-Com se sent per l'homenatge que se celebra aquest pròxim dilluns?
L'homenatge arriba al final de la meua vida activa de professor a la Universitat de València, on he tractat amb centenars d'estudiants a les aules. Per tant estic molt agraït als i les col·legues que han fet possible l'acte de dilluns vinent, a l'ampli i competent grup de persones que han participat en Cuadernos de Geografía (2022, 108-109) i al professorat de diverses universitats que s'han afegit amb diversos formats a l'homenatge.
No tinc més que pensaments de gratitud a la memòria de mon pare i de ma mare. I a la família que han estat i estan al meu costat, i singularment en moments de màxima debilitat.
Però l'homenatge no és el final i pense, si tinc salut, continuar servint la Universitat de València a un ritme més pausat, amb renovada passió per la geografia.
Ja que nomena la seua família, vostè va nàixer a Castelló, però es va criar en un municipi que, aleshores, era un poblet, la Vall d'Alba. La seua família treballava la terra però amb el temps son pare comprà un camió per baixar malea als forns ceràmics de la Plana. D'on naix el seu interès per una disciplina com la geografia?
Els meus pares van fer un gran esforç perquè, a casa, poguérem estudiar. Primer jo vaig estudiar als Salesians de Borriana i, després, a l'Institut Ribalta de Castelló. Allí vaig tindre de professor de grec a Quico Mira. Fora d'horari, a més, ens feia classes de valencià a un grupet de sis o set persones que hi estàvem interessats. En una ocasió es va declarar l'estat de l'alarma, però vam tindre la classe igualment i ell va aprofitar per explicar-nos què era allò exactament. Aquell dia se li va soltar la llengua i nosaltres vam entendre moltes coses. Una volta, vaig anar a casa seua. Tenia el despatx plenet de llibres i, em va dir: "Xiquet, per parlar de qualsevol cosa, hauràs de llegir els llibres a pams!".
Però, i la seua inclinació per la geografia?
En realitat vaig començar a fer Filosofia i Lletres a Castelló, que eren estudis molt més amplis. Fou ja a tercer, l'octubre de 1970, que vaig marxar a València per especialitzar-me en geografia i història. Aleshores, la resta de disciplines encara estaven en bolquers i em va semblar que aquella tria era la més consistent.
Aquell era un moment interessant, perquè acabaven de marxar de la Universitat Miquel Tarradell, Joan Reglà i Antonio López Gómez [tots ells catedràtics de la Universitat de València que marcaren a tota una generació d'estudiants a la dècada dels 60]. Allà quedaven els seus deixebles, entre ells Vicenç Rosselló, qui em va fer classes ja des de tercer i després va ser el meu director de tesi.
Què va significar per vostè conèixer Vicenç Rosselló, un professor que venia de Mallorca?
El meu primer pare acadèmic és Vicenç Rosselló; és una persona que m'ha marcat moltíssim i que, des de bon començament em va transmetre la seua estima i el seu compromís amb el país. Rosselló ha sigut una persona rigorosa i molt, molt treballadora, sense la qual no s'entendria l'avanç en l'estudi de la geografia del País Valencià.
En molts aspectes, Rosselló va tindre una experiència formativa autodidacta, vinculada, en part, a la Societat Arqueològica Liuliana de Palma. El seu tarannà, d'altra banda, no s'explica sense la figura del seu pare, Josep Rosselló.
Amb l'eixida d'aquells capitostos, ell es converteix una mica en la persona responsable del departament. La seua gran obsessió era potenciar la geografia física, una disciplina que estava molt desatesa a la facultat de lletres. És ell qui forma gent jove en el camp de la geografia física i dirigeix les primeres tesis que es publiquen sobre el tema en universitats públiques.
Entre elles, la seua tesi.
Sí, hi ha la meua sobre el nord del País Valencià, però també la de Paco López Bermúdez, Eulalia Santjaume, Alejandro Pérez Cueva o Adolfo Calvo. Ell forma un grup de geografía física en una universitat que està en una fase de canvi. D'aquesta manera la geografia valenciana esdevé un referent a Espanya, com també l'escola que, d'una forma o altra, s'estava creant.
D'alguna manera, estaven escrivint el corpus de la geografia física del País Valencià. En definitiva, estaven descrivint el país.
