i Martí, acusat per Palmiro Togliatti —secretari general del Partit Comunista d’Itàlia a finals dels anys vint i inicis dels trenta— d’abandonar el comandament polític i deserció davant l’enemic. Ardiaca havia d’anar a recollir uns fulls de mà adreçats a resistir l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i no va tornar: va marxar a l’exili. L’altre destituït va ser Wenceslau Colomer, acusat amb proves reiterades de «capitulació» i «atacs i difamacions a la direcció del PSUC».
Colomer va marxar a Mèxic amb el vaixell Siboney, i desembarcà a Veracruz el 30 de novembre de 1939, on es va registrar amb el nom de Wenceslao Colomer i Gómez, ja que la seva mare, Joaquima Colomer Bartolí, havia canviat el seu cognom de Colomer a Gómez per motius desconeguts. Wenceslau tenia 20 anys. Era solter i parlava francès, segons el formulari d’ingrés.
L’any 1942 va aconseguir la nacionalitat mexicana. El 22 de gener de 1944, amb 24 anys, va contraure matrimoni a Mèxic amb Núria Comorera Santacana, de 17. A l’acta matrimonial de la filla del cap del PSUC figuren les dades dels pares tots dos. Els testimonis són l’exalcalde sabadellenc Josep Moix Regàs, que substituiria Joan Comorera com a secretari general en ser expulsat del PSUC; Federico Melchor Fernández, dirigent de les JSU i el PCE, i Josep Merlés Sans, del Comitè Central del PSUC, del qual fou expulsat posteriorment junt amb Joan Comorera.
L’any 1956, el PSUC va celebrar el seu primer congrés. Wenceslau Colomer ja no va ser elegit membre del Secretariat Executiu i va quedar arraconat. L’any 1979 va explicar a l’historiador Miquel Caminal que «es va distanciar de la direcció del PSUC quan, després d’insistir que es canviés d’actitud envers Comorera —atès que ja estava detingut i no podia fer cap mal— va comprovar que els seus companys i la direcció del PCE persistien en la mateixa posició».
El 10 d’agost de 2001 va morir a Garches amb 83 anys i Núria Comorera va morir el 20 de setembre de 2010, amb 84 anys, a Clamart, dos municipis del departament dels Alts del Sena a la regió de l’Illa de França. La distància entre les dues poblacions no és de més de 10 quilòmetres.
Cremar El manifest comunista
Amb motiu del centenari d’Elmanifest comunista (1848), de Marx i Engels, el Secretariat del PSUC va acordar fer-ne una edició commemorativa a l’exili. La traducció al català es va fer a partir de la versió francesa de Laura Lafargue, sense incloure el pròleg de Joan Comorera d’una edició anterior. Amadeu Bernadó i Calcató, que als anys vint havia militat en Estat Català, es va encarregar de la traducció, i Rafel Vidiella de la supervisió. Quan Comorera va ser expulsat del PSUC, Bernadó es va alinear amb ell.
Aquesta edició del manifest va ser cremada. El 20 de juliol de 1949, l’esmentat Francesc Perramon va escriure una carta al secretari general del PSUC on explicà què s’havia fet: «Aquesta edició feta per a Catalunya estigué arraconada a la Secretaria dels companys Colomer i Soliva fins a primers de l’any 1949 (...) el company Colomer em va ordenar cremar aquest material, la qual cosa vaig complir al local situat al número 9 del carrer Notre-Dame de Nazareth de París».
Wenceslau Colomer va dir a l’historiador Miquel Caminal, l’any 1979, trenta anys després, que no recordava res de la crema de la traducció catalana d’Elmanifest comunista l’any 1949 i que potser es va cremar quan el PCE i el PSUC van ser declarats organitzacions il·legals a l’Estat francès l’any 1950, més d’un any després.
La denúncia de la crema de l’edició es va incloure a la carta col·lectiva titulada A tots els militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya, l’anomenat El manifest dels 80 fet públic a París el 7 de novembre de 1949. S’hi pot llegir: «Per què, en absència del secretari general, es va ordenar que fos cremada l’edició catalana d’El manifest comunista de Marx i Engels destinada a l’interior el text del qual és exactament igual a l’edició que encara és utilitzada a l’exili?». El PSUC de Carrillo va negar l’acusació d’haver cremat l’edició d’El manifest comunista i ho qualificà de «calúmnia dels traïdors comoreristes» al número 175 de la publicació Catalunya.
