Nadal Batle i Nicolau (1945-1997) va ser incomprès, polèmic, brillant intel.lectual, matemàtic i durant tretze anys (1982-1995) rector de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Va convertir una tímida institució acadèmica recent fundada, el 1978, en una poderosa arma de coneixement per a Balears. La UIB ha nodrit la societat illenca, gràcies a l'enorme aixamplament de titulacions sota el seu mandat, de milers de graduats superiors que sense ella mai haguessin pogut accedir a l'enseyament superior -per a la majoria de famílies, o sigui totes excepte les benestants, és impossible enviar els seus fills a estudiar al continent – i, sobretot, s'està obrint camí entre les altres universitats de magnituds per l'estil com un centre investigador de creixent importància. Tal i com recordava aquesta setmana Climent Picornell, que fou un dels vicerectors de Batle, en bona part aquesta influència enorme que té avui la UIB en la societat balear és gràcies a qui va ser el seu rector i que morí, de cop, un 7 de desembre de 1997, a ca seva a Palma. Just cinc dies després que aquests setmanari l'entrevistés i quan encara l'edició amb l'entrevista no havia arribat al carrer.
La darrera entrevista. Era un dimarts de finals de tardor, a primera hora de l’horabaixa, amb un sol declinant. Faltava poc per començar l'hivern i la temperatura a Palma començava a baixar, però no feia fred. Aquest setmanari arribava a ca en Nadal Batle, un duplex amb orientació nord, i tot d’una que l'ex rector -havia dimitit dos anys abans- obrí la porta del seu domicili, una baverada d'aire calent va quasi coure l'entrevistador. «Com saps, som molt fredoler». No era una disculpa. Simple constatació d’un fet evident. La bomba de calor anava a tota. Jaqueta fora, americana oberta, coll de la camisa desambotonat... però ell, l’entrevistat, tan abrigat com si defora caigués una nevada. «Mai he passat tan de fred com a Mallorca». Ho deia sovint. Assegurava que en els moltíssims viatges que havia fet arreu del món, l’únic lloc on tenia fred de bon de veres era a l’illa. «És que les cases no estan aïllades i l’humitat freda se’t fica al cos».
No era la primera vegada que aquest setmanari l’entrevistava. Ens havia concedit intervius en un bon grapat d’ocasions. Algunes de les opinions que expressà a través d’aquestes pàgines resultaren força polèmiques: «TV3 és el principal instrument d’espanyolització», «sóc favorable al bilingüísme: català i anglès», «no crec amb Europa sinó amb la relació atltàntica, amb els Estats Units»...
L’entrevista d’aquell 2 de desembre no responia a un fet concret sinó que era per parlar una mica de tot. Per renovar les seves opinions o rectificar-les. Per saber, en fi, què en pensava de tot plegat -del Govern de José María Aznar, del de Jaume Matas a Balears, del nacionalisme governamental a Catalunya, de les relacions entre els Països Catalans... - qui era un referent del pensament crític de finals del segle XX i que anava directe a ser reconegut com el gran intel.lectual baleàric de principis del nou mil.leni que era a tocar.
Enmig d’una calor insuportable que bullia el cos i l’ànima de l’entrevistador - «vols una aigua? Veig que sues»- la conversa va discórrer per camins que poc o res tenien a veure amb el qüestionari preparat. Sol passar així quan l’entrevistat ensenya alguna cosa al redactor. I amb Nadal Batle sempre, sempre s’aprenia alguna cosa. Així que la previsió de preguntes s’anà esvaint a mesura que emergia una conversa completament nova.
«Quan sortirà?», demanava, ja a la porta, acomiadant la visita. «Aquest pròxima setmana». D’ençà que havia deixat el càrrec de rector tenia una relació amable amb l’entrevistador, cosa que no sempre havia estat igual en els anys anteriors. Va fer un acudit sobre la calorada que li havia fet passar durant les més de prop de tres hores de conversa. «Si he dit molts de dois tu ja sabràs arreglar-ho, com sempre», reia quan s’encaixaren les mans.
I en efecte, l’entrevista sortia publicada en el número de la setmana següent. Ell ja no la va poder veure. Moria abans de la publicació. Les necrològiques de l’endemà d’aquell 7 de desembre de 1997 explicaren la biografia del savi: nascut a Felanitx, es doctorà en matemàtiques per la Universitat de Barcelona, també cursà estudis a l’Institut Henry Poincaré de París, treballà a les universitats de Barcelona, València i Sevilla abans de tornar a Mallorca. On accedí al càrrec de rector i canvià radicalment la UIB, fou el responsable de crear el campus fora del cas urbà -al contrari del que tothom volia- perquè, argumentava, el model havia de ser els dels Estats Units...
Convinçut independentista, les seves opinions polítiques -de les quals mai s’amagà – li reportaren força enemics, en especial quan començà a tenir una important oposició interna a la UIB. Va sofrir intenses campanyes mediàtiques en contra, entre les quals encara es recorda la d’El Mundo-El Día de Baleares. Finalment decidí posar fi a la seva etapa de rector. Tenia 50 anys i molt de temps per endavant per fer tot el que tenia pensat. A ben segur s’hauria convertit en una figura intel.lectual de projecció única i no només a Balears, tal i com passa amb el seu molt llegit i estimat Joan Fuster.
Dos anys més tard, tanmateix, la mort acabava amb la seva vida i evitava tot allò, immens, que li quedava per fer i aportar.