Òbviament. A més, des del punt de vista metodològic, s'estava produint un canvi. Fins aquell moment, la geografia física es mirava molt en la metodologia de l'escola regional francesa. En aquell moment, però, comença a hi haver accés a la literatura en anglès. Per tant, es produeix un fenomen de caràcter temàtic però també metodològic. Aquesta és una geologia que s'interessa pels processos i per l'experimentació d'aquests. A la facultat comencen a aparèixer els primers elements de càlcul i s'obre un laboratori de geomorfologia, quelcom insòlit en una facultat de lletres.
Abans de tot allò, però, va estar a punt de desentendre's del tema de la tesi i del nord del País Valencià. Va tindre una mena d'epifania quan va visitar l'Ermita de Sant Roc de Ternils, de Carcaixent. Què li va passar exactament? i pensa a canviar la temàtica de la seua tesi, deixar el nord del País Valencià per centrar-se en la Ribera. Per què?
A la Universitat jo havia estudiat colze a colze amb Ximo Escrig i Bernat Martí. Va ser una experiència -la de l'aprenentatge compartit- fantàstica, que jo sempre recomane als alumnes. A mi em va millor moltíssim l'expedient. El cas és que Bernat era de Carcaixent i un d'aquells dies m'invita a dinar a casa seua. En acabar, vam anar a passejar fins a l'ermita de Sant Roc de Ternils.
S'ha de tindre en compte que jo venia d'un lloc molt pedregós, esquerp. I el que vaig trobar davant meu va ser un riu, el Xúquer, amb molta, moltíssima aigua. Per a mi allò era absolutament nou. L'ermita era com qualsevol ermita de conquesta, però amb una particularitat, que era molt baixeta. I allò era degut a totes les capes de sediments que s'havien anat acumulant durant segles i segles. A mi tot allò em va semblar interessantíssim i d'un enorme potencial investigador. Però Vicenç Rosselló em va aconsellar que primer acabar la tesi i, després, ja em posarà amb allò.
He llegit que vostè va predir el que podia passar quan la famosa pantanada de Tous de 1982, la qual va assolar la Ribera. Expliquem-ho.
L'any 1980 calia tancar la revista de l'Associació Espanyola de Geografia i em van demanar que escriguera algun article i ràpidament vaig escriure algunes idees. El que plantejava l'article és que els pendents són un element d'interpretació. La Ribera és una zona plana, però no és llisa. Hi ha diferències mínimes de pendent, que no es poden plasmar en els mapes. Per això vaig analitzar la direcció de les séquies per tractar d'esbrinar aquell pendent. Les cartografies dels anys 80 no tenien la precisió que tenen actualment.
Disposar de bona cartografia és fonamental. Fixa't que el 20 d'octubre de 1982, a les 19 hores de la vesprada, quan per la ràdio enumeraren els pobles que s'havien d'evacuar van nomenar Xàtiva. Xàtiva! Què estava passant? Que s'estaven prenent decisions sense tenir ni idea dels mapes! En classe, l'endemà de la pantanada, vaig explicar l'article i, a la vesprada, em van invitar a participar en una taula rodona al Col·legi d'Enginyers de Camins. Això realment va ser una transferència de coneixements com cal a la societat. El cas és que aquesta transferència, que fou veritablement útil, no la reconeixen els sistemes d'avaluació universitària.
Com va canviar aquell episodi la percepció social sobre els espais fluvials i la realitat morfològica del País Valencià?
Doncs, mira, saps quin va ser el diagnòstic que es va fer l'endemà? Que s'havia trencat la presa. El trencament de la presa va servir per explicar-ho tot, a pesar que la cosa era prou més complexa que això.
Abans que tot això passara, un dia, fent treball de camp per la Ribera, vaig trobar-me un llaurador i ens vam posar a enraonar. En una de tantes em va dir: "Xiquet, no pergues el temps. Les riuades del Xúquer, ara que tenim la pressa, són història". Hi havia una percepció generalitzada que no podia hi haver cap inundació.
Per tant, si tota la culpa era de la presa, de la resta no calia preocupar-se. Però hi havia una altra qüestió de molta més profunditat que era la gestió del territori. Però introduir aquesta qüestió significava afegir-li complexitat a la qüestió. I les qüestions complexes requereixen respostes complexes.
Atenció, jo comprenc que la gent ho havia passat molt malament, que havien perdut les seues cases, les seues pertinences i, per tant, s'exigia als responsables públics una resposta immediata i contundent. I crec que calia donar-li-la. Ara bé, això no hauria d'haver comportat que s'ignorara aquella complexitat de què et parlava. Per exemple, amb els diners que es van destinar a Alzira, la primera cosa que es va fer va ser construir un polígon en una banda del riu. El primer edifici que es va construir va ser una estació de bombers. I què va passar? Doncs que l'any 1987, quan hi hagué una altra inundació, no van poder eixir perquè allò estava envoltat d'aigua.