Cremar Catalunya
Hi havia, però, un precedent dins del PSUC d’incinerar «les males lectures». Palmiro Togliatti, secretari general del Partit Comunista Italià des de 1927, fins a la seva mort a Moscou l’any 1964, aleshores responsable delegat de la Internacional Comunista per Espanya, va fer cremar el número 1 de la revista Catalunya. El gener de 1938 Víctor Colomer, el Viejo (Wenceslau Colomer era el Jove), va editar, com a secretari d’agitació i propaganda del PSUC el primer exemplar de la revista Catalunya amb una tirada de 2.500 exemplars. La pretensió era fer una mena de revista teòrica del PSUC, però Togliatti la va considerar una revista trotskista que calia retirar de la circulació, segrestar-la i finalment cremar-la.
En 1949 també es van destruir exemplars de dos quaderns impresos signats per Joan Comorera. Es tractava de dos suplements de Lluita,periòdic que el PSUC editava a París. El primer es titulava El nostre problema no comença ni acaba en la persona de Franco. Carta oberta a Josep Navarro i Costabella, escriptor exiliat a Mèxic que havia format part de la Lliga Regionalista i d’Esquerra Republicana i que va morir aquell mateix any. L’exemplar tenia 20 pàgines i era el suplement del número 187. El segon es titulava La revolució planteja a la classe obrera el problema del poder polític: Carta oberta a un grup de cenetistes de Barcelona. Tenia 32 pàgines i era el suplement del número 190 de Lluita. Aquest darrer era un atac a l’anarquisme a la CNT i a la FAI.
Carta de Francesc Perramon a Joan Comorera explicant la crema del manifest comunista
París, 20 de juliol de 1949
Al company secretari general del PSUC
L’any 1948, el Secretariat del Partit va prendre l’acord d’editar en català El manifest comunista. Es va fer una edició per a França i altres països en impressió corrent i una edició destinada a Catalunya, amb el mateix plom i amb paper Bíblia especial, l’única diferència de la qual era la portada, la qual deia «Edicions Treball, 1948, Barcelona», i no hi figurava el nom del traductor. Quant a la resta, l’edició era idèntica a la feta per a França.
Aquesta edició feta per a Catalunya estigué arraconada a la Secretaria dels companys Colomer i Soliva fins a primers del 1949. Fou per aquests temps que el company Colomer em va ordenar cremar aquest material, la qual cosa vaig complir al local situat al número 9 del carrer Notre-Dame de Nazareth de París.
Aquesta ordre em va semblar inadequada i mancada de tot fonament polític. Reconec el meu error de no haver demanat les raons que motivaven aquest auto de fe d’un material del valor que té el manifest comunista. El fet és, però, que jo vaig complir aquesta ordre de cremar-la que em donà el company Colomer.
Com sigui que no podia comprendre aquesta mesura, em vaig quedar amb dos exemplars de l’esmentada edició per tal de fer-ne una comprovació. Passats alguns dies, vaig confrontar les dues edicions i no vaig trobar la més petita diferència que permetés donar un motiu vàlid de l’ordre que em donà el company Colomer de cremar-la.
Després de reflexionar sobre aquest fet, de gravetat al meu entendre, i abans de fer-ne un judici definitiu que per manca d’elements podria ésser equivocat, em considero en el deure de posar el fet en coneixement del secretari general del PSUC a l’efecte que es conegui la participació que jo he tingut i escatir les responsabilitats que hi hagi.
Reconec que, havent-hi tingut el reflex que aquesta ordre potser no era encertada, el meu deure de militant era de posar-ho tot seguit en coneixement de la Direcció, però el principi de disciplina que en mi sempre ha dominat va impedir que així ho fes.
Si és necessari un complement d’informació, estic incondicionalment a la disposició del Partit.
Salutacions comunistes, Francesc Perramon
Adjunto un exemplar de l’edició cremada.
Edicions catalanes d’Elmanifest comunista
La primera traducció al català d’El manifest del Partit Comunista (Manifest der KommunistischenPartei) data del 1930, més de vuitanta anys després de la seva primera edició de 1848. Això vol dir que els marxistes catalans llegien la versió en castellà o en francès, traduïda per Laura Lafargue, la filla de Marx. La traducció al català va ser encarregada al periodista Emili Granier Barrera per Manuel González Alba per ser publicada a la seva editorial Edicions de l’Arc de Berà. Granier va fer la traducció sobre la versió francesa citada.
La primera traducció directa de l’alemany al català la va fer Pau Cirera Feliu el 1936. Cirera era farmacèutic i fundador de la Unió Socialista de Catalunya i secretari del primer consell executiu. Va morir exiliat a Aush (Occitània). L’edició tenia un pròleg de Joan Comorera i va ser publicada per la Unió Socialista de Catalunya, primer al setmanari Justícia Social i el 1936 com a fulletó. Reproduïm també la traducció al català de la primera frase de les diferents edicions del manifest.