És a dir, que no es va fer una lectura prou complexa de la realitat del territori.
No, no es va fer. Quan hi ha una situació com aquesta, els poders públics volen tornar a la situació prèvia com abans millor, i això significa que si el bancal estava on estava, s'havia d'habilitar exactament en el mateix punt. Això, en realitat, no té cap sentit. Cal saber llegir el territori i la seua morfologia.
En bona part, a partir de la pantanada, s'incorporaren noves ferramentes de gestió del risc, com Protecció Civil, el Sistema Automàtic d'Informació Hidrològica (SAIH), que cada cinc minuts proporciona informació sobre la precipitació registrada o la variació del cabal del riu.
Des del punt de vista de l'acadèmia, hi ha una generació a la qual ens va marcar profundament. L'estudi d'una riuada requereix un temps de tranquil·litat, silenci i anàlisi. A partir d'ací s'han generat noves cartografies de risc.
Tot plegat ens retorna a la importància de la ciència...
Jo crec que en part per això València ha marcat el pas, perquè l'acadèmia no va oblidar allò. Estem parlant de professors universitaris que, sobretot, són ciutadans i senten que tenen un compromís amb la societat. Són professors ciutadans o ciutadans professors, digues-los com vulgues.
En definitiva, el que vull dir és que faríem malament de pensar que les preses resolen tot el problema. Resolen part del problema, però no per això podem ignorar el territori. Per això és tan important la seua gestió.
Els episodis d'inundació són recurrents al País Valencià. Potser el més catastròfic de l'etapa recent van ser les inundacions del Baix Segura a causa de la DANA de 2019. Contribuïm els mitjans a la comprensió d'aquests successos?
Jo diria que hi ha diversos tipus de periodisme. Hi ha un periodisme que, cada dia, contínuament, anuncia catàstrofes i ens obliga a estar constantment en alerta. Per exemple, ara hi ha una certa tendència a atribuir-ho tot al canvi climàtic i jo crec que hauríem de matissar més les coses. Moltes voltes davant situacions com aquestes, el primer que es fa és buscar el culpable. Cada volta el culpable el posem més lluny i més genèric. Al segle XVIII el culpable de tot era la ira divina. Ara tot s'explica pel canvi climàtic.
No serà vostè negacionista?
En absolut, però ens cal baixar d'escala. Hi havia un poble, del qual no diré el nom, que tenia una albufereta plena d'aigua. Avui, on hi havia l'albufereta, hi ha blocs d'edificis. Fa un temps va vindre un temporal i va retornar l'aigua. Aleshores aparegué una associació de damnificats per l'albufereta. Però quin trellat té això?
Al capdavall, la responsabilitat que passen aquestes coses és del legislador, qui, alhora, és -o hauria de ser- també planificador.
Òbviament. Ens entossudim a construir en zones on no hauríem de construir. Per ordenar el territori, ens cal baixar d'escala. Necessitem una cartografia molt més precisa. Cal que tinguen l'escala convenient i adequada al problema que volem tractar.
Com a geògraf que és, com va viure la depredació del territori a conseqüència del boom immobiliari?
El boom urbanístic va passar per sobre de tot. Semblava que to era urbanitzable, i això deixa molt poc de marge a l'ordenació. Aquesta va ser la base sobre la qual va discórrer aquella "dècada prodigiosa". Amb les eixides que fem amb estudiants encara visitem llocs on hi ha un reguitzell de fanals sense cap casa construïda. Hi havia pobles de 2.000 habitants que programaven per a 10.000. I mentre això passava, l'interior estava buidant-se.
Precisament, i ja que parlem de planificació, darrerament hi ha molta polèmica a propòsit de la implantació d'energies renovables. No és, de fet, una polèmica nova i ja es va donar en determinades zones quan s'implantaren els primers parcs eòlics. Ara la mirada està sobretot en els parcs fotovoltaics. Hi ha un debat molt intens entre els qui són partidaris de preservar els paisatges i els qui tenen una visió, podríem dir, més pragmàtica. Vostè que coneix cada pam del País Valencià, quina postura té?
Pensar que podem fossilitzar el paisatge és un error. Alhora tenim un repte energètic al qual hem de donar solució. Ara bé, els transports horitzontals tenen un cost altíssim. Portar energia des de França és caríssim. Sembla que hem oblidat que el transport té un cost i unes pèrdues. Davant d'això, crec que cal reivindicar el principi de proximitat: hem de procurar que les fonts de generació d'energia estiguen com més prop es puga dels punts de consum. Atenció, no estic dient que calga tornar a les coves o a viure a un mas sense llum. Soc conscient que aquest, com el de la pantanada, és un problema complex.
Ara bé, el que no podem fer és pretendre col·locar tots els parcs d'eòlica o solar en zones d'interior. El món urbà ha de tindre també parcs solars. La ciutat hauria de poder generar recursos i aportar-ne per a la resta. Pensar que la funcionalitat exclusiva del medi rural és proporcionar energia i recursos a la ciutat és un error.
Si un fenomen ha caracteritzat el segle XX ha sigut el despoblament de les àrees rurals i d'interior en benefici de les grans urbs. Diria que les societats del segle XIX han perdut contacte amb el medi físic? Existeix una amnèsia respecte del medi físic?
[Karl] Butzer [geògraf d'origen alemany i mentor de Mateu] em deia de la dificultat que trobava quan havia d'explicar coses molt bàsiques a urbanites. Quan jo vaig començar a fer classe, molts estudiants eren fills de llauradors. Durant la setmana estaven a la universitat, però el cap de setmana ajudaven els seus pares al camp. Sabien què era una partida, com funcionava una séquia o quin era el calendari agrícola... Però tots aquests sabers s'han perdut a mesura que han passat les generacions. Aquesta realitat ens obliga, com a professors, a esforçar-nos molt més per explicar qüestions bàsiques. Hi ha una cultura agrària i rural que s'ha perdut, fins i tot per a la gent que viu al rural.
Dit això, i entrant en la matèria del despoblament, cal dir que si bé se'n parla molt darrerament, aquest no és, en absolut, un tema nou. Ben al contrari, és el resultat de tot un segle d'abandonament de l'interior. L'any 78 vaig fer treball de camp a la Tinença. Dormíem a l'escola de Bellestar. I saps quantes persones hi vivien? Dues!
Ara he estat un parell d'estius revisant l'arxiu d'Ares i de Culla. És interessantíssim analitzar tot el que ocorre allí a finals del segle XIX i principis del XX. Assistim a un llarg procés de de pauperització. Cada volta en són més i més pobres. I, mentrestant, l'administració es desentén completament de les infraestructures.
Com a geògraf físic que és vostè, fins a quin punt considera que la manca d'infraestructures i dotacions públiques alimenta l'èxode des del rural cap a l'urbà? Perquè en aquestes àrees també hi ha unes condicions físiques que són menys propícies per al desenvolupament econòmic dins un sistema capitalista.
Les infraestructures tenen un paper fonamental. Fixa't que, quan a les àrees d'interior comencen a fer-se les primeres carreteres, ja se n'han fet moltíssimes més en les àrees litorals. Alhora, a finals del XIX, les inversions escolars no existeixen: cal pagar el metge, l'escola... Per tant, a les dificultats físiques inherents al territori, cal afegir aquestes altres dificultats. I la gent, en línies generals, aplica la filosofia aquella segona la qual "posats a patir, millor patir a la ciutat".
Es tracta d'una qüestió que està de moda en l'agenda mediàtica i política. Diria que les polítiques que s'adopten són les adequades?
Em sembla que, en general, s'apliquen mesures per revertir aquesta situació que són molt simplistes. No crec que en el mitjà termini mesures com ara buscar una família perquè duga el bar, tinguen molt de sentit. Són pegats que no resolen el problema del despoblament. Ens cal molt de debat i un gran acord social; o arribem a alguns consensos o no anem enlloc en aquest tema.
Vostè es va jubilar fa dos anys, als 70 anys, però continua treballant i anant d'ací cap allà. En què treballa a hores d'ara?
Doncs, mira, durant el confinament vaig començar a enviar a les amistat fotos de llibres. Quan ja ens van deixar passejar, vaig començar a anar amunt i avall per València. El segon o tercer dia a l'entrada de Vivers, vaig veure un fanal. Allí hi ha tota la foneria de València de finals del XIX, cadascuna d'una fàbrica. Per a mi va ser una sorpresa immensa. En realitat, aquestes peces el que fan és explicar-nos la industrialització de València.
L'estiu posterior al confinament vaig 'mamprendre' per la rambla Carbonera i els seus masos i vaig començar a fixar-me en els ràfels i a parlar amb els masovers. Si un masover sap qui eres, immediatament tens la casa oberta; però sí no, oblida-te'n. I com mon pare havia treballat molt per aquell racó, vaig poder xarrar molt amb gent d'Ares, la Serra, Culla i ho tinc tot preparat per si algun dia vull continuar investigant o publicant alguna cosa.
Ara, però, voldria fer alguna cosa sobre les fonts públiques urbanes.
La curiositat mai no se li acaba a vostè?
No, sense curiositat no anem enlloc. Ja fa alguns anys vaig patir un càncer de còlon, del qual em van haver d'operar. Jo estava fet pols. Durant el dia pujava a la Vall d'Alba on feia companyia a ma mare i a la nit anava a Borriol a casa de la meua germana. No tenia quasi forces. Un dia, però, vaig decidir que me n'anava a fer una eixida de camp. Vaig agafar el cotxe i amb la meua ferida que anava de banda a banda de l'abdomen vaig pensar: "Endavant!". Feia un fred que pelava. Vaig anar cap a Sant Mateu i, a l'eixida del poble, vaig veure una renglera de pins. I això em va fer pensar en els arbres al voltant de les carreteres, els quals han anat llevant-se de les vies. Això, clar, té impacte en termes de paisatge. I, mira, allò em va fer un clic, em va fer adonar que encara hi havia moltes coses per investigar i per les quals pagava la pena estar viu.
Sobre això, publicaré o no publicaré alguna cosa? No ho sé, però a mi, aquell viatge a Sant Mateu em va servir de teràpia. La curiositat ha estat el motor de la meua vida.
Abans que acabem, deixe que li pregunte: continua existint una Escola Valenciana de Geografia com la que hi havia als 70?
És difícil comparar-ho perquè els moments històrics són diferents. Jo ara, més que d'escola valenciana de geografia, parlaria de geografies, perquè la geografia s'ha fet més plural, ha incorporat molta més diversitat. Crec que, ara, com aleshores, hi ha molt bons professionals de la geografia.
---------------------------
DE LA PENYAGOLOSA AL XÚQUER
Director del Departament de Geografia de la Universitat de València (1995-2002), vicedegà de la seua facultat (1983-1985) i degà de la mateixa (1985-1986, 1987-1989), Joan Mateu (Castelló de la Plana, 1950) ha estat també President de l'Associació Espanyola de Geografia. Aquesta disciplina ha estat i és la seua gran passió. La Ribera del Xúquer, la Serra de l'Espadà (on va arribar de la mà del seu reverenciat Karl Butzer) i l'interior de Castelló, han estat els escenaris on posar en pràctica la seua infinita curiositat.
Diuen, els qui el coneixen, que fer una eixida de camp al seu costat és una delícia. Els seus ulls interpreten el paisatge amb la perspicàcia de qui fa cinc dècades que recorre barrancs, rambles i sendes. "Una de les primeres que vaig fer va ser a la rambla de la Viuda, amb Alfons Ginés. El primer dia ens va caure una gran tronada i quan vam arribar a l'Estrella estàvem xops de dalt a baix. Sinforosa i Martín [els dos únics habitants del llogaret] ens van donar de sopar i, encara, Martín ens va regalar uns caragols blancs en una bosseta. Allò era l'any 1974. L'endemà continuàrem camí i just on volíem plantar la tenda aparegué un aliacrà. Va ser allí on vaig aprendre una cosa importantíssima: que les eixides s'havien d'organitzar de manera que el cansament no t'impedira realitzar la investigació". Aquell mateix any a punt van estar de naufragar en una accidentada travessia a les Columbretes.
L'estudi de l'obra del botànic Cavanilles ha estat una altra de les seues dèries. Ja l'any que defensava la seua tesi doctoral va publicar-ne un primer estudi. En els anys següents en vindrien molts més, tot aprofundint, a través de l'arxiu del Jardi Botànic de Madrid, les seues tècniques d'observació.
De tots aquests coneixements se n'han aprofitat els milers d'alumnes que, des de 1975, han passat per les seues aules. Mateu mai no ha deixat de donar classes als estudiants de Geografia. "Ells han après de mi, però jo he après molt d'ells. Saps aquella gent que diu que les generacions joves no tenen interès per res? No et cregues ni una paraula!". Tothom que l'ha conegut destaca d'ell la seua generositat infinita. L'homenatge d'aquest dilluns vols, doncs, retornar-li amb estima una part de tots aquests anys de dedicació.
